Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dijous, 28 d’abril de 2011

El descans de la ment

Les emocions són un univers, són un misteri de dimensions titàniques. Sempre troben el moment i la manera per a resultar incomprensibles. Contradictòries. Quan més còrrec per esbrinar el significat dels sentiments, més ràpids fugen aquests del meu enteniment. Sembla que el seu missatge siga: "deixa de perseguir-nos, simplement experimenta'ns". Sempre acabe abandonant la persecució amb una sensació de desorientació.
I atrapat en una condemna perpètua d'anticoneixement de mi mateix, de la complexitat del Jo, em veig obligat freqüentment a caminar per la vida sense pensar en demà.

Imagineu què passaria si demà morireu, i la mort, l'acte de la mort, consistira en dedicar una hora a la reflexió sobre la vida passada, abans de sucumbir en un son etern d'inconsciència. Estaríeu satisfets?

diumenge, 24 d’abril de 2011

Síndrome d'abstinència

Ara, he vist l'evidència. No pot ser. No ha de ser.
Definitivament no ha tornat l'esperit al mateix cos. Aquella conjunció que un dia va ser centre de les meues cures, en algun moment va deixar de ser-ho.
La virtut humana de l'esperança i la il·lusió, moltes vegades es tornen condemna. Es tornen com un pes mort que l'ànima arrossega. Com una corda que esprem el pit i no et deixa respirar.

Deixeu-me, no em parleu més, no ara. Ja ho he comprès. Deixeu que amolle el pes i trenque les cordes, necessite respirar. NECESSITE RESPIRAR!!!!

dijous, 21 d’abril de 2011

Caminant a vora mar

El camí és el que és. Et deixes induir o sigues l'amo i senyor, el camí que camines et pertany, és teu, i no es pot traspassar ni cedir. Cada pas que dones t'enriqueixes, cada experiència és una lliçó. Deixa't anar. Solta't. Sigues titella d'allò que creus que has de fer, i fes-ho. Mai et penedisques. Si les coses resulten bones, gaudeix-les. Si resulten dolentes, aprèn. Així és la vida, eixa és la teua, cada pas, amb satisfacció per haver fet allò que has cregut convenient. Allò que la conjunció del teu ésser, la teua essència, ha cregut que era el millor.

Si creus que t'estàs desviant de la teua senda, no mires enrere, doncs per molt que intentes refer els passos, mai seran igual que els primers. És a dir, el que estaràs fent en realitat, serà continuar creant el teu camí.
I per descomptat, no intentes mirar endavant més enllà dels teus peus, doncs està buit, no hi ha res, no hi ha senda marcada. Només imaginació, especulació de com creus que podrà ser el proper pas, però per descomptat que no serà real.

El camí de la vida ha de ser com un passeig a vora mar. En qüestió de segons, els passos donats han sigut esborrats per les ones, i davant de tu està la infinitat de possibles vies. No hi ha passos que perduren, sinó records de passos, que pel temps poden ser manipulats per la pròpia ment.

Saps que camines amb la millor de les intencions, sense més pretensions que gaudir del passeig. Saps que segueixes emocions pures, d'amor, afectives. No hi haurà ésser en tot l'univers que gose qüestionar-te. Cal caminar, amb tranquil·litat i confiança. I ja es veurà, si el futur aplega, quina direcció prens donades les circumstàncies. Mentrestant, viu cada pas, cada petjada, cada camallada.

dimecres, 13 d’abril de 2011

El millor camí és el que es camina amb satisfacció

-Quin sentit té tot açò? Què fas autotorturant-te? No ho veus? Eres tu el que es tortura. Mira al teu voltant. A cas veus algú increpant-te, colpejant-te, humiliant-te? Ho fas tu sol. Perquè fas això? Perquè persegueixes el dolor?

-No pot ser que el meu estat d'ànim depenga d'una persona. No pot ser que una persona siga tan decisiva en la meua vida. De ser així, en què quede jo? Què sóc? No tinc vida? Clar que la tinc, però estava oculta, eclipsada, però clar que tinc vida. Només que estava esperant a ser mostrada, a aflorar en tota la seua essència. Desperta! Viu! No sóc a cas un ésser únic i irrepetible? Per suposat! Mai ha existit cap com jo, ni mai n'existirà un.

-Perquè t'encabotes aleshores en anul·lar la bellesa que radica en la teua originalitat? Creus que són altres persones les que te l'anul·len? No, no... Saps que no. Saps que l'única persona capaç d'anul·lar-te eres tu, i de tu depèn deixar de fer-ho.
Hem caminat pel camí de la discordança, de l'afrontament directe amb el dubte, pel camí dels reptes. Eres així. Eres tenaç, és la teua naturalesa. I no has sigut conscient del moment en que començares a caminar pel teu camí. No podies ser-ho, no és possible ser conscient de tal procés. No tenim una alarma que ens adverteix quan abandonem el camí de la uniformitat. Ocorre que quan ens hem volgut adonar, quan ens hem girat per veure el camí avançat, ens hem vist pràcticament sols, aïllats. Preguntant-nos, estranyats i amb certa preocupació què ha passat. Te n'adones? Una vegada més insistim en reptar a la vida amb preguntes. Som així, curiosos, amb ganes de conèixer. Hem esdevingut testimonis vivents i directes dels aspectes més fonamentals i instintius de l'espècie humana.

Des de la nostra posició podem veure tots aquells que han seguit aquell camí que ja estava dibuixat. Un camí massificat de persones que deambulen amb una essència que no és per a res la nostra. Tindran essència? -et preguntes. A cas importa?

No són poques les vegades que t'ha passat pel cap haver escollit el camí dibuixat. Estàs convençut que haguera sigut un camí més fàcil. Però no t'oblides que no tenim capacitat d'escollir el camí, simplement perquè, quan hem sigut conscients que el nostre camí era diferent, ja havíem avançat massa com per tornar enrere. Ens havíem endinsat massa en el cau del conill, com Alícia. I el que és més important: Saps massa bé que estàs orgullós d'haver caminat el teu camí, i per descomptat, de continuar caminant-lo, i que eixa experiència que es viu intensament dia rere dia, amb tot el que això comporta, no es pot canviar per res, absolutament per res. El seu valor és infinit. El que significa que la teua vida té un valor infinit. I has de ser conscient per a gaudir-la.

No et penedisques d'allò que era inevitable i del que, en realitat, admet-ho, estàs orgullós, satisfet.

dimarts, 12 d’abril de 2011

Pregunta retòrica

Pot un esperit que ha abandonat un cos, pel temps, tornar al mateix?

dilluns, 4 d’abril de 2011

Univers metafísic

M - Em sent fatal, m'òmplic de records. Bons records provinents d'una persona que ja no tinc al costat.

À - Però t'estàs enganyant. Ho saps, no?

M - No sé...

À - Sempre se n'anava. Sempre m'ignorava. Era indiferent als meus sentiments. No valorava els teus esforços... Què és exactament allò que enyores d'eixe comportament?

M - No puc evitar recordar només les parts bones.

À - Eixes parts bones pertanyen a una antiga versió d'ella. Una versió que fa anys que va deixar d'existir. Eixa persona que enyores, només és producte de la teua imaginació. No és real. Ara és una altra persona. L'esperit que habitava en el seu cos, i que tant t'agradava, fa anys que el va abandonar, ara viatja lliure, arrossegat pel vent, esperant trobar una persona en qui habitar.

M - Ja... sé que em base un una mentida que m'he creat al imaginar-nos compartint la vida amb ella.

À - Efectivament. I quan la veges, has de percebre-la així, com és ara. No et fixes en la seua cara, ni en el seu cos, ni en la seua veu, ni en el seu olor... mira més endins, i comprovaràs que el seu esperit no és aquell del que t'enamorares. El passat no ens ha d'esclavitzar. El passat és imaginació, i aquesta, auto-manipulada, pot ser molt cruel.

M - Cert, el passat ja no existeix. I el futur mai ha existit.

À - Però no et preocupes. Creus que algú ens pot fer cap mal? No tingues por, ens enfrontarem junts al contacte inevitable amb eixa nova versió. A eixa que no ens agrada, a eixa que ens ho ha fet passar malament. Mirarem cara a cara al seu esperit i li farem saber que no, que no és qui nosaltres busquem, li direm:
"Vaig estar un temps creient que ahí dins vivia una altra persona. Evidentment estava equivocat. Que passes un bon dia i fins una altra."
------------------------------------
Després d'aquesta conversa entre la Ment i l'Ànima, es van fondre en un sol ens. El cervell bategava sang amb força i el cor decidia amb determinació.

diumenge, 3 d’abril de 2011

Nou atemptat de l'EPA

El drama va ocórrer. Des d'aleshores, l'EPA (Equip de Destrucció de l'Ànima) ha estat fabricant armament nuclear en les meues entranyes. Quasi un mes han trigat en tenir-ho tot apunt. Fins que de sobte, una nit, sense avís previ: Explosió!
És com un enemic que saps que et va a atacar, però mai saps quan, ni amb quines armes ho farà.

L'assimilació del drama és com una bomba atòmica que explota al pit. De sobte, quan te n'adones, l'ànima ha quedat arrasada per complet. Sents claustrofòbia dins del teu propi cos. Sents com si faltara espai al pit per a que els pulmons agafaren tot l'aire que cal per respirar amb normalitat. Tot és terriblement confós. No sé durant quant de temps seré portador de la radioactivitat.

La ment, corrompuda, no deixa de recordar-me, com si es tractara de l'home del temps, que s'esperen dies de tempesta. S'esperen properes explosions. Qui sap si més fortes. L'home de la ment m'explica que tinc un aliat, però que he de ser pacient per a notar la seua ajuda, el seu suport: el Temps.

Naturalment, ara, em resulta un aliat distant, però espere que algun dia note els seus efectes. L'altre aliat, o millor dit aliada, a la que he tingut sempre al costat, i que he ignorat moltes vegades, és l'ànima. Ella ja sap que em va a costar fer-me càrrec del seu estat degradat. La recuperació va a ser més dura que la pròpia destrucció.