A tu deprimit, et dic: eres mediocre en un món superpoblat. Ja n'hi ha de tot en tots els llocs. El món no precisa de nous humans modèlics. Hi ha milions de persones molt més hàbils en allò que creus que et fa especial. I no, no tractes d'assignar-los una suposada carència paral·lela per a trencar eixa presumpta perfecció. Accepta que eres del muntó, accepta que no eres el número 1 en res, ni mai ho seràs.
Deixa de fer dels demés els teus jutges eterns. Distancia't de tot tipus de judici. No necessites resultar especial a ningú, ni que t'admiren, ni que et reconeguen. El criteri dels demés manca de significat per a tu.
Pensar en ser especial respon a una voluntat neuròtica de surar per damunt dels demés, i per si fóra poc, en base a uns valors i uns paràmetres imposats, heretats.
Si els teus valors són obra teua, no existeixen jutges, ni regulació, ni competició, ni referència... per tant, tampoc no existeix el fracàs ni la depressió. Eres sempre el que eres, impregnar-te de positivitat o de negativitat és una cosa que només tu pots i has de fer.
Si assumir açò t'enfonsa més encara és que no has comprés res.
