Saps eixe sentiment de satisfacció que et recorre per dins i et fa tremolar sencer? Eixa satisfacció i eixe orgull, que només provoquen un xicotet gest facial. Un lleuger somriure, com de victòria, que penses que a penes serà perceptible des de fora. És la mateixa sensació que quan veus vindre al teu adversari en un joc de cartes i saps que no té res a fer. És com si l'adversari jugara amb les cartes destapades.
La inseguretat, eixa por per un futur incert, s'ha dissolt mentre intentava abordar el meu esperit. Quina imatge més patètica! Imagineu el meu esperit assegut a una butaca de despatx, girada de cul, a l'estil de El Padrí. En això entra la por a l'habitació, armada fins les dents, i quina és la seua sorpresa quan la butaca es gira de cara a ella i allà es troba el meu esperit, que li amolla amb una calma postorgàsmica i alegre: t'estava esperant.
La por, que abans era silenciosa i hàbil com un felí, ara és maldestra i sorollosa. He experimentat què significa això de potenciar les meues capacitats. Ara he viscut en primera persona tot allò que es trobava atrapat en l'esfera de les reflexions teòriques. I puc cridar als quatre vents que era cert. La invencibilitat amics, la invencibilitat a l'abast de tothom.
No seguiu una altra cosa que no siga el vostre camí. La resta, el paisatge, la pols i les pedres, els companys i companyes, els descansos... apareixeran i desapareixeran sols. Tots aquests elements esdevindran quan i durant hagen d'esdevindre. Serà així, perquè així haurà de ser. Desprèn-te de qualsevol tipus de fixació, perquè no s'ajusta en absolut al funcionament de les coses. La maquinària còsmica no practica l'aferrament, ni la llàstima, ni la por, ni l'obsessió, ni la incertesa. La maquinària còsmica és fluïdesa pura, vacuïtat, bellesa... però sobretot és una cosa: present. La ment que es mantinga en el present, estarà en l'eternitat, perquè només el present és etern.
La voluntat, lliure d'obstacles ni excuses, amb amor, amb alegria, i amb determinació.
Els pensaments, les idees, les filosofies... la vida, ens porta per camins que potser mai sospitaríem. O millor dit, els camins que creem, i que escollim caminar, desemboquen en moltes ocasions en reflexions i conclusions (temporals) sobre l'existència, o la realitat, que mai hauríem sospitat.
Si ens parem a pensar un poc sobre açò, podrem comprovar que, quan intentem esbrinar què ha produït la nostra manera de pensar, ens sentim aclaparats. És a dir, com hem acabat pensant així. Són tantes coses! Tantes experiències, tants xicotets pensaments encadenats, tanta relació causa-efecte...
Aplega un moment, del qual som conscients sempre quan l'hem sobrepassat, en que estem tan endinsats i hem avançat tant en el nostre pensament, que explicar-lo a una altra persona notablement distinta, es torna una tasca inútil. No és que siguem més llests, o intel·ligents, o intel·lectualment més avançats que la resta, ni molt menys (en qualsevol cas és una qüestió que no m'interessa), sinó que ens hem tornat tan experts en la nostra realitat, que qualsevol intent de convidar a una altra persona resulta, en ocasions, fins absurd. És com si miràrem de convidar a un amic a casa, i per alguna raó no poguera passar de la porta, tot i estar oberta.
En algunes converses he observat que al explicar-me, l'altra persona ha assentit contínuament, i ha assegurat entendre el que deia. Però en nombrosos casos (molts) ha sigut evident que no m'estaven comprenent. Tot i dir que sí mil i una voltes, jo sabia perfectament que no assimilaven la profunditat real del que deia, les implicacions, totes les conseqüències. Són coses que es noten de seguida, de la mateixa manera que quan, al contrari, perceps que t'estan entenent.
D'ací naixen els bojos, els estrambòtics, els bohemis, etc. Però ocorre una cosa curiosa, aquestes qualificacions són tradicionalment obra d'aquells que no entenen. És a dir, en la direcció "Boig⇒Normal", no sol existir aquesta concepció de boig. Açò, pense, es déu a que el presumpte boig ja ha passat per la normalitat abans de esdevindre boig. O siga, ja té la lliçó apresa, i compren la normalitat del Normal. En canvi, la bogeria del Boig, resulta exòtica i desconeguda per al Normal. De fet, per això el Boig és boig, i el Normal és normal.
Però la categorització de "boig" només serveix al Normal per a designar a la persona que s'allunya de la seua comprensió.
Però, com és possible que el Boig no aconseguisca explicar al Normal la seua realitat, si el Boig ja ha experimentat la normalitat? Hauria de saber quines paraules emprar, no? Doncs sembla que no exactament. Per la meua experiència, puc assegurar que a mesura que m'he endinsat en la comprensió de la meua realitat, les paraules van escassejant, i la concepció de la realitat pròpia s'explica a través de sensacions i emocions que només poden ser enteses si són experimentades.
Existeix, per tant, una inintel·ligibilitat. Una impossibilitat de comprensió, que es dóna en un grau suficientment elevat com per no poder mantenir una conversa íntegra i coherent a la profunditat necessària.
I tal volta siga així com ha de ser. Tal volta, eixe nivell de intel·ligibilitat estiga reservat a una esfera de la vida més íntima, compartida amb éssers especials, en la que un sol gest en la cara expresse més que una hora de discurs.
Allà on el mediterrani acaricia terres marcades per fogueres tribals; allà, on els humans estrenyen vincles al voltant de les flames, canten, dansen, i purifiquen els esperits a través de rituals prohibits; allà, on ja només queda l'animalitat dels homes i dones; allà, on cada batec de la Terra se sent amb total nitidesa a l'interior del cor; allà on s'ajunten tots els éssers per a formar-ne un de sol... Allà, existeix la vida. La vida que jo vull!
Documental sobre al·lucinogens com la LSD, i drogues de disseny com la MDMA. Ací s'expliquen alguns dels processos químics que tenen lloc al nostre cervell quan consumim aquestes substàncies.
A través d'aquest document, també podrem conèixer quines han sigut les motivacions principals a l'hora de consumir aquestes substàncies, i també a l'hora de prohibir-les.
Les substàncies fiquen a l'abast de l'individu dimensions de percepció-interpretació alternatives. I donat el fet ("fet", perquè ho assumisc en la meua realitat) que no tinc la capacitat de percebre més del que els meus sentits em permeten, puc deduir que no existeix una realitat objectiva assolible. Així m'ho indica la meua experiència. Per tant, tots els escenaris aportats a través de l'experimentació de distintes perspectives de la realitat són vàlides en el mateix grau. Existisc interaccionant contínuament amb allò que m'envolta i que "sóc" (físic, químic...). I açò em condiciona de manera naturalment inevitable. Aquest condicionament que ens és propi i es déu a la interacció de les "partícules" que ens composen en l'esfera (o nivell) material, va esculpint un model base de percepció i interpretació.
D'altra banda, la interacció voluntària i conscient amb determinades substàncies (allò que solem conèixer amb el nom de "drogues", a les que habitualment s'assigna una sèrie de valors -morals sobretot- degut a les limitacions i precategoritzacions pròpies del llenguatge), no són una altra cosa que la reafirmació d'aquest principi experiencial amb el que es fonamenta part de la nostra naturalesa: la interacció de la matèria.
Les diferents combinacions d'elements (partícules, molècules, etc...) ens ofereixen distintes versions de la realitat. Aquesta té, per tant, una naturalesa (entesa com una característica que li és pròpia) dinàmica, contínuament mutant. Aquesta realitat (sempre subjectiva, pròpia, i independentment de la versió amb la que interactuem) no té per se, cap versió principal o de referència més enllà de la que la nostra experiència ens "aconsella" per a emprar-la de base. Cosa que no implica que la resta de versions possibles estiguen a un nivell qualitatiu inferior o secundari.
Una vegada més, l'experiència de la vida ens anirà aconsellant, cada vegada d'una manera més eficient, més encertada i adequada, de quina versió de la realitat hem d'adoptar segons la situació. Aquesta versió adequada serà aquella que aconseguisca transmetre'ns més informació que considerem útil. Procés al que considere, en part, inconscient, ja que pense que la nostra ment ja funciona d'aquesta manera tot el temps.
Les intencions sinceres i autèntiques que originen el canvi entre versions de la realitat, són una qüestió que per a res és de la meua incumbència més enllà de la meua persona. Només m'interessa, en quant aquest tema, conèixer les meues intencions i motivacions genuïnes, les de la resta no són cosa en la que m'haja d'immiscuir, naturalment.
Símbol de Tribe of Frog (Organitzadors de la festa psicodèlica)
La primera presa de la nit va tindre lloc anant al volant. Una xicoteta quantitat embolicada amb mig paper de fumar, i engolit amb l'ajuda d'un glop d'aigua. Pot semblar una temeritat, però sabíem que aplegaríem al lloc de destí abans que el cristall començara a fer efecte. No era la primera vegada que prenia, i la veritat és que tenia present el record d'algunes experiències dolentes anteriors amb MDMA. Tot i això, d'altra banda, suposava tot un repte per a la meua ment, i això era més que suficient per a decidir prendre'n. He de dir que llevat de rituals concrets, mai he planificat el consum de cap substància, sinó que sobre la marxa, he considerat la possibilitat de consumir, i ho he acabat fent, o no. Pense que és molt important prendre aquesta perspectiva, ja que en cas contrari, hi ha el risc d'acabar actuant per associació, o en altres paraules, corres el risc de la dependència psicològica, del famós "hui toca perquè sí".
Com deia, el fet que suposara un repte per a la meua ment va ser el primer colp de decisió per a prendre'n, però també calia fer una ràpida anàlisi dels factors externs per tal de considerar-los i integrar-los: la companyia en primer ordre, i el context festiu en segon. Eren idonis.
Al cap d'una estona ens trobàvem ja a l'aparcament d'aquell lloc, parlant sobre la subjectivitat, les realitats, les cosmovisions personals... aquell fet que per a mi, en situacions "normals" ja significava una causa de benestar i plenitud per damunt de qualsevol substància, va ser potenciada per tots i cadascun dels tripulants de la nau.
Quan ens adonàrem havíem passat tres hores o més de xarrera. Açò podria ser causa de la substància, i sens dubte hi havia intervingut, però no és un fet massa estrany en nosaltres passar-nos les hores raonant del que ens interessa. Així que decidírem entrar a la festa psicodèlica que es desplegava en tot el seu potencial en l'interior d'aquell restaurant disfressat per a l'ocasió. Jo m'havia encarregat de pintar la cara dels meus companys de viatge amb els dissenys que ells preferien, i amb colors fluorescents.
La sensació al entrar va ser de total acollida, entre altres coses perquè fora feia un fred que pelava.
Estiguérem hores ballant i hidratant-nos (ja són lliçons apreses). Entràvem i eixíem d'aquell lloc, anant al cotxe i tornant. El meu company de més confiança (el pilot auxiliar al que no li deixaria els controls de la nau ni boig, excepte en situacions de normalitat i calma extrema), decidírem abastir-nos de més MDMA. Curiosament era en forma de càpsula, la qual obrírem per tal de dosificar les quantitats més adequadament. El ritual del mig paper de fumar es mantenia. Aquesta substància directament a la llengua, i a la boca en general (llavis inclosos), és bastant agressiva i amb facilitat causa algun tall minúscul o irritació. Si es pot, s'ha de evitar qualsevol tipus de malestar gratuït.
Després d'unes quantes hores més, i d'haver-nos abastit d'una altra càpsula més i d'haver-nos-la presa, i després de més hores de ball, eixírem a l'exterior, ja de dia. És curiós el baixó anímic generalitzat dels dansaires que allí es trobaven, al veure els primers rajos de sol. Des del meu punt de vista, no entenen que el nostre planeta, la Terra, la mare, gira amb independència dels nostres actes, i que si ho fa i existim, és perquè tant la fase nocturna com la diürna, amb les seues respectives duracions, ens aporten el que necessitem. Descobrir aquella claredat al eixir d'aquell lloc va ser una injecció de vitalitat i alegria. En pocs minuts, el sol ja havia pujat el suficient com per poder captar el seu calor, tan agradable sobre la pell. En qüestió d'un obrir i tancar d'ulls, l'aparcament (que envoltava el restaurant) estava ple de cossos descamisats agafant calor, com els fardatxos o com les flors.
Nosaltres ens dirigírem al maleter del meu cotxe, que obert ofereix la possibilitat d'utilitzar-lo com un banquet de tres places (encara que un poc atapeïdes), i és bastant més còmode que el terra de pedres. Allí passàrem les hores, sense deixar de dir despropòsits, seguint el nostre estil, la nostra línia de soltar burrades amb indiferència de si altres les pillen o no, de si altres es riuen amb elles o no. Potser algú pensara que estàvem intentant ser graciosos sense èxit, però estàvem molt més enllà de tal pretensió: ens servíem a nosaltres mateixos, i era extremadament divertit.
Els efectes de la substància feia hores que estaven en procés de minimització, fins que vaig considerar que era perfectament capaç de conduir, tot i que les ganes de fer-ho no eren precisament elevades.
Conduir era molt incòmode degut al cansament. Els efectes secundaris del cristall em feien mantenir una tensió muscular exagerada. Si em fixava un poc, podia notar com agafava el volant amb una força desmesurada. Tenia alguns músculs, com els bessons, els lumbars i les mans, engarrotades. L'únic que em passava per la ment era el meu llit, el descans estirat còmodament. Simplement calia esperar, res més.
A pocs quilòmetres del primer destí, on desembarcaven dos dels tripulants, vaig notar un dolor important al ronyó dret. Això em va alertar bastant. A cada cent metres, com aquell que diu, el dolor s'incrementava notablement. Necessitava parar urgentment, fins vaig considerar la possibilitat d'anar a urgències. Però pocs segons després de deixar els dos companys que havien de baixar allí, vaig parar el cotxe i vaig baixar.
Vaig pixar molta quantitat, amb molt poca pressió. Em costava treball mantenir-me dret degut als tremolors dels efectes romanents del MDMA, cosa que també em produïa engarrotament muscular abdominal i lumbar, i que sumat a les molèsties del ronyó resultaven en un dolor insuportable. Quan vaig acabar de pixar em dirigia al cotxe caminant com podia. El meu copilot em feia un gest en la cara que confirmava la imatge que pensava que estava donant-li: feia mala cara, i era evident.
Reprenguérem la marxa cap a casa, i en pocs minuts, començava a percebre una xicoteta millora al ronyó. Quin descans! Tot i que encara em feia mal, vaig comprendre que molt possiblement acabaria trobant-me millor.
Més tard, quan vaig deixar el meu company al lloc on ell agafava la seua nau per a dirigir-se a la seua llar, vaig entrar en casa, em vaig posar còmode i em vaig gitar. Cada poca estona m'entrava una pixera enorme, i anava i pixava molta quantitat. Em preguntava com podia expulsar tant de líquid. Havia passat la nit pegant glops de vi, cervesa, i aigua (de fet, en aquest ordre). Hores i hores sense parar de beure, com no anava a tindre líquid dins? Poc a poc, la pixera va anar desapareixent, i per fi em vaig poder adormir una hora i mitja. Era poc temps, molt poc, però el paper que em va fer aquell descans va ser d'agrair.
Encara hui, ara (unes 30 hores després), mentre escric açò, note lleugeres dificultats per concentrar-me i teclejar. No obstant, anit, escrivint a mà al meu quadern, en llapis (com ha de ser, hehe), no tenia cap dificultat. Aquestes són les coses que m'agrada comprovar. Els mètodes manuals, creatius, artístics, etc. són més propis dels humans, i estem més predisposats a potenciar-los. També, l'activitat física queda limitada per l'estat en que et deixa aquesta substància. Dolor de gola i fluixedat.
Quina conclusió trauria jo d'aquesta experiència psicodèlica amb MDMA? Doncs que els efectes principals com l'empatia o la integració en el grup són molt agradables. Tot i això, mai he sigut una persona amb dificultats per a sentir açò. De la mateixa manera que la predisposició al diàleg, a escoltar i parlar, encara que estic convençut que per a tot açò, ha d'haver una personalitat més bàsica que permeta potenciar aquestes facetes. És a dir, les substàncies potencien aspectes que ja posseïm, o en tot cas els faciliten, però no els creen eixos aspectes. Un psicòtic sota els efectes del MDMA, és un psicòtic perillós; un violent sota els efectes del MDMA pot ser una persona extremadament perillosa; una persona plena de pors sota els efectes del MDMA potser experimente una depressió (o baixó anímic) que l'afecte de manera crítica. I el mateix ocorre amb altres substàncies.
Per la meua naturalesa corporal i de salut personal, no veig convenient consumir aquesta substància (parle per mi). Els efectes secundaris físics em poden causar problemes greus. No obstant, des de la meua humil experiència, recomanaria el consum, controlat per descomptat (conscient i reflexiu) d'aquesta substància (sempre, de la manera més pura possible), a persones o parelles (o qualsevol altre tipus de relació sentimental), que compten amb alguna dificultat per a expressar els seus sentiments sincers o exercir processos empàtics. No es tracta de cap cura, com deia es tracta d'un potenciador, així que em de comptar amb una mínima presència de les emocions que busquem potenciar (una emoció inexistent o anul·lada no pot ser potenciada). És important concebre aquesta substància, en tot cas, com un punt d'ajuda en els casos de teràpia, per a res un substitut. Cal, per tant, aconseguir un estat d'estabilitat emocional mínim (o bàsic) per poder traure profit d'aquesta substància en un ús terapèutic. I d'aquesta manera poder, al ritme de cada cas particular, aprendre a iniciar la pràctica de l'empatia i l'expressió sense comptar amb més mitjos que la nostra ment.
Per a acabar, una cançó graciosa per a l'ocasió, que l'humor és fonamental:
"En el segle passat, els cotxes circulaven per carreteres sense més divisió entre sentits que una línia pintada al terra. Afortunadament els conductors sensats, abans desprotegits, disposen ara de separadors d'acer que impedeixen que conductors suïcides envaisquen el carril contrari per acabar amb les seues vides. Per sort també, fa cinc anys que hem regulat el dret al suïcidi, i els afectats ja disposen dels tràmits legals per fer-ho amb total dignitat. Hauran d'abonar, no obstant, els corresponents gravamens sota pena de presó i multa als signataris de la Custòdia dels Drets de Vida."
Declaracions del Ministre de Seguretat Ciutadana
amb el recolzament del Director de la Direcció General de Trànsit
