Sobre l'ús de substàncies

"Un dels problemes humans més grans consisteix en que, l'ésser humà sent la necessitat d'evitar situacions desagradables, i de continuar amb les coses agradables. Crec que és a partir d'eixa tendència, que drogues com somnífers (com tot l'espectre de psicofàrmacs, l'heroïna, etc.); drogues que ajuden a reprimir continguts i que indueixen a un estat agradable d'u mateix, cosa que a llarg termini pot tenir efectes molt negatius, però a curt termini es registra com agradable... És per això, que aquestes drogues són molt populars, mentre que substàncies que ajuden a enfrontar-se amb la veritat, la veritat incòmoda, com som?, com és el nostre món vertaderament?, no gosen de gran popularitat."

Samuel Widmer
Psiquiatra

Documental: "Paradisos artificials: LSD i el seu descobridor Albert Hofmann"

Escollir d'un aparador no és escollir, sinó obeir

Tria la vida.
Tria una ocupació.
Tria una carrera.
Tria una família.
Tria un televisor gran que et cagues.
Tria rentadores, cotxes, equips de compact disc i obrellaunes elèctrics.
Tria la salut: colesterol baix i assegurances dentals.
Tria pagar hipoteques a interès fix.
Tria un pis pilot.
Tria als teus amics.
Tria roba esportiva i maletes a joc.
Tria pagar a terminis uns vestits en una àmplia gamma de putos teixits.
Tria el bricolatge, i preguntar-te qui collons eres els diumenge pel matí.
Tria asseure't al sofà i veure tele-concursos que esmussen la ment i aixafen l'esperit, mentre plenes la teua boca de puto menjar-brossa.
Tria podrir-te de vell cagant-te i pixant-te damunt en un asil miserable, sent una càrrega per als ninyatos egoistes i fets pols que has engendrat per a reemplaçar-te.
Tria el teu futur.
Tria la vida.

Però, per què anava jo a voler fer una cosa així?
Jo vaig triar no triar la vida.
Jo vaig triar una altra cosa...

Trainspotting

Eres allò que creus que eres

Crea't la teua realitat, creu-te-la i viu-la intensament. Inventa els mètodes i mecanismes que vulgues. Sigues creatiu, prova, equivocat, alegra't, repeteix, experimenta. Estima't per açò.

A la ment no existeixen límits, només hi ha aquells que creus que hi ha. Destrueix-los, només has de ser conscient que vols fer-ho.

Sigues el protagonista principal de la teua vida, amb poders il·limitats. Capaç de tot, sense por de res.

Il·lumina't!

Ritual del Solstici d'Estiu

Solstici d'Estiu. El Sol, situat al lloc més alt des d'on ens pot observar, comença a descendir per a desaparèixer com cada dia, donant pas a la nit. Dia rere dia, anirà mirant-nos des d'una perspectiva més baixa.

Mentre aplega la foscor, anem preparant el Cercle Màgic en una platja pràcticament buida. Un cercle que manifesta el símbol del Sol conté cinc símbols al seu interior.
-Mirant al nord: la Doble K, símbol del grup que realitzem el ritual. Kosmos i Kaos, aparentment enfrontats, distants, s'uneixen en un mateix concepte universal.

-Mirant a l'oest, en direcció a terra ferma: La Terra. Sense ella, no tindria sentit parlar de Solstici. És casa nostra. Sobre ella hem realitzat el ritual.

-Cap al sud, i mirant de reüll a l'oest: Fi, símbol de l'ordre propi de la naturalesa. El número auri.
-Cap al sud, però amb inclinació est: Mart. Un homenatge al planeta veí, i que dóna nom al dia de la setmana del Solstici.
-Mirant a l'est: l'Espiral, símbol de l'infinit camí cap a la il·luminació, cap a la saviesa i l'experiència.

Després oferim tabac a cada símbol buscant, d'alguna manera, sentir-nos connectats amb el significat que representen.

Finalment, en fer-se fosc, quan el nostre astre desapareix ja de la nostra vista i arrossega qualsevol rastre de llum, el fem ressorgir al centre del Cercle. Cinc xicotets focs perifèrics il·luminen els símbols.

A continuació agafem una cassoleta de fang en la que introduïm la Mar Mediterrània. Submergim alguns elements personals en ella i la fiquem sobre el foc central, per a que, el Sol, ressorgit a la nit, done calor al brou de cultiu de la vida que és l'aigua.
Quan l'aigua agafa temperatura i comença a evaporar-se, retirem la cassoleta per a que es refrede i recuperem els objectes.

Observem el foc, és inevitable sentir-se acompanyat per ell, enmig de la nit. Quan aplega el son em deixe arrossegar per la voluntat de descansar, però el bolet que he menjat abans m'obliga a pensar en centenars de coses a la vegada. Dimonis, insectes, amors, platja, el Sol... Calor, fa massa calor. Em trac la jaqueta i per fi... a dormir, a descansar amb una ment més clara.

Solstici d'Estiu

El dia 21 de juny, a les 17:16h UTC exactament (19:16h, hora local), es produirà un esdeveniment molt important en multitud de cultures humanes al llarg de la història: el Solstici d'Estiu (d'Hivern a l'Hemisferi Sud). La paraula "solstici" ve del llatí: Sol i Statum. És a dir, literalment, quan el Sol està quiet.

La Terra està inclinada uns 23° 26' 16'', el que significa que al llarg de la seua òrbita al voltant del Sol, els raigs d'aquest incideixen més directament o menys sobre un mateix punt del nostre planeta, segons l'època de l'any. El moment de màxima incidència a l'Hemisferi Nord és el 21 o 22 de juny (segons caiga), mentre que a l'Hemisferi Sud és el moment de mínima incidència. I el moment de mínima incidència a l'HN és el 21 o 22 de desembre (segons caiga), mentre que a l'HS és el moment de màxima incidència.

A les zones on els raigs solars incideixen completament perpendiculars a la superfície terrestre, o el que és el mateix, a les zones on el Sol se situa en la vertical exacta (90°), se'ls denomina "tròpics". Com que hi ha dos solsticis, hi ha dos tròpics. Aquests reben el nom de Tròpic de Càncer (HN), i Tròpic de Capricorn (HS).

El Tròpic de Càncer està situat *actualment (*ja que la inclinació de l'eix terrestre va canviant) a una latitud de 23° 26' 16'', i el Tròpic de Capricorn a -23° 26' 16''. La paraula "tròpic" ve del llatí tropicus, i aquest del grec τρόπος, que significa volta (en el següent paràgraf entendreu perquè). Cal afegir que les dotze constel·lacions zodiacals completen, una rere l'altra, una volta sencera a la volta celeste. Així que es diu Tròpic de Càncer o de Capricorn, perquè en l'antiguitat, el Sol, als solsticis, se situava en la constel·lació de Càncer o de Capricorn. A dia de hui, el Sol ja no es troba en la constel·lació de Càncer, sinó en la dels Bessons, quasi en la de Taure; i la de Capricorn ha deixat pas a la constel·lació no zodiacal d'Ofiüc (o Serpentari). Així que hui anomenaríem als tròpic "dels Bessons" i "d'Ofiüc", però s'ha conservat la manera antiga.

Si férem un seguiment -des de l'HN- de la posició màxima on aplega el Sol cada dia, comprovaríem que al Solstici d'Hivern, el Sol se situa en la posició més baixa (sent el dia més curt i la nit més llarga de l'any). A partir d'eixe moment, el Sol va aplegant més alt cada dia fins que aplega al seu màxim al Solstici d'Estiu (sent el dia més llarg i la nit més curta de l'any). Després torna a baixar fins aplegar de nou a la posició més baixa. Per aquesta raó se li anomena "solstici", perquè per a l'observador terrestre, el Sol deté el seu recorregut per a tornar a enrere.

El canvi d'angle d'incidència del Sol durant l'any provoca les estacions. No obstant, depenent d'on ens situem, el clima resultant donarà lloc a dos estacions, a quatre, o inclús més (com és el cas d'Austràlia, on el seu clima experimenta canvis significatius cada poc temps).
Si ens situem entre els tròpics, les temperatures tendiran a ser més estables. En aquesta zona, aquestes temperatures estables proporcionen una vida menys depenent de canvis en la incidència del Sol que a les zones temperades (com explique a continuació).
Si ens allunyem un poc dels tròpics (cap al nord o cap al sud), els canvis de temperatura al llarg de l'any són més notables. Es donaran les famoses quatre estacions.

Les cultures antigues estudiaven el Sol i li rendien culte perquè aquest els atorgava realment l'oportunitat de viure. Són molt coneguts els símbols referits a la nostra estrela arreu del món. Maies, Inques, Asteques, tribus amazòniques, indígenes nord-americans, cultures Nòrdiques i Mediterrànies, cultures Orientals... Totes enaltien el Sol perquè coneixien la seua importància.

El proper 21 de juny serà el dia més llarg de l'any. La dansa entre la Terra i el Sol ens donarà l'oportunitat de gaudir de la claror i del caliu durant moltes hores.

Estem preparats per a celebrar-ho i oferir-li la nostra festa al nostre bell planeta i al nostre benvolgut Sol?

Eclipsi total de Lluna

Aquesta vesprada-nit, la Lluna intentarà amagar-se de la Terra. Què ens voldrà ocultar la nostra platejada companya? Tot siga que la vergonya per un secret celeste la faça enrogir.
Tal volta estiga fent els preparatius per a un proper espectacle més extraordinari encara. Tal volta necessite absentar-se un moment per a fer una espècie d'aliança amb algun gran astre.

Primer contacte amb la Penombra: 19:24h
Primer contacte amb l'Ombra: 20:22h
Inici de la Totalitat: 21:22h
Eclipsi Total: 22:12h
Fi de la Totalitat: 23:02h
Darrer contacte amb l'Ombra: 00:02h
Darrer contacte amb la Penombra: 01:00h

Gaudiu de l'eclipsi!

Dubte Temporal

Hi ha un dubte que m'aborda sobre la concepció del Temps. Podria dir que està relacionat amb la velocitat de la llum i les distàncies espacials. Però abans de plantejar-lo intentaré introduir el tema.

Existeix un concepte que uneix les dos anteriors qüestions: els anys llum. Per a mesurar llargues distàncies a l'espai s'utilitza aquesta unitat de mesura. Un any llum és l'espai que recorre la llum -qui sap si com a ona o com a partícula (fotó)- durant un any.

Per exemple, l'estrela més propera a nosaltres, exceptuant el Sol, és Pròxima del Centaure, situada a 4,2 anys llum de distància. La gal·làxia més propera a nosaltres és la veïna Andròmeda, situada a 2,5 milions d'anys llum. Una veïna un poc distant.

Quan mirem qualsevol cosa, el que realment està passant és que percebem la llum que reflexa en dit objecte. Per això sense llum no podem veure res. El nostre Sol es troba a una distància en que la seua llum tarda 8 minuts i 18 segons aproximadament en aplegar als ulls d'un observador situat en la Terra.

Què significa açò? Bé, significa, que quan mirem el Sol (cosa no recomanable en absolut si no és amb la protecció adequada), en realitat estem veient com era aquest fa 8 minuts i 18 segons. O el que és el mateix, si el Sol desapareguera en aquest instant, no el deixaríem de veure fins dins de 8 minuts i 18 segons.
El mateix ocorre amb tot el que ens envolta. Al observar l'estrela Pròxima del Centaure, estem veient com era aquesta fa 4,2 anys (4 anys, 2 mesos i 12 dies). Si explotara, no ens assabentaríem fins passat aquest temps.
I al observar la majestuosa Andròmeda, estem veient l'aspecte que tenia fa 2,5 milions d'anys. Si alguna cosa li passara a aquesta gal·làxia en aquest moment, mai no ho sabríem.

Podem dir que la nostra vista és en realitat una màquina del temps. Segons estiga més prop o més lluny allò que veiem, podem remuntar-nos més enrere en el temps o menys.
No obstant podem fer "trampa". Podem augmentar la nostra potencia visual amb un telescopi, la capacitat de visió es multiplica enormement. Podem veure objectes molt més llunyans. O el que és el mateix, veure objectes, l'aspecte dels quals és en realitat el de fa desenes, o inclús centenars de milions d'anys.

Els quàsars són els objectes més allunyats de la Terra que es coneixen. Els més allunyats s'han detectat a una distància d'uns 13.000 milions d'anys llum. És curiós que es puga observar un objecte en temps real, tot i estar mirant el seu aspecte quan la Terra ni tan sols existia.

D'acord, passem al següent punt. Els defensors de la teoria del Big Bang daten l'origen de l'univers fa uns 13.700 milions d'anys. Ara imaginem que disposem d'una capacitat de visió, ja no il·limitada, sinó el doble que la dels aparells que detecten els quàsars.

El dubte és: podríem veure la generació de l'univers? S'ha especulat durant dècades sobre l'origen, sobre el moment inicial. Tan infranquejables són eixos 700 milions d'anys llum que ens situarien en el mateix instant inicial?

Més que l'assoliment de noves i espectaculars tecnologies que ens facilitaren eixes imatges -cosa que confesse m'atrauria molt veure-, em resulta extraordinari pensar només amb la capacitat de percebre el temps d'una manera totalment relativa.
Em pregunte si hi haurà alguna manera, alguna dimensió (mental, inconscient, subatòmica...) a través de la qual experimentar i aplegar a concebre el Tot (o almenys l'entorn) en un punt temporal únic, on passat, present i futur es fusionen.

L'amor lliure és aquell que es dóna de manera natural

Una sensació familiar m'ha recorregut el cos. Conec eixe efecte desagradable.

La imatge de la flor tallada en el meu poder, m'ha travessat la ment. La veritat és que davant d'ella, la temptació d'agafar-la és enorme. Com no pensar-hi, és tan bella, tan... perfecta...

Bella flor... tu estires la meua ànima cap a tu amb la força de la passió. Malbarataria l'amor si t'agafara? Segur. Deixa almenys que t'olore, que t'acaricie, que contemple la teua perfecció, tan natural, tan autèntica.
És inhumà i cruel que només puga gaudir de la teua bellesa en privat, com un visitant solitari que se t'apropa amagat, i en canvi no puga mostrar-me obert a tu en públic. L'estima engabiada, tard o d'hora haurà de trencar la gàbia, o bé morir asfixiada.

No obstant et visitaré a sovint, i si un dia no te trobe, tornaré per on he vingut, amb el record esplèndid de la millor de les imatges. Serà així perquè no vull gàbies de cap tipus: ni simples, ni compartides; ni per a mi, ni per als dos. De ser així, aviat moriríem.

Quan sentim que actuem malament, alguna cosa en nosaltres ens indica que hem de rectificar. Transformem l'experiència en un sentiment incòmode. L'ànima es ressent si la cosa no va bé. Ens avisa, com sempre. Gran companya!

El que en un temps em costava un esforç desmesurat que durava dies o inclús setmanes, ara em costa minuts, hores com a molt. És un avanç important. A sovint, em resulta més fàcil que abans escoltar l'ànima amb atenció.

Supernova mental d'àcid

Per un moment vam pensar que a aquell lloc no hi hauria, cosa que ens haguera sorprès molt. Però finalment, ens adreçàrem al lloc més inesperat gràcies al consell d'una gent propera, i aconseguirem dos paperets i un terrosset de sucre impregnats amb LSD.

Un paperet per a cadascú, i el sucret reservat al cotxe, per si de cas. Ens va sorprendre el fet que demanàrem dos àcids, i ens donaren dos paperets més el sucret.

En pocs minuts començàrem a notar els efectes. Aquell àcid em recorria el cos amb la força de mil raigs. Aviat seria la persona més excitada de tota la comarca. Saps eixa sensació prèvia a l'orgasme? Eixa en la que agafes una bocada d'aire, com qui es prepara per a submergir-se en un mar de plaer? Doncs jo em vaig trobar immers en una sensació com eixa, multiplicada per deu, i prolongada durant hores. Almenys, per a mi van resultar hores, eternes. Hores de plaer. Em tremolaven les cames, em costava mantenir-me dret. Escoltava els gemecs que intentava dissimular, i la meua respiració accelerada. Assegure que sentia vergonya per allò que podria estar aparentant, i per si el meu company se sentia incòmode. Intentava disculpar-me i alhora explicar-li-ho, però em costava molt.

No sé què va ser abans, si l'explosió de plaer o ballar en aquella festa tan ben preparada. Quan ballava em sentia bé, és a dir, me movia al ritme de la música. Tots ho fèiem, i això era molt agradable.

Quan ens vam descuidar, el dia començava a fer acte de presència. La claror del Sol intentava obrir-se camí per l'est. El meu company i jo crèiem estar ja prou hores baix els efectes de l'àcid. El dia ens transmetia que aviat els efectes amainarien, o això era el que volíem pensar.

El següent efecte va fer acte de presència: riure incontrolat, desmesurat, desbordant, total i absolutament fora de lloc i de tota raó. Tot era motiu per a riure escandalosament. Riure, riure i més riure. Riure fins notar oix, fins desitjar per favor, com qui s'aclama al cel, que cessen els dolors del ventre produïts per no parar de riure. Una sensació a la cara d'aplegar al límit de deformació facial produïda pel riure. Com quan li dones tant de volum a un equip de so fins que satura, fins que ja no pot més.
Aquells efectes mai acabaven, ja ben entrat el dia, tal volta a les set o les huit de la matinada, encara rèiem. Ens comentàvem l'obvietat: allò no s'acabava mai. Era infinit, ens trobàvem en un estat perpetu de descollonament. Ens preguntàvem si tal volta estaríem així de somrients tota la vida. No voldria estar-ho, ho assegure. El meu cos no ho suportaria. No duraria més que unes hores, si no moria de fam o deshidratat per no poder beure, ho faria per fatiga de tant de riure.

Des dels inicis, la visió era extremadament alterada. Molt molt alterada. Tot es movia, es deformava. Observar el bassalet d'orina al terra mentre pixes, sota els efectes d'un àcid, és tota una experiència.
Quan els efectes visuals començaven a no ser tan bèsties ens n'anàrem al cotxe. El cotxe era com la nostra casa, allà ho teníem tot. Necessitàvem beure aigua per a hidratar-nos i aclarir un poc la gola, castigada per una eternitat rient. Allà, tapat amb una manta vaig agafar un poc de temperatura que em feia falta. Després d'unes poques hores de recuperació, raonant, caminant, descansant... ens adormírem una estona al cotxe. Al despertar decidírem anar-nos-en d'allà. Tornar cap a casa.

La conducció àcida requereix una concentració brutal d'energia, com la d'un raig làser. Tots els sentits dedicats a conduir, tots els esforços encarats a manipular una màquina. Una nau espacial que tornava a casa per autopista.
No obstant l'odissea no acabava al pujar a la nau.

Mirada al davant, senyal de túnel... Ai mare. Claror diürna desapareixent a mesura que ens col·loquem a l'entrada d'aquell sostre corbat. De sobte, com un xoc violent a la ment, ens veiem immersos en aquell túnel, on les llums laterals amb efecte intermitent pel desplaçament del vehicle ens bombardegen la vista. Els efectes visuals de la LSD retornaren de colp. Aquell túnel se'ns feia extremadament llarg. Sentia que si s'allargava més, aviat perdria el control de la nau. Les llums es tornaren verdoses, semblava que anàvem a caure en una espècie de forat negre situat a l'asfalt. Havíem d'escapar d'allà. Al moment, un poc de claror a l'horitzó, l'eixida. Accelera! Per fi! Per fi fora d'aquell infern. Quasi ens quedem atrapats en aquell forat de cuc per a tota l'eternitat.

Al final, els dos tripulants de la nau tornàrem a casa sans i estalvis. Els efectes d'aquells àcids van ser massa potents com per intentar prestar atenció i analitzar mínimament els efectes. Tal volta caldria experimentar-ho en un ambient no festiu.

La bellesa d'una flor

Què gran és poder gaudir de la bellesa! La bellesa d'un moment, la bellesa d'una persona, d'una flor, d'una companyia, d'un pensament... No podem pretendre acaparar la bellesa només per a nosaltres. Doncs menysprearíem la pròpia essència d'allò bell.

La bellesa d'una flor arrancada per a una gaubança particular i egoista, durarà pocs dies fins que marcisca. Des del moment en que l'arranquem, aquesta comença a morir. No ens adonem que al intentar apropiar-nos-la, el que fem precisament és arrabassar-li allò que la fa bella: la vida, natural i lliure.
La flor no és només una flor, sinó també l'entorn on ha crescut, la resta de flors que l'acompanyen, els visitants que recullen el seu pol·len, el sol que l'ha nodrit... La flor, al cap i a la fi, eres tu, i també ella.

Apreciem la bellesa de la llibertat, perquè sense llibertat no hi ha bellesa. Aquells que gaudisquen de la bellesa d'una flor viva i sana, sense necessitat de tallar-la, trobaran el camí cap a un esperit net i lliure.

Moments màgics

Tornar a nàixer, tornar a estimar, tornar a gaudir, tornar a sentir... d'una manera diferent, renovada. Llàgrimes d'emoció i un somriure dibuixat a la cara.

 

Una cançó que m'inspira tranquil·litat, amb el xiulet i eixe ritme relaxat i confiat. Cantant al record d'un amor. Valorant allò positiu sense cap obsessió. Orgullós d'haver viscut l'afecte, la luxúria, el romanticisme, l'estima...

I el proper que vinga, afrontar-ho en el seu moment, però no ara. No abans d'hora.

Si pensem en afrontar problemes imaginaris, qui s'ocupa aleshores de viure el present?

Fes del present un moment màgic!

Meravelles de la modernitat occidental

Pastilles per a dormir; pastilles per a la gana; pastilles per al sexe; pastilles per a la depressió; pastilles per al dolor de cap, d'estómac, muscular...

Bogeria; ansietat; deliri; tristesa; obesitat; inanició; atròfia; SIDA; càncer...
Pròtesis per als peus; per als braços, cames, maluc, vista...


Menjar fabricat en laboratoris; edulcorants; colorants; conservants; potenciadors del sabor; menjar envasat, enllaunat, pressuritzat, processat...




Contaminació: ampolles, bosses, plàstics, fum, il·luminació, vehicles, asfalt, fàbriques, abonaments, químics...



Treball i confinament; presons; blocs d'edificis; estructuració; massificació; distanciament emocional...
Explotació; poder; submissió; obediència; desconfiança; obsessió; malalties; automenyspreu; odi...


Qui és el drogoaddicte?
Qui té problemes de salut?
Qui no sap què menja?
Qui viu en un medi nociu?
Qui viu confinat entre quatre parets?
Qui existeix a les ordres i voluntats d'altres?
Qui és el que està podrint-se més i més a cada instant que passa?