Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

divendres, 25 de març del 2011

El que haja de ser, serà

Lluny de creure que tenim un destí prescrit, m'he adonat que intentar incidir sobre el futur (eixe concepte que perseguim constantment), resulta ser una tasca frustrant, pel simple fet que està subjecte a infinitat de factors sobre els que no tenim el menor control.

Opine que hem de deixar d'esforçar-nos per mantenir certs aspectes de la vida, sobretot aquells vinculats a les relacions personals de qualsevol tipus (amoroses, amistoses, afectives, familiars...). Pense que és el desenvolupament natural dels individus, sent ells mateixos, amb la idiosincràsia de cadascú, el que acabarà per determinar els grups humans, del caire que siguen.

Mentre es dóna la creació espontània, natural, original, genuïna, d'aquests grups, simplement cal viure. Viure la vida pròpia, personal, amb tranquil·litat i en pau. Viure-la lluitant amb estima, per construir-te a tu mateix, formar-te en tots els sentits. Estimar-te, mai menysprear-te. Valorar-te, mai jutjar-te. Percebre't com a digne mereixedor d'una vida íntegra, plena i satisfactòria.

I el que haja de ser, serà. Amb qui siga. I serà de manera voluntària, lliure de qualsevol tipus de pressió, coacció o manipulació. I serà un amor, afecte, amistat... pur, sòlid, gran, enorme.

Ara, vivim. Cuidem-nos.

dimarts, 22 de març del 2011

Ànima mestra

El temps no passa debades, després d'una experiència dramàtica, el cervell roda milers de vegades més apresa que de normal. La ment ens proporciona l'oportunitat de créixer-nos fins ser com figures quasi totpoderoses, o enfonsar-nos com a éssers maleïts. L'estabilitat emocional no brilla massa i cal anar aclarint-la.

La Gran Tempesta ha passat, però queda la desolació i algun que altre núvol, que encara deixa caure alguna gota de pluja.
El desastre... pot passar alguna cosa pitjor encara?
Sembla que tocar fons té una cara positiva, i és que pots pensar que l'únic que t'espera, en qualsevol cas, millorarà la situació, o almenys no l'empitjorarà de manera dràstica. Però qui sap...

Gràcies a l'ànima, que m'ha advertit d'allò que li estava fent. La maltractava dia rere dia, sense contemplacions, sense escoltar els seus crits. És l'ànima la que m'ha salvat, cridant-me entre gemecs de dolor. Res ni ningú s'haguera mai adonat com ella del meu estat.
Ella em cuida. Ella vigila, però no com ho faria una figura opressiva, sinó que mira per mi, pel meu bé, em protegeix de mi quan cal. Ara he de cuidar-la jo, he de mirar per ella. La vida no pot existir amb una guerra entre Cos i Ànima. Li ho dec tot. Li dec ser Jo, i mantenir-me sent Jo.

L'ànima m'ha recordat amb la determinació d'un vell que ha après la lliçó de la vida, que m'estava abocant a l'autodestrucció. No he pogut fer una altra cosa que fer-li cas. Era inevitable obeir-la.

Ha sigut tan evident que tenia raó...

dilluns, 7 de març del 2011

Temps de llàgrimes

Ja ha passat. Allò que tant temia ha ocorregut. L'esperit que habitava en la persona estimada ha volat. S'ha esvaït. Ni tan sols me crec que puga tenir forces per escriure açò. Sóc la depressió personificada. La derrota. Em trobe vençut, enfonsat.

Ens hem deixat anar, l'un a l'altre. Sabem sincerament que ha sigut una decisió sensata i madura. Ara m'espera un temps que sospite serà molt dur, però també espere que siga de recuperació. Pel moment sent com cada segon se'm clava com vidres en la carn. Cada segon passa esquarterant-me sense pietat, trencant-me l'ànima. Encara no he assimilat l'ocorregut. Em sent com si m'hagueren extirpat un òrgan vital, una part de mi.

Però ha sigut la meua ànima, malferida ara, la que m'ha advertit de la situació, i ha eixit per a rescatar-me d'una vida que haguera sigut malauradament infeliç per als dos.

L'ànima... els sentiments... mai solen enganyar-nos. En el fons lluiten contra la traïció. Els sentiments són guàrdies que des de la invisibilitat ens ajuden durant la nostra existència.
Sempre l'he tinguda amb mi, cuidant-me, advertint-me, consolant-me, enfortint-me. L'ànima em fa ser el que sóc.

I això és justament el que he de ser: JO.

dijous, 3 de març del 2011

Separem el gra de la palla

Tal volta, després de l'anterior escrit, el pas natural siga intentar aclarir-nos sobre quines qüestions són importants en la vida i quines no, o el que és el mateix, identificar què determina la importància de les coses. Quines coses són les que ens haurien de preocupar mínimament, per començar entenent els nostres estats d'ànim.

Personalment veig raonable, normal, inclús natural, la preocupació per tots aquells temes que afecten a la pròpia persona de manera directa.
Per exemple, podria no donar massa importància a que un ésser estimat optara per una vida que jo no compartira o que practicara hàbits que a mi no m'agradaren; no obstant em preocuparia sentir-me menyspreat, o no respectat, per aqueixa persona.
Aleshores seria en aquests casos quan sentiria la necessitat de fer-li-ho saber a aqueixa persona, és a dir, d'intentar canviar aqueixa situació de malestar, encara que el canvi només consistira en conèixer els motius que han conduit a l'altra persona a menysprear-me.

Per què ocorre açò? Per què en aquests casos sí que ens podem veure amb el deure personal de canviar la situació? És com una defensa emocional. Perquè quan estimes una persona, indistintament que es tracte d'un amor, amistat, familiar, etc., el que ocorre és que l'incloem en les nostres vides d'una manera tan profunda que passa a ser part de nosaltres. Per eixe motiu ens dol tant una mala resposta, o paraula, o acte per part d'aqueixes persones. I necessitem saber què ocorre per tal d'aplicar canvis que transformen la realitat per a que aquesta deixe de ser nociva.

Un canvi pot tractar-se simplement de comprendre l'altra persona, o pot ser plantejar-se seriosament restar importància a l'altra persona, o siga, llevar-li protagonisme a aqueixa persona en la teua vida.

Si aconseguim poc a poc separar el gra de la palla en quan a temes que ens duen de cap, podrem centrar-nos amb més claredat en allò realment important i serem capaços de trobar-li solució amb més rapidesa i serenitat, amb més sensatesa i d'una manera més precisa.