Policies vs. més policies

Joves apallissats a València per defensar l'Escola de la que són víctimes. Policies de sí mateixos contra la "policia de sí i de tots".

Pedro García Olivo

(Extret del seu Twitter, i traduït)

Sembla que saps quin és el seu paper,
però saps quin és el teu, i per què?

Poc més a afegir a aquesta frase. Qui m'ho anava a dir... Reclusos que s'indignen perquè la presó es cau a trossos. Els professors, com alcaids, felicitant els alumnes per la seua labor. Aviat els professors sols seran necessaris per a conservar una referència, una justificació del domini exercit.

Esclaus lluitant per unes xurriaques de seda, empunyadura de marfil i bordons d'or. Al capdavall, els fets de València: manifestacions, càrregues policials, mítings a colp de megàfon... Són fruit d'una guerra entre egos. Tal volta fóra convenient en primer lloc, analitzar què està defensant l'ego, i què el motiva a fer-ho.

Bandades de persones que han assimilat el rol que han heretat (imposat), sense qüestionament algun, i amb total submissió. Policies miserables defensant l'Estat sí o sí, titelles mercenàries; i estudiants que defensen l'Escola sí o sí, titelles acomplexades. Discursos enrabiats que no fan més que intentar salvaguardar el propi ego, com qui intenta no ofegar-se movent els braços i les cames en totes direccions.

El Sistema en que vivim és el Sistema de la Síndrome d'Estocolm. Un sistema de dominació que crea dos bàndols, i l'obligació de pertànyer a un dels dos. El més sorprenent és que pocs es lliuren de trobar el seu lloc en un d'ells. És increïble com pot existir un amor tan gran a un ens tan obertament contrari a la llibertat, a la vida.

En una batalla entre A i B, sempre guanya el creador de l'abecedari. Ni tan sols A es pregunta com ha acabat sent A, ni B com ha acabat esdevenint en B.

Carta oberta a "Feministes Indignades"

Capçalera del bloc Feministes Indignades

Ahir va aplegar a mi, degut a les dates que són (14 de febrer: St. Valentí, per a la santa onomàstica cristiana), un escrit de temàtica interessant. El text té l'autoria en Feministes Indignades (endavant FI), una "Comissió feminista" fruit de l'acampada a la Plaça Catalunya, i vinculada al moviment 15M de Barcelona. L'origen poc importa, no pretenc atorgar cap autoritat al fet que tinguen l'origen en el moviment 15M, encara que tampoc és la meua intenció, ni molt menys, menysprear les arrels d'aquest col·lectiu.

L'escrit en qüestió és "L'amor romàntic mata!". He de dir que és el primer i únic escrit que he llegit de FI. El títol és el suficientment impactant com per a invertir almenys un poc de temps en comprovar de què tracta la cosa, tot i que u ja està acostumat a escrits de tot tipus, crítiques de tot, arguments i contraarguments per a tot i tots. En veritat, malament aniria la cosa si pensàrem que podem salvar quelcom de ser criticable. Però, per què pensar que el romanticisme pot ser nociu? La pregunta m'obligava a investigar en la concepció mateixa del terme "romàntic" o "romanticisme".

Abans de consultar cap diccionari, artefacte al que intente acudir el menor nombre de voltes possible per simple conservació d'autonomia filosòfica, vaig intentar esbossar una idea bàsica del que jo entenia per aquesta paraula.
No podia evitar associar el romanticisme amb la passió, amb el detall, però no el detall material, sinó l'atenció, la cura, l'entrega per pur amor, per pura estima i afecte, sense aferrament, sense patologies. Doncs amb aferrament es torna impossible l'existència d'amor. Convertir allò que s'estima en un tresor, en una causa més per comprendre que la felicitat, quanta més gent impregne, millor. Res de capricis, res de desitjos erràtics, res de submissió ni esclavitud... estan a les antípodes de l'amor. La meua idea de romanticisme té a veure amb la vida intensa. El romanticisme no és monopoli d'una relació entre dos persones, per tant és absurd abordar el tema suposant que així és. El romanticisme és un bé de tota la humanitat, un bé entre u i qualsevol component del cosmos (o el mateix cosmos). El romanticisme és fer de l'estima un art, l'art, sempre l'art. La creativitat al servei de l'amor a qualsevol ésser és romanticisme. Així l'entenc jo.

D'altra banda, el diccionari fa referència al "moviment artístic i espiritual que tingué lloc en els últims decenis del s.XVIII i durant el s.XIX caracteritzat per la reacció contra el rigor neoclàssic i per la defensa del sentiment sobre la raó i de la llibertat de l'individu enfront de la societat."
Des de la meua capacitat deductiva -que no sé si és molta, poca o ninguna- intuïsc que aquesta definició, així com les explicacions que he trobat en un parell d'enciclopèdies[1], associen el romanticisme amb l'exaltació dels sentiments més enllà del raonament. A tal cosa (amb la que a primer colp d'ull podríem estar més o menys d'acord), he de matisar que des del meu punt de vista, totes aquestes definicions oficials tenen una base comuna: les emocions negatives. Aquestes són els gels, l'enveja, l'odi, la possessió, l'aferrament, el rancor... totes elles protagonistes a totes llums del que entenen els oficialistes per romanticisme. Ni què dir que no puc estar més en desacord amb aquesta idea.

Partint d'ací podem abordar el tema del romanticisme amb una poca més de claredat. Així i tot, sospite que el romanticisme al que fan referència FI, és al de les relacions humanes, especialment aquelles que impliquen algun tipus de vincle sexual, sense entrar a concretar el grau de vinculació.
El romanticisme com a tal, pot estar, com hem vist, present en qualsevol aspecte de la vida, des de l'exaltació de la natura, a la nació, a la poesia, etc. Però pel que he llegit al text d'aquesta "Comissió feminista", reitere, sembla que ens estem referint a les relacions humanes sentimentals que inclouen algun tipus de nexe sexual.

No obstant, interessant seria intentar explicar en poques paraules, allò que he entès que FI associen al concepte de romanticisme. D'aquesta manera, els i les membres (i simpatitzants, etc.) podran advertir-me si no he comprès correctament el missatge del seu escrit. I així podré emprendre una correcció per la meua part.

Imatge extreta del bloc de "Feministes indignades"

FI defensen que el romanticisme és una construcció cultural, cosa amb la que estic d'acord, ja que tota conducta humana té per efecte un tipus de cultura determinat. Què és el romanticisme si no una conducta basada en una percepció-interpretació determinada de les coses?
Continuem...
FI identifiquen l'amor romàntic com un factor que contribueix a l'establiment d'una relació de poder de l'home envers la dona. Aquesta desigualtat -diuen- provoca que la dona quede marginada a un paper secundari i inferior, buit i dependent respecte de l'home.
Evidentment -he d'apuntar-, el fet d'atorgar una càrrega negativa al romanticisme, dóna com a resultat tota una sèrie de conseqüències fatídiques i realment indesitjables. Així que serà millor analitzar si veig ben fonamentades aquestes connotacions. Ja que si abordem les causes primigènies amb que s'assenta l'escrit, podrem estalviar-nos una crítica extensa i innecessària, i la qüestió quedarà resolta d'una manera més simple. Si podem incidir en les cartes de baix d'un castell de naips, perquè perdre el temps llevant les de dalt una a una?

D'acord, puc comprovar com FI assignen la possibilitat d'existència de l'amor romàntic a la clàssica parella heterosexual; i alhora assignen a açò, el fet d'"estar abocats a formar una família".
D'aquesta frase es desprèn la següent conclusió: Una parella heterosexual té trets negatius, tot i que se m'ocorre que bé podria tractar-se d'una relació voluntària pactada entre els dos components. La formació d'una família es transforma en un risc o perill a evitar. Hauré de conèixer les connotacions negatives que FI li atorguen a la família (és a dir, necessitaré saber què entenen per família).

FI fan referència al consumisme. Per descomptat, considere rebutjable qualsevol tipus de materialisme vinculat a l'amor. No obstant, no puc evitar pensar en la influència de la idea de "romanticisme" musical i cinematogràfic en els plantejaments feministes d'aquest col·lectiu. En definitiva són les mateixes empreses les que dirigeixen Hollywood que les que capitanegen les discogràfiques de l'avantguarda pop nord-americana. El pop de la resta de països no fa més que imitar l'elit ianqui.
A continuació nomenen "la felicitat dependent" com quelcom nociu. Cosa amb la que també estic d'acord. Així i tot, no parlaria de felicitat, sinó tot el contrari, d'aferrament, de desig patològic i d'unes quantes emocions perjudicials més com les que he nomenat línies enrere. Una vegada més, veig una relació entre la concepció Hollywoodenca de romanticisme, i l'objecte de crítica de FI. És a dir, pense que FI confon el vertader romanticisme amb la idea absurda de les pel·lícules i de les estreles de la música coneguda malauradament com romàntica.

Per un altre costat, deduïsc que l'aversió a la família rau en la concepció franquista i catòlica. Resultat de tot açò és un efecte rebot que considere absurd i que es nega en redó a afrontar el tema d'una manera honesta i rigorosa. En lloc de replantejar la concepció de família, es tria rebutjar la família; en lloc d'identificar a Hollywood com a element clau, es tria menysprear qualsevol cosa que faça olor a romanticisme, a heterosexualitat, o a parella; en lloc de simplement desestimar la idea de la mitja taronja, o la parella perfecta, s'opta per una via egocèntrica, incapaç de mantenir cap compromís afectiu amb les persones.

Per si açò no és suficient, associen el maltractament a la idea de romanticisme. Una idea que, al meu entendre, està esgaiada, manipulada o simplement mal entesa. La sensació que l'escrit m'ha deixat és la d'un grup de persones que en un temps van estar creient en una concepció determinada de les relacions humanes, i més tard descobriren que no eren així. Ara, abans de continuar observant com llancen flames contra qualsevol campanada, només desitjaria calma i perspectiva per tal de concebre la immensa possibilitat de relacions humanes possibles. I per descomptat, desfer-se d'eixe aire autoritari que vessa cada paràgraf. Per ser llibertari no s'ha de ser obligadament homosexual, queer, trans, o qualsevol altra manifestació sexual. Es pot ser monògam, heterosexual, concebre la família com a una estructura fonamental per als primers temps de vida d'un nadó, i ser íntegrament antiautoritari, i respectar tranquil·lament qualsevol estil de vida basat en el no-domini.
Els vertaders enemics són els nostres propis verins mentals, i eixos poden estar presents tant en una relació monògama com en una polígama, en una homosexual com en una heterosexual. O és que un gay està exempt de sentir odi, gels, rancor, possessivitat...? A cas una persona que gaudeix del sexe amb tot tipus de persones sense compromisos no està també, com qualsevol altra, sota el risc de sentir enveja o ràbia?
Tot depèn del substrat amb que fertilitzem les nostres relacions, siguen quines siguen. Si ens mantenim quimerosos, possessius o gelosos, no tindrem la menor possibilitat de gaudir d'una relació sana, siga del tipus que siga.
Tant s'hi val que es tracte d'homosexuals, de polígams, de bisexuals... tant s'hi val. El que importa és no pretendre que altres adopten un sistema de valors que no ha sigut creat per ells. Comprendre que cadascú té una manera d'entendre les relacions humanes i que poden ser experimentades sense submissió. A això se li diu antiautoritarisme.

Per a acabar, només apuntar que veig una llàstima la visió que s'està adoptant des dels entorns anomenats radicals. Pense que en aquest aspecte, són clars esclaus del progressisme i de la modernitat. Són víctimes de l'efecte rebot, probablement causat per ofuscar-se i centrar-se solament en allò que rebutgen, sense tenir en compte que alhora, el que fan és sentenciar en una mena de dictadura moral, i menysprear altres maneres d'entendre les coses que bé es mereixen tot el respecte, perquè no són nocives en absolut.

[1] Viquipèdia i Enciclopèdia.cat. El contingut d'aquesta darrera està integrat en l'article de la Viquipèdia.

Dissipant la boira

Les reflexions psicològiques i filosòfiques, la meditació, així com altres mètodes que podem emprar per tal de ficar pau entre la nostra ànima i les emocions que la pertorben, solen tindre un efecte alliberador. Tot i això, no és estrany que sense sospitar-ho, ens vegem abordats per un maremàgnum de sensacions que poden anar de les lleugerament incòmodes, a les més desesperants.

Sovint, quan ens venim a donar compte de la situació, ja no podem aplicar tècniques preventives, sinó correctives. I ens disgustem per això. Quant haguérem desitjat poder preveure la forma que prenia aquella tessitura, i així poder donar un precís colp de timó a temps! Quant de sofriment ens haguérem estalviat!
Les pròpies emocions que ens causen malestar actuen de boirina davant l'ull de la consciència. Com no ens hem adonat que ens aproximàvem a un banc de boira? Cal considerar que de vegades, l'horitzó i la boira es confonen, i pensant que anem a bon port, ens dirigim a tota velocitat a un lloc desconegut.

Heus ací el problema: la desconeixença, és a dir, la ignorància. Temem allò que no coneixem, pel simple motiu que no podem aplicar cures a mals desconeguts. No sabem com actuar davant una situació que mai hem experimentat abans. Així funciona la nostra ment, precisa de l'experiència per poder aprendre. Així i tot, encara cap la possibilitat d'entrar en el costum de confiar en factors presumptament espontanis, com ara que ocórrega alguna cosa que suavitze l'estat de les coses, o simplement deixar que el pas del temps relaxe les tensions. Açò, clarament, implica un desinterès, un abandó. Per alguna qüestió ens abandonem a la sort de circumstàncies externes incertes i desconegudes. No és un bon consell deixar-se a la voluntat dels capricis del món. Cal prendre les regnes.

Podríem estar bastant encertats si diguérem que és millor deixar que la boira es dissipe abans d'efectuar ningun tipus de valoració. Cal, per tant, prendre perspectiva. No som màquines que al prémer-nos un polsador buidem de boira la nostra ment. Necessitem temps per invertir-lo en calmar l'esperit, perquè si ens proposem trobar mil i una raons per continuar enfadats, les trobarem, inclòs podrem augmentar l'enuig amb poc que ens ho proposem. Prenem-nos el temps necessari, no hi ha cap presa.
Cal refusar tot sentiment de culpa o avergonyiment. No aconseguirem res fustigant-nos. Cal, simplement, entendre que som responsables dels nostres actes, assimilar-ho, i continuar caminant.

Potser es done una reacció més negativa encara davant uns esdeveniments emocionals ja de per sí nocius, i és que el nostre ego intente salvar-se lluitant a capa i espasa, a qualsevol preu i destruint tot el que trobe al seu pas. Quan açò ocorre, la situació empitjora, la bola es fa més i més gran, i buscar la manera de lligar cada partícula de la situació general per tal de trobar-li sentit, es fa més i més difícil, fins tenir la sensació que s'està en una conjuntura tan punyent com absurda. En aquesta fase, tota resposta que busquem estarà contaminada per una voluntat amagada de l'ego de justificar cada instant que passem sentint ràbia, odi, rancor, enveja, etc. L'ego s'encarrega de buscar justificacions a l'estat de sofriment que patim. S'encarrega de perseguir una vegada darrere d'una altra l'objecte del conflicte, sempre intentant salvaguardar-se a ell mateix. Lliurant-nos miraculosament de tota responsabilitat sobre els nostres actes, perquè "són ells els culpables".

Cal, com hem dit, calmar la ment, i agafar perspectiva. Per a açò necessitem oblidar-nos de l'objecte de conflicte. Es tracta de corregir els nostres hàbits emocionals, i si hem causat dany a algun altre ésser, intentar esmenar-lo. És crucial no veure el nostre error com una taca en el nostre camí. El que hem de fer és concebre cada instant com una oportunitat nova de redirigir els nostres passos. No hi ha taques, sinó opcions de millora. Cada experiència ens aporta inevitablement una lliçó adherida, ens dóna coneixements. Recordem que així funciona la nostra ment per aprendre.

Des de la calma i la reflexió distanciada d'emocions pertorbadores, podem pensar en quins han sigut els desencadenants de la malaurada disposició dels fets. Molt sovint, un sol fet primigeni és capaç de desencadenar subfets insospitats, i aportar a una situació aparentment controlable, un aspecte tempestuós, dens i insuperable.
Com dèiem, l'ego és capaç de capgirar cada etapa del conflicte per tal que parega que tot ha estat una conspiració, un atac per totes bandes. Sempre victimista, l'ego tira la pedra i amaga el braç.

Una vegada entès el problema, bé podem sentir-nos satisfets d'haver tingut el valor necessari per enfrontar-nos a nosaltres mateixos, a les nostres pròpies pors, inseguretats, covardies, excuses... Haurem avançat l'inimaginable en el nostre camí. Ara, conservant la tranquil·litat que aporta el coneixement del que ha passat, és a dir, la inexistència d'ignorància, podem fer el següent esforç: intentar esmenar el dany causat. Açò s'aconsegueix proveint el nostre cor d'una transparència absoluta i nítida, transmetent la comprensió de l'ocorregut i el desig sincer de no voler causar més danys.

Per al final, l'últim esforç: tenir present en cada moment les lliçons i reflexions derivades de les nostres experiències. En tranquil·litat observar des de la distància, amb perspectiva, el que ocorre al nostre voltant, i les nostres vivències, sense involucrar-nos-hi cada vegada que reflexionem. Observant el corrent del riu des de la vora, sense ficar-nos dins enterbolint l'aigua. Mirant sempre el moment present, deixant de torturar-nos amb el passat o de sentir ansietat per un futur. Cada moment que experimentem ja no tornarà mai, així que més val aprofitar-lo i viure'l intensament.
Comprendre d'aquesta manera l'essència de les coses i d'u mateix, per tal que poc a poc puguem previndre en lloc de corregir.

Tema relacionat: La capacitat destructora de les emocions negatives.

Hi ha vida abans de la mort!

La vida és per a la gent viva: per als pirates, pallassos, cantadors, poetes, bufons, saltimbanquis, pintors, dansaires, músics, volantiners, escultors, escriptors, vagabunds... per als xiquets, com no. Només els vius poden assaborir l'amargor de l'existència i transformar-la en la més dolça de les mels.
Convertir la vida en un art, això és el que fa l'artista. Desxifrar els codis que l'envolten per fer aflorar tot el potencial creador de cada partícula, tot el potencial revelador de cada instant. Emocionar-se davant una flor, observant el cel o compartint una mirada. Convertir-se en creador. La llibertat, amics, és un tresor únicament a l'abast dels artistes.

Els morts són incapaços de crear, no saben, no tenen la menor idea del que parle. Una ment grisa vestida de colors no és més que trista propaganda. Una ment grisa no entén els colors. Són una màscara somrient damunt d'una cara ofegada per les llàgrimes. Una consciència adormida, apagada, és un zombi, una titella, una lamentable imitadora d'algunes campanades que s'escolten de lluny, però que es desentenen per complet. Els morts són éssers que aparenten tenir boca, orelles i ulls, però pateixen de mudesa, sordesa i ceguesa.

Això, amics, germans, és el que ens envolta. Bandades de morts programats. Autòmats que s'esforcen en divertir-se, però que no entenen la diversió. Éssers condemnats a un avorriment patològic. Ionquis de substàncies que són incapaços d'interpretar, perquè manquen d'esperit.
Podrien tindre davant dels seus nassos la porta a la vida, i no trobar el pom, perquè no saben que cal pom per travessar-la. A la butxaca tenen la clau, sempre l'han dut damunt, però no hi sospiten res.

Morts de l'univers, dinamiteu la vostra mentalitat quadrada, estàtica, correcta, acomplexada i ridículament covarda. Heu de provar la millor de les drogues, la més intensa de les experiències, el més penetrant dels orgasmes: la vida, la vida viscuda.

Consideracions sobre el VIH i la SIDA - 2

Un documental anomenat "La ciencia del pánico", un recull d'entrevistes a investigadors científics, metges, periodistes, i persones amb VIH+ entre d'altres, en allò que respecta al virus i la SIDA.

Diversos testimonis que conviden a reflexionar sobre tot allò que envolta a la comunitat mèdica estatal i global, abordant temes com les malalties, les farmacèutiques, les proves... en general; i la realització de tests, experiències viscudes, VIH, i SIDA, en concret.



Podeu visitar la web dedicada a aquesta investigació i documental: http://www.lacienciadelpanico.tk