El dret és la concessió, la tutela. Quan parlem, per exemple, del dret a dir el que volem, ens estem referint en realitat a circumscriure la nostra capacitat natural i innata de parlar a una estructura institucionalitzada. En altres paraules, transformem les nostres capacitats i habilitats, i la llibertat per a exercir-les, en actes que la legislació empara (aprova, permet). La legislació d'un Estat pot emparar o no, les habilitats que com a humans tenim, de manera que en el Dret, és l'Estat aquell que dóna permís a l'individu de desenvolupar la seua llibertat. L'Estat és el filtre a través del que s'examinen i s'aproven les capacitats que pel simple fet d'existir ja ens són pròpies.
Parlar d'Estat de Dret, és parlar de la socialització d'aquest fenomen. És, en definitiva, democratitzar l'acte de jutjar quins aspectes de la humanitat passen pel filtre de la legalitat o no. És la nova inquisició, acceptada i social, democràtica.
El dret a avortar, per exemple, es transforma en l'obligatorietat de responsabilitzar a l'aparell estatal de les decisions i actes de persones concretes. Avortar és un acte perillós amb un alt risc per a la salut, de manera que convertir l'avortament en una assistència obligatòria a càrrec de tercers (l'Estat, en aquest cas) és molt temptador. I és temptador perquè dirigir-se a l'Estat té l'avantatge de despersonificar a l'enemic. "Que s'ho apanyen com vulguen, però jo vull tindre dret a l'avortament". A l'individu se'l lliura dels tràmits personals, se'l lliura de tindre que adreçar-se a la persona que va a realitzar-li la intervenció, i per tant la demanda per eixe dret pot ser més visceral i violenta, ja que queda exempta de l'enfrontament directe.
L'Estat esdevé el nostre amputador perquè ens irresponsabilitza dels nostres actes i de les nostres capacitats, però alhora també, es transforma en el sicari al que recorrem quan li reclamem que se'ns atorgue qualsevol dret. L'Estat és aquell que gestiona i ordena qui ha de fer què per llei, o siga, per obligació. I eixes obligacions són les que, al capdavall, permetran a altres satisfer les seues demandes socials (aconseguir nous drets, o conservar els que ja tenen).
I qui és l'Estat? No estarem caient en el mateix parany d'atacar a un ens abstracte fàcilment assetjable? Respondrem tranquil·lament, identificant els culpables: l'Estat és el govern i tota autoritat institucionalitzada, però sobretot, l'Estat són els individus que el necessiten: l'anomenada societat, els majors culpables.
Confondre 'dret' i 'llibertat' és molt habitual, l'Estat s'esforça molt en que aquesta confusió estiga ben estesa entre la massa social. El dret es fonamenta en el permís, la llibertat en la voluntat. Són dos conceptes tan allunyats, que fins i tot són antagònics. L'un senyala a l'hora de buscar responsables, i l'altre es mira a sí mateix per a reconéixer-se coma a tal. L'un necessita sequaços i l'altre precisa determinació i valor. L'un concedeix la seua vida a altres, i l'altre experimenta la vida en primera persona.
dissabte, 28 de desembre del 2013
divendres, 16 d’agost del 2013
A Raquel i Rosa
Una nit de festa en la que la majoria de persones van, en major o menor grau, afectats per la desinhibició que proporciona l'alcohol, és més procliu a oferir converses de temàtica interessant, que en ocasions on l'avorrida i monòtona quotidianitat s'han de trencar a la força per a traure a ballar converses fora de la pista de la superfluïtat.
No obstant, en mi, l'alcohol té l'efecte de reduir-me a una persona que es limita a amollar tòpics, eslògans i frases fetes, com si estiguera immers en plena època adolescent. Em fa incapaç d'articular argumentacions mínimament estructurades. En part és perquè sempre que bec 'més del compte', tinc la sensació que allò que dic no és d'interés dels que m'escolten, i entre frases atropellades i paraules entrebancades, no deixe de pensar com collons fer per a que qui m'escolta, no pense "quina tabarra de tio". Així que no invertisc massa esforços en pensar detingudament si allò que dic reflecteix realment allò que pense. Com que tinc certa presa en transmetre un missatge mentre mire de no avorrir, poc més faig a banda de dir paraules clau.
Tot açò ocorre mentre la part més conscient de la ment m'alerta que amb qui parle, sembla que estan més lúcids que jo, així que la pressió per intentar expressar-me de manera clara augmenta, ja que 'el públic' té un nivell d'atenció i potser també d'interés més alt que el meu. Ací és on jo dic, amb total justificació: "sempre ixen aquestes converses quan vaig ebri, i no és just". Sincerament, m'agradaria tindre aquestes converses en moments de normalitat, o fins i tot sota els efectes de determinats enteògens, però no sota els efectes sedants i simplificants de l'alcohol.
Les contertulianes, ràpides i amb la ment clara (o almenys més clara que la meua), no dubten en explicar la seua visió del tema. Una visió que he escoltat i rebatut tantes voltes que ja no m'importa en absolut quin siga el resultat del debat. Al capdavall, i com haguérem comprovat en cas de mantindre una conversa plena i conscient, tota defensa de tot posicionament ideològic o filosòfic té cabuda en el nostre llenguatge. O el que és el mateix, tot és defensable amb paraules, tot, sense excepció. Quina és la veritat que s'amaga darrere d'aquesta conclusió? Que no hi ha cap veritat universal, sinó que cadascú troba la seua, tan vàlida i vigent com qualsevol altra que aparente ser incompatible.
De tot açò i més, molt més, jo n'era plenament conscient, però ni podia, ni en realitat, crec, tampoc volia expressar-ho. Amb tot el respecte a les meues companyes i amigues de conversa, per descomptat. El que passava era una cosa molt senzilla, la visió que defensaven elles, pertanyia a un cúmul de conceptes molt més pròxims a l'opinió general de la societat, que no pas la meua visió de les coses. En eixe aspecte jugaven amb avantatge: per qüestió de costum, les seues opinions eren fàcilment comprensibles, i no exigien gaires esforços dialèctics per a ser defeses. Per aquest motiu, la conversa exigia de mi remuntar-me a explicacions molt bàsiques i primàries de les que partir per tal d'introduir posteriorment conceptes més complexes, i que els meus exabruptes llibertins cobraren el sentit que es mereixien.
En una altra ocasió, amigues, en parlarem calmadament.
No obstant, en mi, l'alcohol té l'efecte de reduir-me a una persona que es limita a amollar tòpics, eslògans i frases fetes, com si estiguera immers en plena època adolescent. Em fa incapaç d'articular argumentacions mínimament estructurades. En part és perquè sempre que bec 'més del compte', tinc la sensació que allò que dic no és d'interés dels que m'escolten, i entre frases atropellades i paraules entrebancades, no deixe de pensar com collons fer per a que qui m'escolta, no pense "quina tabarra de tio". Així que no invertisc massa esforços en pensar detingudament si allò que dic reflecteix realment allò que pense. Com que tinc certa presa en transmetre un missatge mentre mire de no avorrir, poc més faig a banda de dir paraules clau.
Tot açò ocorre mentre la part més conscient de la ment m'alerta que amb qui parle, sembla que estan més lúcids que jo, així que la pressió per intentar expressar-me de manera clara augmenta, ja que 'el públic' té un nivell d'atenció i potser també d'interés més alt que el meu. Ací és on jo dic, amb total justificació: "sempre ixen aquestes converses quan vaig ebri, i no és just". Sincerament, m'agradaria tindre aquestes converses en moments de normalitat, o fins i tot sota els efectes de determinats enteògens, però no sota els efectes sedants i simplificants de l'alcohol.
Les contertulianes, ràpides i amb la ment clara (o almenys més clara que la meua), no dubten en explicar la seua visió del tema. Una visió que he escoltat i rebatut tantes voltes que ja no m'importa en absolut quin siga el resultat del debat. Al capdavall, i com haguérem comprovat en cas de mantindre una conversa plena i conscient, tota defensa de tot posicionament ideològic o filosòfic té cabuda en el nostre llenguatge. O el que és el mateix, tot és defensable amb paraules, tot, sense excepció. Quina és la veritat que s'amaga darrere d'aquesta conclusió? Que no hi ha cap veritat universal, sinó que cadascú troba la seua, tan vàlida i vigent com qualsevol altra que aparente ser incompatible.
De tot açò i més, molt més, jo n'era plenament conscient, però ni podia, ni en realitat, crec, tampoc volia expressar-ho. Amb tot el respecte a les meues companyes i amigues de conversa, per descomptat. El que passava era una cosa molt senzilla, la visió que defensaven elles, pertanyia a un cúmul de conceptes molt més pròxims a l'opinió general de la societat, que no pas la meua visió de les coses. En eixe aspecte jugaven amb avantatge: per qüestió de costum, les seues opinions eren fàcilment comprensibles, i no exigien gaires esforços dialèctics per a ser defeses. Per aquest motiu, la conversa exigia de mi remuntar-me a explicacions molt bàsiques i primàries de les que partir per tal d'introduir posteriorment conceptes més complexes, i que els meus exabruptes llibertins cobraren el sentit que es mereixien.
En una altra ocasió, amigues, en parlarem calmadament.
dilluns, 8 de juliol del 2013
La identitat
El paper de la identitat individual és fonamental per a sentir que som els continus creadors de la nostra vida. Açò no impossibilita la creació d'una identitat col·lectiva. Una manera de reforçar la identitat personal és conéixer-nos a nosaltres mateixos. Saber per què som com som, per què fem el que fem, i per què volem el que volem. És molt diferent vore's arrossegat pel corrent d'una existència més o menys aliena, que saber situar-se en el maremàgnum de la realitat.
Analitzar els somnis, per exemple, ens força a ordenar els esdeveniments i a donar-los sentit, associant els elements de la realitat onírica amb els elements de la realitat en vigília. És especialment important aquesta anàlisi onírica perquè la realitat experimentada en els somnis és, sovint, la que la realitat en vigília no és capaç d'oferir-nos. Parts ocultes de la nostra ment cobren força en els somnis, pensaments i situacions que esperen ser desxifrats per a mostrar-se com unes excel·lents eines d'autoconeixement.
Saber de nosaltres equival a ampliar la visió que tenim de nosaltres mateixos. Equival a descobrir que no som part d'un escenari que venia de sèrie amb el planeta, sinó que som nosaltres els qui configurem amb la nostra ment la composició del nostre escenari. Sovint concebem la matèria de la que estem formats, com un conjunt de partícules dins de la infinitat del cosmos, una part ínfima. Però alhora, la concepció d'aquest cosmos no deixa d'estar dins la nostra ment. És a dir, la immensitat del cosmos i el lloc que ocupem en ell depén de nosaltres, nosaltres creem eixe cosmos i eixe nosaltres (eixe "jo").
Saber qui som és donar-nos el poder de no perdre'ns en ximpleries que no ens porten enlloc, és donar-nos el poder de detectar atzucacs i evitar-los, el poder de saber què hem de fer per a aconseguir el que volem, i fer-ho, a més, sense la distracció de fenòmens no desitjats. L'autoconeixement ve acompanyat de felicitat, perquè ens ajuda a experimentar amb més intensitat les nostres vivències, i fa més eficaç el procés de renaixement d'episodis de patiment. En altres paraules, ens dota de més recursos a l'hora de superar adversitats.
La identitat no només significa situar-nos com a creadors de l'existència, sinó també dotar-nos d'una posició privilegiada en tots els universos imaginables, que sens dubte ens mereixem.
Analitzar els somnis, per exemple, ens força a ordenar els esdeveniments i a donar-los sentit, associant els elements de la realitat onírica amb els elements de la realitat en vigília. És especialment important aquesta anàlisi onírica perquè la realitat experimentada en els somnis és, sovint, la que la realitat en vigília no és capaç d'oferir-nos. Parts ocultes de la nostra ment cobren força en els somnis, pensaments i situacions que esperen ser desxifrats per a mostrar-se com unes excel·lents eines d'autoconeixement.
Saber de nosaltres equival a ampliar la visió que tenim de nosaltres mateixos. Equival a descobrir que no som part d'un escenari que venia de sèrie amb el planeta, sinó que som nosaltres els qui configurem amb la nostra ment la composició del nostre escenari. Sovint concebem la matèria de la que estem formats, com un conjunt de partícules dins de la infinitat del cosmos, una part ínfima. Però alhora, la concepció d'aquest cosmos no deixa d'estar dins la nostra ment. És a dir, la immensitat del cosmos i el lloc que ocupem en ell depén de nosaltres, nosaltres creem eixe cosmos i eixe nosaltres (eixe "jo").
Saber qui som és donar-nos el poder de no perdre'ns en ximpleries que no ens porten enlloc, és donar-nos el poder de detectar atzucacs i evitar-los, el poder de saber què hem de fer per a aconseguir el que volem, i fer-ho, a més, sense la distracció de fenòmens no desitjats. L'autoconeixement ve acompanyat de felicitat, perquè ens ajuda a experimentar amb més intensitat les nostres vivències, i fa més eficaç el procés de renaixement d'episodis de patiment. En altres paraules, ens dota de més recursos a l'hora de superar adversitats.
La identitat no només significa situar-nos com a creadors de l'existència, sinó també dotar-nos d'una posició privilegiada en tots els universos imaginables, que sens dubte ens mereixem.
dijous, 4 de juliol del 2013
El plaer regulat
He pogut observar que tant en el sexe com en les drogues, la nostra cultura diferencia radicalment entre un ús "necessari" i un ús recreatiu. En el sexe, la restricció del seu ús a la reproducció ha sigut durant segles i segles una qüestió acceptada fins i tot pels inquisidors més ferotges. A hores d'ara, el sexe recreatiu està ben vist per tots, però sempre i quan estiga restringit a la parella. Gaudir-hi més enllà continua sent pecat i/o causa de sofriment profund.
Amb les drogues ocorre una cosa pareguda. Sempre que les drogues siguen legals, no hi haurà conflicte. Respecte a les il·legals, en el moment que el seu ús és designat per una avantguarda mèdica com a substància d'ús terapèutic, llavors la substància passa automàticament a un estatus d'acceptació. Clar, si el metge li ho ha manat al pacient...
Però ai si la substància és per a ús recreatiu... De fet, quan es parla d'ús recreatiu el llenguatge que s'acostuma a utilitzar fa decaure el significat: "simple" ús recreatiu; "mer" ús recreatiu... La recreació està culturalment, en el nostre cas, emmanillada a uns condicionaments que fan del gaudi, del divertiment i del plaer més bàsics, elements de decadència humana, i un motiu per a relegar al consumidor a la marginalitat social.
Ni tan sols importa el contingut de la substància, l'adulteració, el procés de producció, acabar depenent d'una forma d'oci concreta, l'explotació ni les màfies. El que importa és que no t'ho passes bé tan gratuïtament. Si la qüestió de les addiccions ix a ballar, és com a element secundari, sempre per darrere d'una crítica ferotge i agressiva al fet del divertiment com a finalitat.
Sempre els mateixos patrons provinents de la cultura mundialista moderna, provinents alhora de la moralina cristiana que tan profundament ha arrelat en la societat occidental. L'acceptació està lligada a una sèrie de paràmetres, quantitats i condicions, i fora d'ací, ens trobem amb la prohibició i la demonització. Ja no necessitem inquisidors eclesiàstics, ara ja fem la feina nosaltres sols. El pecat passa a ser una qüestió democràtica.
Per què eixa persecució del divertiment i de la potenciació dels plaers bàsics?
No sóc gens amant de la següent manera de raonar, però justament, els més crítics amb tot açò, són fervents consumidors de productes i subproductes extremadament additius, adulterats, contaminants i nocius (tant per a la salut com per al medi). Productes alimentaris, cosmètics, combustibles, begudes alcohòliques o tabac, cafeïna per a aguantar el ritme del dia, fàrmacs... Productes als que estan enganxats fins la medul·la, i el consum dels quals és inqüestionable. Són dependències socialment acceptades, i per tant no hi ha res a parlar sobre el tema.
Dos grams de cocaïna a l'any són motiu suficient per a exterminar socialment a una persona, però desenes de litres de café, d'alcohol o de begudes carbonatades, milers de cigarrets, quilos de cosmètica, quilos de pastilles, grams i grams d'additius alimentaris... Amb tot això no passa res, no existeix el menor dels problemes. És més, sobrepassar-se de tant en tant amb l'alcohol, per exemple, és motiu de reconeixement entre individus. Comentar els tipus de cosmètics que s'utilitzen esdevé tema central en moltes converses. El café és l'excusa per a les tertúlies després de menjar. Els additius alimentaris són la causa d'expressions tan acceptades com "Que bo està, no sé què li fiquen, però està boníssim..." I tot queda en l'acceptació i la normalitat més absoluta. Qüestionar-la és molest.
Viure immers entre la normalitat és passar desapercebut, estar camuflat entre la multitud, ser acceptat pel simple fet de no ser ningú. Ja no s'accepta a la gent per grans fites, ni tampoc per ser un exemple de valor, originalitat, creativitat... S'accepta a la gent per no armar escàndol ni rebombori, per no alçar la veu per damunt de la resta, per no eixir-se'n de la línia marcada. Tots a una cap a ningun lloc.
El dia que es normalitze el consum d'alguna de les substàncies prohibides que estan a dia de hui demonitzades, eixe dia, els consumidors podran gaudir de la companyia de la massa sense ser mal vists. I és que no hi ha res com que l'Estat ens done permís per a divertir-nos.
Amb les drogues ocorre una cosa pareguda. Sempre que les drogues siguen legals, no hi haurà conflicte. Respecte a les il·legals, en el moment que el seu ús és designat per una avantguarda mèdica com a substància d'ús terapèutic, llavors la substància passa automàticament a un estatus d'acceptació. Clar, si el metge li ho ha manat al pacient...
Però ai si la substància és per a ús recreatiu... De fet, quan es parla d'ús recreatiu el llenguatge que s'acostuma a utilitzar fa decaure el significat: "simple" ús recreatiu; "mer" ús recreatiu... La recreació està culturalment, en el nostre cas, emmanillada a uns condicionaments que fan del gaudi, del divertiment i del plaer més bàsics, elements de decadència humana, i un motiu per a relegar al consumidor a la marginalitat social.
Ni tan sols importa el contingut de la substància, l'adulteració, el procés de producció, acabar depenent d'una forma d'oci concreta, l'explotació ni les màfies. El que importa és que no t'ho passes bé tan gratuïtament. Si la qüestió de les addiccions ix a ballar, és com a element secundari, sempre per darrere d'una crítica ferotge i agressiva al fet del divertiment com a finalitat.
Sempre els mateixos patrons provinents de la cultura mundialista moderna, provinents alhora de la moralina cristiana que tan profundament ha arrelat en la societat occidental. L'acceptació està lligada a una sèrie de paràmetres, quantitats i condicions, i fora d'ací, ens trobem amb la prohibició i la demonització. Ja no necessitem inquisidors eclesiàstics, ara ja fem la feina nosaltres sols. El pecat passa a ser una qüestió democràtica.
Per què eixa persecució del divertiment i de la potenciació dels plaers bàsics?
No sóc gens amant de la següent manera de raonar, però justament, els més crítics amb tot açò, són fervents consumidors de productes i subproductes extremadament additius, adulterats, contaminants i nocius (tant per a la salut com per al medi). Productes alimentaris, cosmètics, combustibles, begudes alcohòliques o tabac, cafeïna per a aguantar el ritme del dia, fàrmacs... Productes als que estan enganxats fins la medul·la, i el consum dels quals és inqüestionable. Són dependències socialment acceptades, i per tant no hi ha res a parlar sobre el tema.
Dos grams de cocaïna a l'any són motiu suficient per a exterminar socialment a una persona, però desenes de litres de café, d'alcohol o de begudes carbonatades, milers de cigarrets, quilos de cosmètica, quilos de pastilles, grams i grams d'additius alimentaris... Amb tot això no passa res, no existeix el menor dels problemes. És més, sobrepassar-se de tant en tant amb l'alcohol, per exemple, és motiu de reconeixement entre individus. Comentar els tipus de cosmètics que s'utilitzen esdevé tema central en moltes converses. El café és l'excusa per a les tertúlies després de menjar. Els additius alimentaris són la causa d'expressions tan acceptades com "Que bo està, no sé què li fiquen, però està boníssim..." I tot queda en l'acceptació i la normalitat més absoluta. Qüestionar-la és molest.
Viure immers entre la normalitat és passar desapercebut, estar camuflat entre la multitud, ser acceptat pel simple fet de no ser ningú. Ja no s'accepta a la gent per grans fites, ni tampoc per ser un exemple de valor, originalitat, creativitat... S'accepta a la gent per no armar escàndol ni rebombori, per no alçar la veu per damunt de la resta, per no eixir-se'n de la línia marcada. Tots a una cap a ningun lloc.
El dia que es normalitze el consum d'alguna de les substàncies prohibides que estan a dia de hui demonitzades, eixe dia, els consumidors podran gaudir de la companyia de la massa sense ser mal vists. I és que no hi ha res com que l'Estat ens done permís per a divertir-nos.
dilluns, 1 de juliol del 2013
El redescobriment de l'amor
Abans havia intentat assimilar aquest nou amor des d'una òptica ideològica, però el
A hores d'ara, i des de l'inici del meu ascens, m'alegra i em tranquil·litza alhora saber que, en el fons, pretenc per a ella la seua felicitat, i que assolisca la seua voluntat, per molt que aquesta es distancie de la meua persona. Gaudir de la seua felicitat encara que això implique travessar períodes de tristesa adaptativa.
Entrades relacionades:
- L'amor lliure és aquell que es dóna de manera natural (10-06-2011)
- La bellesa d'una flor (06-06-2011)
divendres, 28 de juny del 2013
L'academicisme i l'Intel·lectualisme ataquen de nou
Aquests dos vilans disfressats de superherois estan a l'aguait per a contaminar el pensament humà. De tot hi ha mil i una teories que has d'estudiar i analitzar amb mètodes acadèmics si vols assabentar-te de per on collons li plouen les hòsties. Les rèpliques als seus discursos han de jugar-se obligatòriament en el seu camp, en el seu terreny de joc, el de la xerrameca acadèmica. Les paraules i els significats evolucionen i avancen a tal ritme que u sempre queda relegat al lloc de la perpètua ignorància. Sempre hi haurà una avantguarda que ja haja aprofundit abans que tu (i "aprofundit" significa "dictat sentència"), i ja haja batejat els fenòmens amb neologismes amb copyright invisible.
Ja no es pot viure tranquil una existència calmada, assossegada, plena i despreocupada. Ara hem de convertir-nos en intel·lectuals de sobretaula, hem de preparar-nos per a un bombardeig continuat de dades i postures d'avantguarda que ens dicten el camí que hem de prendre. Ens demanen que anem com bojos darrere dels discursos de les elits i ens actualitzem a un ritme impossible per a tindre sempre una resposta preparada. Però no una resposta qualsevol, sinó una resposta en l'idioma de l'enrevessament intel·lectual que anhelen les seues oïdes. Esgoten la seua existència parlant de la vida, però la consumeixen sense viure-la. Ja no val viure pel plaer de viure, ni actuar perquè sí, ni follar perquè sí... ara cal argumentar la vida, i explicar per què follem, i per què ens agraden dos mamelles, un parrús i un bon cul. Açò és masclisme i no sé què més (consultar Viquipèdia... no te fot).
La reflexivitat és una capacitat humana, però s'ha de donar en un codi personal. A un ritme propi, amb unes motivacions pròpies. Universalitzar la reflexivitat equival a un expansionisme interpretatiu en el que tothom ha d'acabar raonant de la mateixa manera, amb el mateix codi, sense perdre's per altres camins. La revolució és ara, i és per escrit!
De qualsevol xorrada hi ha autèntics mestres i erudits que inverteixen temps per a crear deixebles recent il·luminats. El llenguatge dóna peu a una eterna i exponencial espiral d'academicisme retroalimentat, en el que mai se sabrà prou, i mai s'haurà reflexionat suficient sobre un tema. De cada xorra-problema plantejat naixen cent nous. Cent que s'han de solucionar per a permetre avançar a tota la branca teòrica a la que pertany.
Quan alguns insisteixen tant en que reflexionem i reflexionem sobre un tema concret, el que ens volen dir és que dubtem i dubtem de la nostra tranquil·litat. Una tranquil·litat que els molesta, una tranquil·litat indiferent a la seua desesperació pseudointel·lectual. No està bé la indiferència conscient i voluntària, cal que abordem el tema i ens fem un embolic, i que a més a més, utilitzem els seus exemples, paraules i codis.
Cavallers, menja boles del món: a la merda tots! Alegria per a viure, alegria!
dijous, 27 de juny del 2013
La ideologia com a extensió del sistema
Enrere quedaren els temps en que els termes que giraven al voltant de la paraula "anarquia" definien la meua persona. Era esclau de l'anarquisme. No per tractar-se d'aquest corrent de pensament en concret, sinó en tant que ideologia. Tenia construït dins meu, en la ment, un model de posicionaments i respostes ja processades des d'un punt de vista ideològic. Qualsevol situació o cas, preparava en mi una resposta o una reacció més que segura, encara que no tinguera ni puta idea del que parlava. Primer parlava en nom de la ideologia, i si això, més tard, m'ho repensava en solitud. La ideologia demana eixir vencedora als ulls del públic, alhora que t'estupiditza.
No era una persona amb mil i una facetes, gustos, capacitats i habilitats variades, sinó un anarquista, primitivista, individualista o algun altre "-ista" de l'òrbita categòrica de l'anomenat llibertarisme documental.
La ideologia és una càpsula que limita el pensament, sens dubte. Fins i tot l'associació del propi pensament amb "-ismes" com el nihilisme, impliquen el risc de pensar les experiències a través d'una suposada norma nihilista. La ideologia és el pensament impregnat d'etiquetes. És a dir, quan el flux de pensaments es vicia cap a una mateixa tendència, acostumem a atorgar-li una identitat comuna a eixos pensaments, una etiqueta. Ja no som nosaltres, com a persones reflexives, les que pensem els fenòmens i a nosaltres mateixos, sinó una norma ideològica superior, dotada d'un artificial grau d'infal·libilitat la que treballa per nosaltres.
Des d'ací, i en aquest moment, convide a tothom a desprendre's de les cadenes de les ideologies, sobretot d'aquelles que presumptament consisteixen en assolir la llibertat, doncs aquestes són les que s'autojustifiquen i s'autoperpetuen en un discurs retroalimentat. Oblidem-nos de cercar l'anarquia i de defensar-la en termes discursius viciats. I comencem a escoltar-nos a nosaltres mateixos, i defensem allò que sentim que volem defensar, en nom nostre. No vull l'anarquia, vull la vida!
No era una persona amb mil i una facetes, gustos, capacitats i habilitats variades, sinó un anarquista, primitivista, individualista o algun altre "-ista" de l'òrbita categòrica de l'anomenat llibertarisme documental.
La ideologia és una càpsula que limita el pensament, sens dubte. Fins i tot l'associació del propi pensament amb "-ismes" com el nihilisme, impliquen el risc de pensar les experiències a través d'una suposada norma nihilista. La ideologia és el pensament impregnat d'etiquetes. És a dir, quan el flux de pensaments es vicia cap a una mateixa tendència, acostumem a atorgar-li una identitat comuna a eixos pensaments, una etiqueta. Ja no som nosaltres, com a persones reflexives, les que pensem els fenòmens i a nosaltres mateixos, sinó una norma ideològica superior, dotada d'un artificial grau d'infal·libilitat la que treballa per nosaltres.
Des d'ací, i en aquest moment, convide a tothom a desprendre's de les cadenes de les ideologies, sobretot d'aquelles que presumptament consisteixen en assolir la llibertat, doncs aquestes són les que s'autojustifiquen i s'autoperpetuen en un discurs retroalimentat. Oblidem-nos de cercar l'anarquia i de defensar-la en termes discursius viciats. I comencem a escoltar-nos a nosaltres mateixos, i defensem allò que sentim que volem defensar, en nom nostre. No vull l'anarquia, vull la vida!
diumenge, 23 de juny del 2013
Els escenaris
Tots anhelant ser lliures, però sense comprendre la llibertat autèntica. Tots buscant algun mediocre que els diga que sí amb el cap, que sí que són lliures. I amb això, continuar esperant que la vida els vinga programada, sense sorpreses que alteren les seues existències automatitzades.
Per què la majoria no anhela eixa llibertat autèntica de la que parlàvem en l'anterior entrada? Molt senzill, perquè la seua imaginació està limitada per les fronteres de l'escenari sociocultural preestablert. La seua imaginació, la de la majoria, només pot imaginar versions d'idees ja pensades, de models ja produïts, i de fenòmens ja ocorreguts. Com esperar que aquestes persones vulguen dinamitar eixes fronteres? Ni tan sols expandir-les! Encara els sobra espai i tot. Eixa massa social té una espècie d'agorafòbia imaginativa. La llibertat els dóna vertigen.
Pel contrari, el creador en potència necessita nous escenaris, rebentar les fronteres, esborrar les línies i trencar els límits. La cultura és per al creador com els murs d'una cel·la que es fa més i més menuda a cada instant, així que per mera supervivència, s'encarrega de destruir-la. La ment creadora imagina múltiples realitats, totes possibles i inèdites. Ell és el que cerca revolucions diàries. Ell és el que revoluciona cada moment.
Però alerta, la creació està destinada a les ments aptes, a les que imaginen altres universos. I aquesta aptitud no és res innat ni està reservada als escollits, sinó que està preparada per a ser assimilada per tothom. No obstant, pel que es pot observar en el dia a dia, no és fàcil això d'imaginar realitats paral·leles o alternatives.
Per què la majoria no anhela eixa llibertat autèntica de la que parlàvem en l'anterior entrada? Molt senzill, perquè la seua imaginació està limitada per les fronteres de l'escenari sociocultural preestablert. La seua imaginació, la de la majoria, només pot imaginar versions d'idees ja pensades, de models ja produïts, i de fenòmens ja ocorreguts. Com esperar que aquestes persones vulguen dinamitar eixes fronteres? Ni tan sols expandir-les! Encara els sobra espai i tot. Eixa massa social té una espècie d'agorafòbia imaginativa. La llibertat els dóna vertigen.
Pel contrari, el creador en potència necessita nous escenaris, rebentar les fronteres, esborrar les línies i trencar els límits. La cultura és per al creador com els murs d'una cel·la que es fa més i més menuda a cada instant, així que per mera supervivència, s'encarrega de destruir-la. La ment creadora imagina múltiples realitats, totes possibles i inèdites. Ell és el que cerca revolucions diàries. Ell és el que revoluciona cada moment.
Però alerta, la creació està destinada a les ments aptes, a les que imaginen altres universos. I aquesta aptitud no és res innat ni està reservada als escollits, sinó que està preparada per a ser assimilada per tothom. No obstant, pel que es pot observar en el dia a dia, no és fàcil això d'imaginar realitats paral·leles o alternatives.
He de dir que tot aquell que anhela llibertat, en realitat, és perquè té en ment una realitat que busca ser materialitzada, i l'escenari que l'envolta presenta límits. Serà necessitat fonamental saber i aprendre com transformar el nostre escenari. Abans, però, ens cal conéixer quin escenari volem, quina és la nostra voluntat, i saber la distància entre allò que anhelem i allò que tenim.
El camí de l'abisme compta amb multitud de ramals i senderols que no són més que aquestes xicotetes voluntats que ens fan créixer i aprendre: les nostres xicotetes obres. Passeigs necessaris enmig del gran viatge.
Si volem crear escenaris nous, hem de ser capaços, abans, d'imaginar-los.
divendres, 21 de juny del 2013
L'abisme del Caos
 |
| Imatge de Llucià Riba |
ideologia, sense excepcions. Si no ho és per a tota la població, sí per als seus ideòlegs. Com negar voler ser lliure? Tothom vol ser-ho. Tothom ha assimilat la paraula llibertat i l'ha vinculat a una cosa positiva, desitjable. Si tots volen ser lliures, per què continuen havent guerres ideològiques? Molt senzill, la llibertat ha sigut substituïda per un producte envassable, transportable, manufacturable, i ha sigut venuda en mil i una edicions.
Tenim llibertat proletària, llibertat silvestre, llibertat armada... Cada franquícia ens ofereix el seu catàleg, amb el seu producte estrela: Eau de Poble, Aigua de Mercat, Fragància de Treballador, i fins i tot edicions de luxe com l'Essència de Capital o Frescor d'Obediència.
Però aquesta llibertat democràtica no és més que una perversió, un simple vocable, una cosa definible i assimilable, mastegable i digerible pel sistema.
Però aquesta llibertat democràtica no és més que una perversió, un simple vocable, una cosa definible i assimilable, mastegable i digerible pel sistema.
La llibertat, autèntica tal i com jo l'entenc, no se circumscriu en cap ideologia ni règim. La llibertat és tan immensa, que ni tan sols cap en una declaració de principis. La llibertat humana és l'estat en què la voluntat no depén dels tentacles dels condicionaments d'altris.
Quins condicionaments són aquests? Quins tentacles són aquests? Són els condicionaments generats i viciats per la massa social, la cultura, el protocol, l'aparença, la tradició i el costum, la formalitat, allò correcte. En definitiva: allò moral, el bé i el mal. Tot gira al voltant d'aquest monstre de dos caps.
I els tentacles? Els tentacles són els braços a través dels quals actua eixe monstre bicèfal: l'Estat, l'empresa, la banca, la justícia, la policia, la religió... Però la feina bruta, la feina de formigueta constant i incessant, corre a càrrec del ciutadà, de l'anomenat Poble. El Poble és el servent més fidel i submís que hi ha. El Poble és el principal consumidor de "llibertat" embotellada. Perfums en diferents presentacions, i totes contenen el mateix producte: la por. Manifestada aquesta amb la inseguretat, l'obsessió, el control, el recel, la desconfiança, la sospita patològica...
El Caos, amics lectors, ens crida des de més enllà de l'abisme. I ens parla d'una llibertat tan extensa com nosaltres vulguem. L'abisme és el camí inevitable a tan gran tresor, un camí que conté infinits recorreguts. A mesura que ens endinsem en aquest sender, les delicades ampolles de perfum es tornen càrregues que pesen, i quan més distància avancem, l'aroma es torna vapor de sofre, i ens obliga a abandonar tot amb quant havíem iniciat el viatge.
Quins condicionaments són aquests? Quins tentacles són aquests? Són els condicionaments generats i viciats per la massa social, la cultura, el protocol, l'aparença, la tradició i el costum, la formalitat, allò correcte. En definitiva: allò moral, el bé i el mal. Tot gira al voltant d'aquest monstre de dos caps.
I els tentacles? Els tentacles són els braços a través dels quals actua eixe monstre bicèfal: l'Estat, l'empresa, la banca, la justícia, la policia, la religió... Però la feina bruta, la feina de formigueta constant i incessant, corre a càrrec del ciutadà, de l'anomenat Poble. El Poble és el servent més fidel i submís que hi ha. El Poble és el principal consumidor de "llibertat" embotellada. Perfums en diferents presentacions, i totes contenen el mateix producte: la por. Manifestada aquesta amb la inseguretat, l'obsessió, el control, el recel, la desconfiança, la sospita patològica...
El Caos, amics lectors, ens crida des de més enllà de l'abisme. I ens parla d'una llibertat tan extensa com nosaltres vulguem. L'abisme és el camí inevitable a tan gran tresor, un camí que conté infinits recorreguts. A mesura que ens endinsem en aquest sender, les delicades ampolles de perfum es tornen càrregues que pesen, i quan més distància avancem, l'aroma es torna vapor de sofre, i ens obliga a abandonar tot amb quant havíem iniciat el viatge.
Tota provisió l'haurem de recol·lectar durant la nostra aventura.
Afronte d'ençà aquells dies de nova aurora la vida amb una ànima feliç, forta i valenta com mai.
Torne ara hui, en un moment simbòlic important en el que el Sol inicia el seu nou descens, i jo, amb l'experiència de lliçons que duraran sempre, em consagre a la vida amb l'humor que es mereix, i amb la determinació de qui afronta el gran repte: la meua obra. Sense esperança ni derrota, sinó amb la tranquil·litat d'experimentar cada moment amb la intensitat que demana, i traure'n els coneixements necessaris per a poder recórrer el següent tram d'aquest abisme.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)