Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dilluns, 28 de febrer de 2011

Solta't!

Fent una anàlisi ràpida i sensata, ens adonem que allò que podem controlar a les nostres vides és realment poc, i de la resta, ja ni parlem. Aleshores de què serveix la voluntat de controlar allò que traspassa la línia de l'individu? Què ens motiva? Amb quina finalitat? Per a controlar cal planificar, anticipar fets que no han passat, imaginar coses que potser mai succeïsquen. Però no només això, sinó que cal la imposició d'una força per tal d'acoblar l'entorn als canvis que volem que tinguen lloc. Hem de tenir clar quines situacions tenim possibilitat de controlar i, en cas afirmatiu, per quina raó volem controlar-les.

Personalment he aplegat a la conclusió que els canvis només són controlables -de ser-ho- a nivell personal. És a dir, només puc plantejar-me controlar la meua persona. I amb controlar vull dir entendre la meua singularitat i actuar segons decisions lliures d'interferències negatives. Sense autoritarismes, sense imposicions, sense pressions, coaccions ni manipulacions cap a ningú. Només jo. Com crec haver dit en altres escrits: "una revolució només pot començar i acabar en mi". Ara bé, les conseqüències dels canvis en la meua persona poden tenir resultats sorprenents en l'exterior.

Aleshores, té cap sentit intentar controlar l'entorn? Ens estaríem equivocant de camí? Si ens desagrada alguna cosa que travessa algun dels nostres sentits, ens hauríem de preguntar si està sota el nostre control, és a dir, si està en les nostres mans canviar això que ens provoca aqueixa mala sensació. Però sobretot, hauríem de preguntar-nos per la necessitat de canviar això.

Tal volta hauríem d'ignorar allò que no tinga una importància vital per a nosaltres. Hauríem de ser indiferents a allò que no siga crucial per a la nostra vida? Al que em referisc i, parafrasejant un famós personatge, és a "l'habilitat de passar d'allò que no tinga una vertadera importància". Deixar que l'existència del món vaja cap on haja d'anar. Si és a la merda, doncs a la merda. Deixar d'intentar controlar-ho tot.

Soltem-nos!

dijous, 24 de febrer de 2011

Sobreviure a una espiral depresiva

El pas dels dies sol estar protagonitzat per l'estat d'ànim. En aquest se centra tota la teua atenció, encara que siga involuntàriament. Sempre hi ha fases. Dies en els que s'està malament, i dies en els que s'està millor. Pensar, reflexionar, són camins que et poden portar a qualsevol estat d'ànim, bo o roí, és a dir, agradable o detestable.

Hi ha vegades que tot sembla anar bastant bé. Pareix que has pogut passar unes setmanes emocionalment controlades, però de sobte, com sempre passen aquestes coses, una cosa, una simple cosa, una paraula, un fet, alguna cosa que has vist, escoltat o experimentat, un gest equivocat de la persona equivocada i tot sembla canviar. Tot es torna cap per avall. T'han mogut una de les cartes de baix del teu castell de naips. No és just! T'enfonses en la teua pròpia misèria emocional i sentimental. De sobte peses mil quilos. Et dóna la sensació que les teues energies ni tan sols són les justes per a mantenir el cor bategant. Tot es torna horriblement distant, desconegut. Et fiques a pensar en allò que ha motivat el teu malestar, eres capaç de trobar infinitat de raons per a reforçar-lo. És com un vici. Però tens raó. El culpable es torna més culpable, i la víctima (tu), més víctima. La tristesa va deixant espai a l'odi que, com un tumor, s'apodera de tu.

No pots evitar comparar els bons dies amb el present moment d'angoixa i, encara resulta més frustrant. L'esperança, si alguna vegada havia existit a la teua ment, l'elimines de forma definitiva. Ja res és possible. Necessites sentir-te bé, saps que t'ho mereixes. Un poc de pau i tranquil·litat. Un moment per respirar i veure-ho tot des d'una altra perspectiva, però penses que ja no queden punts de vista des dels que poder mirar la realitat d'una altra manera. Has esgotat les possibilitats. La desesperació es torna violenta dins de tu. Et repeteixes a tu mateix que no aguantaràs un altre atemptat a la teua dignitat. Creus que mai vas a vèncer, però ja no importa, el que et motiva és una altra cosa. L'odi es va transformant en venjança. Ara simplement actues.

Creus que s'han aprofitat de tu, que han explotat la teua capacitat d'estimar fins que l'han destruïda. Les bones intencions amb les que has fet sempre les coses han sigut menyspreades. Et sents profundament sol. T'agradaria plorar, però eixe mecanisme, que funcionava tan bé quan eres xicotet, ara sembla estar avariat. Et resulta complicat desfogar-te. No confies en ningú. Deambules com un robot, buit de sentiments, fred, amb moviments mecànics, sense emocions. T'han buidat, estàs sec.

Però penses que et mereixes existir dignament i amb respecte, açò és una injecció de vitalitat que només pot ser exterioritzada amb mala hòstia. Qui espere una bona cara i un somriure gratuït per la teua part, ja pot anar llevant-se la idea del cap. Saps que la propera vegada que isques al carrer no serà com abans, estàs cabrejat i no deixaràs que et prenguen el pel. Qui no t'aguante ja pot buscar-se un altre planeta per viure, perquè aquest és teu, és ta casa, i en ta casa, ningú et vacil·la.

Necessites transformar-te. El teu cos i el teu esperit t'ho estan demanant a crits. Fes-ho!

dimarts, 15 de febrer de 2011

Un mapa és un simple paper

Moltes vegades ens frustrem al veure com el Sistema abraça tot el planeta, com els governs, legislacions, corporacions, diners... infecten tot el globus. Però això no és cert en absolut. De fet és la idea que se'ns intenta inculcar. El Sistema intenta que ens creiem en un món controlat, propietat d'algú o alguna cosa.

No hi ha més que mirar un mapa mundial. Està tot delimitat per línies, per divisions administratives. Encara hi ha qui es tranquil·litza pensant que hi ha zones per cartografiar, pensant que es tracta de zones encara lliures de dominació. No no, res d'això. Un mapa no és més que un símbol dels creients del Sistema. I tot depèn del que signifique per a tu eixe símbol.

El que ocorre és que algú, en algun moment, ha agafat un paper on li han dibuixat un determinat territori, i se l'ha apropiat sense moure's del lloc, s'ha imaginat que li pertanyia tal territori. Però no és real, no existeix tal cosa en la pràctica. No hi ha prou amb delimitar-ho en un paper. Ni en aplicar lleis que se suposa que abracen el que el paper diu que són territoris conquerits.

En la pràctica, la major part de la terra està lliure, la podem xafar, ens la podem menjar, podem cagar, podem dormir soterrats en ella. No és més que una propietat virtual, falsa, imaginària. D'això tracta el Sistema, de que acceptem, mitjançant la manipulació de la ment, el seu poder, quan en realitat no el té, no és més que fum. El Sistema no té la menor capacitat de fer això més enllà d'un plànol imaginari. Només tindrà poder si nosaltres, com a individus, li l'atorguem. Mentrestant, el Sistema, només serà com un pensament, una creença, un somni que, algú o alguns tenen, o han tingut, qui sap. Només forma part de la realitat d'algú, no ho sé, la qüestió és que eixe algú no sóc jo. El Sistema és una cosa que no té res a veure amb mi. És una invenció d'un club privat de persones, allà elles.

dissabte, 12 de febrer de 2011

Fora de control

Les persones que ens envolten, sobretot aquelles amb les que tenim algun tipus de relació, esperen que penses i actues d'una determinada manera. Inclús quan els teus pensaments són, diguem-ne, diferents als de la majoria, acaben acostumant-se a la teua dissensió. Una dissensió planificada i previsible, sense efecte algun. Al final, per al benestar de la multitud, és necessari que penses i actues segons allò que tenen previst, per molt extravagant que sigues.

Com a resposta a açò, potser siga interessant experimentar el descontrol voluntari. Fer allò que no esperen. Dir el que no esperen que digues, o callar quan esperen que parles. Acceptar (encara que no siga sincerament) quan el que esperen és que rebutges. Animar quan esperen que critiques. Mostrar-te indiferent quan esperen una reacció. Alarmar-te quan se suposa que has d'estar tranquil.

Provocar el trencament de l'estat de control. Eliminar la previsibilitat. Aleshores et converteixes en aquell que destrueix el control del teu voltant, evidenciant la desesperació d'aquells que volen controlar. Com si minares els xicotets nuclis d'ordre preestablert. Potser siga interessant observar i analitzar la reacció d'aquells que creien tenir-ho tot baix control. Jugar amb ells mentre, en la pràctica, t'estàs alliberant.

dilluns, 7 de febrer de 2011

Practicant la confiança

És freqüent també, degut a les brancades de la vida, forjar-se una actitud desconfiada, habitualment malpensada. On solem destacar el costat negatiu d'allò que, potser no tinga perquè ser tan amenaçador.
En alguns casos, aquesta actitud resulta desmesurada, i ens convertim en víctimes del descontrol de les emocions. Aquesta eina que en circumstàncies més transcendents, resulta ser una gran aliada, la transformem sense adonar-nos-en en un vici.

Potser siga convenient practicar la confiança voluntària, la ingenuïtat provocada. Transformar-nos en éssers que acceptem les suposades bones intencions d'aquells que ens envolten i que, per culpa d'altres individus que ens són nocius, carreguen injustament els primers, amb la nostra capacitat de resposta agressiva.

Una de les sensacions més immediates d'açò és el sentiment de benestar que t'envaeix quan saps que estàs sent just amb altres. Proporcionar benestar és una acció que sempre acaba retornant a l'emissor.

Intentar desprendre'ns, encara que siga experimentalment, d'aquells pensaments que en realitat ens tenen lligats a una personalitat que en part, se'ns ha estat imposada per les circumstàncies. Una personalitat que de vegades repel·leix a persones que no tenen cap càrrega conscient malintencionada, i amb les que val la pena compartir el temps.

dimarts, 1 de febrer de 2011

Practicant el silenci

Una de les coses que em caracteritza, i potser a alguns de vosaltres també, és la costum de dir el que pensem. En ocasions, aquesta -per a mi- bella virtut pot tornar-se en contra, pel simple fet que quan parlem, no escoltem. No resulta negatiu pel fet de parlar davant de segons qui, ni del lloc. Resulta negatiu pel fet de parlar quan el que s'ha de fer, és escoltar. Les persones que som impetuoses, passionals, (també romàntiques, perquè no dir-ho) sovint ens trobem amb situacions que ens mostren que el que hauríem d'haver fet era callar, i escoltar.

No és estranya la situació en que traguem conclusions prematures, i freqüentment equivocades. Aleshores ens remetem a un sentiment de culpabilitat, que al cap i a la fi és un tipus d'avergonyiment. Moltes vegades quan ens parlen, ja estem avançant els esdeveniments, i imaginem allò que creiem que ens volen explicar o contar. Això ens condueix en ocasions a una sensació de malestar, per estar donant per suposat una història que donem per descomptat que serà desagradable per alguna raó i que, en realitat, no ens han contat, perquè simplement són imaginacions.

Cal fer un exercici de confiança, almenys sempre i quan no tinguem evidències per a pensar el contrari. Per a aprendre a tenir confiança cal escoltar, perquè en aquesta capacitat d'atenció s'ha de fonamentar la valoració que puguem fer després.

Podem experimentar amb el silenci. La nostra vida pot ser una experimentació contínua. Podem anar provant com es van despertant les emocions en nosaltres segons les situacions. Provem a exercir el silenci, i quan ens vinga la "necessitat" de parlar, continuar en silenci per a, després, valorar si haguérem estat encertats o pel contrari, haguérem tret una conclusió equivocada.

Sobretot hem de tenir present que cadascú té una visió distinta de la realitat, perquè senzillament, cadascú creem la nostra a cada instant. Potser la pràctica del silenci, l'escolta i l'espera, ens ajuden a conviure i relacionar-nos amb els individus que ens envolten.