Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

divendres, 25 de novembre de 2011

La llengua com a valor infinit

La llengua pròpia, quan s'estima, és un valor més. I els valors mai estan en perill de desaparèixer. Aquest risc és un fantasma. Es podrien imaginar aquests valors, i la llengua concretament, com el contingut d'una caixa que guareix tot allò que estimem. Tot allò que considerem correcte i incorrecte, tota la nostra cosmovisió. Es tractaria d'una caixa que sols podria ser destruïda sota la nostra voluntat, o la podríem preservar fins el final de la nostra existència.

Potser uns altres tinguen en el seu haver caixes amb valors semblants. Potser l'estima per aquesta mateixa llengua estiga present en moltes caixes, però això no significa que eixa llengua estiga més estesa, o siga una llengua gran, o estiga més protegida. Els creadors d'eixes caixes poden ser descuidats amb elles, i perdre tot el que contenen. Tot i això, la seua pèrdua no es reflexarà en la nostra caixa. Aquesta quedarà en perfecte estat, amb tot el contingut sa i estalvi, si així l'hem conservat.

Només els nostres valors ens pertanyen, i de nosaltres depèn que no es perden si és això el que volem. Mentre un valor existisca dins d'una caixa, es mostrarà allà on vaja amb tot el seu potencial. Un valor no es mesura segons la quantitat d'individus que el comparteixen, sinó segons la determinació amb el que es defensa.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Parlant amb les pedres, i escoltant-les després

El culte a la natura consisteix en el reconeixement i l'agraïment. Reconèixer el valor que té per a nosaltres, i el que significa per al nostre benefici. I agrair dit benefici.
La natura ens ofereix benestar, ens cuida. És normal que li mostrem gratitud en base a eixa interacció. I no hi ha millor agraïment que convertir la cura en un acte recíproc, i transmetre-li el nostre sentiment.

Dirigim-nos a l'existència, comuniquem-nos amb ella. A cas té cap importància que el Sol, o la Lluna, o els arbres, les estreles, els rius i mars, les muntanyes o els insectes, les flors o les pedres no ens parlen amb les nostres paraules? No parlen valencià, però ens transmeten l'essència de la seua existència. Ens donen calor, ens fan llum o ens proporcionen ombra, ens captiven amb la seua magnificència, ens refresquen i ens donen de beure, ens proporcionen aliment, i ens guareixen. Res pot tenir sentit de manera aïllada, perquè de no ser pel conjunt, res no existiria. Tot està interconnectat, inclosos nosaltres.
Com no anàvem a comunicar-nos amb tot? Nosaltres tenim el nostre llenguatge, que el transmetem a través del nostre cos. Ens transmetem a través de nosaltres mateixos envers tot allò amb el que interaccionem. La resta de la natura també ho fa, cada ésser, cada cos, cada element, té el seu codi, la seua manera de transmetre's a ell mateix. Són codis diferents, que tampoc tenen sentit per ells mateixos, sinó que és al conjunt de codis on rau el sentit i la bellesa.

Ens comuniquem amb el Sol i la Lluna, amb la Terra i les estreles, com les nostres cèl·lules es comuniquen entre elles. Diferents tipus de cèl·lula, i cadascuna amb les seues veïnes. Podríem dir que cadascuna amb la seua vida, però sense raó de ser estant sola.

divendres, 18 de novembre de 2011

No t'oblides de riure

Em veig com una roca perduda a l'espai més profund. Una roca xicoteta que flota per la immensitat del cosmos. A res ni ningú li importa el més mínim si xoque contra algun altre cos interestel·lar, o em passe l'eternitat viatjant. Sóc insignificant. No sóc transcendental per a res. El meu més victoriós èxit, o el meu més estrepitós fracàs no li importen a ningú. Em reconforta tant! Em sent tan i tan lliure!

La societat, la cultura, les persones, els vincles, les relacions... són l'aspecte que he decidit que tinga la superfície de la roca que sóc. Són els components que he creat, per a crear alhora, la meua modesta atmosfera.

Des de fora se'm pot veure com un mini univers, però a mesura que t'apropes a mi, la immensitat de la meua creació, supera infinitament l'espai on em trobe. Sóc el meu propi univers. Un univers sense centre.

Músiques, vestits, paraules, idees, construccions, cares, costums... quines coses més estranyes em presenta la vida. No puc evitar riure de totes elles. Però no un somriure maliciós, ni burleta. Sinó un somriure de sorpresa, de descobriment i curiositat. Quines coses tan exòtiques puc observar en les vides que m'envolten, que no són més que altres roques flotant pel cosmos, amb la seua superfície i atmosfera pròpia.

Com em puc resistir a dibuixar un somriure, al contemplar la riquesa de formes i camins que han seguit totes aquestes xicotetes roques viatgeres? Que tingueu sort totes en el vostre viatge!

dimarts, 15 de novembre de 2011

La desgràcia de posseir

Hi ha una gran veritat: La propietat és desgràcia. L'acte de posseir és una il·lusió. No hi ha res que ens confirme que efectivament, som propietaris d'alguna cosa. Podem haver transformat alguns materials en algun tipus d'objecte, però des de la perspectiva d'eixos materials, la propietat no té sentit, perquè continuen sent ells mateixos, amb les seues característiques, amb la seua naturalesa. Podem intercanviar uns objectes per altres d'altra gent amb la mateixa patologia de la propietat, però els objectes seguiran sense pertànyer a ningú. La matèria pertany a ella mateixa, i no pot ser d'una altra manera.

Hem d'entendre que l'únic que podem fer amb el que ens envolta és fer-ne ús, però mai apropiar-nos-ho. Aquesta manera de concebre, ens alliberarà de la por a perdre una cosa que mai ha estat en el nostre poder.
La idea de propietat és un procés mental corrupte. Qui creu posseir alguna cosa, està disposat a posseir una cosa més. És una cadena de successions que no deixa mai de créixer. Sempre hi haurà alguna cosa que no tenim, i que creurem que hem de tenir a les nostres mans per tal que siga nostre.

Meu, teu, nostre... no és més que el dret d'ús de la natura, no pas el dret de posseir. La natura: les persones, els arbres, l'aigua, les coses, no es poden posseir. Solament podem interactuar amb elles. I experimentar eixa interacció, no depèn només de nosaltres. Pensa que en qualsevol moment pots deixar d'interaccionar amb determinats elements del teu entorn. I si la teua concepció és que posseeixes tot allò amb que interacciones, has de saber que pots deixar de tenir tot allò que creus tenir, per tant, accepta la seua pèrdua, assimila-la com un fet natural. Abandona la por que la possessió t'ha injectat al cos. Estigues disposat a quedar-te nuu, a que en el proper instant tot desaparega de davant teu.

Voler, voler, voler, més, més i més. Tot per a ser feliços. El mecanisme mental que desencadena eixe procés, és el mateix que s'encarrega de fer-te sentir ansietat quan alguna cosa d'eixe "tot" et falta. El mer fet de desitjar una cosa i una altra, i una altra, t'encadena al sentiment de desgràcia que implica no aconseguir eixes coses.

Germans, no puc fer altra cosa que rebutjar la possessió. Els conceptes riquesa i pobresa manquen del contingut necessari per entrar al meu vocabulari. Totes dos impliquen algun tipus de propietat. Si no hi ha possessió: res és teu. I si res és teu: res no podrà desesperar-te.

dissabte, 12 de novembre de 2011

Baixem del tren

Solem lamentar-nos perquè creiem evitable allò que causa el nostre lament. I curiosament, creiem també que qualsevol altra successió dels fets, haguera resultat positiva comparada amb la viscuda.
Podem lamentar-nos per amargor, per penediment, per vergonya... però mai per a sempre. Açò significa que hem de comprendre la naturalesa de les emocions.
Para't amb calma, i reflexiona sobre què causa el lament. Visualitza cada detall d'allò que ha succeït. Pensa en què hagueres pogut fer tu per evitar-ho, però pensa-ho sense creure't amb poders per endevinar el futur, ni per llegir pensaments, i sobretot sense creure't perfecte.

Comprovaràs que en veritat, el teu entorn escapa al teu control. Tot un bombardeig de realitats descontrolades, això és el que vius dia a dia. El poc control que podem exercir és temporal, i en la majoria dels casos il·lusori. L'estat d'ànim no ha de veure's afectat cada cop que l'entorn patisca un canvi incontrolable.
Habitualment tendim a pensar que podem, o pitjor, que deguem controlar-ho tot. Però res més lluny de la realitat. Pretendre el control és un mal hàbit, és un pou de frustracions.

Els mals hàbits, acaben derivant en processos automàtics de la ment. Els estats d'ànim negatius tenen la capacitat -per sí mateixos- de reproduir mecanismes, que s'ocupen d'interpretar l'entorn de tal forma, que la negativitat s'autoperpetua. En altres paraules: quant més ens centrem en sentir una emoció negativa, més nociva es torna.

Un passatger de tren pot veure molts paisatges diferents durant el seu trajecte, la seua ment està atabalada de tanta informació, però no pot descriure amb detall cap dels escenaris que travessa. I quant més s'hi fixa, més se n'adona de la impossibilitat de percebre els detalls. En canvi, un caminant que es deté a observar tranquil·lament un paisatge, pot veure cada escena, cada instant. I quant més estona està quiet observant, més detalls veu aquest caminant.

No podem lamentar-nos de no gaudir del paisatge mentre estem muntats al tren.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Pregunta oberta a un materialista

Què és allò material?

Donada la naturalesa d'un bloc com aquest a Internet, pel moment només puc especular sobre la resposta a la meua pregunta, mentre espere que algú se senta amb ganes de contestar.

Si allò que percebem és allò material, puc assegurar que puc canviar els paràmetres de percepció a voluntat, amb la conseqüent variació de resultats. Existeixen estats alterats de la consciència que, a través de substàncies, meditació, o altres, són capaços d'induir una percepció pròpia no comuna, diferenciada.
Potser ací estiga la trampa del llenguatge: diferenciada. Però diferenciada de què? De quina percepció? A cas existeix una percepció estàndard o neutra? Alguna purament humana? Tot allò amb que interaccionem produeix uns canvis i unes modificacions en la percepció, en major o en menor grau. A cas hauríem de provar a no interaccionar amb res, per tal de percebre les coses "com són"? Moriríem, de ser possible tal cosa.

"Allò material" és un concepte que no s'ajusta al funcionament de la ment humana. "Allò material" presumeix de ser allò comunament perceptible per tothom, ja que intenta establir una objectivitat mitjançant la qual ens hem de regit tots.

El materialisme és objectivista, i incideix en l'arrel mateixa de l'essència humana: la capacitat de percebre i interpretar. El materialisme és el pare del pensament autoritari.

dilluns, 7 de novembre de 2011

Així camine, sense Déus, amb el Cosmos

Parlar de Déus manca de sentit per a mi. Des de fa un temps he deixat les portes obertes a la possibilitat d'adoptar unes creences que, inclogueren alguna cosa a la que anomenar Déus. De fet espere que eixes portes mai no es tanquen. No obstant, he comprovat que quan més obertes han estat, aquests possibles Déus han acabat per esfumar-se.

Després d'analitzar com he viscut les meues creences, com les he simbolitzat i com les he interioritzat, em sembla que els Déus no poden evitar ser figures alienes -d'alguna manera- a la pròpia vida. És a dir, al procés de viure. Cert que sóc jo qui trie què és un Déu i què significa per a mi, i que jo el cree com vull; tot i això, sempre he tingut la sensació de que, d'alguna forma, era un estat -el diví- inassolible. Era com visualitzar la perfecció. Una perfecció sorgida d'un esperit, en el fons atemorit per la idea de la imperfecció.
Per més que imaginava, sempre semblava que em trobava un pas per darrere d'allò diví. Pense que és com una quimera. És el reflex d'allò que aspirem a ser, però amb l'inconvenient d'estar subjecte a la condemna de romandre sempre sota els seus designis. Sota els designis i les paranoies de l'horitzó, de la meta.
He descobert que no cal cap meta per a viure!

Déus són els que miren des de fora les insignificants existències pecaminoses, i condemnadament imperfectes dels éssers que els han creat.
Déus sense vida ni mort. Perquè la mort forma part de la vida, és -almenys- la cloenda d'una fase, o la transició a una altra, qui sap.
Els Déus em resulten figures covardes, que defugen el dolor perquè tenen por d'enfrontar-s'hi. Déu anomene al propi deliri de concebre's a un mateix com una cosa eternament inacabada. Quin millor Déu que un que busque conèixer els seus patiments, i traure'n profit? Aleshores sí que seria infal·lible. Aleshores ja no seria un Déu. Perquè aquest paper, aquesta capacitat, és tranquil·lament assolible. No és cap deliri que arrossega la humanitat com un pes encadenat al turmell.
És paper nostre convertir en gaudi i ensenyança els entrebancs de l'existència, per poder cridar ben alt: "Estime la vida!" Els Déus són ja figures febles i mediocres, que he superat.

He descobert que no cal assignar un component humà com un Déu a cap aspecte de la natura. El cosmos en sí mateix ja és tan sublim i tan infal·lible per sí, que mirar de concebre'l humanitzat significaria restar-li bellesa.

Sé que puc comunicar-me amb la natura, amb tot l'univers. És així com em relacione amb el coneixement, amb l'espiritualitat, amb la meua essència i la de totes les coses.
Els camins de la saviesa són molt diversos, i vet ací la seua riquesa, en la valia de totes les possibilitats alhora. I quin millor savi que aquell que sap el que sap, i també el que ignora?

divendres, 4 de novembre de 2011

La Voluntat d'Ésser

Què és el motor de la vida humana? La supervivència, com deia Darwin? La Voluntat de Poder de Nietzsche? Pense que el motor és la Voluntat d'Ésser, és a dir, la voluntat de veure's a un mateix de la manera desitjada.

No puc evitar qüestionar la Voluntat de Poder de Nietzsche, perquè de ser així, implicaria que tothom desitja dominar. Però pense que hi ha multitud de factors (circumstàncies, trets personals, context social o econòmic...) que poden donar com a resultat una persona que busca ser dominada, dirigida. Poden existir molts motius per a açò: comoditat, servilisme, facilitat, superioritat moral... I en relació amb aquest últim, com a curiositat, em ve a la ment una possible contradicció nietzschiana, entre la fase del Camell (Així parlà Zaratustra. De les tres metamorfosis) i la Voluntat de Poder. Diria que el Camell es troba còmode veient-se a sí mateix com aquell que pateix les desgràcies humanes, el que les carrega al seu llom, el que arrossega el pes de la servitud.
Tal volta siga la Voluntat de Poder el motor per a caminar cap al Superhome, però no el motor de la humanitat en qualsevol de les seues fases.

La Voluntat d'Ésser és el desig de veure's reflectit en allò que un imagina. La pretensió de veure's formant part d'allò que, en conjunt, configura una realitat -subjectivament- adequada. Les realitats estan formades per micro-realitats: situacions contínuament canviants. Inclòs a aquests nivells, allò que mou als humans és veure's en cada moment, en cadascuna d'eixes micro-realitats, essent com considera convenient.

Arribats ací, em sorgeixen unes qüestions:
Què seria de l'anhel de veure'ns a nosaltres mateixos d'una manera determinada, si no existira cap altre individu per a confirmar eixa auto-imatge?
La Voluntat d'Ésser va lligada a la manera en que ens perceben i interpreten la resta d'individus?
És una qüestió d'imatge allò que mou a la humanitat?

Pel moment, el que em sembla més clar és que: Percebem i interpretem l'entorn, i en base a això, creem una auto-imatge mental de com considerem que hem de ser en un moment determinat. Això és la Voluntat d'Ésser. És el desig de percebre canvis en els que, a través d'ells, ens vegem reflectits com ens agrada. I no és a través dels canvis que comprovem que vivim?
I potser, i dic "potser", d'això tracte la supervivència. I potser també, siga aquesta una forma distinta d'enfocar la Voluntat de Poder, potser...