Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dissabte, 28 de desembre del 2013

Dret a la llibertat...

El dret és la concessió, la tutela. Quan parlem, per exemple, del dret a dir el que volem, ens estem referint en realitat a circumscriure la nostra capacitat natural i innata de parlar a una estructura institucionalitzada. En altres paraules, transformem les nostres capacitats i habilitats, i la llibertat per a exercir-les, en actes que la legislació empara (aprova, permet). La legislació d'un Estat pot emparar o no, les habilitats que com a humans tenim, de manera que en el Dret, és l'Estat aquell que dóna permís a l'individu de desenvolupar la seua llibertat. L'Estat és el filtre a través del que s'examinen i s'aproven les capacitats que pel simple fet d'existir ja ens són pròpies.

Parlar d'Estat de Dret, és parlar de la socialització d'aquest fenomen. És, en definitiva, democratitzar l'acte de jutjar quins aspectes de la humanitat passen pel filtre de la legalitat o no. És la nova inquisició, acceptada i social, democràtica.

El dret a avortar, per exemple, es transforma en l'obligatorietat de responsabilitzar a l'aparell estatal de les decisions i actes de persones concretes. Avortar és un acte perillós amb un alt risc per a la salut, de manera que convertir l'avortament en una assistència obligatòria a càrrec de tercers (l'Estat, en aquest cas) és molt temptador. I és temptador perquè dirigir-se a l'Estat té l'avantatge de despersonificar a l'enemic. "Que s'ho apanyen com vulguen, però jo vull tindre dret a l'avortament". A l'individu se'l lliura dels tràmits personals, se'l lliura de tindre que adreçar-se a la persona que va a realitzar-li la intervenció, i per tant la demanda per eixe dret pot ser més visceral i violenta, ja que queda exempta de l'enfrontament directe.

L'Estat esdevé el nostre amputador perquè ens irresponsabilitza dels nostres actes i de les nostres capacitats, però alhora també, es transforma en el sicari al que recorrem quan li reclamem que se'ns atorgue qualsevol dret. L'Estat és aquell que gestiona i ordena qui ha de fer què per llei, o siga, per obligació. I eixes obligacions són les que, al capdavall, permetran a altres satisfer les seues demandes socials (aconseguir nous drets, o conservar els que ja tenen).

I qui és l'Estat? No estarem caient en el mateix parany d'atacar a un ens abstracte fàcilment assetjable? Respondrem tranquil·lament, identificant els culpables: l'Estat és el govern i tota autoritat institucionalitzada, però sobretot, l'Estat són els individus que el necessiten: l'anomenada societat, els majors culpables.

Confondre 'dret' i 'llibertat' és molt habitual, l'Estat s'esforça molt en que aquesta confusió estiga ben estesa entre la massa social. El dret es fonamenta en el permís, la llibertat en la voluntat. Són dos conceptes tan allunyats, que fins i tot són antagònics. L'un senyala a l'hora de buscar responsables, i l'altre es mira a sí mateix per a reconéixer-se coma a tal. L'un necessita sequaços i l'altre precisa determinació i valor. L'un concedeix la seua vida a altres, i l'altre experimenta la vida en primera persona.