Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Naturalment lliures

Qualsevol ens, pel simple fet d'existir, interfereix en el seu entorn. Podem imaginar que aquest ens compta amb infinitat de sentits per a percebre'l. No obstant, està inevitablement subjecte a una limitació: ell mateix, és a dir, la seua pròpia existència. La mera presència altera la suposada objectivitat de l'entorn. Per tant, qualsevol ens és intrínsecament incapaç de percebre l'entorn d'una manera pura. En definitiva, parlar de realitat objectiva, o absoluta, no té cap suport més enllà de la mera idea o concepció hipotètica -però inassolible- d'aquesta.

Els camins de la vida humana, venen determinats per la percepció de l'entorn, i per la seua interpretació. Si la percepció, tot i imaginar-la perfecta, ja compta amb limitacions; la percepció humana -que disposa de comptats sentits- està descaradament limitada. Si, a banda, la interpretació d'allò que percebem és variada entre individus, sembla evident que les idees i concepcions que es formen a les ments humanes tendeixen a ser naturalment diferents.

Comprenent a fons aquesta condició nostra, innegable, òbvia, em pregunte: com hauria de ser capaç un ésser humà, de pretendre estendre la seua percepció i interpretació personal a altres individus? En base a quina presumpta fita còsmica pot existir, per tant, autoritat? Germans, estem condemnats a estimar la llibertat, perquè ens pertany, perquè existim.

divendres, 28 d’octubre del 2011

Lucidesa onírica 2

Estic gitat al llit, però el llit es troba al corral de ca l'àvia. Em situe junt a la llimera, és de nit, encara que es veu alguna cosa. De sobte sóc conscient de la situació, i  automàticament l'entorn es fa fosc. Podria dir que ja no em trobe al corral. És com si se n'haguera anat la llum en el somni, però al moment torna.
Abans de continuar, vull contar el que havia ocorregut feia una estona allà, al corral.

Encara no hi havia llit a l'escena. La llimera no hi era, i en el seu lloc s'estenia un canyar i unes brosses altes que ocupaven el doble o el triple d'espai que la llimera. Allà hi havia dos xiquets. Eren com dos homes adults a escala, d'uns cinquanta centímetres, amb un aspecte a l'estil de La Història Interminable. També hi havia un tercer personatge, un home d'estatura normal, amb els cabells taronja, llargs i escarotats com Caïm de La Bíblia en Pasta. Ell perseguia als dos xiquets amb alguna mala intenció, però els xiquets acabaren colpejant-lo i eixint vencedors del que aparentava ser una xicoteta batalla. L'home va reconèixer la derrota i va intentar establir una bona relació amb els xiquets. Ells accediren.
Jo havia romàs d'espectador de tot aquell guirigall fins el moment. No obstant, els xiquets se m'aproparen i em digueren alguna cosa. No estic segur, però crec que em donaren les gràcies (no recorde el motiu).
Després d'açò ve quan el llit entra a formar part de l'escenari i se'n va la llum.

Al tornar la llum, torne a estar al corral. L'àvia entra i sembla que el llit ha desaparegut. Pense que no té sentit que haguera estat el llit ací. M'hauria quedat a dormir? Em pregunte si cap la possibilitat d'haver dut el llit fins ací per fer algun tipus de simulacre de dormir a l'aire lliure. Però no, dur tot el llit fins ací és una bogeria, no té sentit.
Torne a veure'm estovat al llit. La meua àvia ha eixit d'escena. Tinc ara a una espècie de Marla Singer (la co-protagonista de El Club de la Lluita) tombada amb mi al llit, però aquesta no té ni un pèl al cap. Li propose sexe, però ella no vol, i jo ho accepte com si en realitat tampoc tinguera massa ganes.
Desapareix aquesta imitació de Marla, i apareix la meua estimada Atena, amb el seu pijama blau fosc amb línies blanques horitzontals. Fa cara d'estar malhumorada. Tot i això m'aprope a besar-la i tocar-la per baix del pijama. Per a la meua sorpresa veig que al pantaló, entre les cames, hi ha una obertura vertical d'uns cinc o sis centímetres. El llit es troba ara orientat a 90º de com estava abans. Aprope els meus llavis a l'obertura del pijama, però ella em mostra una cara que expressa un clar "Aparta't d'ahí. Ara no estic d'humor".

Atena al llit, enmig del corral, junt a la llimera
A mi em resulta una situació estranya tot allò. Sembla que la idea de que tot fóra un somni -idea que potser ja tinguera anteriorment assimilada-, comença a guanyar força. Així que decidisc fer una prova i, reinterpretant al doctor Josef Breuer en El Dia que Nietzsche Plorà, em dispose a increpar verbalment a Atena: "Fora d'ací! Veste'n!" Ella s'alça enfadada i se'n va cap a la porta del corral. Jo l'acompanye, i pel camí em trobe amb roba estesa als fils. Vaig despenjant-la assumint que pertany a Atena, i li la vaig donant. Quan em dispose a agafar l'última peça de roba, una jaqueta verd-pistatxo, ella m'adverteix que no és seua. Immediatament pense en com pot ser que aquella jaqueta siga de l'àvia.
Atena, ja davant la porta i parlant-me amb amabilitat, intenta suavitzar l'ambient. L'acompanye dins de ca l'àvia instant a que se'n vaja, ja que cal creuar la casa per eixir al carrer.
Mentre caminem me n'adone de sobte i definitivament que tot és un somni. Comence a cridar algunes frases respecte a això. Ella seu a una cadira del menjador, i jo li dic: "Açò és un somni! Jo t'estic somiant a tu. En realitat estic gitat en la meua habitació!" No deixe de somriure. "Estic tenint un somni lúcid amb tu!" "Mira -li dic mentre espere tindre èxit en la següent acció-, ara veuràs com vole". Pegue un bot i m'eleve lentament, però caic de nou, lentament també. Hàbilment, ella aprofita per a soltar-me un "Veus?" Ho intente de nou i m'eleve fins el sostre alt del menjador. Em troba al sostre, en el cantó d'enfront dels finestrals que donen al corral. Note que córrec el perill de baixar poc a poc, com abans. Així que m'afanye en preguntar-li a Atena si és normal que jo estiga allà, tan alt, i curiosament amb una posició a l'estil d'Spiderman. Ella, davant d'allò calla. És com si el meu descobriment l'haguera desconnectada del somni, com una fallada del sistema.

Junt a la porta de la casa està l'habitació de l'àvia. Continue per l'aire fins aplegar a la porta de l'habitació, i pel badall d'un pam que deixa la porta semi-oberta, puc veure el braç de l'àvia, que vist sorprenentment un pijama amb la màniga verd-pistatxo. A més a més, porta un rellotge que sembla pesar bastant. L'àvia ix de l'habitació i es dirigeix cap al menjador, cap on ja estic jo. Atena, com qui es reactiva, no tarda en dir-me: "Mira, i ta güela (àvia) què?" Al mirar a l'àvia no veig clar si va de dol com acostuma, o amb el pijama verd pistatxo, que, clarament, és el de ma mare.

Allò comença a ser un poc sinistre per a mi, però mantinc el control. Me'n vaig cap a la porta de casa amb la intenció d'eixir, però la porta se'm tanca.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Cap al xiquet

Has d'assimilar profundament que res té uns valors propis pel simple fet d'existir. No existeix el bé ni el mal, ni allò correcte ni incorrecte. Són paraules massa pesants, són un llast per a l'ànima.

Eres tu, amic meu, qui assigna una interpretació a allò que t'envolta. No hi ha causes nobles ni vides infames. No hi ha cavallers ni dracs més enllà dels que tu eres capaç de crear. Però no oblides que així com has tingut el poder de crear belles històries, tens també el poder de destruir-les, de reduir-les a pols, al no res. Cap cosa no et limita, ni mai ho farà.

Intentar fer lluitar en duel el teu cavaller contra el d'un altre, és en veritat una fita inassolible. Perquè el cavaller adversari ha estat creat amb un fang que per a res és el teu.
Els cavallers podran cavalcar junts, o podran allunyar-se l'un de l'altre, però pretendre una confrontació és desitjar que, tan de bo, l'altre cavaller hagués estat creat pel teu fang.

Però digues-me, què és un cavaller sense causa per la que lluitar? No és res en absolut. Heus ací l'absurd de crear guerrers a partir de valors. Els valors estan per a crear savis, i els savis mai lluiten. Mai no ho necessiten.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Va de dogmes la cosa...

Ciència moderna i Religió organitzada, són dos cares de la mateixa moneda.
Els éssers humans percebem el nostre entorn, i l'interpretem. Ens caracteritzem per eixos dos trets: Percepció i Interpretació. És la base per entendre i assimilar que efectivament, la pròpia naturalesa humana esdevé sempre en infinitat de cultures, pensaments, idees... diferents.

La ciència moderna concep allò que creu que existeix d'una manera materialista, objectivista (per tant universalista), i racionalista. Açò vol dir que, no hi ha més que allò que percebem en comú la majoria dels humans. I en base a açò, els alts caps de la comunitat científica, dicten tesis que serveixen per a conduir una nova tendència cultural: la global.
Un exemple molt simple: el Sol. Per a la ciència no és més que una objecte mesurable i classificable.
No obstant, per a moltes cultures humanes, el Sol ha significat, i significa encara, molt més que un objecte amb una massa, moviments i característiques particulars. Ha simbolitzat des d'un déu, fins a un ens al que adreçar-se per a agrair la possibilitat de la vida. A cas hi ha alguna cosa negativa en comunicar-se amb la natura?

Per altra banda estan les religions organitzades, que a dia de hui no solen discutir -tot i que poden aparentar-ho- les tesis de la ciència moderna. Tot i això, no dubten en dictar com hem d'interpretar allò que ens envolta, així com les nostres emocions.
"Gràcies a la ciència, sabem que el Sol no és cap déu ni cap ens al que retre cult. T'has de dirigir a Jesucrist". O a qualsevol altra figura.

La ciència s'encarrega d'eliminar qualsevol rastre que implique una perspectiva pròpia, qualsevol possibilitat de determinació, qualsevol llibertat d'interpretació. Limitant la capacitat humana a la mera percepció externa: oïda, vista, olfacte...
La religió organitzada, d'altra banda, es dedica a imposar una perspectiva determinada de com s'han d'interpretar les coses.

Els trets bàsics que conformen la nostra existència: Percepció i Interpretació, intenten ser dirigits per aquests dos alcaids del cos i la ment: la ciència moderna i les religions organitzades. I per descomptat, cap dels defensors d'aquests dos agents de l'ordre suporta la idea d'un individu que prescindisca dels favors de la il·luminació científic-religiosa.

Cal trencar els valors existents, dinamitar-los, exterminar-los del nostre interior sense mirament algun. I cal llavors, encarregar-nos de crear nous valors propis, inventar-los. Això ens farà més lliures.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Proverbis

Per a créixer cal estar entre persones felices, amb un somriure preparat per a mostrar-se. Sense alegria, l'esperit s'eixuga i acaba eixugant tot quant toca.

Sobreviure també implica ser simpàtic, amable, solidari, comprensiu... no només mastegar i engolir aliments.
Proverbis Mediterranis

dimecres, 5 d’octubre del 2011

La millor recompensa

Una colla de buscadors de tresors anava rere la pista d'un gran cofre ple de joies, or i monedes. La pista els va conduir a una taverna. Aquesta estava plena de gent de tot tipus, però entre eixes persones s'amagava una que tenia informació interessant sobre la localització del tresor. Al entrar a la taverna, un dels buscadors de tresors, disparà dos trets a l'aire amb la seua pistola de mànec nacrat i canó de plata, i cridà Tenim notícia que ací, entre algú de vosaltres, s'amaga el mapa del tresor de l'Ull de Maragda!. Tots els que estaven allà presents, atemorits pels trets, quedaren callats i immòbils. Aquell que ens done el que busquem, serà recompensat amb un milió de diners -continuà el pistoler. Ningú obria la boca. El busca-tresors, resguardat pels seus companys, que feien guàrdia a l'entrada de la taverna, es passejà lentament per davant de cadascun dels concurrents. Els mirava de dalt a baix, fregant-los la panxa suaument amb el canó de la pistola. Ningú no sap res del que dic? -cridà de nou el pistoler. Al cap d'uns minuts d'intimidació, es va dirigir als seus companys: Anem-nos-en! Ací ningú té el que busquem!. I remugant, eixiren un a un d'aquell lloc, i no se'ls tornà a veure mai més.

Quan passà una estona, els ànims s'havien calmat un poc a la taverna. Tots parlaven sobre aquells que els havien assetjat. Un dels homes que seia en la taula del cantó, va fer un gest a una atractiva xica i el seu amant, dos pobres que havien entrat abans a demanar almoina, i que havien presenciat l'altercat. Els dos amants s'aproparen a aquell home, i aquest, discretament els va donar un tros de tela que tenia dibuixat una espècie de mapa. No digueu res a ningú, continueu demanant almoina una estona més, i se n'aneu -digué el misteriós home. Però és el mapa que buscaven eixos! -mig-cridà el jove. Per què l'has ocultat? T'hagueren donat la recompensa! -digué la xica. Recompensa? Han entrat disparant i intimidant, hagueren pogut ferir o inclús matar algú. Eixos no tenien recompensa alguna que oferir -aclarí l'home. El mapa sol no és suficient per fer-se amb el tresor, vos cal molta més informació, així que sigueu pacients i espereu a trobar la persona adequada a qui entregar el mapa a canvi d'una recompensa justa. Els joves, agafaren el mapa, i li agraïren a aquell enigmàtic personatge el que havia fet per ells.

I conte contat, ja s'ha acabat.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Sentiment Indígena


Heus ací l'autenticitat, la connexió pura entre una indígena i la Mare Terra.

Escolte's la veu genuïna, decidida, sincera, humil.
Una veu arrelada amb profunditat com l'arbre més antic i savi.
Una veu que sona com l'aigua cristal·lina de la cascada més alta.
Una veu amb l'aroma de la terra banyada.

És la veu que naix a les entranyes d'una ànima salvatge.