Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dijous, 14 d’agost del 2014

L'ombra del roure

El jove, que estava estovat sota un gran roure de set branques, es despertà després d'un llarg repós i s'acaricià suaument els ulls. Ja no brollava cap plor. Sols tenia els parpalls irritats de les llàgrimes que l'havien fet adormir-se a l'ombra d'aquell company de pell aspra i cabells fullats. La seua ànima trista i pertorbada restava ara lleugerament descansada, així que s'alçà i, un peu rere l'altre, eixí del fresc para-sol vegetal. Quan s'allunyà unes passes, girà el cap enrere i contemplà la majestuositat del roure que l'havia emparat fins adormir-se. Era imponent, solemne, fort, d'una bellesa immesurable. U podia sentir-se fàcilment insignificant al seu costat, inclús sentir enveja per la serenitat que desprenia. El jove tornà el cap endavant i dirigí la mirada al terra buscant on posar el peu per a continuar el seu camí quan, sobtadament, comprengué una gran veritat que interrompí per un instant la seua respiració i l'inundà d'un vertigen il·luminador paralitzant. Ocorregué que observà la seua pròpia ombra, l'ombra d'un home abatut, trist, amb voluntat de lluita i venjança, però s'adonà que l'ombra no tenia tristor, ni odi, ni rancúnia. L'ombra romania inalterada, serena, impol·luta i sense el menor vestigi de ressentiment. A cas la seua ombra havia contagiat a la del roure, i per tant l'un a l'altre quan es van fondre en una sola? El camí fins arribar al bell arbre creuava fangars i aigües estancades, però també verds prats plens de flors de mil aromes i mil colors. La seua ombra restava intacta després d'aquella heterogènia travessia. Els seus peus podien xafar tarquim, però la seua ombra, companya inseparable, mai no s'embrutava. Fins i tot quan no s'apreciava la seua presència sota el roure, l'ombra continuava allà mateix, al seu costat, amb l'ombra de l'arbre. Dues ombres juntes, indistingibles; dues ombres que unien el que l'ull humà s'esforça en separar.

CdX

diumenge, 10 d’agost del 2014

Consciència i Ego

Si eres capaç de tindre l'obsessió, l'odi, la gelosia... en un espai mental d'atenció plena (en un estat de meditació, per exemple), és perquè existeixen dos elements: el subjecte observador (consciència) i l'objecte observat (l'emoció en concret). Per tant, la consciència (el Jo real, l'essència del Jo) és una cosa, i l'emoció n'és una altra.

Identificar-nos amb l'emoció que sentim en un instant concret seria caure en una confusió, perquè nosaltres no som el que sentim, sinó allò que és conscient del que sentim. Diguem-li Consciència, Subjectivitat Pura, Jo real, Essència, Esperit, Llum, Déu...
Integrar les emocions com a part del que realment som construeix una identitat artificial. Una identitat inevitablement i totalment arbitrària ja que les emocions amb les que ens identifiquem són assimilades en un moment i sota unes circumstàncies externes que no controlem. Eixa identitat que integrem és l'Ego.