Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

divendres, 28 de juny de 2013

L'academicisme i l'Intel·lectualisme ataquen de nou

Aquests dos vilans disfressats de superherois estan a l'aguait per a contaminar el pensament humà. De tot hi ha mil i una teories que has d'estudiar i analitzar amb mètodes acadèmics si vols assabentar-te de per on collons li plouen les hòsties. Les rèpliques als seus discursos han de jugar-se obligatòriament en el seu camp, en el seu terreny de joc, el de la xerrameca acadèmica. Les paraules i els significats evolucionen i avancen a tal ritme que u sempre queda relegat al lloc de la perpètua ignorància. Sempre hi haurà una avantguarda que ja haja aprofundit abans que tu (i "aprofundit" significa "dictat sentència"), i ja haja batejat els fenòmens amb neologismes amb copyright invisible.

Ja no es pot viure tranquil una existència calmada, assossegada, plena i despreocupada. Ara hem de convertir-nos en intel·lectuals de sobretaula, hem de preparar-nos per a un bombardeig continuat de dades i postures d'avantguarda que ens dicten el camí que hem de prendre. Ens demanen que anem com bojos darrere dels discursos de les elits i ens actualitzem a un ritme impossible per a tindre sempre una resposta preparada. Però no una resposta qualsevol, sinó una resposta en l'idioma de l'enrevessament intel·lectual que anhelen les seues oïdes. Esgoten la seua existència parlant de la vida, però la consumeixen sense viure-la. Ja no val viure pel plaer de viure, ni actuar perquè sí, ni follar perquè sí... ara cal argumentar la vida, i explicar per què follem, i per què ens agraden dos mamelles, un parrús i un bon cul. Açò és masclisme i no sé què més (consultar Viquipèdia... no te fot).

La reflexivitat és una capacitat humana, però s'ha de donar en un codi personal. A un ritme propi, amb unes motivacions pròpies. Universalitzar la reflexivitat equival a un expansionisme interpretatiu en el que tothom ha d'acabar raonant de la mateixa manera, amb el mateix codi, sense perdre's per altres camins. La revolució és ara, i és per escrit!

De qualsevol xorrada hi ha autèntics mestres i erudits que inverteixen temps per a crear deixebles recent il·luminats. El llenguatge dóna peu a una eterna i exponencial espiral d'academicisme retroalimentat, en el que mai se sabrà prou, i mai s'haurà reflexionat suficient sobre un tema. De cada xorra-problema plantejat naixen cent nous. Cent que s'han de solucionar per a permetre avançar a tota la branca teòrica a la que pertany.

Quan alguns insisteixen tant en que reflexionem i reflexionem sobre un tema concret, el que ens volen dir és que dubtem i dubtem de la nostra tranquil·litat. Una tranquil·litat que els molesta, una tranquil·litat indiferent a la seua desesperació pseudointel·lectual. No està bé la indiferència conscient i voluntària, cal que abordem el tema i ens fem un embolic, i que a més a més, utilitzem els seus exemples, paraules i codis.

Cavallers, menja boles del món: a la merda tots! Alegria per a viure, alegria!

dijous, 27 de juny de 2013

La ideologia com a extensió del sistema

Enrere quedaren els temps en que els termes que giraven al voltant de la paraula "anarquia" definien la meua persona. Era esclau de l'anarquisme. No per tractar-se d'aquest corrent de pensament en concret, sinó en tant que ideologia. Tenia construït dins meu, en la ment, un model de posicionaments i respostes ja processades des d'un punt de vista ideològic. Qualsevol situació o cas, preparava en mi una resposta o una reacció més que segura, encara que no tinguera ni puta idea del que parlava. Primer parlava en nom de la ideologia, i si això, més tard, m'ho repensava en solitud. La ideologia demana eixir vencedora als ulls del públic, alhora que t'estupiditza.

No era una persona amb mil i una facetes, gustos, capacitats i habilitats variades, sinó un anarquista, primitivista, individualista o algun altre "-ista" de l'òrbita categòrica de l'anomenat llibertarisme documental.

La ideologia és una càpsula que limita el pensament, sens dubte. Fins i tot l'associació del propi pensament amb "-ismes" com el nihilisme, impliquen el risc de pensar les experiències a través d'una suposada norma nihilista. La ideologia és el pensament impregnat d'etiquetes. És a dir, quan el flux de pensaments es vicia cap a una mateixa tendència, acostumem a atorgar-li una identitat comuna a eixos pensaments, una etiqueta. Ja no som nosaltres, com a persones reflexives, les que pensem els fenòmens i a nosaltres mateixos, sinó una norma ideològica superior, dotada d'un artificial grau d'infal·libilitat la que treballa per nosaltres.

Des d'ací, i en aquest moment, convide a tothom a desprendre's de les cadenes de les ideologies, sobretot d'aquelles que presumptament consisteixen en assolir la llibertat, doncs aquestes són les que s'autojustifiquen i s'autoperpetuen en un discurs retroalimentat. Oblidem-nos de cercar l'anarquia i de defensar-la en termes discursius viciats. I comencem a escoltar-nos a nosaltres mateixos, i defensem allò que sentim que volem defensar, en nom nostre. No vull l'anarquia, vull la vida!

diumenge, 23 de juny de 2013

Els escenaris

Tots anhelant ser lliures, però sense comprendre la llibertat autèntica. Tots buscant algun mediocre que els diga que sí amb el cap, que sí que són lliures. I amb això, continuar esperant que la vida els vinga programada, sense sorpreses que alteren les seues existències automatitzades.

Per què la majoria no anhela eixa llibertat autèntica de la que parlàvem en l'anterior entrada? Molt senzill, perquè la seua imaginació està limitada per les fronteres de l'escenari sociocultural preestablert. La seua imaginació, la de la majoria, només pot imaginar versions d'idees ja pensades, de models ja produïts, i de fenòmens ja ocorreguts. Com esperar que aquestes persones vulguen dinamitar eixes fronteres? Ni tan sols expandir-les! Encara els sobra espai i tot. Eixa massa social té una espècie d'agorafòbia imaginativa. La llibertat els dóna vertigen.

Pel contrari, el creador en potència necessita nous escenaris, rebentar les fronteres, esborrar les línies i trencar els límits. La cultura és per al creador com els murs d'una cel·la que es fa més i més menuda a cada instant, així que per mera supervivència, s'encarrega de destruir-la. La ment creadora imagina múltiples realitats, totes possibles i inèdites. Ell és el que cerca revolucions diàries. Ell és el que revoluciona cada moment.

Però alerta, la creació està destinada a les ments aptes, a les que imaginen altres universos. I aquesta aptitud no és res innat ni està reservada als escollits, sinó que està preparada per a ser assimilada per tothom. No obstant, pel que es pot observar en el dia a dia, no és fàcil això d'imaginar realitats paral·leles o alternatives.

He de dir que tot aquell que anhela llibertat, en realitat, és perquè té en ment una realitat que busca ser materialitzada, i l'escenari que l'envolta presenta límits. Serà necessitat fonamental saber i aprendre com transformar el nostre escenari. Abans, però, ens cal conéixer quin escenari volem, quina és la nostra voluntat, i saber la distància entre allò que anhelem i allò que tenim.

El camí de l'abisme compta amb multitud de ramals i senderols que no són més que aquestes xicotetes voluntats que ens fan créixer i aprendre: les nostres xicotetes obres. Passeigs necessaris enmig del gran viatge.
Si volem crear escenaris nous, hem de ser capaços, abans, d'imaginar-los.

divendres, 21 de juny de 2013

L'abisme del Caos

Imatge de Llucià Riba
Es prostra davant meu una nova veritat. La llibertat és la finalitat reclamada per tota
ideologia, sense excepcions. Si no ho és per a tota la població, sí per als seus ideòlegs. Com negar voler ser lliure? Tothom vol ser-ho. Tothom ha assimilat la paraula llibertat i l'ha vinculat a una cosa positiva, desitjable. Si tots volen ser lliures, per què continuen havent guerres ideològiques? Molt senzill, la llibertat ha sigut substituïda per un producte envassable, transportable, manufacturable, i ha sigut venuda en mil i una edicions.
Tenim llibertat proletària, llibertat silvestre, llibertat armada... Cada franquícia ens ofereix el seu catàleg, amb el seu producte estrela: Eau de Poble, Aigua de Mercat, Fragància de Treballador, i fins i tot edicions de luxe com l'Essència de Capital o Frescor d'Obediència.

Però aquesta llibertat democràtica no és més que una perversió, un simple vocable, una cosa definible i assimilable, mastegable i digerible pel sistema.
La llibertat, autèntica tal i com jo l'entenc, no se circumscriu en cap ideologia ni règim. La llibertat és tan immensa, que ni tan sols cap en una declaració de principis. La llibertat humana és l'estat en què la voluntat no depén dels tentacles dels condicionaments d'altris.

Quins condicionaments són aquests? Quins tentacles són aquests? Són els condicionaments generats i viciats per la massa social, la cultura, el protocol, l'aparença, la tradició i el costum, la formalitat, allò correcte. En definitiva: allò moral, el bé i el mal. Tot gira al voltant d'aquest monstre de dos caps.

I els tentacles? Els tentacles són els braços a través dels quals actua eixe monstre bicèfal: l'Estat, l'empresa, la banca, la justícia, la policia, la religió... Però la feina bruta, la feina de formigueta constant i incessant, corre a càrrec del ciutadà, de l'anomenat Poble. El Poble és el servent més fidel i submís que hi ha. El Poble és el principal consumidor de "llibertat" embotellada. Perfums en diferents presentacions, i totes contenen el mateix producte: la por. Manifestada aquesta amb la inseguretat, l'obsessió, el control, el recel, la desconfiança, la sospita patològica...

El Caos, amics lectors, ens crida des de més enllà de l'abisme. I ens parla d'una llibertat tan extensa com nosaltres vulguem. L'abisme és el camí inevitable a tan gran tresor, un camí que conté infinits recorreguts. A mesura que ens endinsem en aquest sender, les delicades ampolles de perfum es tornen càrregues que pesen, i quan més distància avancem, l'aroma es torna vapor de sofre, i ens obliga a abandonar tot amb quant havíem iniciat el viatge.

Tota provisió l'haurem de recol·lectar durant la nostra aventura.

Un any, pràcticament, sense escriure. Una interrupció de l'escriptura, un descans merescut després del gran ocàs de la meua vida, almenys fins el moment. Un ocàs en el que he descendit a profunditats terribles. Però un ocàs que, alhora, m'ha proveït d'una gran capacitat per a renàixer de les pròpies cendres.
Afronte d'ençà aquells dies de nova aurora la vida amb una ànima feliç, forta i valenta com mai.

Torne ara hui, en un moment simbòlic important en el que el Sol inicia el seu nou descens, i jo, amb l'experiència de lliçons que duraran sempre, em consagre a la vida amb l'humor que es mereix, i amb la determinació de qui afronta el gran repte: la meua obra. Sense esperança ni derrota, sinó amb la tranquil·litat d'experimentar cada moment amb la intensitat que demana, i traure'n els coneixements necessaris per a poder recórrer el següent tram d'aquest abisme.