Tranqui, relaxa't

Quan me n'adone que els estats que em provoquen algun tipus de malestar, o els sentiments que experimente davant situacions externes presumptament adverses, són creacions pròpies que es reforcen en un cercle viciós, quan ho comprenc, de sobte, el sofriment cessa, la boira desapareix, la respiració es calma, i el cos descansa.
Tots els pensaments, el llenguatge, la cultura... tot quan passa per la meua ment pertany a una concepció esclava del Jo, encadenada a les convencions socials i als hàbits mentals que l'acompanyen.

Des de la finestra de la meua nau, no existeix un Tu o un Ell, ni una Ella aliens a la meua interpretació. Considere que existeixen perquè els percep, però és qüestió meua, i només meua, si al interpretar-los ho faig com si es tractaren d'una espècie de càncer dins meu, d'una massa apegalosa contamiada i contagiosa de condicionants.
Les morals, convencions, lleis i prejudicis són conseqüències d'interpretacions concretes d'allò que percebem. No existeixen aquests conceptes més enllà de l'imaginari humà.

En moments d'inquietud m'ature, em detinc, em concedisc un instant, el necessari. Observe com em sent. A què es déu eixa sensació? Observe l'objecte que provoca el meu patiment. M'aprope a ell en aquesta escena mental, i heus ací la meua sorpresa quan observe que eixe objecte és una titella amb fils, i endevineu qui està movent-los, qui s'amaga al darrere d'ella per dotar-la de veu: Jo.

Qualsevol moral, qualsevol cultura, no és ni més ni menys que la derivada d'una interpretació. Aquesta interpretació, natural i inevitablement, varia segons la consciència que processe les percepcions sensitives.
Les amenaces a l'esperit són en realitat fantasmes: sols apareixen quan es creu en elles. Quan la ment confon aquests fantasmes, sovint els atorga grans poders, i fins i tot plena autonomia, cosa que provoca que prenguen el control sobre u mateix. Però aquestes malaurades il·lusions no són en absolut tangibles. No són res, no signifiquen res, simplement no són.

Pressió, ansietat, desmotivació, estrés, depressió, por, incertesa... però de què? A cas importa? A cas té algun sentit buscar una resposta d'eixes que s'escriuen a la pedra?
Això que et martiritza té poder de martiri gràcies a tu. Qui li atorga eixa capacitat sinó?
Jo sóc el meu espai, el meu planeta i l'univers que el conté. És aleshores, quan em veig així, quan sóc invencible, quan la por és un concepte extint i ridícul.

Observe la Terra, el planeta... des d'allà dalt. És immens, preciós, elegant. Conviu amb perfecta dignitat amb el Sol, la Lluna, i la resta de planetes. En la seua superfície es produeixen explosions de vida i de mort, patiments i alegries, destrucció i creació... però a mesura que m'allunye... ací està de nou... la Terra, tan bella com sempre, possibilitant la vida.
Som un fenomen fugaç, pràcticament com un fet anecdòtic en el transcurs de la seua existència. Som insignificants en la seua magnificència. Qualsevol adversitat o contratemps serà superat per la seua extraordinària capacitat de reequilibri.

Els nostres pensaments pertanyen a una escala ínfima del nostre ésser, de prop semblen titànics monstres, invencibles, aterridors, o simplement molests... però quan prenem perspectiva per observar la bellesa del planeta que som, ens observem a nosaltres mateixos com éssers magnífics, omnipotents. No existeixen ara sensacions relacionades amb els xicotets contratemps de la quotidianitat, sinó una sensació plena: l'experiència de la vida.

De les dicotomies (aproximació)

Una dicotomia és la divisió d'un concepte en dos meitats oposades, com per exemple bé i mal, o cos i ànima. Però d'on naixen? Què motiva la seua presència?

Quan experimentem qualsevol sensació o emoció, independentment del seu context, ens adonem que es tracta d'una experiència temporal. És a dir, els estats emocionals de l'ésser són un corrent, un flux que encadena i solapa multitud de sensacions. Tot i que no és fàcil detectar el moment exacte en que apareixen i acaben, passada una estona podem afirmar que hem experimentat el seu aflorament i el seu acabament.

Podem sentir tristesa i por alhora, però seria complicat (o impossible, millor dit) experimentar tristesa i alegria al mateix temps. Podríem dir que els conceptes tristesa i alegria han estat creats intencionadament per a concebre'ls com incompatibles, com oposats.

Una de les condicions bàsiques per a que es done l'alegria, és que desaparega allò que entenem per tristesa (encara que açò no seria suficient, però no anem a aprofundir ara).

El procés de generació d'una dicotomia seria més o menys el que segueix:

-En primer lloc experimentem unes sensacions vinculades a uns fenomens. Aquestes sensacions són, sovint, una mescla confosa, però que ens dóna una impressió general de com ens sentim. És a dir, seríem capaços de descriure el nostre estat d'ànim en poques paraules.

-I això és el que fem, ens descrivim a nosaltres mateixos el nostre estat d'ànim, en funció de les permissibilitats (limitacions) del llenguatge. Quan ens sentim d'una manera determinada, resulta automàtic associar una paraula o paraules concretes. Hem de tindre en compte que les paraules en qüestió són components fonamentals de la cultura en la que estan immerses. I quan més ens endinsem en la lògica simplista del llenguatge (i per extensió, de la cultura), més complicat resultarà descobrir l'essència del nostre estat (de nosaltres mateixos).

Açò significa que, si ens deixem arrossegar pels condicionaments (en aquest cas, un condicionament cultural: el llenguatge), la sensació que haurem experimentat perdrà tota la seua complexitat i essència per donar pas a un concepte absorbible, assimilable per la cultura. La cultura esculpeix a colp de martell les sensacions i emocions per tal de fer-les cabre als seus carrers.

-Quan açò ocorre, és a dir, quan anem per la via de la descripció en lloc de per la de la sensació, és molt fàcil —donat que hem reduït enormement la percepció de les nostre pròpies sensacions— trobar altres paraules que evoquen justament el contrari. Açò reforça encara més el fet de situar la sensació en un espai de temps concret: com que la sensació és simple, és també fàcil trobar el seu principi i final, ja que ignorem moltíssims matisos que dissoldrien les transicions entre estats. Aquests matisos són, en realitat, els qui atorguen sentit a les emocions, ja que a poc que ens endinsem en nosaltres mateixos, ens adonem que tot són matisos, que no hi ha classificació d'emocions.

-Automàticament, el llenguatge (concretament el racionalista i materialista del que som hereus), ens condueix per la simplicitat falsificadora que li és pròpia, transformant en material, quantificable i classificable allò espiritual, psicològic, emocional...: si hi ha un dalt, hi haurà un baix; si existeix el molt, existirà el poc; si existeix el gran, existirà el menut... Si existeix la tristesa, existirà l'alegria; si existeix l'orgull, existirà la humilitat; si existeix el bé, existirà el mal...

-Aquesta simplificació dóna pas a la inevitable simplificació dels fenomens. I amb simplificació em referisc a la quadratura de la vida. A la desaparició dels matisos. D'ací naixen els conceptes de normal i anormal, correcte i incorrecte, i açò genera una tendència general (global) cap a l'aparició d'una moral, llei, cultura...: condicionaments, habitualment derivats del llenguatge.

Si de veritat volem transcendir aquests condicionaments, si volem sincerament experimentar la vida (la nostra i la dels demés), hem de superar els dualismes relacionats en la interpretació dels fenomens.

El poder de la lingüística

Fins quin punt estem a mercè de la lingüística? Vivim una època -que ja dura mil·lennis- en la que ens limitem a decantar-nos per unes opcions ideològiques o filosòfiques preexistents, o per unes altres, en base al poder de les paraules. Som a cas consumidors de discursos a l'espera de la millor publicitat dialèctica?
Potser ens diem a nosaltres mateixos, en un arravatament de presumpta independència i dignitat, que de cap manera ens deixarem influir per altres; i per tal d'evitar-ho, no fem altra cosa que deixar-nos influir tristament i d'amagades, per desconeguts, per acadèmics, per famosos, per escriptors, per pares, per parelles, per coneguts...: "Si no em vull deixar influir per tu, escoltaré una persona que defense unes idees oposades, una persona de renom o de confiança, i en el millor dels casos, conclouré en una barreja d'ambdós, amb una autojustificació etiqueta de la casa. A això anomenaré orgullosament idea pròpia."

Sembla que la sensació d'estar influït desapareix quan ens deixem entabanar per les idees d'altres en contraposició a la d'una sola figura, com si la quantitat exculpara el fet. A més a més, alhora, aquest nombre de subjectes han seguit probablement el mateix mecanisme que nosaltres. Així que no fem més que heretar barreges d'idees que no ens són pròpies en absolut. Aquell que desenvolupe una lingüística capaç de seduir-nos serà qui tinga l'honor d'expandir el seu imperi sobre el nostre cadàver.

Però és possible la no influència, o de què parlem exactament? Influir no és que siga necessari o innecessari, sinó que és natural, normal i inevitable. No obstant, la influència no significa la dependència en la decisió o opinió d'altres persones de manera sistemàtica. Ha d'arrelar en nosaltres, en canvi,  l'hàbit de pensar, de divagar, de reflexionar... i de buscar la solució -si és que volem buscar-la- dins de nosaltres. Tot en base a la nostra pròpia experiència.

Oblidem-nos de les limitacions del llenguatge i endinsem-nos en les experiències que tenen lloc en la nostra consciència. Quantes vegades he sigut testimoni de la incapacitat de valorar qüestions relacionades en individus vinculats a idees o filosofies amb les que no he simpatitzat. Per exemple: podria llegir neutralment (açò significa de manera oberta, sense predisposicions parcials) una obra escrita per alguna persona radicalment diferent a mi en quant a filosofia de vida? Seria capaç de valorar el contingut sense recórrer a la mà que l'ha escrit? Fixar-nos simplement en l'essència del missatge, eliminant tota possibilitat de seducció per paraules florades, ignorant totalment el rebuig o carisma de l'autor, obviant la manera en que hem aplegat a aconseguir tindre el propi text a les nostres mans. Centrant-nos simplement en el missatge essencial del text, o de l'orador, com si haguera caigut del cel, provinent de l'espai profund, d'un origen desconegut. Aprendre, en definitiva i a tots els nivells, a eliminar els condicionaments.

Irònicament inspirat en:

Pedro Garcia Olivo i F.X. Nadal

Zona de càrrega i descàrrega

Estic dins del cotxe, aparcat junt a la vorera, mentre espere unes persones. Davant de mi hi ha un altre cotxe estacionat, amb un adhesiu d'una bandera espanyola amb un emblema militar. Em passa pel cap la idea que algú se senta irritat amb aquella imatge, i decidisca causar-li algun dany al cotxe.
Però em pose empàtic amb la màquina (cosa curiosa), i pense: quina culpa té el cotxe? Ell diria "jo sóc un simple cotxe, l'adhesiu me l'han ficat després. Res tinc a veure amb ell".
Per al cotxe -cavil·le- l'adhesiu és com una càrrega aliena al seu ésser.

Acte seguit pense: l'adhesiu no és el cotxe. Per què identifiquem llavors, a les persones amb els pensaments i emocions que exterioritzen? Tal volta algunes d'aquestes coses que creuen la ment de les persones, siguen una espècie de càrrega, siguen involuntàries, induïdes, o qui sap. Tal volta hi ha un estat essencial de l'ésser, diferent, dins de cadascú de nosaltres. Com una espècie de consciència pura, genuïna.

Seguint amb aquesta hipòtesi, no seria injust confondre les emocions, les paraules, els fets... de les persones que les executen, amb aquest ésser essencial?
Fins on som nosaltres, i fins on no? Què ens compon i durant quant de temps?
Si em tallen un braç, fins quan continua sent meu eixe braç? Fins quan eixe braç sóc jo?

Imaginar i Crear

Imagina els següents dos casos:

Cas 1: Reps un paquet que conté una carta en la que t'expliquen que, dins d'una hora passaran pel teu domicili a recollir-te per a dur-te a una sala d'execució, en la que moriràs per garrote vil. La carta està acompanyada d'un vídeo en el que es mostra una persona sent executada amb aquest mètode.

Cas 2: Reps un paquet que conté una carta en la que t'expliquen que, dins d'una hora passaran pel teu domicili a recollir-te per a dur-te a una sala on se't farà entrega d'un milió d'euros. La carta està acompanyada d'un vídeo en el que es mostra una persona gaudint de les meravelles de ser ric.

Cal aclarir que les cartes tenen tots els signes que certifiquen la seua autenticitat.

En qualsevol dels dos casos, al cap d'una hora es presenta en el teu domicili una persona, i et comunica que tot ha sigut una broma.

Reflexiona sobre com et senties abans de saber la notícia; just en el moment de saber-la; durant l'hora d'espera; i al saber que tot era mentida. Pensa en com havies creat una vida en base a un fet que ni tan sols sabies si anava a passar.
En ambdós casos el final haguera sigut el mateix. En termes materials, palpables, res haguera canviat substancialment en la teua existència. La teua desesperació o la teua alegria, segons el cas, haguera sigut creada per la teua ment. La teua ment hauria canviat per complet el color de la teua vida.

La llengua com a valor infinit

La llengua pròpia, quan s'estima, és un valor més. I els valors mai estan en perill de desaparèixer. Aquest risc és un fantasma. Es podrien imaginar aquests valors, i la llengua concretament, com el contingut d'una caixa que guareix tot allò que estimem. Tot allò que considerem correcte i incorrecte, tota la nostra cosmovisió. Es tractaria d'una caixa que sols podria ser destruïda sota la nostra voluntat, o la podríem preservar fins el final de la nostra existència.

Potser uns altres tinguen en el seu haver caixes amb valors semblants. Potser l'estima per aquesta mateixa llengua estiga present en moltes caixes, però això no significa que eixa llengua estiga més estesa, o siga una llengua gran, o estiga més protegida. Els creadors d'eixes caixes poden ser descuidats amb elles, i perdre tot el que contenen. Tot i això, la seua pèrdua no es reflexarà en la nostra caixa. Aquesta quedarà en perfecte estat, amb tot el contingut sa i estalvi, si així l'hem conservat.

Només els nostres valors ens pertanyen, i de nosaltres depèn que no es perden si és això el que volem. Mentre un valor existisca dins d'una caixa, es mostrarà allà on vaja amb tot el seu potencial. Un valor no es mesura segons la quantitat d'individus que el comparteixen, sinó segons la determinació amb el que es defensa.

Pregunta oberta a un materialista

Què és allò material?

Donada la naturalesa d'un bloc com aquest a Internet, pel moment només puc especular sobre la resposta a la meua pregunta, mentre espere que algú se senta amb ganes de contestar.

Si allò que percebem és allò material, puc assegurar que puc canviar els paràmetres de percepció a voluntat, amb la conseqüent variació de resultats. Existeixen estats alterats de la consciència que, a través de substàncies, meditació, o altres, són capaços d'induir una percepció pròpia no comuna, diferenciada.
Potser ací estiga la trampa del llenguatge: diferenciada. Però diferenciada de què? De quina percepció? A cas existeix una percepció estàndard o neutra? Alguna purament humana? Tot allò amb que interaccionem produeix uns canvis i unes modificacions en la percepció, en major o en menor grau. A cas hauríem de provar a no interaccionar amb res, per tal de percebre les coses "com són"? Moriríem, de ser possible tal cosa.

"Allò material" és un concepte que no s'ajusta al funcionament de la ment humana. "Allò material" presumeix de ser allò comunament perceptible per tothom, ja que intenta establir una objectivitat mitjançant la qual ens hem de regit tots.

El materialisme és objectivista, i incideix en l'arrel mateixa de l'essència humana: la capacitat de percebre i interpretar. El materialisme és el pare del pensament autoritari.

Eliminant les precategoritzacions

Habitualment acostumem a servir-nos d'una concepció predeterminada per a categoritzar les persones que ens envolten. Aquesta concepció -com explique a l'entrada del passat dia 1-, amb molta probabilitat ha estat assimilada involuntàriament per forces coactives externes, com ara l'opinió pública (que lluny de ser "opinió", és una sentència, una ordre en tota regla). És normal, doncs la categorització és un mecanisme que ens és útil per tal d'organitzar els nostres pensaments. No obstant, cal que la categorització siga posterior a l'anàlisi i la reflexió. De donar-se lloc primer l'acceptació d'una categorització predeterminada, l'anàlisi i la reflexió es veurien seriosament corrompudes, sent pràcticament inútils. L'acceptació d'una categorització predeterminada esdevindria una ordre a acatar i sobre la que basaríem la visió sobre els individus que ens envolten. En la pràctica estaríem concebent aqueixos individus d'una manera aliena al nostre criteri, és a dir, seríem un espill, una còpia, un repetidor de la visió d'altres persones.

Qualsevol cosa pot estar relacionada amb les "categoritzacions predeterminades assimilades" (o acceptades), a les que anomenaré "precategoritzacions". Una manera de parlar, un origen, unes creences, una vestimenta, una estètica, uns objectes, una paraula... automàticament ens condueixen a atribuir al subjecte tota una sèrie d'idees o doctrines.
Els prejudicis són una conseqüència directa de les precategoritzacions. Tenen lloc una vegada hem acceptat uns conceptes i arquetips i els assignem a tots els individus que entren dins d'una precategorització.

Reflexionem un instant sobre els pensaments que ens envaeixen després d'escoltar paraules com: nazi, feixista, progressista, fatxa, liberal, ateu, roig, anarquista, catòlic, antisistema, socialista, capitalista. Són paraules molt comuns en el dia a dia. Unes més que altres segons els entorns en els que ens movem. Segur que coneixem alguna persona a qui adjudicaríem ràpidament un d'aquests adjectius. Això probablement es deu a que hem anat assimilant una categorització determinada. En altres paraules, hem estat víctimes de la precategorització.
Encara que en una conversa, una persona se'ns presente definint-se amb un adjectiu al que per precategorització, hem estat rebutjant des de fa temps; el que hem de fer és oblidar-nos d'eixa paraula i del significat que té (sobretot en el context social actual), i centrar-nos en adquirir una nova concepció des d'una postura oberta, innocent, ignorant. El que cal és, com deia, analitzar i reflexionar en base a una interactuació directa i pròpia amb el subjecte en qüestió.

Practicar la interpretació. Modificant la ment

La ment humana és capaç d'adaptar-se a infinitat de situacions. Els moviments polítics i corrents ideològiques -per ficar uns exemples-, actuen com a regnes de la ment, conduint-la per camins que abans podien resultar insospitats o fins impossibles.
Durant aquest procés, la ment es deixa dur, es deixa arrossegar, per acabar assumint un perfil concret. Aquest mecanisme pot ser voluntari o involuntari. En definitiva, pot tractar-se de la modificació controlada de la ment amb objectius enriquidors, o pot tractar-se del que habitualment coneixem com rentat de cervell.

Propose al lector un experiment que jo fique en pràctica amb relativa freqüència. L'experiment o pràctica, consisteix en adoptar un rol que diferisca notablement de la personalitat pròpia.
Per exemple, assumir les motivacions polítiques d'una persona ideològicament llunyana a tu. Un bon moment pot ser quan es done un debat televisiu (o radiofònic, o en viu...) entre pretendents al poder governamental. Ja se sap, solen aparèixer representants de cadascuna de les principals formacions polítiques (almenys, que aquesta gent servisca per a utilitzar-los com a eines d'alliberament mental).
Potser, i de manera inconscient, tendim a rebutjar -de primeres- més a un que a un altre. Açò pot donar-se per un antic hàbit polític. Doncs bé, mirem de buscar raons i convèncer-nos a nosaltres mateixos de que el participant més allunyat ideològicament a nosaltres va carregat de raó, i mirem de buscar arguments a favor d'ell i d'allò que diu.

Hem d'oblidar-nos completament d'allò que pensem, oblidar-nos del que s'espera de nosaltres, de les nostres idees, de les nostres creences. En eixe moment no existeixen. No hem de dubtar d'allò que diu la persona del televisor. El que diu és cert, no hi ha lloc al dubte. Estem disposats a fer costat incondicionalment a eixa persona, i ho farem. Escoltem cada frase que ix de la seua boca, assimilem-la, i acceptem-la. Assumim la seua veracitat.
Comprovarem que si en veritat ens hem deixat dur, no haurà resultat difícil fer aquest tipus de curtcircuit a la ment. Fins haurem pogut entendre realment quines motivacions pot tenir eixa persona per defensar allò que diu defensar. I fins i tot haurà aflorat en nosaltres una espècie de rebuig cap a l'altre participant. En eixos moments no haurem fet una altra cosa que canviar el nostre sistema d'interpretació d'allò que ens envolta. Haurem modificat per uns instants el nostre sistema de valors per tal de percebre el nostre entorn d'una manera diferent. I, al cap i a la fi, d'això es tracta quan pretenem ser feliços, de modificar la nostra ment per tal de percebre l'entorn d'una manera no-nociva. Açò no implica la paralització i la inactivitat, ni que siguem inconscients i incapaços de valorar el que ocorre, sinó que allò que ocorre no ens afecte negativament, perquè del malestar no es trau cap benefici.

Ara cal retornar a la consciència pròpia. Relaxar-nos i oblidar-nos poc a poc de tot allò que havíem assimilat de manera voluntària i controlada. Aviat ens riurem de pensar en la ridícula i remota possibilitat d'haver-nos quedat atrapats en eixe rol. Ens adonarem de quant curiosa ha estat l'experiència.

La meua conclusió particular és que la ment pot modificar-se amb relativa facilitat per tal d'adoptar qualsevol tipus de creences. Per tant, hem de barallar la més que probable possibilitat de que aquestes creences, idees i conviccions s'hagen instal·lat en la nostra ment d'una manera involuntària.
I hem de saber que som perfectament capaços de modificar-la per tal de tenir una ment més genuïna i original. Per tal de crear-nos una mentalitat pròpia, amb creences, idees i conviccions pròpies. Possiblement fruit d'altres ja existents, però amb conclusions absolutament particulars, íntimes.

Creure't capaç és ser capaç

El Sistema és un concepte mental. Allibera't!

(Punxa en Mira a YouTube)

Entrada relacionada: Un mapa és un simple paper

Eres allò que creus que eres

Crea't la teua realitat, creu-te-la i viu-la intensament. Inventa els mètodes i mecanismes que vulgues. Sigues creatiu, prova, equivocat, alegra't, repeteix, experimenta. Estima't per açò.

A la ment no existeixen límits, només hi ha aquells que creus que hi ha. Destrueix-los, només has de ser conscient que vols fer-ho.

Sigues el protagonista principal de la teua vida, amb poders il·limitats. Capaç de tot, sense por de res.

Il·lumina't!

Un mapa és un simple paper

Moltes vegades ens frustrem al veure com el Sistema abraça tot el planeta, com els governs, legislacions, corporacions, diners... infecten tot el globus. Però això no és cert en absolut. De fet és la idea que se'ns intenta inculcar. El Sistema intenta que ens creiem en un món controlat, propietat d'algú o alguna cosa.

No hi ha més que mirar un mapa mundial. Està tot delimitat per línies, per divisions administratives. Encara hi ha qui es tranquil·litza pensant que hi ha zones per cartografiar, pensant que es tracta de zones encara lliures de dominació. No no, res d'això. Un mapa no és més que un símbol dels creients del Sistema. I tot depèn del que signifique per a tu eixe símbol.

El que ocorre és que algú, en algun moment, ha agafat un paper on li han dibuixat un determinat territori, i se l'ha apropiat sense moure's del lloc, s'ha imaginat que li pertanyia tal territori. Però no és real, no existeix tal cosa en la pràctica. No hi ha prou amb delimitar-ho en un paper. Ni en aplicar lleis que se suposa que abracen el que el paper diu que són territoris conquerits.

En la pràctica, la major part de la terra està lliure, la podem xafar, ens la podem menjar, podem cagar, podem dormir soterrats en ella. No és més que una propietat virtual, falsa, imaginària. D'això tracta el Sistema, de que acceptem, mitjançant la manipulació de la ment, el seu poder, quan en realitat no el té, no és més que fum. El Sistema no té la menor capacitat de fer això més enllà d'un plànol imaginari. Només tindrà poder si nosaltres, com a individus, li l'atorguem. Mentrestant, el Sistema, només serà com un pensament, una creença, un somni que, algú o alguns tenen, o han tingut, qui sap. Només forma part de la realitat d'algú, no ho sé, la qüestió és que eixe algú no sóc jo. El Sistema és una cosa que no té res a veure amb mi. És una invenció d'un club privat de persones, allà elles.

En realitat... res

Com sabem com són les coses? Els humans estem limitats pels nostres sentits. En sentit estricte només percebem allò que podem veure, olorar, tocar, assaborir i escoltar. Però com sabem que les coses són tal i com les percebem? El cervell filtra allò que ocorre al nostre entorn per poder ser interpretat. Distingim olors, colors, volums, textures, sabors... però també impressions, emocions, sentiments. Si la realitat que es percep depèn de la capacitat de percepció, o dit d’una altra manera, dels sentits, tant interns (impressions, judicis, etc...) com externs (aspecte, duresa, etc...), la pregunta seria: podem parlar d’una realitat objectiva, aliena a qualsevol interpretació? O la realitat només pot ser assimilada com a una sensació subjectiva?

En qualsevol cas, podem imaginar que, per exemple, existeix una realitat objectiva, una realitat que és com és. Seríem capaços de percebre-la tal i com és? O estaríem condemnats a la interpretació dels nostres sentits? Jo opine que la realitat només pot ser entesa com un conjunt de percepcions, sempre subjectives, és a dir, no podem parlar d’una realitat objectiva, ja que l’entorn sempre ha d’estar filtrat per una consciència, passant automàticament a ser subjectiva.

Aleshores quina rellevància poden tenir la ciència i el racionalisme? La ciència dicta teories que ens poden ser útils (o no) basades en la percepció humana i les aplica a tot allò que creu que existeix. Però no és menys útil que una teoria creada per un individu o un grup d’individus. Són al cap i a la fi creences de distint tipus. En els dos casos s’interpreta l’entorn per mitjà d’un conjunt de percepcions més o menys ordenades.

Mai hem vist un àtom i, en canvi, molts creuen en ell, els resulta útil com a part del conglomerat necessari per a sustentar determinades teories científiques. Defensen que han percebut conseqüències de la seua existència, o siga, afirmen que aquesta, queda demostrada. Per una altra banda, una persona pot pensar que, per exemple, està lligada íntimament, de manera metafísica amb tot allò que creu que existeix. Eixa creença li fa sentir un gran respecte cap a la Natura. Les dos creences poden ser útils per als seus creients, i les dos tenen conseqüències.

Hi ha necessitat de jutjar, a priori, la bondat o maldat de la pròpia creença? Opine que no.