Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dilluns, 31 de gener de 2011

Les dimensions de l'inconscient

Solem situar la nostra realitat en tres dimensions espacials més una temporal. Però és possible que, situar els successos que se'ns van quedant a la memòria siga més complexe del que creiem. És possible que calguen més variables per a situar un succés, un canvi (tal i com dèiem al text sobre el Temps). Potser percebem successos de manera inconscient, i els interioritzem i assimilem sense adonar-nos-en. Tal volta es tracte de successos que no percebem a través de cap dels sentits externs, i ni tan sols dels interns de manera conscient.

A través dels sentits externs percebem la nostra realitat immediata però, i si existeixen més dimensions de les que percebem de manera conscient? Imaginem que hi ha més dimensions, que no són espacials, ni tan sols temporals (en cas d'existir el Temps), o que sí ho són, qui sap. Què són aleshores? Què es pot mesurar en elles? Oh... mesurar... sempre igual. Tal volta aqueixes dimensions formen part de l'existència d'igual manera que ho fan les dimensions que coneixem, però no resulten tan evidents per a nosaltres.

Potser experimentem aqueixes dimensions de manera inconscient. Podria ser que existisquen a nivell atòmic o subatòmic. El nostre cervell és l'encarregat d'interpretar l'entorn, i funciona per impulsos elèctrics. Tal volta els electrons puguen introduir-se en aqueixes altres dimensions, i ens facen percebre emocions de manera inconscient, a través de les dimensions "ocultes". Podríem parlar aleshores d'alguna cosa pareguda a la telepatia? No com ens ho mostra el cinema, sinó com a sensacions, com a impressions puntuals, encara que siguen efímeres.

divendres, 28 de gener de 2011

Carta oberta als Déus

Propose un ritual, el qual m'ha vingut de nou a la ment, després d'anys de letargia, gràcies a una frase que va pronunciar Robert Anton Wilson.
El ritual consisteix en situar-se còmodament en un lloc tranquil, en silenci, on s'estiga a gust, i pensar o dir en veu alta el següent:

Sigues un o hi hagen més,
em dirigisc al Déu o Déus que gosen existir.

Jo exigisc:

Mata'm! Mateu-me!
Atreviu-vos a posar-me la mà damunt.
Atreviu-vos tan sols a pensar interferir en la meua vida.
Atreviu-vos a creuar el meu camí.

Ataqueu-me amb la mort! O amb malalties i tristesa!
Jo vos desafie ací i ara.

No podreu res contra el meu Déu.
El meu Déu té virtuts infinites.
És infinitament més fort que vosaltres,
més valent, més capaç i més noble.
El meu Déu és infinitament més just.
És absolutament lliure.

Res podreu contra ell, miserables.
Mateu-me si podeu! Intenteu-ho!
El meu Déu no està, el meu Déu és.
És Tot.
És cada sentiment, cada emoció, cada roca, animal, riu, astre, energia...
El meu Déu és el Cosmos.
Jo sóc Cosmos!
Jo sóc Déu, i vosaltres heu mort mentre pronunciava aquestes paraules.

dijous, 27 de gener de 2011

Suïcidi i Eutanàsia. L'egoisme dels no afectats.

En escoltar la paraula, molta gent ja se sent molesta, per unes qüestions o altres. Com es troba aquell que decideix suïcidar-se? O aquell que contempla el suïcidi com una opció a tenir en compte? Tenim alguna espècie de deure davant aquell que pretén acabar amb la seua vida? No ens valen les conviccions ací. Tota aquella idea, principi o plantejament que tinguem no té el menor valor quan no es tracta de nosaltres. Si pretenem servir d'alguna cosa a la persona en qüestió, hem de tindre la voluntat i la capacitat de comprendre com se sent i perquè. Connectant d'alguna manera amb ell, fent-nos partícips de la situació. No podem ni tan sols pensar en tractar-lo com a un pacient o un client, ni com un malalt.

A la cultura occidental tenim el costum de dividir la vida en aspectes pels quals especialitzar-nos, sense caure en el detall que el Tot és major que la suma de les parts. Separem la salut emocional (o mental, o psicològica, etc.), de la salut física. L'aspecte zoològic el separem de l'esperit, de la percepció. I el més greu de tot, és que ho apliquem a tota l'existència, sense contemplacions, sense vergonya, fent gala d'un imperialisme cultural brutal, destructor. I tot açò està recolzat per la Ciència i els seus mètodes. Si et fa mal l'estómac, ves al metge; si et trobes desanimat, ves al psicòleg; tot és per a ells un procés purament químic que es pot solucionar alterant aqueixa química. La percepció del "malalt" en quan a la realitat que l'envolta no té res a veure, no implica res. Així és la Ciència.

Respecte a aquells que es troben en un estat diguem-ne, de malestar, se'ls permet disminuir les dolències amb fàrmacs (sempre i quan siguen legals, ja se sap). En el cas més extrem, en el que una dolència física és molt greu, se'ls permet l'eutanàsia. Però atenció, no perquè es tinga en compte la percepció del malalt, sinó per orgull de la classe mèdica-científica. Tenen una classificació de quines són les dolències que consideren el suficientment greus com per a practicar l'eutanàsia, i quan ja no poden fer res més, perquè no saben, aleshores cedeixen amb una condescendència esgarrifosa. En la pràctica el malalt continua sense poder decidir si viure o morir segons les seues consideracions, ni tan sols amb l'invent progressista aquest de l'eutanàsia.

D'altra banda, si la dolència és emocional o mental, molt menys perceptible i la majoria de voltes molt més dura de suportar que una malaltia física, resulta que aquesta, per als humans que envolten a la persona en qüestió, la decisió de deixar de patir es torna curiosament satànica. És molt més acceptada l'opció d'alterar, mitjançant fàrmacs, els processos químics per a crear una sensació artificial de benestar. I és que l'humà occidental gaudeix del seu egoisme. Si pot percebre fàcilment la dolència del "malalt", aleshores es decanta per "ajudar-lo", com en el cas d'un dany físic, o fins accepta facilitar-li l'eutanàsia, per una simple qüestió d'orgull i de calmar la seua consciència, com guanyant-se el cel. Perdonant-se a sí mateix.
Però quan s'ha de fer un esforç veritable en comprendre quina és realment la dolència, com pot ser en un cas de suïcidi, l'opinió general és que es tracta d'una bogeria. Simplement perquè se senten impotents, sense poder ajudar al suïcida, i això els disgusta moltíssim, perquè no poden complaure la seua pròpia consciència amb una dosi més de caritat cristiana.

No vull que ningú patisca (en principi), per això no m'agradaria que algú se suïcidara, no pel fet de rebutjar l'acte de llevar-se la vida, al que no m'opose, sinó al fet d'oposar-me al patiment per qüestions morals, ja que necessàriament desvinculen al propi afectat de la valoració del fet. Una majoria dicta si és "correcte" o moral suïcidar-se, no té el menor sentit. És absurd.

Alguns s'encaboten en la distinció entre eutanàsia i suïcidi, per haver distingit abans entre matèria i esperit, cos i ànima, fisiologia i psicologia... què més dóna? No podem fer distinció perquè només es tracta d'una perspectiva esgaiada. La matèria i l'esperit són el mateix, no són res per separat, no es poden entendre per separat, no és concebible inventar dos paraules per a dividir l'essència de la vida.

dimecres, 26 de gener de 2011

Psicòlegs. Resignar-se o morir

Vivim en un món malalt. No, no, mentida, quina mania en creure que nosaltres som el món. L'expressió correcta seria que som una espècie majoritàriament malalta, i estem fent emmalaltir el món. Es fa necessari pertànyer a aqueixa minoria que viu integrada en la natura, que forma part d'aqueix equilibri al que tant agrada fer referència l'ecologisme institucional, però que no entén.

Al aparèixer en aquest món ja se'ns indueix cap a un estil de vida concret, això ja és ben sabut i no cal repetir-se. No obstant no hem de passar per alt que hi ha una classe de persones dedicades a que l'existència del malalt s'adapte a la pròpia malaltia, per tal de reduir el contrast entre l'estat sa i el dolent, i així fer menys evident el drama. És com si ens passàrem tot l'any tossint intencionadament per si quan aplega l'hivern ens refredem i ens entra tos de veritat. Faríem una reflexió de l'estil de: "vaja, he estat tot l'any tossint per plaer, ara que és pel refredat, tampoc hi ha per a tant". Òbviament, el que s'hauria de fer és intentar evitar el refredat, i si ens refredem, tindre cura de nosaltres mateixos per a passar-lo el més aviat possible.

Els psicòlegs són una cosa semblant al cas de la tos. Ens aconsellen passar tot l'any tossint, per si de cas ens refredem un dia. Contaré una experiència personal:

En una de les escasses visites que li vaig fer al psicòleg (encara em continuen semblant massa), em dedicava bàsicament a fer un monòleg sobre el meu estat d'ànim, a explicar perquè em sentia desubicat en l'entorn en el que havia començat a existir de manera conscient, o col·loquialment, el lloc on m'havia tocat nàixer. Explicava la nocivitat d'aquest entorn, la dificultat intrínseca de viure en ell. El psicòleg m'entenia, sabia que el que estava dient era cert i ell, era incapaç de rebatre-ho. Ell ho sabia. Ell sabia que jo percebia una manca d'aptitud per a contestar-me amb un argument al mateix nivell. Per eixa raó es mantenia en silenci.
En una altra de les meues visites setmanals, va eixir el tema de les drogues, com qui parla de l'oratge. M'explicava secretament el cas confidencial d'algun jove client anònim que havia acudit arrossegat pels seus pares, que imploraven l'ajuda d'un expert en la conducta humana. M'explicava la tragèdia d'aqueixes famílies. De com de necessari era traure a aqueixos joves de l'addicció de les drogues (de les drogues oficials, de les que ixen als fulletons de la Conselleria de Salut). Aleshores em va sorgir un dubte, que li vaig explicar molt clarament: "I digues-me, perquè intentes separar al drogoaddicte de la nocivitat de la dependència de substàncies que el perjudiquen, i en canvi, a mi, m'intentes adaptar a la nocivitat del món que m'envolta?" A cas no hauria d'aconsellar-me una vida al marge d'eixa nocivitat generalitzada? Vaig pensar.

No tenia eixida alguna a aquella reflexió, una reflexió que haguera pogut fer qualsevol. Em va preguntar si havia pensat en la possibilitat d'anar-me'n a buscar un entorn "més favorable" (jo vaig introduir aqueixa expressió en la conversa per a referir-me a les condicions de l'entorn, "favorable" i "desfavorable"). Ni tan sols ell sabia a què intentava referir-se amb "favorable" i "desfavorable". M'ho va preguntar com si es tractara de l'última oportunitat que tenia de mantenir-me assistint a aquella consulta. Com si em seguira el joc. Ja no vaig tornar.

dimarts, 25 de gener de 2011

La mania de tenir fills

En aquesta societat occidental tan moderna, tenir descendència s’ha convertit en un punt més a complir de la llista de tasques que s'espera que assumim: escolarització, desitjar productes que no necessitem, treball, comprar aqueixos productes, parella, casament, fills, endeutament, habitatge, jubilació, passejar al gos, consumir telenovel·les...

Naixem immersos en un entorn nociu que s'oposa per tots els mitjans al desenvolupament humà. Decidir tenir descendència havent sucumbit abans a una existència corrupta, decadent, mísera i esclava, en la que aquesta civilització ens submergeix i, que ens torna incapaços de relacionar-nos de manera plena amb la resta d’individus i amb la natura; és condemnar al nou ésser a una vida de la mateixa ínfima qualitat. Cal trencar eixa cadena, i cal fer-ho amb determinació.

Al nàixer som manipulats per persones estranyes, apartats de la nostra mare. Més tard ens confinen en llocs especialitzats en l'empresonament humà (guarderies, escoles...), ens aïllen envoltats de productes colorits derivats del petroli esperant que es convertisquen en substituts del contacte humà i de l'afecte. Mentre no som capaços de caminar ens desplacen privats del contacte directe. Intenten suplir el pit matern amb un recipient. Ens silencien col·locant-nos un artefacte plàstic en la boca. Passem les nits desterrats del cau familiar, en un territori engabiat, sols. Creuen que som màquines que funcionem a base d’amenaces i control exhaustiu. Ningú té interès per entendre'ns. No s'estan criant persones, sinó eines de treball per a una vida de submissió absoluta.

Tot açò ha de desaparèixer. Hem de ser humans, i tenir fills humans. És el primer pas per a una nova generació de persones estables, afectives, independents i fortes. És tasca dels pares en primer lloc (i d'ells mateix després), rebutjar conscientment i de base tota forma de reclusió física i mental del nostre fill, rebutjar qualsevol tipus d'estructura manipuladora, des dels metges, fins les escoles, passant pels productes d'"entreteniment". La natura és el lloc on trobarà tot l'entreteniment possible, i la família on trobarà tot l’afecte que puga imaginar.

No podem permetre que la llibertat de les noves generacions acabe just al eixir del ventre de la mare.

dilluns, 24 de gener de 2011

Sobre el Temps

Solem entendre el Temps com a una de les variables principals amb el que relacionem els fets. Però potser no siga així del tot. Imagineu que no tenim memòria, no que en tenim poca, sinó que simplement, no en tenim. Quin sentit tindria parlar de Temps? Parlem de Temps perquè tenim a la memòria records d'allò que hem percebut, i al comparar records ens adonem de que hi ha canvis, aleshores el nostre cervell necessita ordenar eixos canvis d'alguna manera, més o menys lineal, a la comparació de dos records situats en eixa línia és allò que anomenem Temps.

Però existeix el Temps més enllà de la consciència? Potser allò que coneixem com a passat, present i futur, estiga tot junt, siga tot un. La creació involuntària del factor "Temps" és variable, perquè és subjectiva. Segons el cas, ens pot donar la impressió de que eixe Temps passa més ràpid o més lent, segons allò que estiguem experimentant. Potser siga una jugada que ens fa el cervell, adaptant l'entorn a la nostra percepció.

El que sembla clar és que si res canvia al nostre entorn, no sabem si "passa el Temps". Com, si no és amb els canvis, podem pensar tan sols en el pas del Temps? Per exemple, si tot allò que existeix, es reduïra a dos pedres, vagant per l'univers, i res més, i aquestes pedres estigueren sempre a la mateixa distància i conservaren sempre la mateixa posició respecte a l'altra i a sí mateixes; podríem parlar del transcurs del Temps? Són dos cosos inerts, sense consciència, no hi hauria, en cas d'haver-ne, percepció alguna de canvis.

Probablement el Temps és una il·lusió, com la resta de tot allò que el cervell ens diu que percebem. Aleshores, què som nosaltres? Éssers canviants? I sobretot: quan som?

Parlem de passat i futur, com referint-nos a allò que va existir fa temps, i a allò que existirà. Però és ben cert que allò que forma part del passat, no existeix, només són canvis que se'ns han quedat gravats a la memòria. I el futur, bé, només son imaginacions, només podem imaginar quin serà el proper canvi, basant-nos en records de canvis emmagatzemats i, situar-lo involuntàriament en una línia d'esdeveniments.

Allò que tenim és el present, i el present, que l'entenem com un punt en la línia del Temps que ens acompanya perpètuament, no canvia, ja que en el moment que canvia, passa a pertànyer al passat, i aquest ja ha deixat d'existir.

Per això donem tanta importància als canvis, són els indicadors de que estem vius. Volem inclús transcendir-los, sobreviure-los, per a fer una col·lecció ordenada d'aquells que recordem, com si foren fotos.

El sentit de la vida potser siga tenir un quadern de fotos que ens agrade. El quadern de fotografies més bonic de l'univers.

dissabte, 22 de gener de 2011

Un cervell a la moda

La major part de la publicitat va destinada al sexe femení, i vaja si es nota. És tremendament complicat trobar dones immunes a l’atac publicitari. La majoria segrega fluids vaginals només pensar en complements de moda. Ho viuen amb eixa sensació a l’estómac, és símptoma d’il·lusió. Convencent-se a elles mateixes de que es mereixen aquest permís.

No crec que siga sensat afirmar que són víctimes de la publicitat, i plantar-nos ahí. Són addictes a eixa sensació artificial. D’igual manera que aquell que consumeix heroïna o televisió. Qualsevol moment és perfecte per abandonar el que s’està fent i dirigir-se al centre comercial més proper. No saben què van a adquirir, simplement perquè no els ha sorgit la necessitat, van per pura diversió i entreteniment, fantasiejant amb la possibilitat de poder posseir quant més millor. La principal meta en les vides d’aquestes persones, és sacrificar-se en un treball de per vida per poder acumular diners i, poder comprar tot allò que els passe per davant dels ulls.

Però no ens enganyem, el sexe masculí no es queda enrere, ni molt menys. Es tracta de persones acomplexades que s’avergonyeixen d’admetre la seua addicció, al mateix nivell que el de les seues companyes, les dones. Somien aquests amb cotxes d’alta gama, complements esportius de “gran qualitat”, aparells tecnològics d’última generació...

Són la gent que ens envolta. El meu cervell és incapaç de filtrar el que els meus sentits perceben. Tot i tractar-se d’éssers ben alimentats i amb un vestuari impecable, jo només capte la presència de projectes fracassats de persones humanes, amb la cara i el cos demacrats, la pell clavillada, la cara xuplada, intentant millorar la seua imatge amb vestimentes i complements que imiten la joieria dels faraons. Una antena de radiofreqüència els ix just per darrere d’una de les orelles. Disposats a ser teledirigits als centres de consum, on se’ls subministra la dosi periòdica que necessiten per a no estavellar-se contra el mur de la frustració.

Abans, en algun moment, eren humans. Quan es van transformar? Es tractarà d’alguna espècie de divergència genètica? Estic desolat, la decadència de l’entorn em recorda que estic limitat per a poder canviar-lo. Només jo sóc el món, i el món sóc jo. La revolució més gran que mai s’ha imaginat, té i tindrà lloc, en la meua consciència. El meu esperit és un camp de batalla sobreïxent d’emocions que adopten una forma humana, com de cosos estesos al terra, plens de sang, mentre altres, victoriosos, celebren els èxits sense deixar mai de vigilar. No sé quants bàndols hi ha ni quin guanyarà.

divendres, 21 de gener de 2011

En realitat... res

Com sabem com són les coses? Els humans estem limitats pels nostres sentits. En sentit estricte només percebem allò que podem veure, olorar, tocar, assaborir i escoltar. Però com sabem que les coses són tal i com les percebem? El cervell filtra allò que ocorre al nostre entorn per poder ser interpretat. Distingim olors, colors, volums, textures, sabors... però també impressions, emocions, sentiments. Si la realitat que es percep depèn de la capacitat de percepció, o dit d’una altra manera, dels sentits, tant interns (impressions, judicis, etc...) com externs (aspecte, duresa, etc...), la pregunta seria: podem parlar d’una realitat objectiva, aliena a qualsevol interpretació? O la realitat només pot ser assimilada com a una sensació subjectiva?

En qualsevol cas, podem imaginar que, per exemple, existeix una realitat objectiva, una realitat que és com és. Seríem capaços de percebre-la tal i com és? O estaríem condemnats a la interpretació dels nostres sentits? Jo opine que la realitat només pot ser entesa com un conjunt de percepcions, sempre subjectives, és a dir, no podem parlar d’una realitat objectiva, ja que l’entorn sempre ha d’estar filtrat per una consciència, passant automàticament a ser subjectiva.

Aleshores quina rellevància poden tenir la ciència i el racionalisme? La ciència dicta teories que ens poden ser útils (o no) basades en la percepció humana i les aplica a tot allò que creu que existeix. Però no és menys útil que una teoria creada per un individu o un grup d’individus. Són al cap i a la fi creences de distint tipus. En els dos casos s’interpreta l’entorn per mitjà d’un conjunt de percepcions més o menys ordenades.

Mai hem vist un àtom i, en canvi, molts creuen en ell, els resulta útil com a part del conglomerat necessari per a sustentar determinades teories científiques. Defensen que han percebut conseqüències de la seua existència, o siga, afirmen que aquesta, queda demostrada. Per una altra banda, una persona pot pensar que, per exemple, està lligada íntimament, de manera metafísica amb tot allò que creu que existeix. Eixa creença li fa sentir un gran respecte cap a la Natura. Les dos creences poden ser útils per als seus creients, i les dos tenen conseqüències.

Hi ha necessitat de jutjar, a priori, la bondat o maldat de la pròpia creença? Opine que no.

dijous, 20 de gener de 2011

La pau mundial i altres drogues

La llibertat és l’estat amb el que somiem i lluitem molts. Però no vos equivoqueu, la llibertat no és una condició compresa en un contracte de per vida. És a dir, quan s’aconsegueix, hem de lluitar per mantenir-nos lliures. I si cal, haurem de lluitar a vida o mort, per mantenir-la. A vida o mort.

Alguns desitgen que no hi haja guerra al món, que no hi haja violència, ni conflicte. Desitgen la més que gastada “pau mundial”. Potser siga una pretensió noble, però potser s’amague alguna cosa darrere. Els que la defensen obvien que això, no només és impossible, sinó que és indesitjable. La pau que pretenen no és més que un règim de dictadura mental, que assalta la principal forma de llibertat, la de pensament. Si hi ha divergència de pensament, a la força, hi ha conflictes. El que no significa que hi tinga que haver violència per a solucionar-los. Però si el conflicte amenaça seriosament la llibertat d’alguna de les parts, o de les dos, aleshores hi haurà guerra.

En el fons, tota actitud pacifista arrossega inevitablement a la consolidació del Sistema. Algú potser siga més pacífic que un altre. Per als ulls del Sistema, una persona pacífica és aquella que no utilitza la violència, com una norma autoimposada, com una llei sagrada. Hui en dia, la concepció institucional de “pacífic” implica l’anul·lació del pensament. És un concepte victimista i derrotista, molt comú entre les masses de l’esquerra i l’anarquisme clàssic contemporani. No obstant, ser pacifista és promoure conscientment el no ús de la violència. És una aberració. És negar la capacitat d’un individu per a defensar-se davant una agressió, vinga de qui vinga, o d’on vinga.

En absolut és natural que un individu o una minoria sotmesa a un poder, opte per utilitzar mètodes no violents per a trencar aquesta relació d’autoritat. Quina raó pot haver? Guanyar recolzament popular? Els esforços destinats a convèncer, quan limiten la capacitat de defensa-atac, es tornen inútils, contraproduents.

El Sistema i els seus esbirros promouen la idea de que la violència practicada en defensa de la llibertat és un acte a rebutjar. Hi ha qui pensa que actuar violentament contra l’autoritat és ficar-se al nivell dels feixistes, o dels “altres”. Anomenen a l’acte d’alçar-se en peu de guerra contra l’esclavitud i l’explotació: terrorisme. Com si l’objectiu fora causar terror, pànic, alarma social i aqueixes coses. Intenten per tots els mitjans buidar de contingut la pràctica de la violència en defensa de la llibertat.

El que ha de quedar clar és que la violència no és monopoli de ningú, ni de cap manera de pensar. La violència és una resposta, natural, com ho és la voluntat de no utilitzar-la. El pitjor de tot és l’acceptació massiva de que la violència és nociva en qualsevol cas, circumstància o situació.

S’ha de tenir en compte que no sempre es busca el convenciment de les masses o el recolzament popular, i que la violència es transforma en l’única forma de resposta possible davant un intent de sotmetiment.

dimecres, 19 de gener de 2011

La traïció més gran

Quan naixem, els pares ens atenen, ens mimen, tenim les atencions necessàries. Es converteixen els pares i la família en un nucli participatiu, on tots els membres resulten ser companys de joc. Més tard formem un grup d'amics amb els que compartim somriures, baralles, refugis... Una sèrie d'experiències que forgen uns vincles de camaraderia. Som forts, som un.

De sobte aplega el moment en que els estudis, o bé la recerca d'un treball, s'interposen com a intrusos en les prioritats d'algun d'ells, d'algun dels que tenies sempre al teu costat, colze a colze. No estaves preparat per a això. No havies après a afrontar la traïció d'un estimat. No, no pot ser culpa meua, he sigut fidel a la companyonia, incloïa els meus amics com a part indispensable de la meua vida. I ara m'abandonen, amb una cara de satisfacció aterradora, convençuts d'haver fet allò correcte.

La decepció i el sentiment de soledat m'inunda, em tapona la boca i el nas. Les llàgrimes que naixen dels meus ulls, recorren ara la meua cara, trencada per la tristesa. La meua ànima busca desesperadament una explicació que em console. Però no, no la trobe. El meu cos s'ha tornat pesat com el plom.

L'única raó que hi ha és que algú m'ha furtat part de la vida, algú ha estat conspirant contra mi per poder arrabassar-me a les persones que estime. Algú, alguna cosa, ha fet que els que fins ara havien sigut els meus companys d'existència, vulguen separar-se de mi, i complaure als lladres, dedicant temps d'estudi en edificis immensos, hores d'esforç en llocs on la gent s'amuntega per a servir als homes de les ombres.

Ara, eixos que es deien companys, i que encara tenen la poca vergonya d'anomenar-se amics, em proposen veure'ns de tant en tant, com qui sol·licita un bis a bis a la presó, com qui dóna almoina a un necessitat.

Mentiders, no teniu cor, ni ànima, ni esperit.

dimarts, 18 de gener de 2011

Submergits en la misèria

No cal ni explicar que és un fàstic presenciar l’espectacle del progrés. Persones incapaces de parlar d’una altra cosa que no siga allò que se’ls dicta: programes de televisió, moda, cotxes, drogues, discoteques, treball, estudis... Són com porcs rebolcant-se entre el fang, però aquestes ho fan entre la misèria dels seus esperits.

És dur, molt dur, per a una persona que intenta aprendre de la vida i per a la vida, conviure amb aquesta espècie de morts vivents. No és gens fàcil fingir que no t’afecta. Al mínim intent de lluitar contra la decadència del moment se t’acusarà de pedant o superb, com qui és víctima d’una rabieta d’infant malcriat, incapaços de fer la mínima oposició raonada a les teues paraules.

És necessari, per salut, estar per damunt de totes aquestes ximpleries. La vida és una guerra, i el teu bàndol es redueix a la teua persona. Encara que de tant en tant pots trobar aliats, la gran batalla per la dignitat de la vida corre només pel teu compte. Eres un guerrer, i com en tota guerra has de preparar estratègies si vols tenir la mínima possibilitat de victòria. Seria una insensatesa pretendre canviar de bàndol a tots els qui t’envolten. La tasca del predicador és la gran aliada de l’enemic, l’únic resultat, en la majoria dels casos, és una frustració que potser acabe per extirpar-te les forces. No, no perdes el temps buscant suport en qui t’envolta, ni la seua comprensió, no la pidoles. El suport dels qui seran els teus companys de lluita aflorarà de manera natural, espontània. No perdes el temps lamentant-te de que estàs sol, no serveix de res, ningú t’escoltarà, ningú et farà costat. Assumeix la teua condició, accepta-la, no lluites contra ella, perquè és part de tu.

Canvia la perspectiva de la vida. Ara és la supervivència el que importa. Necessitem afecte en la vida, rebre i donar afecte. Necessitem sentir-nos humans. Estima, però sobretot, estima’t. Aprèn a diferenciar la magnitud i importància dels moments. Riu-te d’aquells que són banals, i encoratja’t davant dels que són més transcendents.

La vida és una obra de teatre. Has d’esquinçar el guió que se t’ha donat i, assumir el teu paper.

dilluns, 17 de gener de 2011

Amor i sexe, ara amb el 50% de descompte

No són pocs els articles que es publiquen referents a l’assoliment d’una relació sentimental, amorosa o sexual (o totes alhora) de qualitat, mitjançant una sèrie de consells com acaramullar a l’amant amb regals, o tapar-lo amb complits, o recórrer a un romanticisme de pel·lícula, etc...

Oblida’t. Tot això és producte de la corrupció de l’home modern (com a homínid, és a dir, també de la dona). Rebutja la mercantilització dels sentiments. Si la teua parella reclama regals, envia-la a la merda. L’afecte entre humans, com a espècie animal, no ha de respondre a un interès material –ni tan sols de manera puntual. No pretengues que se senta còmoda dient-li que bé li senta una nova peça de roba, o un calçat, o com se li està notant el temps que porta esclava del gimnàs, o el nou model de cabell... res. Tot això no existia quan eixa persona va nàixer.

Han aconseguit, gràcies al bombardeig continu d’un grup d’especialistes de màrqueting, humiliar la nostra pròpia manera d’estimar i de gaudir de l’afecte. Se’ns han aparegut de sobte grups d’avantguarda per fer-nos avergonyir de la nostra naturalesa, senzilla, tranquil·la, sana. Ara hem de comprar tota una sèrie de productes de la indústria del sexe per tal d’estar a l’altura. Però mai aconseguim ser els gurus que pretenen que siguem, senzillament, perquè sempre hi ha novetats en els manaments dels professionals del sexe, un sexe d’una ínfima qualitat, amb l’únic objectiu d’acumular medalles i pujar a la llista mental d’èxits.

Se’ns intenta dictar els gustos i plaers que hem de sentir. De sobte ixen manades de nous alliberats sexuals, que en majoria, no són més que pobres acomplexats. Viuen atemorits per la possibilitat de no ser els millors segons els cànons dictats pels fabricants de moda, però ho camuflen amb la disfressa de l’infal·lible conquistador, aqueix pel que les dones se la juguen, i els homes barallen.

Ara resulta que no sabíem estimar com calia a amics, amors, família. Ara hem de consultar el catàleg de l’eruditisme sexual-mercantil. L’amor i el sexe lliure, que ha de ser la pràctica i el gaudi d’aquestes belles emocions amb plena llibertat, són ara una disbauxa i una confusió d’emocions inestables i dictades. Tot per poder ser considerats persones modernes, actuals, lluny d’aquella opressió a la que ens sotmetien en altres temps de dictadura militar.

Fes de la teua manera d’estimar una cosa tan valuosa que ningú, mai, siga capaç de comprar.

diumenge, 16 de gener de 2011

Principi d'addicció

Addicció: Dependència psicològica i/o fisiològica d'una substància o d'una pràctica, més enllà del control voluntari..

Podríem dir que aquella persona que té aquest tipus de dependència, sistemàtica, és esclava d’eixa dependència. Esclava perquè és incapaç d'autogovernar-se i, alhora, necessita d'algú o alguna cosa que el dirigisca. El resultat de l'addicció és la pèrdua de llibertat, doncs s'està supeditat al consum de determinades substàncies o productes, i a la pràctica de determinades accions.

Una addicció es desenvolupa com un element en la vida per aconseguir moments de plaer, sovint confós amb felicitat o benestar. Aquest benestar efímer és artificial, i incapacita al subjecte per a ser una persona íntegra, estable i emocionalment sana.

El subjecte acaba per identificar de manera automàtica la felicitat amb l’objecte de dependència.