Al llarg dels darrers anys de la meua vida he participat en molts debats. En quasi tots, depenent d'allò controvertit del tema a tractar, he apreciat que, per una causa que encara desconec i, independentment del grau de formalitat d'aquest, hi ha un component comú: l'ego.
Com que no estic segur de que siga adequat emprar aquest terme, potser utilitzaré "orgull", o potser "honor", fent referència al típic honor cavalleresc de les novel·les ambientades en èpoques medievals, i de pas, li lleve un poc de sobrietat a la qüestió, aportant un to relaxat al tema.
No vaig a exposar les estructures i mecanismes de debat que existeixen. Això ho pot trobar hom per Internet. Sobre allò que m'agradaria reflexionar és si aporta cap tipus de benefici concebre el debat com una batalla i intentar eixir "vencedor" d'un debat, així com les repercussions que té en l'esperit o la consciència el fet d'emprar el joc brut per no eixir "vençut".
Quan comença un debat, alguns participants mostren habitualment i de manera intencionada, una predisposició a l'enteniment. De fet, intenten fer notar a la resta, que si cal -si altres arguments ho aconsegueixen-, canviaran de postura sense cap tipus de recel, o almenys, dubtaran de la validesa dels propis arguments.
Aquesta actitud ja és un primer atac, causat al meu parer, per la inseguretat en els propis arguments i la indisposició real a auto-invalidar-los. Aquesta actitud obliga a la resta a fer exactament el mateix i, d'alguna manera deixa entreveure una insinuació a que es confie en ell, intentant deixar a la resta de participants en una posició de dubte.
No obstant, resulta ser una arma de doble fil, ja que pot tornar-se contra l'atacant. Amb aquesta manera de procedir, l'atacant queda obligat també a mantenir durant el debat, una actitud oberta. De no ser així, aviat la seua imatge quedaria desprestigiada, i podria ser objecte de la recurrent fal·làcia ad hominem.
El debat sovint continua amb generoses mostres de joc brut, d'evasió dels arguments aliens, i amb la pràctica de multitud de fal·làcies lògiques i argumentals.
Al poc de començar el debat, ràpidament s'abandona el rol cortès, sovint condescendent, i s'adopta un paper o bé d'atac o bé de defensa, quasi mai un paper d'exposició. Tot i això, els atacs o defenses a ultrança de les diferents postures es camuflen sovint subtilment en un to considerat educat, o fins respectuós. Quan en la pràctica estan sent irrespectuosos, ja que la intenció que s'amaga és el desprestigi -per la via que siga necessària- de l'adversari o del seu argument.
Aquesta inseguretat a la que he fet referència abans, amb molta probabilitat és fruit de la por. I aquesta por, potser estiga potenciada per una determinada imatge del Jo, la qual desconec.
El que vull donar a entendre amb açò, és que l'objectiu d'un debat ha de ser esclarir determinats assumptes propis del tema a debatre. Ha de nàixer de l'interès sincer de cada participant. I només nosaltres, cadascú, som capaços de saber si ens està sent útil el debat, o només ens limitem a entrenar l'habilitat de quedar bé (com a vencedor) davant d'un públic al que no li importa què és un debat.
Què canvia en nosaltres si l'únic que esperem és un reconeixement d'algú que no entén què és un debat?
Què diu això de nosaltres? Què ens diem nosaltres a nosaltres mateixos amb eixa actitud?
La por sovint construeix un orgull, un honor, un ego, que pot semblar una gran fortificació, però que resulta ser un castell de naips. Fàcil i ràpid de construir, i amb un aspecte imponent. I ja se sap què ocorre amb aqueixes construccions quan llevem una carta de la base. El colp pot ser dur, i la por ens pot conduir a continuar defensant desesperadament el nostre castell, ja derruït al terra.
Cal aleshores partir de la base que ignorem tot, i sabem res. Només així podem salvar-nos de caure en el pou d'aquestes pors.
El debat sovint continua amb generoses mostres de joc brut, d'evasió dels arguments aliens, i amb la pràctica de multitud de fal·làcies lògiques i argumentals.
Al poc de començar el debat, ràpidament s'abandona el rol cortès, sovint condescendent, i s'adopta un paper o bé d'atac o bé de defensa, quasi mai un paper d'exposició. Tot i això, els atacs o defenses a ultrança de les diferents postures es camuflen sovint subtilment en un to considerat educat, o fins respectuós. Quan en la pràctica estan sent irrespectuosos, ja que la intenció que s'amaga és el desprestigi -per la via que siga necessària- de l'adversari o del seu argument.
Aquesta inseguretat a la que he fet referència abans, amb molta probabilitat és fruit de la por. I aquesta por, potser estiga potenciada per una determinada imatge del Jo, la qual desconec.
Què canvia en nosaltres si l'únic que esperem és un reconeixement d'algú que no entén què és un debat?
Què diu això de nosaltres? Què ens diem nosaltres a nosaltres mateixos amb eixa actitud?
La por sovint construeix un orgull, un honor, un ego, que pot semblar una gran fortificació, però que resulta ser un castell de naips. Fàcil i ràpid de construir, i amb un aspecte imponent. I ja se sap què ocorre amb aqueixes construccions quan llevem una carta de la base. El colp pot ser dur, i la por ens pot conduir a continuar defensant desesperadament el nostre castell, ja derruït al terra.
Cal aleshores partir de la base que ignorem tot, i sabem res. Només així podem salvar-nos de caure en el pou d'aquestes pors.
