Classes de ball còsmic

Has de saber que, tot i que vivim interaccionant entre nosaltres, tu i jo, i qualsevol altre ens de l'existència, és un univers en sí mateix. Som universos en contínua expansió, infinits en possibilitats i en realitats, que naveguem pel buit, viatgem, col·lisionem, ens freguem, ens abracem, i en ocasions, ens destruïm.

Això que coneguem amb el nom de "lleis de la naturalesa" té un amo diferent a qui obeir en cada univers. Les teues lleis físiques, la teua gravitació, els teus elements, la teua química... formen éssers extravagants, curiosos, estranys... altres bonics, excitants, amables... Però cap d'eixos éssers, cap d'eixes màscares que em mostra el teu univers és odiós. Simplement és el teu univers, jo tinc el meu, i des d'ell observe el teu..

El planeta Tu i el planeta Jo, amb tota la seua complexitat, de tant en tant acostumen a gaudir l'un de l'altre. El planeta Jo, és a dir, l'univers Jo, eixa totalitat amb consciència pròpia, s'endinsa com un explorador a descobrir les cavernes, selves, deserts, muntanyes, mars i rius del teu món. Que no em veja jo disgustat o trist per trobar en tu rius de metà, deserts estèrils, o selves massa denses. Si així existeixen, així és com han trobat l'equilibri per a que el planeta Tu tinga la seua pròpia consciència.

La naturalesa sempre acaba equilibrant-se, per molt intenses que siguen les forces alienes que la maltracten i sacsegen. Però eixe reequilibri o equilibri continu, precisa de temps. És necessari el transcurs del temps per a restablir l'ordre i el caos natural que mantenen viu un univers, és a dir, existint, éssent. Encara que, en ocasions, el maltractament i l'agitació és tan profunda, que hi ha universos que abans perden la consciència pròpia que s'equilibren.

Escollim molt bé la intensitat dels nostres actes, perquè potser, intentant donar una espenta (tal volta degut a la desesperació o la pressa), estiguem arrasant amb universos que mai no es tornaran a repetir.

La millor recompensa

Una colla de buscadors de tresors anava rere la pista d'un gran cofre ple de joies, or i monedes. La pista els va conduir a una taverna. Aquesta estava plena de gent de tot tipus, però entre eixes persones s'amagava una que tenia informació interessant sobre la localització del tresor. Al entrar a la taverna, un dels buscadors de tresors, disparà dos trets a l'aire amb la seua pistola de mànec nacrat i canó de plata, i cridà Tenim notícia que ací, entre algú de vosaltres, s'amaga el mapa del tresor de l'Ull de Maragda!. Tots els que estaven allà presents, atemorits pels trets, quedaren callats i immòbils. Aquell que ens done el que busquem, serà recompensat amb un milió de diners -continuà el pistoler. Ningú obria la boca. El busca-tresors, resguardat pels seus companys, que feien guàrdia a l'entrada de la taverna, es passejà lentament per davant de cadascun dels concurrents. Els mirava de dalt a baix, fregant-los la panxa suaument amb el canó de la pistola. Ningú no sap res del que dic? -cridà de nou el pistoler. Al cap d'uns minuts d'intimidació, es va dirigir als seus companys: Anem-nos-en! Ací ningú té el que busquem!. I remugant, eixiren un a un d'aquell lloc, i no se'ls tornà a veure mai més.

Quan passà una estona, els ànims s'havien calmat un poc a la taverna. Tots parlaven sobre aquells que els havien assetjat. Un dels homes que seia en la taula del cantó, va fer un gest a una atractiva xica i el seu amant, dos pobres que havien entrat abans a demanar almoina, i que havien presenciat l'altercat. Els dos amants s'aproparen a aquell home, i aquest, discretament els va donar un tros de tela que tenia dibuixat una espècie de mapa. No digueu res a ningú, continueu demanant almoina una estona més, i se n'aneu -digué el misteriós home. Però és el mapa que buscaven eixos! -mig-cridà el jove. Per què l'has ocultat? T'hagueren donat la recompensa! -digué la xica. Recompensa? Han entrat disparant i intimidant, hagueren pogut ferir o inclús matar algú. Eixos no tenien recompensa alguna que oferir -aclarí l'home. El mapa sol no és suficient per fer-se amb el tresor, vos cal molta més informació, així que sigueu pacients i espereu a trobar la persona adequada a qui entregar el mapa a canvi d'una recompensa justa. Els joves, agafaren el mapa, i li agraïren a aquell enigmàtic personatge el que havia fet per ells.

I conte contat, ja s'ha acabat.

La traïció més gran

Quan naixem, els pares ens atenen, ens mimen, tenim les atencions necessàries. Es converteixen els pares i la família en un nucli participatiu, on tots els membres resulten ser companys de joc. Més tard formem un grup d'amics amb els que compartim somriures, baralles, refugis... Una sèrie d'experiències que forgen uns vincles de camaraderia. Som forts, som un.

De sobte aplega el moment en que els estudis, o bé la recerca d'un treball, s'interposen com a intrusos en les prioritats d'algun d'ells, d'algun dels que tenies sempre al teu costat, colze a colze. No estaves preparat per a això. No havies après a afrontar la traïció d'un estimat. No, no pot ser culpa meua, he sigut fidel a la companyonia, incloïa els meus amics com a part indispensable de la meua vida. I ara m'abandonen, amb una cara de satisfacció aterradora, convençuts d'haver fet allò correcte.

La decepció i el sentiment de soledat m'inunda, em tapona la boca i el nas. Les llàgrimes que naixen dels meus ulls, recorren ara la meua cara, trencada per la tristesa. La meua ànima busca desesperadament una explicació que em console. Però no, no la trobe. El meu cos s'ha tornat pesat com el plom.

L'única raó que hi ha és que algú m'ha furtat part de la vida, algú ha estat conspirant contra mi per poder arrabassar-me a les persones que estime. Algú, alguna cosa, ha fet que els que fins ara havien sigut els meus companys d'existència, vulguen separar-se de mi, i complaure als lladres, dedicant temps d'estudi en edificis immensos, hores d'esforç en llocs on la gent s'amuntega per a servir als homes de les ombres.

Ara, eixos que es deien companys, i que encara tenen la poca vergonya d'anomenar-se amics, em proposen veure'ns de tant en tant, com qui sol·licita un bis a bis a la presó, com qui dóna almoina a un necessitat.

Mentiders, no teniu cor, ni ànima, ni esperit.