Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dilluns, 29 d’agost de 2011

L'ego en el debat

Aquest és un tema que em resulta interessant, encara que advertisc que em cal profunditzar molt sobre el significat d'allò que anomenem "ego".

Al llarg dels darrers anys de la meua vida he participat en molts debats. En quasi tots, depenent d'allò controvertit del tema a tractar, he apreciat que, per una causa que encara desconec i, independentment del grau de formalitat d'aquest, hi ha un component comú: l'ego.
Com que no estic segur de que siga adequat emprar aquest terme, potser utilitzaré "orgull", o potser "honor", fent referència al típic honor cavalleresc de les novel·les ambientades en èpoques medievals, i de pas, li lleve un poc de sobrietat a la qüestió, aportant un to relaxat al tema.

No vaig a exposar les estructures i mecanismes de debat que existeixen. Això ho pot trobar hom per Internet. Sobre allò que m'agradaria reflexionar és si aporta cap tipus de benefici concebre el debat com una batalla i intentar eixir "vencedor" d'un debat, així com les repercussions que té en l'esperit o la consciència el fet d'emprar el joc brut per no eixir "vençut".

En definitiva, la intenció és ficar sobre la taula, a mode de reflexió, què ens aporta mantenir una actitud tossuda en un debat, obviant les vies argumentals dels altres participants, i entrant en una dinàmica de destrucció de la imatge d'aquests causada per la pròpia incapacitat de rèplica.

Quan comença un debat, alguns participants mostren habitualment i de manera intencionada, una predisposició a l'enteniment. De fet, intenten fer notar a la resta, que si cal -si altres arguments ho aconsegueixen-, canviaran de postura sense cap tipus de recel, o almenys, dubtaran de la validesa dels propis arguments.
Aquesta actitud ja és un primer atac, causat al meu parer, per la inseguretat en els propis arguments i la indisposició real a auto-invalidar-los. Aquesta actitud obliga a la resta a fer exactament el mateix i, d'alguna manera deixa entreveure una insinuació a que es confie en ell, intentant deixar a la resta de participants en una posició de dubte.
No obstant, resulta ser una arma de doble fil, ja que pot tornar-se contra l'atacant. Amb aquesta manera de procedir, l'atacant queda obligat també a mantenir durant el debat, una actitud oberta. De no ser així, aviat la seua imatge quedaria desprestigiada, i podria ser objecte de la recurrent fal·làcia ad hominem.
El debat sovint continua amb generoses mostres de joc brut, d'evasió dels arguments aliens, i amb la pràctica de multitud de fal·làcies lògiques i argumentals.

Al poc de començar el debat, ràpidament s'abandona el rol cortès, sovint condescendent, i s'adopta un paper o bé d'atac o bé de defensa, quasi mai un paper d'exposició. Tot i això, els atacs o defenses a ultrança de les diferents postures es camuflen sovint subtilment en un to considerat educat, o fins respectuós. Quan en la pràctica estan sent irrespectuosos, ja que la intenció que s'amaga és el desprestigi -per la via que siga necessària- de l'adversari o del seu argument.

Aquesta inseguretat a la que he fet referència abans, amb molta probabilitat és fruit de la por. I aquesta por, potser estiga potenciada per una determinada imatge del Jo, la qual desconec.

El que vull donar a entendre amb açò, és que l'objectiu d'un debat ha de ser esclarir determinats assumptes propis del tema a debatre. Ha de nàixer de l'interès sincer de cada participant. I només nosaltres, cadascú, som capaços de saber si ens està sent útil el debat, o només ens limitem a entrenar l'habilitat de quedar bé (com a vencedor) davant d'un públic al que no li importa què és un debat.
Què canvia en nosaltres si l'únic que esperem és un reconeixement d'algú que no entén què és un debat?
Què diu això de nosaltres? Què ens diem nosaltres a nosaltres mateixos amb eixa actitud?

La por sovint construeix un orgull, un honor, un ego, que pot semblar una gran fortificació, però que resulta ser un castell de naips. Fàcil i ràpid de construir, i amb un aspecte imponent. I ja se sap què ocorre amb aqueixes construccions quan llevem una carta de la base. El colp pot ser dur, i la por ens pot conduir a continuar defensant desesperadament el nostre castell, ja derruït al terra.

Cal aleshores partir de la base que ignorem tot, i sabem res. Només així podem salvar-nos de caure en el pou d'aquestes pors.

dijous, 25 d’agost de 2011

Robert Anton Wilson 1

1. Hauries de veure el món com una conspiració maniobrada per un grup intrincadament unit de persones quasi omnipotents, i hauries de pensar en aqueixes persones com tu i els teus amics.

2. "És", "és", "és". La idiotesa d'aquesta paraula em persegueix. Si fóra abolida, el pensament humà podria començar a tindre sentit. Jo no sé el que res "és"; només sé allò que em sembla a mi en eixe moment.

diumenge, 14 d’agost de 2011

Per a tu

Eres la llum de la meua vida. Aplegues a tots els racons de la meua ànima. No deixes res a fosques.
Sempre estàs amb mi. On vaja, sempre escolte la teua veu, sempre em parles, m'acaricies, em beses. Fregues els teus llavis per la meua pell. La teua llengua, tendra, humida, extremament delicada, s'arrossega per mi.
Sent el teu calor, el teu alè. M'aborrona, em dóna calfreds que em recorren tot el cos. La teua veu dolça com la mel, murmurada a l'orella amb suavitat, amb lentitud, em provoca la rendició.
Eixa mirada, infinita. Capaç de transmetre l'amor més intens mai imaginat.

Et filtres a través de mi com qui es passeja amb ganes de joc. Innocent, pura, simplement perfecta.

Crec que mai deixaré d'estimar-te. Amor, t'estime! T'estime amb la profunditat que s'estima la vida.
Has aconseguit la fita més gran que pot aconseguir ningú: tu i jo som una sola cosa. Tu eres el Paradís.

Un bes del teu millor amant.

dissabte, 13 d’agost de 2011

Nosaltres som l'univers

Tribus, clans i agrupacions humanes de tot el planeta. Totes reunides en un sol lloc, com si es tractara de l'últim reducte de l'espècie. Vestimentes creatives. L'art inundava cada pam d'aquell indret. Impossible no sentir-se part del tot. Una gran foguera feia el paper de far.

Jo, gitat a vora foc, en terra, mentre desenes d'indígenes m'envoltaven i realitzaven danses d'allò més variades, contemplava el cel, imponent, superior, majestuós. El firmament observava aquella gran festa. Estreles gaudint de l'espectacle que una espècie d'un tipus de vida basada en el carboni estava protagonitzant. M'imaginava la perspectiva d'aquells astres, impressionant.

Érem Zion de Matrix. Jo, totalment immers en les profunditats de la meua ment, estava connectat amb el cosmos. Res ni ningú podria mai experimentar aquella sensació. Mai sabran el que es perden. Sentir-se el propi univers. Jo era l'univers, jo era la gent que m'envoltava, la música, la dansa. Nosaltres érem l'univers.

El foc, una reacció violenta, ens acollia envoltant-nos amb els seus calorosos braços. El poder de la natura ens servia, ens ajudava a estar còmodes. La vista, el tacte, els sentits... no existien, només ment. Jo era consciència pura, única, total i absoluta. Vaig aconseguir aïllar-me tant del món exterior que fins no escoltava la música, no m'adonava dels dansaires que m'envoltaven, ni tan sols notava la calentor del foc, ni el tacte del terra.

Un nuc a la gola i l'erupció quasi immediata d'unes poques llàgrimes pels ulls. Eren la mostra evident del que sentia. Alegria i felicitat infinita, pau total, calma profunda. El plor és l'exteriorització definitiva de les emocions més intenses.

Qualsevol pot aplegar a aquest grau de consciència, però no tots estan disposats a enderrocar les barreres que s'hi interposen. Destruïu les presons mentals. Arranqueu els barrots que limiten la vostra consciència. Deixeu lliure l'ànima. No cal res més, absolutament res.