Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

divendres, 26 de desembre de 2014

La nació indígena dels Uque

N'hi havia una tribu que habitava una gran vall envoltada de verdes muntanyes per la qual serpentejava un riu d'aigües abundants i clares. Aquella gent no en tenia cap culpa de viure en aquella vall, simplement naixien, vivien i morien allà. Els vells contaven que ja des de temps remots, eixa vall, i totes les terres fins més enllà on arribava la vista, havia estat l'abric dels poblats Uque, dits així per ser els parlants de la llengua uque. Perquè no vos ho havia dit, però la tribu dels Egam, que era com es coneixien els habitants de la vall homònima on se situa esta història, no eren els únics que xafaven aquell territori. També estaven els Grop, que habitaven terres més al nord; els Ufir, de l'altra part del sistema muntanyós que envoltava la vall; els Trecan, d'aigües amunt, en direcció sud; i més, moltes més tribus unides pel lligam d'una llengua comuna i antiga.

Un dia, a la vall dels Egam arribaren gents que mai no havien vist, i això que tots els Uque eren donats a la interacció entre els seus poblats. Aquelles persones parlaven una llengua desconeguda, així que els Egam, de costums pacífics, miraren de fer-se entendre amb ells. Amb dificultats i paciència aconseguiren traure en clar que aquells forans venien amb la intenció de quedar-se. Els primers dies tot era concòrdia, però amb el temps, els estrangers es mostraven més i més reticents a l'hora d'adaptar-se i respectar les tradicions i la llengua indígena. Els forasters anaven arribant no sols a Egam, sinó a tots els poblats Uque amb els mateixos modals. Amb els anys, els forans, que comptaven amb un armament força avançat, acabaren ocupant per coerció, els llocs reservats als més vells i savis dels Uque. Allò significà la desvirtuació, i en els pitjors casos l'eliminació, dels estaments socials i culturals dels indígenes.
Malgrat això, els colons permetien que alguns indígenes ocuparen llocs privilegiats per a servir-los, de manera que, en la població dels Uque, començà a crear-se una divisió entre aquells que acceptaven les concessions dels colons i les seues famílies, i els indígenes que no acceptaven aquella intromissió colona en les seues terres.
Amb la renovació de generacions, gran part dels indígenes eren cada volta més desconeixedors del que segles arrere havia ocorregut. Però altres, mantenien fresca la memòria transmetent de pares a fills el que la nació dels Uque va ser durant centenars d'anys. Els colons seduïren a gran part de la població amb l'oportunitat d'ocupar llocs de gran rellevància en el poder, així que molts dels indígenes i fills d'indígenes acabaren per adoptar la llengua estrangera. Amb la consolidació d'estos nous càrrecs creats a mida per als indígenes amb llengua estrangera, va vindre el menyspreu als autèntics indígenes Uque, però esta vegada, també per part dels de sang autòctona.

Durant tot este temps, mai va cessar la immigració estrangera, ni tampoc el menyspreu i el rebuig de tot allò que recordava, enaltia o es relacionava amb els Uque i la seua ancestral llengua i cultura. Els poblats Uque havien sigut ocupats, al principi amb suavitat, i després amb mètodes coercitius, pels colons. Els pocs Uque que encara vivien en aquelles terres violades, els pocs que parlaven la llengua que els donava nom, eren testimonis ara, de la burla més perversa que un indígena podia rebre, i era que els propis colons i els natius assimilats per la llengua i cultura colona, s'autodenominaren com els més orgullosos defensors de la llengua i cultura dels Uque. Això, mentre al mateix temps, feien de la identitat dels Egam un motiu de guerra contra els Grop, els Ufir, i la resta de poblats Uque. Poblats que sempre havien estat ben avinguts per ser fills de la mateixa llengua, amb els que compartien cultura i vincles afectius.

Ah, no vos ho havia contat. Aquell territori ocupa la costa ibèrica mediterrània, des d'un poc més amunt dels Pirineus fins vora el riu Segura. Als Egam també se'ls coneix com a valencians.

divendres, 12 de desembre de 2014

No som el centre de res, no n'hi ha centre.

Sovint escoltem que la nostra existència és el resultat d'una sèrie de casualitats i fenomens fortuïts que tots plegats ens atorguen una condició d'excepcionalitat quasi divina. Si ens parem a pensar-ho, la quantitat de coses que han hagut d'ocórrer, en un ordre concret i precís, per a que al final uns éssers com nosaltres acaben existint, és certament desconcertant. Si la línia d'esdeveniments la plantegem així, en esta direcció, de nosaltres cap arrere, la temptació de sentir-nos com éssers extraordinaris és quasi insalvable.

Però cal dir que eixa visió antropocentrista de la que es fan ressò taules de tertúlia sensacionalistes, articles d'autoajuda barata i documentals televisius sobre la nostra espècie i fins i tot sobre l'univers, ordena els fenomens a la inversa per tal d'erigir-nos com els protagonistes de la pel·lícula del cosmos. En veritat, agafant un mínim de distància respecte a nosaltres mateixos, el raonament seguiria més bé el procés contrari al que esmentem, veient-nos ara sí, com un element més de l'existència, no com l'element central a partir del qual construir el sentit de la resta.
O siga, que el cosmos, des dels seus inicis (foren els que foren) fins el seu esdevindre (siga el que siga), ha seguit i segueix uns camins, una evolució que ara vivim i experimentem. Uns camins que hagueren pogut ser altres molt distints si qualsevol variable haguera sigut mínimament diferent al llarg de l'existència. Amb tot, a dia de hui, amb els fenomens més estrambòtics i impensables que ens puguem imaginar, existiria un cosmos concret, fruit del transcurs d'una sèrie de fenomens i variables molt concrets que de nou podríem igualment interpretar, per la seua aparent inversemblança, com a quasi divins.

Així que no som cap fenomen extraordinari, sinó una inevitabilitat en el camí del cosmos. Si se li poguera inserir una consciència a un asteroide que viatja per l'espai, aquest també podria meravellar-se de sí mateix al comprovar la quantitat de casualitats que haurien d'haver tingut lloc per a que ell existira tal i com és en eixe moment. Qui si no un Gran Arquitecte podria estar darrere d'un ésser tan extraordinari com ell? I què em dieu d'un planeta com el nostre? Tan perfecte! Ni fred ni calor, amb aigua i aliment, amb plaers i alegries... Un paradís, veritat? Raonament creacionista a la seua manera. L'evolució és adaptabilitat, autoregulació i autoequilbri, i el resultat de qualsevol cas hipotètic no pot ser altre que fenomens i éssers adaptats a les circumstàncies i a l'esdevindre general de l'existència. De fet, eixos propis fenomens i eixos propis éssers són una variable més per a altres fenomens i altres éssers, són alhora causants d'altres canvis, de continues mutacions i adaptacions. Som el cosmos en moviment.

Es podria pensar que allò extraordinari rau en el propi fenomen de la consciència, però és més del mateix. Una col·lecció de fenomens que no podien acabar d'altra manera. La consciència, i més encara la vida, són fenomens inevitables en la química del cosmos, o si ho preferim (per als transcendentalistes) en la naturalesa del cosmos. Nosaltres som cosmos, no ocupem un lloc en ell, ni privilegiat ni modest, sinó que som ell. Estem al mateix nivell que la resta. Això sí, acostumem a situar-nos en una escala que inclou tot allò amb el que tenim cert paregut, bé per grandària o bé per similitud física. És per això que tendim a comparar-nos amb altres animals i amb allò que ens envolta, però en realitat som com les estreles, els planetes, o les galàxies, també com els insectes, els arbres, la pluja o la radiació.

En l'intent de fer-nos destacar per sobre de "la creació" o de l'univers, alguns en realitat ens separen de tot el que som, i ens circumscriuen a la condició de divinitat aïllada. Clar, ja que ens considerem especials, que almenys siga a l'alça. Eixa classe de raonaments ens trauen de context com si tinguérem cap sentit per nosaltres mateixos, com si el cosmos i nosaltres fórem dos fenomens paral·lels, o fins i tot nosaltres per damunt d'este.

Quan pensem, imaginem i somiem, és el cosmos qui pensa, imagina i somia. Som una cèl·lula del cosmos. La plenitud és experimentar eixa unitat.