Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dilluns, 26 de setembre de 2011

Romàntic

-...
-Bé, a mi em diuen Llum.
-Ah, doncs eres molt guapa, Llum. Saps que la teua pell morena fa un contrast excel·lent amb el blanc dels teus ulls i les teues dents?
-Oh, gràcies.
-I què t'agrada?
-Doncs no sé... el que a totes les persones imagine.
-No saps què t'agrada?
-Sí, clar, però mai m'havia parat a pensar-ho com si es tractara de fer una llista.
-Entenc. Doncs pensa una cosa que t'agrade, i fem-la.
-Eeemmmhhh... Dooooncs... És curiós, allò típic és que en una primera cita ens preguntem a què es dedica cadascú, ja saps el famós "estudies o treballes?".
-A eixa pregunta segur que tindries resposta, veritat?
-Naturalment.
-Sí... sembla que tots tenim molt assimilat què és el que fem, però no gaire què és allò que realment volem fer.
-De vegades saber a què es dedica una persona és interessant per conèixer-la.
-És possible. No obstant sembla un costum poc habitual entre humans dedicar-se a allò que ens agrada, no creus?
-M'agrada el que faig!
-No ho pose en dubte. Però la dedicació pot canviar per circumstàncies de la vida. I un no és allò al que es dedica, en canvi, allò que li agrada sí forma part d'un. És allò important.
-Per cert, ni tan sols m'has dit el teu nom.
-El meu nom és Pau, per circumstàncies de la vida.
-I digues-me Pau, a tu què t'agrada?
-Doncs mira, el que més m'agrada ara és estar amb tu, i és al que m'agradaria dedicar-me. M'ho permetràs?

divendres, 23 de setembre de 2011

Hèlia i els Equinoccis

Hui dia 23 de setembre, a les 09:04h UTC exactament (11:04h, hora local), ha tingut lloc l'Equinocci de Tardor (de Primavera a l'Hemisferi Sud). La paraula "equinocci" ve del llatí: Igual i Nit. És a dir, nit igual. I fa referència a que la nit té la mateixa duració que el dia.

Ara vos contaré una història que em va passar:

Hèlia era una mosca que es passejava pel camp, fins que em va veure i s'apropà a mi. Em parlava de les aventures que havia viscut. El seu to burlesc em divertia molt. Em contava com molestava els llauradors parant-se al seu nas. També m'explicava la vegada que va escapar d'un artefacte que anomenava mata-mosques. Em relatava amb detall l'aspecte d'unes muntanyes marrons i humides amb un aroma exquisit. Des d'aquella trobada, parlant parlant ens férem amics.

Un dia tenia a Hèlia rondant-me d'una manera estranya. Li donava voltes i més voltes al meu cap, però en un plànol inclinat. Així:
Quan passava per davant meu, ho feia a l'altura del nas.
Al avançar pel costat esquerre, passava a través de l'arracada de cèrcol de l'orella esquerra.
Quan la mosca Hèlia es trobava darrere del cap, ho feia a l'altura del bescoll.
Després continuava a través de l'altra arracada de l'orella dreta, i tornava a passar per davant del nas. I així una vegada i una altra.
Si Hèlia haguera deixat un estel al darrere mentre volava, vist des de dalt, haguera pogut observar que el seu recorregut dibuixava una el·lipse perfecta, ja que vist des de dalt, el cap no és redó, sinó més bé estret pels costats.

La mosca Hèlia, que li agradava molt divertir-se, em va proposar un joc. Consistia en que ella aniria elevant-se a cada volta que ens donara al cap, fins aplegar a l'altura dels ulls (si recordeu, fins el moment només m'havia aplegat al nas).
El teu paper -em deia ella- serà contar el temps que eres capaç de veure'm, abans que m'oculte darrere teu en el meu trajecte al voltant del cap.
Hèlia m'assegurava que tot i que la duració de cada volta sempre era la mateixa, no sempre em resultaria visible durant el mateix temps. Com que sentia curiositat pel que deia la meua amiga alada, vaig acceptar jugar amb ella.

Ella es posà davant meu, a la punta del nas i em va advertir que anava començar a donar voltes conforme m'havia explicat. Em va demanar que començara a contar quan apareguera per la meua dreta, només començara a veure-la. I em va insistir en que no fera trampes: No val rodar el cap, només els ulls! -em cridà.
La mosca Hèlia començà a volar cap a la meua esquerra i s'ocultà darrere meu. Jo em vaig preparar per veure-la aparèixer per la meua dreta, i allà estava. Automàticament vaig començar a contar: 1, 2, -ja anava pel meu nas- 3, 4, i a la que fa 5 es va tornar a ocultar per la meua esquerra. No obstant, per curiositat, vaig continuar contant mentalment per saber quant tardaria en donar una volta sencera: 6, 7, 8, 9, -vaig escoltar el soroll de les seues ales per la meua orella dreta-, i 10, allà estava de nou.

Hèlia anava pujant poc a poc a cada volta que donava, i jo anava contant. Efectivament, sempre tardava 10 segons en donar una volta sencera, però vaig observar una cosa interessant. Per allà venia: 1, 2, 3 -ja anava per davant dels ulls-, 4, 5, 6, i va desaparèixer de nou per la meua esquerra.
Vaig observar que el resultat de que en el seu pas per davant de mi, haguera aplegat a l'altura dels ulls, va ser que vaig poder veure-la aplegar abans que quan estava a l'altura del nas.
Mentre volava em va dir: No pujaré més, estic marejada de donar tantes voltes. Necessite anar baixant ja.
Poc a poc, va anar descendint, però com que es trobava torbada, no se'n va adonar i va baixar més enllà del meu nas, fins l'altura de la meua boca. Continuà per baix l'orella esquerra; per la part inferior del bescoll; tornà per baix de l'orella dreta; i va aplegar de nou a la boca. Seguidament es va parar al meu llavi a agafar un poc d'alè.

Mentre vaig aprofitar per confessar-li a Hèlia que quasi no havia tingut temps de veure-la en les últimes voltes. Només 3 segons -li vaig dir- i la resta has estat fora de la meua vista.
Ella em va dir que era normal, perquè era quan el meu angle de visió menys em permetia observar-la.

Vaig repassar les dades:
 A màxima altura (ulls): 7 segons visible, i 3 segons oculta.
 A mitjana altura (nas): 5 segons visible, i 5 segons oculta.
 A mínima altura (boca): 3 segons visible, i 7 segons oculta.

L'amiga alada em va dir: Saps? Tens unes arracades molt boniques, d'ara endavant les anomenaré "Arracada Àries" i "Arracada Libra".
A mi no em feien massa gràcia aquells noms, i ella m'ho va notar. I com sol passar, si no volia brou, dos tasses. Hèlia, que d'agudesa no li'n faltava, em va dir: Et canviaré també el nom dels teus ulls, del teu nas i de la teua boca. D'ara endavant -va seguir mentre reia- els teus ulls es diran "Solstici d'Estiu", el teu nas "Equinocci", i la teua boca "Solstici d'Hivern".
Jo no vaig tindre altre remei que riure, i li vaig preguntar: I què passa amb la Primavera i la Tardor? Ella, molt segura de sí mateixa em va aclarir: El teu nas no es veu igual des dels ulls que des de la boca. Després se'n va anar.

I des d'aquell dia, la meua amiga Hèlia em visita quatre vegades a l'any per sobrevolar-me el cap amb el seu estil particular.

dimarts, 20 de setembre de 2011

Kaïm Terradis 1

1. Parlar de l'esperit, de l'ànima, del cor, de la consciència, o de Déu, és l'estil humà d'enfrontar-se a la distància entre la voluntat i els fets. És en definitiva la comparació constant, conscient o inconscient, entre la imaginació i la capacitat d'experimentar allò imaginat.

2. L'objectivitat és una il·lusió, només existeix l'afinitat entre dos subjectes. Aquell que diu actuar en base a conceptes universals i absoluts, és el major tirà que pot xafar la Terra.

dissabte, 17 de setembre de 2011

Obrint-se a les creences

Algunes persones, quan pensen sobre creences, es plantegen habitualment la següent qüestió: ateu o creient? Però no saben massa bé què significa cada cosa. Probablement només s'estiguen referint a si creus en l'existència del déu de la mitologia cristiana (o de qualsevol altra religió majoritària monoteista), o no. La seua concepció de divinitat es redueix a aquest concepte.

Però el concepte de divinitat moltes vegades és confós i es fon amb emocions i sentiments molt complexos. La varietat de creences és tan vasta com la imaginació humana. La pregunta clau sobre aquest tema sembla ser: existeix déu?
A aquell que em fera aquesta pregunta li diria que abans hauríem de tenir clar què m'està preguntant, per tant i abans de res: què és déu?
Immediatament faria una reflexió sobre com sabem què existeix i què no. Personalment, defense la idea de que allò que existeix és allò que som capaços de percebre a través dels nostres sentits externs i interns (com ja he explicat en entrades anteriors).
Per tant, si hi ha algun conjunt de sensacions, emocions o sentiments, així com algun tipus d'objecte, actitud, comportament... al que algú anomene déu, aleshores existirà déu. No de manera objectiva, no de manera universal ni absoluta, però en algun "lloc" existirà. L'objectivitat és una il·lusió, una trampa mental en la que cauen habitualment els humans.
No obstant existeix una paradoxa, i és que seguint amb el subjectivisme, si algun individu creu en l'objectivitat, aquesta existirà en algun "lloc". Però l'essència de l'objectivitat és que ha d'existir en tots els llocs. Tot i això, la resposta a aquesta paradoxa seria que l'existència d'aquesta objectivitat, és merament subjectiva, no objectiva. Així que resultaria ser un miratge.

Seguint amb el tema, podríem dir que per exemple, els humans parlem de felicitat, d'amor, de simpatia... Existeix la felicitat? I l'amor, i la simpatia? Si aquests existeixen, perquè no déu? I dic jo que si existeix un déu, perquè no poden existir més d'un?

Si a una persona que se sent feliç se li pregunta si creu en la felicitat, afirmarà sens cap dubte que sí. Podrà dir-nos: Mira'm, jo sóc la prova de que existeix, jo sóc feliç. De fet, qui té assumida l'existència de la felicitat, en qualsevol cas preguntaria: eres feliç?
Igualment, si a una persona que sent una relació especial amb una sèrie de percepcions a les que anomena "déu", se li pregunta: creus en déu? Afirmarà que sí. En realitat ella seria la prova.

Aleshores, si el que ens interessa és saber sobre la relació d'una persona amb alguna cosa anomenada déu, caldria tal volta canviar la pregunta Creus en déu? per Tens cap déu?

Aquesta pregunta implica l'acceptació prèvia de que l'existència de les coses és relativa, purament subjectiva. I ens obrim a acceptar amb normalitat que altres persones no incloguen a una cosa anomenada "déu" en la seua existència, o que pel contrari, sí ho facen.
D'aquesta manera, la pregunta queda oberta per complet a respostes de tot tipus. Podrien contestar-nos que sí, que tenen dos déus, o vint-i-tres, o cap, o que ells són els seus propi déus, i que fins i tot tots podem ser déus.

Al fanàtic ateu se'l tortura amb la possibilitat -intrínseca en la pregunta- de que déu existisca d'alguna manera, en algun "lloc" -com deia. Al fervent deista o teista se'l turmenta amb una possible resposta negativa. I a l'intransigent monoteista se'l martiritza amb una resposta tipus: Onze.

S'eliminen els dogmes i la universalització dels pensaments i les percepcions, acceptant la riquesa de la capacitat humana per tal d'interpretar i explicar-se l'entorn.

dilluns, 12 de setembre de 2011

Eliminant les precategoritzacions

Habitualment acostumem a servir-nos d'una concepció predeterminada per a categoritzar les persones que ens envolten. Aquesta concepció -com explique a l'entrada del passat dia 1-, amb molta probabilitat ha estat assimilada involuntàriament per forces coactives externes, com ara l'opinió pública (que lluny de ser "opinió", és una sentència, una ordre en tota regla). És normal, doncs la categorització és un mecanisme que ens és útil per tal d'organitzar els nostres pensaments. No obstant, cal que la categorització siga posterior a l'anàlisi i la reflexió. De donar-se lloc primer l'acceptació d'una categorització predeterminada, l'anàlisi i la reflexió es veurien seriosament corrompudes, sent pràcticament inútils. L'acceptació d'una categorització predeterminada esdevindria una ordre a acatar i sobre la que basaríem la visió sobre els individus que ens envolten. En la pràctica estaríem concebent aqueixos individus d'una manera aliena al nostre criteri, és a dir, seríem un espill, una còpia, un repetidor de la visió d'altres persones.

Qualsevol cosa pot estar relacionada amb les "categoritzacions predeterminades assimilades" (o acceptades), a les que anomenaré "precategoritzacions". Una manera de parlar, un origen, unes creences, una vestimenta, una estètica, uns objectes, una paraula... automàticament ens condueixen a atribuir al subjecte tota una sèrie d'idees o doctrines.
Els prejudicis són una conseqüència directa de les precategoritzacions. Tenen lloc una vegada hem acceptat uns conceptes i arquetips i els assignem a tots els individus que entren dins d'una precategorització.

Reflexionem un instant sobre els pensaments que ens envaeixen després d'escoltar paraules com: nazi, feixista, progressista, fatxa, liberal, ateu, roig, anarquista, catòlic, antisistema, socialista, capitalista. Són paraules molt comuns en el dia a dia. Unes més que altres segons els entorns en els que ens movem. Segur que coneixem alguna persona a qui adjudicaríem ràpidament un d'aquests adjectius. Això probablement es deu a que hem anat assimilant una categorització determinada. En altres paraules, hem estat víctimes de la precategorització.
Encara que en una conversa, una persona se'ns presente definint-se amb un adjectiu al que per precategorització, hem estat rebutjant des de fa temps; el que hem de fer és oblidar-nos d'eixa paraula i del significat que té (sobretot en el context social actual), i centrar-nos en adquirir una nova concepció des d'una postura oberta, innocent, ignorant. El que cal és, com deia, analitzar i reflexionar en base a una interactuació directa i pròpia amb el subjecte en qüestió.

dimarts, 6 de setembre de 2011

Música, drogues i essència humana

La música electrònica -especialment des dels anys 80 fins a meitat dels 90- ha jugat un paper molt important en l'oci de la joventut que, acudia en massa a discoteques i locals on es reproduïa aquesta música, i no és casualitat. Algunes branques d'aquesta música contenen compassos repetitius i freqüències íntimament relacionades amb els ritmes humans (els batecs del cor, els passos, la respiració, els bots...). No obstant és habitual pensar que sense consumir determinades substàncies, aquesta música és avorrida, o fins insuportable, i potser en part hi haja quelcom de raó en aqueixa afirmació.

Potser la música electrònica a la que ens referim s'haja de complementar amb el consum de substàncies psicoactives. No és d'estranyar, ja que la conjunció d'aquests dos components condueix a l'individu a nivells emocionals i sensorials fora d'allò comú. Per experiència puc afirmar que la sensació és com de retorn a temps arcaics, on es practicava la dansa sota el mant del trànsit produït pel ritme de percussions amb pell animal.

Tal volta en els temps que corren de decadència humana, de civilització i desarrelament, on és increïblement complicat viure una vida integrada en un entorn natural per al que hem evolucionat durant milions d'anys; on gràcies al progrés ens veiem com a éssers atrofiats en un entorn industrialitzat i malaltís, incapaços de sobreviure a no ser que ens endinsem en la corrupció del cos i de l'ànima; tal volta, com deia, haver trobat la conjunció d'aquests dos components que per un temps ens retornen a l'essència humana més remota, siga una bocada d'aire fresc i net enmig d'aquest infern de plàstics, electricitat i sistemes binaris.

Possiblement la industrialització haja parit aquesta combinació màgica de música electrònica i drogues de disseny per equivocació, com una mena d'antídot no desitjat per als mals que ella mateixa contagia. Un antídot per a esperits cansats o desorientats, o altres que simplement busquen pontejar la ment de manera conscient i reflexiva per aplegar d'una manera ràpida i fàcil -i eficient- a un estat de la consciència més ple.
Potser es tracte d'un dels famosos botons rojos d'autodestrucció que tenen totes les màquines. Si durant el camí de la teua vida te trobes amb algun d'aqueixos botons, prem-lo. Cal destruir la màquina.

dijous, 1 de setembre de 2011

Practicar la interpretació. Modificant la ment

La ment humana és capaç d'adaptar-se a infinitat de situacions. Els moviments polítics i corrents ideològiques -per ficar uns exemples-, actuen com a regnes de la ment, conduint-la per camins que abans podien resultar insospitats o fins impossibles.
Durant aquest procés, la ment es deixa dur, es deixa arrossegar, per acabar assumint un perfil concret. Aquest mecanisme pot ser voluntari o involuntari. En definitiva, pot tractar-se de la modificació controlada de la ment amb objectius enriquidors, o pot tractar-se del que habitualment coneixem com rentat de cervell.

Propose al lector un experiment que jo fique en pràctica amb relativa freqüència. L'experiment o pràctica, consisteix en adoptar un rol que diferisca notablement de la personalitat pròpia.
Per exemple, assumir les motivacions polítiques d'una persona ideològicament llunyana a tu. Un bon moment pot ser quan es done un debat televisiu (o radiofònic, o en viu...) entre pretendents al poder governamental. Ja se sap, solen aparèixer representants de cadascuna de les principals formacions polítiques (almenys, que aquesta gent servisca per a utilitzar-los com a eines d'alliberament mental).
Potser, i de manera inconscient, tendim a rebutjar -de primeres- més a un que a un altre. Açò pot donar-se per un antic hàbit polític. Doncs bé, mirem de buscar raons i convèncer-nos a nosaltres mateixos de que el participant més allunyat ideològicament a nosaltres va carregat de raó, i mirem de buscar arguments a favor d'ell i d'allò que diu.

Hem d'oblidar-nos completament d'allò que pensem, oblidar-nos del que s'espera de nosaltres, de les nostres idees, de les nostres creences. En eixe moment no existeixen. No hem de dubtar d'allò que diu la persona del televisor. El que diu és cert, no hi ha lloc al dubte. Estem disposats a fer costat incondicionalment a eixa persona, i ho farem. Escoltem cada frase que ix de la seua boca, assimilem-la, i acceptem-la. Assumim la seua veracitat.
Comprovarem que si en veritat ens hem deixat dur, no haurà resultat difícil fer aquest tipus de curtcircuit a la ment. Fins haurem pogut entendre realment quines motivacions pot tenir eixa persona per defensar allò que diu defensar. I fins i tot haurà aflorat en nosaltres una espècie de rebuig cap a l'altre participant. En eixos moments no haurem fet una altra cosa que canviar el nostre sistema d'interpretació d'allò que ens envolta. Haurem modificat per uns instants el nostre sistema de valors per tal de percebre el nostre entorn d'una manera diferent. I, al cap i a la fi, d'això es tracta quan pretenem ser feliços, de modificar la nostra ment per tal de percebre l'entorn d'una manera no-nociva. Açò no implica la paralització i la inactivitat, ni que siguem inconscients i incapaços de valorar el que ocorre, sinó que allò que ocorre no ens afecte negativament, perquè del malestar no es trau cap benefici.

Ara cal retornar a la consciència pròpia. Relaxar-nos i oblidar-nos poc a poc de tot allò que havíem assimilat de manera voluntària i controlada. Aviat ens riurem de pensar en la ridícula i remota possibilitat d'haver-nos quedat atrapats en eixe rol. Ens adonarem de quant curiosa ha estat l'experiència.

La meua conclusió particular és que la ment pot modificar-se amb relativa facilitat per tal d'adoptar qualsevol tipus de creences. Per tant, hem de barallar la més que probable possibilitat de que aquestes creences, idees i conviccions s'hagen instal·lat en la nostra ment d'una manera involuntària.
I hem de saber que som perfectament capaços de modificar-la per tal de tenir una ment més genuïna i original. Per tal de crear-nos una mentalitat pròpia, amb creences, idees i conviccions pròpies. Possiblement fruit d'altres ja existents, però amb conclusions absolutament particulars, íntimes.