Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

divendres, 18 de maig de 2012

Els Altres: Experiència i Realitat

La meua consciència té l'aspecte d'una estrela de mar, o d'una neurona, o de qualsevol ésser amb diverses ramificacions (qui sap si tantes que dóna mandra de contar-les, o és que són infinites).
Així és com interactue amb els components que conformen la meua realitat. Uns braços interaccionen amb la part més íntima de mi, mentre altres ho fan amb els elements que compartisc amb altres éssers, com l'espai físic o les relacions personals. Així, les dades que percep cada braç, conflueixen al nucli, a la consciència, per a muntar l'experiència, per a donar sentit a l'instant present.

El transfons, no obstant, no és altre que la vacuïtat total: res té valor per se. Però què és això del valor? El valor és tot allò esdevingut a partir dels processos de percepció i interpretació. Res és, ha sigut, ni serà. La percepció i interpretació no implica fidelitat, és a dir, que siguem capaços de percebre i interpretar no implica que l'objecte en qüestió existisca tal i com el percebem, això està clar. Aleshores, què implica que estiguem condemnats a la inassolibilitat de la Realitat? Implica, ni més ni menys, que mai podrem estar segurs de res.

Tot i això, la nostra ment ens ofereix un mecanisme que actua com un equip de muntatge. Les nostres deduccions són el resultat de la comparació. Com donar un pas sense tenir la suficient seguretat (que no l'absoluta) de no intuir cap risc? Amb l'experimentació, bàsicament. Amb la prova podem tantejar les propietats i funcionalitats dels components que configuren la nostra realitat.
I què hi ha de nosaltres? Com demostrar-nos que existim? Perquè sembla que en tot moment donem per suposat que sí que existim. Sembla que som inqüestionablement existents. Si ho pensem un poc, ens adonarem que a aquesta conclusió hem aplegat a través de l'experimentació. Nosaltres ens preguntem a nosaltres mateixos, ens comparem amb l'entorn, amb els altres components. La percepció del Jo és el resultat de la comparació de dades. Però amb qui les comparem? Qui és si no el Jo aquell que processa aquestes dades per aplegar a la conclusió de l'autoexistència? Efectivament, som la nostra pròpia referència.
Existim al mateix nivell que la resta de coses que creiem que existeixen. Totes han sigut creades i assimilades a través del mateix mecanisme. Afirmar o negar l'existència d'un altre ésser o d'un altre objecte, està a la mateixa distància que afirmar o negar la pròpia existència. Heus ací la pura vacuïtat, la que integra fins i tot el propi Jo. La que qüestiona el Jo des d'abans que aparega.

No hem d'anar justificant, com si es tractara d'un examen, com percebem i interpretem cada factor de la nostra realitat. Justificar-ho? Davant qui? Per què? No estaria fent altra cosa que realitzant un autoexamen amb preguntes absurdes. No obstant, la meua experiència, la mateixa que em diu que jo existisc, em diu també que estic envoltat d'altres éssers amb autoconsciència. Açò canvia les coses, açò situa aquests éssers, automàticament, al mateix nivell que jo (i de fet, que tot). Éssers que, com qualsevol altre component de la realitat, no poden ser percebuts ni interpretats de manera fidel. Però l'experiència també em diu que respecte als éssers amb autoconsciència, tinc un avantatge: Puc comparar les meues dades amb les d'ells. Continue sense necessitat d'autojustificar-me, seria absurd, però de sobte tinc l'oportunitat d'apropar-me -a una escala probablement ínfima- a un coneixement més afinat.

Existeix el meu concepte de mi (el que jo cree de mi, concretament), i existeixen altres éssers amb autoconsciència. Aleshores deduisc que aquests tenen els seus propis conceptes d'ells mateixos. No cal fer grans experiments per comprovar que així és (almenys en la meua realitat). Aquests éssers autoconscients, com jo, poden ser creadors de fenòmens. Fenòmens que potser mai entenga tal i com van ser creats, però alguna cosa d'ells aplega fins a mi.

D'aquesta manera, l'estructura d'una espècie de neurona holoàrquica amb moltes extremitats s'ajusta bastant a la meua concepció de percepció, interpretació, i realitat. Uns braços s'entrellacen amb els components interns del Jo; mentre altres s'estenen fins entrellaçar-se amb els altres d'altres éssers autoconscients; i altres s'estenen entrellaçant-se amb objectes aparentment estàtics, com pedres, aigua, arbres...
Aquests braços actuen com extremitats emissores-receptores. Els objectes envien dades als braços sensitius, però el nucli no té possibilitat de comparar aquestes dades més que amb sí mateix. Açò dóna lloc a una combinació de dades creat pel Jo, que és qui té l'última paraula en qüestió de conceptualització de la realitat. Els objectes no tenen capacitat de rèplica, encara que aquesta estiga, en darrera instància, adornada amb la interpretació del Jo.
D'altra banda, els objectes dinàmics: els éssers autoconscients, tenen la capacitat de reforçar o debilitar la validesa de les dades rebudes pel nucli del Jo. Açò implica que compartisc existència (sense importar el més mínim si és vertadera o fictícia) en determinats punts de la meua realitat, amb altres "éssers": concretament on s'entrellacen aquests braços amb els seus, en els punts d'intercanvi de dades, en els punts de contacte.

Tot i que en qualsevol cas, jo seré aquell que done el sentit últim a les dades rebudes des d'altres éssers, açò no implica que el resultat interpretatiu d'aquesta interacció siga propi en termes absoluts. Jo he acceptat l'existència d'eixos éssers (així com de les seues capacitats) i la resta d'objectes, de la mateixa forma que accepte la meua pròpia. Totes aquestes acceptacions s'han donat simultàniament. No existeix un Jo primer i un "resta" després. No hi ha prioritat entre Jo i no-Jo si no és creant valors que així ho disposen.
Alguns dels fenòmens he hagut de comparar-los amb dades que no m'esperava, que no havia creat, que mai havia escoltat, etc... Fenòmens originats sota un control o poder aliè a mi, al Jo. Açò, per a mi, és un indicador de que compartisc partícules d'existència. No té res a veure amb reticències a la possibilitat d'estar sol en termes absoluts. No puc estar segur d'això, com no puc estar segur del contrari. La seguretat total queda exclosa de qualsevol raonament, per absurda i per inútil. Com tenir por, ansietat, recel, per una qüestió absurda?

dimecres, 16 de maig de 2012

Paràlisi del son

Em trobava al llit, despert, però amb els ulls tancats, serien les sis de la matinada. Només havia dormit quatre o cinc hores. Volia dormir més, però no podia, així que em vaig alçar definitivament i vaig baixar a veure alguna cosa a la televisió.

Al cap d'unes hores vaig tornar a pujar a l'habitació, on es trobava la meua companya, ara ja desperta, i fent feina a l'escriptori. Em vaig acomodar al llit, em trobava cansat per no haver dormit prou, però no tenia intenció de dormir, simplement pujava a fer-li companyia.
Al poc d'estar acomodat al llit, i sense adonar-me'n, em vaig adormir. Al cap d'unes hores (una o dos, o tres, no ho recorde), notava com em despertava molt subtilment, però estava massa endormiscat com per despertar-me del tot. Tenia el cos paralitzat, totalment paralitzat. Ja havia viscut això en moltes ocasions, no era res anormal, es tractava de la paràlisi del son. Habitualment m'entra ansietat al experimentar-la, així que la part menys endormiscada i més conscient, es preparava per a uns segons o minuts de suportable angoixa.
Eixa sensació penetrava en el meu cos de sobte, en qüestió de dos o tres segons, sense possibilitat d'escapatòria. Una vegada immers, intentava eixir, intentava despertar amb una tècnica que alguna vegada m'havia funcionat, que consistia en centrar-me en alguna part del cos que poguera moure, encara que fóra lleugerament, i començar a moure-la cada cop més bruscament. Aquesta vegada es tractava de la mandíbula. Movia la mandíbula cap als costats, i també obrint i tancant la boca. Era al·lucinant pensar que tot aquell espectacular moviment no cridava l'atenció de la meua parella, asseguda a menys d'un metre de mi. Al moment vaig recuperar la mobilitat del cos, però estava endormiscat. Massa com per advertir a la meua parella de la seua desatenció envers mi. Després comprendria que els meus moviments es magnificaven en la meua ment, i no eren tan perceptibles com imaginava.

En aquest moment, en el que em disposava a tornar-me a adormir, intuïa una següent paràlisi del son, així que la meua part conscient es preparava per a deixar-se dur, a mode d'experiència psicodèlica, a les profunditats d'aquest fenòmen.
I ací venia... és increïble com s'apodera del cos aquesta immobilitat. Quan la notes, s'estén immediatament a totes i cadascuna de les parts. Havia aconseguit experimentar la paràlisi com si estiguera assegut en una butaca de cine, amb tranquil·litat, sense l'angoixa típica. Notava com els braços flotaven en l'aire, fins i tot tenia la sensació que onejaven, com si es tractara dels braços d'un dibuix animat. Sabia que el gat de la meua parella estava recolzat damunt de la meua mà esquerra, però en eixe moment no notava absolutament res. Ja dic, els dos braços flotaven, i no sentia el tacte de cap membre del meu cos.

Després d'uns segons, vint o trenta tal volta, vaig començar a perdre el control lleument, i a respirar més bruscament. Volia, per una banda, no ofegar-me (cosa impossible), i per una altra, cridar l'atenció de la meua parella (infructuosament). Al despertar de sobte, vaig recuperar la mobilitat. Aquell sobresalt va provocar una vigília més intensa que les anteriors, una vigília que em va permetre recuperar la tranquil·litat amb els ulls oberts. Després em vaig adormir del tot, fins que em vaig despertar una estona més tard.

dimarts, 15 de maig de 2012

L'experiència de l'Altre

La realitat, obligada a modelar-se per l'experiència, es transforma en un concepte multidimensional, holoàrquic (com diria Ken Wilber). La subjectivitat més pura, total i absoluta, immersa en la dimensió més singular, la del Jo. I degut a eixa subjectivitat extrema: la dels Jos. La de tots els Jos possibles de ser imaginats i creats.

Després es trobaria potser, la primera de les dimensions col·lectives -immediata a la dimensió singular o subjectiva-, de caràcter sensorial, i compartida per les similituds inherents a la pròpia espècie humana. La dimensió del consens experiencial. Aquesta dimensió de la realitat configurada a base de comparacions contínues. Recepció d'informació, interpretació de dades, comparació amb les interpretacions d'altres subjectes, consens: realitat comuna o col·lectiva. Aquesta dimensió té infinitat de germanes bessones, cadascuna amb la seua personalitat, amb vides paral·leles, compostes per altres subjectes.

En tot moment parlem de construcció, o creació, de la realitat. Al nivell que siga, en la dimensió que siga.
Realitat objectiva? Imagine, per experiència, que ahí estarà, amb la seua estètica inassolible. El que sí és assolible és una dimensió de la realitat cada cop més ampliada, encara que siga en un grau minúscul, o fins i tot merament humà, a través de la comparació i l'experiència amb altres éssers capaços d'interpretar.
Seguretat dels esdeveniments? Ninguna, em resulta absurd parlar de seguretat, de seguretat total.
Els subjectes amb els que podem comparar són limitats, i les interpretacions que fem cadascú estan filtrades. Com apropar-nos amb seguretat a la Realitat? Impossible. Encara que, si ens parem a pensar, com podem estar segurs de que no coneixem la Realitat? Si no podem estar segurs de res... En veritat no hauríem d'estar segurs tampoc d'açò últim. No obstant, aquestes qüestions s'expliquen a través de l'experiència. Diem que no sabem res amb seguretat, ni tampoc podem apropar-nos a la percepció de la Realitat. Però si parlem de realitat humana, animal, viva, terrestre... la cosa canvia. Eixa realitat (o eixes realitats) es tornen, de sobte, en quelcom factible, practicable, albirable.

Defensar una visió pròpia com quelcom absolut, a defensar a capa i espasa, pel simple fet que estem condemnats a transformar en subjectius tots els fenòmens i les experiències, per a mi, és absurd. Per descomptat que, per a facilitar la comunicació, considere raonable no estar a tota hora exterioritzant indicadors subjectivistes com: "potser", "tal volta", "segons crec", "des del meu punt de vista"... Però això no implica que la pròpia cosmovisió es convertisca automàticament en un concepte universal.
Una persona empresonada, que passa les 24 hores del dia a la seua cel·la, pot concebre eixa cel·la com el seu univers, tenint els murs com els límits d'aquest. Però en el moment que rep una visita, el seu univers està obligat a: o expandir-se, o incompatibilitzar-se amb el del visitant. La incompatibilitat pot crear conflictes o no. I aquest conflicte pot ser desitjat o no, voluntari o no. La meua experiència és la que m'indica que tot açò que estic explicant pot estar succeint d'alguna manera. Altra persona podria interpretar que el visitant és, simplement, un nou element del seu univers, com els barrots de la finestra, o la llitera en la que es gita.
Personalment, percep en el visitant un potencial creador semblant al meu, allunyat de les característiques immòbils dels barrots o la llitera. Però això és cosa meua.

La meua experiència em diu també, que el procés de recepció, interpretació i compartició de noves dades (com les que em pot aportar un altre ésser), independentment del resultat final (rebuig de les dades o acceptació), m'aporta una nova visió de la dimensió de la realitat que estic experimentant. I aquesta nova visió la visc com una expansió de totes les dimensions alhora.

Però tot aquest discurs no ha fet més que moure's en la dimensió singular. No és més que l'explicació de les dimensions que visc a través de l'experiència. Al capdavall, com he explicat, és l'experiència la que em guia, i sobre ella vaig considerant més adequat o menys l'absorció de dades o el rebuig d'aquestes.

Tot discurs és fruit de l'experiència viscuda, de la manera en que entrellacem els fenòmens experimentats, del sentit que li donem a les baules que conformen la gran cadena de la interpretació que subjau en la nostra existència.
Cap explicació està lliure de l'adob personal, ni tan sols aquesta que intenta explicar que res està lliure de la decoració subjectiva. Però l'experiència em diu que aquest raonament no és suficient per ignorar allò que em puga aplegar (més degradat o menys) dels fenòmens que m'envolten. L'aproximació als éssers que experimente provoca interessants expansions del meu univers particular.

Sóc un creador ambulant d'obres de teatre. I la meua experiència m'adverteix que he de ser acurat amb els personatges que se'm colen a l'escenari. Podria causar-los algun dany, o podrien arruïnar l'obra, qui sap...