Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

divendres, 6 de juliol de 2012

Tranqui, relaxa't

Quan me n'adone que els estats que em provoquen algun tipus de malestar, o els sentiments que experimente davant situacions externes presumptament adverses, són creacions pròpies que es reforcen en un cercle viciós, quan ho comprenc, de sobte, el sofriment cessa, la boira desapareix, la respiració es calma, i el cos descansa.
Tots els pensaments, el llenguatge, la cultura... tot quan passa per la meua ment pertany a una concepció esclava del Jo, encadenada a les convencions socials i als hàbits mentals que l'acompanyen.

Des de la finestra de la meua nau, no existeix un Tu o un Ell, ni una Ella aliens a la meua interpretació. Considere que existeixen perquè els percep, però és qüestió meua, i només meua, si al interpretar-los ho faig com si es tractaren d'una espècie de càncer dins meu, d'una massa apegalosa contamiada i contagiosa de condicionants.
Les morals, convencions, lleis i prejudicis són conseqüències d'interpretacions concretes d'allò que percebem. No existeixen aquests conceptes més enllà de l'imaginari humà.

En moments d'inquietud m'ature, em detinc, em concedisc un instant, el necessari. Observe com em sent. A què es déu eixa sensació? Observe l'objecte que provoca el meu patiment. M'aprope a ell en aquesta escena mental, i heus ací la meua sorpresa quan observe que eixe objecte és una titella amb fils, i endevineu qui està movent-los, qui s'amaga al darrere d'ella per dotar-la de veu: Jo.

Qualsevol moral, qualsevol cultura, no és ni més ni menys que la derivada d'una interpretació. Aquesta interpretació, natural i inevitablement, varia segons la consciència que processe les percepcions sensitives.
Les amenaces a l'esperit són en realitat fantasmes: sols apareixen quan es creu en elles. Quan la ment confon aquests fantasmes, sovint els atorga grans poders, i fins i tot plena autonomia, cosa que provoca que prenguen el control sobre u mateix. Però aquestes malaurades il·lusions no són en absolut tangibles. No són res, no signifiquen res, simplement no són.

Pressió, ansietat, desmotivació, estrés, depressió, por, incertesa... però de què? A cas importa? A cas té algun sentit buscar una resposta d'eixes que s'escriuen a la pedra?
Això que et martiritza té poder de martiri gràcies a tu. Qui li atorga eixa capacitat sinó?
Jo sóc el meu espai, el meu planeta i l'univers que el conté. És aleshores, quan em veig així, quan sóc invencible, quan la por és un concepte extint i ridícul.

Observe la Terra, el planeta... des d'allà dalt. És immens, preciós, elegant. Conviu amb perfecta dignitat amb el Sol, la Lluna, i la resta de planetes. En la seua superfície es produeixen explosions de vida i de mort, patiments i alegries, destrucció i creació... però a mesura que m'allunye... ací està de nou... la Terra, tan bella com sempre, possibilitant la vida.
Som un fenomen fugaç, pràcticament com un fet anecdòtic en el transcurs de la seua existència. Som insignificants en la seua magnificència. Qualsevol adversitat o contratemps serà superat per la seua extraordinària capacitat de reequilibri.

Els nostres pensaments pertanyen a una escala ínfima del nostre ésser, de prop semblen titànics monstres, invencibles, aterridors, o simplement molests... però quan prenem perspectiva per observar la bellesa del planeta que som, ens observem a nosaltres mateixos com éssers magnífics, omnipotents. No existeixen ara sensacions relacionades amb els xicotets contratemps de la quotidianitat, sinó una sensació plena: l'experiència de la vida.

dilluns, 2 de juliol de 2012

De les dicotomies (aproximació)

Una dicotomia és la divisió d'un concepte en dos meitats oposades, com per exemple i mal, o cos i ànima. Però d'on naixen? Què motiva la seua presència?

Quan experimentem qualsevol sensació o emoció, independentment del seu context, ens adonem que es tracta d'una experiència temporal. És a dir, els estats emocionals de l'ésser són un corrent, un flux que encadena i solapa multitud de sensacions. Tot i que no és fàcil detectar el moment exacte en que apareixen i acaben, passada una estona podem afirmar que hem experimentat el seu aflorament i el seu acabament.

Podem sentir tristesa i por alhora, però seria complicat (o impossible, millor dit) experimentar tristesa i alegria al mateix temps. Podríem dir que els conceptes tristesa i alegria han estat creats intencionadament per a concebre'ls com incompatibles, com oposats.

Una de les condicions bàsiques per a que es done l'alegria, és que desaparega allò que entenem per tristesa (encara que açò no seria suficient, però no anem a aprofundir ara).

El procés de generació d'una dicotomia seria més o menys el que segueix:

-En primer lloc experimentem unes sensacions vinculades a uns fenomens. Aquestes sensacions són, sovint, una mescla confosa, però que ens dóna una impressió general de com ens sentim. És a dir, seríem capaços de descriure el nostre estat d'ànim en poques paraules.

-I això és el que fem, ens descrivim a nosaltres mateixos el nostre estat d'ànim, en funció de les permissibilitats (limitacions) del llenguatge. Quan ens sentim d'una manera determinada, resulta automàtic associar una paraula o paraules concretes. Hem de tindre en compte que les paraules en qüestió són components fonamentals de la cultura en la que estan immerses. I quan més ens endinsem en la lògica simplista del llenguatge (i per extensió, de la cultura), més complicat resultarà descobrir l'essència del nostre estat (de nosaltres mateixos).
Açò significa que, si ens deixem arrossegar pels condicionaments (en aquest cas, un condicionament cultural: el llenguatge), la sensació que haurem experimentat perdrà tota la seua complexitat i essència per donar pas a un concepte absorbible, assimilable per la cultura. La cultura esculpeix a colp de martell les sensacions i emocions per tal de fer-les cabre als seus carrers.

-Quan açò ocorre, és a dir, quan anem per la via de la descripció en lloc de per la de la sensació, és molt fàcil —donat que hem reduït enormement la percepció de les nostre pròpies sensacions— trobar altres paraules que evoquen justament el contrari. Açò reforça encara més el fet de situar la sensació en un espai de temps concret: com que la sensació és simple, és també fàcil trobar el seu principi i final, ja que ignorem moltíssims matisos que dissoldrien les transicions entre estats. Aquests matisos són, en realitat, els qui atorguen sentit a les emocions, ja que a poc que ens endinsem en nosaltres mateixos, ens adonem que tot són matisos, que no hi ha classificació d'emocions.

-Automàticament, el llenguatge (concretament el racionalista i materialista del que som hereus), ens condueix per la simplicitat falsificadora que li és pròpia, transformant en material, quantificable i classificable allò espiritual, psicològic, emocional...: si hi ha un dalt, hi haurà un baix; si existeix el molt, existirà el poc; si existeix el gran, existirà el menut... Si existeix la tristesa, existirà l'alegria; si existeix l'orgull, existirà la humilitat; si existeix el bé, existirà el mal...

-Aquesta simplificació dóna pas a la inevitable simplificació dels fenomens. I amb simplificació em referisc a la quadratura de la vida. A la desaparició dels matisos. D'ací naixen els conceptes de normal i anormal, correcte i incorrecte, i açò genera una tendència general (global) cap a l'aparició d'una moral, llei, cultura...: condicionaments, habitualment derivats del llenguatge.

Si de veritat volem transcendir aquests condicionaments, si volem sincerament experimentar la vida (la nostra i la dels demés), hem de superar els dualismes relacionats en la interpretació dels fenomens.