Tranqui, relaxa't

Quan me n'adone que els estats que em provoquen algun tipus de malestar, o els sentiments que experimente davant situacions externes presumptament adverses, són creacions pròpies que es reforcen en un cercle viciós, quan ho comprenc, de sobte, el sofriment cessa, la boira desapareix, la respiració es calma, i el cos descansa.
Tots els pensaments, el llenguatge, la cultura... tot quan passa per la meua ment pertany a una concepció esclava del Jo, encadenada a les convencions socials i als hàbits mentals que l'acompanyen.

Des de la finestra de la meua nau, no existeix un Tu o un Ell, ni una Ella aliens a la meua interpretació. Considere que existeixen perquè els percep, però és qüestió meua, i només meua, si al interpretar-los ho faig com si es tractaren d'una espècie de càncer dins meu, d'una massa apegalosa contamiada i contagiosa de condicionants.
Les morals, convencions, lleis i prejudicis són conseqüències d'interpretacions concretes d'allò que percebem. No existeixen aquests conceptes més enllà de l'imaginari humà.

En moments d'inquietud m'ature, em detinc, em concedisc un instant, el necessari. Observe com em sent. A què es déu eixa sensació? Observe l'objecte que provoca el meu patiment. M'aprope a ell en aquesta escena mental, i heus ací la meua sorpresa quan observe que eixe objecte és una titella amb fils, i endevineu qui està movent-los, qui s'amaga al darrere d'ella per dotar-la de veu: Jo.

Qualsevol moral, qualsevol cultura, no és ni més ni menys que la derivada d'una interpretació. Aquesta interpretació, natural i inevitablement, varia segons la consciència que processe les percepcions sensitives.
Les amenaces a l'esperit són en realitat fantasmes: sols apareixen quan es creu en elles. Quan la ment confon aquests fantasmes, sovint els atorga grans poders, i fins i tot plena autonomia, cosa que provoca que prenguen el control sobre u mateix. Però aquestes malaurades il·lusions no són en absolut tangibles. No són res, no signifiquen res, simplement no són.

Pressió, ansietat, desmotivació, estrés, depressió, por, incertesa... però de què? A cas importa? A cas té algun sentit buscar una resposta d'eixes que s'escriuen a la pedra?
Això que et martiritza té poder de martiri gràcies a tu. Qui li atorga eixa capacitat sinó?
Jo sóc el meu espai, el meu planeta i l'univers que el conté. És aleshores, quan em veig així, quan sóc invencible, quan la por és un concepte extint i ridícul.

Observe la Terra, el planeta... des d'allà dalt. És immens, preciós, elegant. Conviu amb perfecta dignitat amb el Sol, la Lluna, i la resta de planetes. En la seua superfície es produeixen explosions de vida i de mort, patiments i alegries, destrucció i creació... però a mesura que m'allunye... ací està de nou... la Terra, tan bella com sempre, possibilitant la vida.
Som un fenomen fugaç, pràcticament com un fet anecdòtic en el transcurs de la seua existència. Som insignificants en la seua magnificència. Qualsevol adversitat o contratemps serà superat per la seua extraordinària capacitat de reequilibri.

Els nostres pensaments pertanyen a una escala ínfima del nostre ésser, de prop semblen titànics monstres, invencibles, aterridors, o simplement molests... però quan prenem perspectiva per observar la bellesa del planeta que som, ens observem a nosaltres mateixos com éssers magnífics, omnipotents. No existeixen ara sensacions relacionades amb els xicotets contratemps de la quotidianitat, sinó una sensació plena: l'experiència de la vida.

QU4TRE

Quatre són els membres necessaris per a crear una societat màgica.

El 1r membre: Essència

Un membre sol manca de referència per comparar els seus pensaments. Li cal algú més per tal de concretar mètodes, compartir experiències, autoafirmar-se, i dubtar de sí mateix.

El 2n membre: Cohesió

Dos membres poden caure en la paràlisi d'una perfecció il·lusòria, alimentada per un bucle d'autosatisfacció recíproca. D'aquesta manera, el coneixement pot trobar límits fàcilment.
No obstant, el segon membre aporta sentiment d'unitat, de força.

El 3r membre: Potenciació

Amb tres membres, un d'ells sempre acostuma, segons les circumstàncies, a fer d'observador crític. Evita l'autosatisfacció i la paràlisi. El coneixement troba, en la crítica o desacord d'aquest membre, una via per on expandir-se. El tercer membre convida a impulsar el desenvolupament de noves perspectives.
Així i tot, corre el risc de ser marginat pels altres dos.

El 4t membre: Estabilització

Quatre membres són els necessaris per a experimentar una sensació de descontrol, de manca de consistència, de multitud. Permet l'efecte de rivalitat (dos contra dos). Alimenta la paranoia, la desconfiança. Aquest membre manté la suficient rellevància com per considerar-lo un risc per al propi grup.

El rol del quart membre és impedir la marginació del tercer (Potenciació) per part dels altres dos membres, i obligar a afrontar la sempre present probabilitat de desestructuració: superació de conflictes, reptes, problemes, adversitats.

Superant aquests conflictes, l'assimilació del quart membre implica l'estabilització del grup, el blindatge, dotar-lo de comprensió envers qualsevol fenomen (extern i intern).

Consideracions

Més de quatre membres provocarien la dissolució del potencial, impossibilitarien el paper fonamental del quart membre. Impedirien l'establiment de vincles el suficientment forts com per dotar de poder a la societat (als membres).

Difuminarien el rol crític del tercer membre, ja que aquest trobaria innecessari fer cap anàlisi profund degut a que compta amb una opció passiva alternativa: buscar refugi en altres membres de la massa.

El segon membre simplement desapareixeria com a tal, convertint-se en una espècie de confessor del primer membre. Algú a qui explicar les desavinences i desacords amb la resta de membres, res més.

Una cinquena persona possibilitaria la rivalitat de dos membres contra tres, fomentaria l'autosatisfacció en el grup de dos, i la marginació de la tercera persona en el grup de tres.

Qui és cadascú?

Heus ací l'interessant: som qualsevol, fins i tot diversos membres alhora. Açò depèn de la perspectiva des de la que ens analitzem. Des de mi mateixa sóc l'Essencial, però també, des d'una altra perspectiva dins del grup, puc ser el membre que aporta cohesió, sensació de seguretat i aquell que reforça les idees (2n membre), o qualsevol altre.

Des de la nostra perspectiva, som sempre l'Essencial, i cadascun dels altres serà un dels membres restants. Però les circumstàncies poden conduir a que aquests altres membres intercanvien els papers amb gran fluïdesa, quasi sense adonar-nos-en.

Cal saber apreciar la importància de cadascun dels membres, perquè som tots ells.

Imaginar i Crear

Imagina els següents dos casos:

Cas 1: Reps un paquet que conté una carta en la que t'expliquen que, dins d'una hora passaran pel teu domicili a recollir-te per a dur-te a una sala d'execució, en la que moriràs per garrote vil. La carta està acompanyada d'un vídeo en el que es mostra una persona sent executada amb aquest mètode.

Cas 2: Reps un paquet que conté una carta en la que t'expliquen que, dins d'una hora passaran pel teu domicili a recollir-te per a dur-te a una sala on se't farà entrega d'un milió d'euros. La carta està acompanyada d'un vídeo en el que es mostra una persona gaudint de les meravelles de ser ric.

Cal aclarir que les cartes tenen tots els signes que certifiquen la seua autenticitat.

En qualsevol dels dos casos, al cap d'una hora es presenta en el teu domicili una persona, i et comunica que tot ha sigut una broma.

Reflexiona sobre com et senties abans de saber la notícia; just en el moment de saber-la; durant l'hora d'espera; i al saber que tot era mentida. Pensa en com havies creat una vida en base a un fet que ni tan sols sabies si anava a passar.
En ambdós casos el final haguera sigut el mateix. En termes materials, palpables, res haguera canviat substancialment en la teua existència. La teua desesperació o la teua alegria, segons el cas, haguera sigut creada per la teua ment. La teua ment hauria canviat per complet el color de la teua vida.

Parlant amb les pedres, i escoltant-les després

El culte a la natura consisteix en el reconeixement i l'agraïment. Reconèixer el valor que té per a nosaltres, i el que significa per al nostre benefici. I agrair dit benefici.
La natura ens ofereix benestar, ens cuida. És normal que li mostrem gratitud en base a eixa interacció. I no hi ha millor agraïment que convertir la cura en un acte recíproc, i transmetre-li el nostre sentiment.

Dirigim-nos a l'existència, comuniquem-nos amb ella. A cas té cap importància que el Sol, o la Lluna, o els arbres, les estreles, els rius i mars, les muntanyes o els insectes, les flors o les pedres no ens parlen amb les nostres paraules? No parlen valencià, però ens transmeten l'essència de la seua existència. Ens donen calor, ens fan llum o ens proporcionen ombra, ens captiven amb la seua magnificència, ens refresquen i ens donen de beure, ens proporcionen aliment, i ens guareixen. Res pot tenir sentit de manera aïllada, perquè de no ser pel conjunt, res no existiria. Tot està interconnectat, inclosos nosaltres.
Com no anàvem a comunicar-nos amb tot? Nosaltres tenim el nostre llenguatge, que el transmetem a través del nostre cos. Ens transmetem a través de nosaltres mateixos envers tot allò amb el que interaccionem. La resta de la natura també ho fa, cada ésser, cada cos, cada element, té el seu codi, la seua manera de transmetre's a ell mateix. Són codis diferents, que tampoc tenen sentit per ells mateixos, sinó que és al conjunt de codis on rau el sentit i la bellesa.

Ens comuniquem amb el Sol i la Lluna, amb la Terra i les estreles, com les nostres cèl·lules es comuniquen entre elles. Diferents tipus de cèl·lula, i cadascuna amb les seues veïnes. Podríem dir que cadascuna amb la seua vida, però sense raó de ser estant sola.

Eliminant les precategoritzacions

Habitualment acostumem a servir-nos d'una concepció predeterminada per a categoritzar les persones que ens envolten. Aquesta concepció -com explique a l'entrada del passat dia 1-, amb molta probabilitat ha estat assimilada involuntàriament per forces coactives externes, com ara l'opinió pública (que lluny de ser "opinió", és una sentència, una ordre en tota regla). És normal, doncs la categorització és un mecanisme que ens és útil per tal d'organitzar els nostres pensaments. No obstant, cal que la categorització siga posterior a l'anàlisi i la reflexió. De donar-se lloc primer l'acceptació d'una categorització predeterminada, l'anàlisi i la reflexió es veurien seriosament corrompudes, sent pràcticament inútils. L'acceptació d'una categorització predeterminada esdevindria una ordre a acatar i sobre la que basaríem la visió sobre els individus que ens envolten. En la pràctica estaríem concebent aqueixos individus d'una manera aliena al nostre criteri, és a dir, seríem un espill, una còpia, un repetidor de la visió d'altres persones.

Qualsevol cosa pot estar relacionada amb les "categoritzacions predeterminades assimilades" (o acceptades), a les que anomenaré "precategoritzacions". Una manera de parlar, un origen, unes creences, una vestimenta, una estètica, uns objectes, una paraula... automàticament ens condueixen a atribuir al subjecte tota una sèrie d'idees o doctrines.
Els prejudicis són una conseqüència directa de les precategoritzacions. Tenen lloc una vegada hem acceptat uns conceptes i arquetips i els assignem a tots els individus que entren dins d'una precategorització.

Reflexionem un instant sobre els pensaments que ens envaeixen després d'escoltar paraules com: nazi, feixista, progressista, fatxa, liberal, ateu, roig, anarquista, catòlic, antisistema, socialista, capitalista. Són paraules molt comuns en el dia a dia. Unes més que altres segons els entorns en els que ens movem. Segur que coneixem alguna persona a qui adjudicaríem ràpidament un d'aquests adjectius. Això probablement es deu a que hem anat assimilant una categorització determinada. En altres paraules, hem estat víctimes de la precategorització.
Encara que en una conversa, una persona se'ns presente definint-se amb un adjectiu al que per precategorització, hem estat rebutjant des de fa temps; el que hem de fer és oblidar-nos d'eixa paraula i del significat que té (sobretot en el context social actual), i centrar-nos en adquirir una nova concepció des d'una postura oberta, innocent, ignorant. El que cal és, com deia, analitzar i reflexionar en base a una interactuació directa i pròpia amb el subjecte en qüestió.

Practicar la interpretació. Modificant la ment

La ment humana és capaç d'adaptar-se a infinitat de situacions. Els moviments polítics i corrents ideològiques -per ficar uns exemples-, actuen com a regnes de la ment, conduint-la per camins que abans podien resultar insospitats o fins impossibles.
Durant aquest procés, la ment es deixa dur, es deixa arrossegar, per acabar assumint un perfil concret. Aquest mecanisme pot ser voluntari o involuntari. En definitiva, pot tractar-se de la modificació controlada de la ment amb objectius enriquidors, o pot tractar-se del que habitualment coneixem com rentat de cervell.

Propose al lector un experiment que jo fique en pràctica amb relativa freqüència. L'experiment o pràctica, consisteix en adoptar un rol que diferisca notablement de la personalitat pròpia.
Per exemple, assumir les motivacions polítiques d'una persona ideològicament llunyana a tu. Un bon moment pot ser quan es done un debat televisiu (o radiofònic, o en viu...) entre pretendents al poder governamental. Ja se sap, solen aparèixer representants de cadascuna de les principals formacions polítiques (almenys, que aquesta gent servisca per a utilitzar-los com a eines d'alliberament mental).
Potser, i de manera inconscient, tendim a rebutjar -de primeres- més a un que a un altre. Açò pot donar-se per un antic hàbit polític. Doncs bé, mirem de buscar raons i convèncer-nos a nosaltres mateixos de que el participant més allunyat ideològicament a nosaltres va carregat de raó, i mirem de buscar arguments a favor d'ell i d'allò que diu.

Hem d'oblidar-nos completament d'allò que pensem, oblidar-nos del que s'espera de nosaltres, de les nostres idees, de les nostres creences. En eixe moment no existeixen. No hem de dubtar d'allò que diu la persona del televisor. El que diu és cert, no hi ha lloc al dubte. Estem disposats a fer costat incondicionalment a eixa persona, i ho farem. Escoltem cada frase que ix de la seua boca, assimilem-la, i acceptem-la. Assumim la seua veracitat.
Comprovarem que si en veritat ens hem deixat dur, no haurà resultat difícil fer aquest tipus de curtcircuit a la ment. Fins haurem pogut entendre realment quines motivacions pot tenir eixa persona per defensar allò que diu defensar. I fins i tot haurà aflorat en nosaltres una espècie de rebuig cap a l'altre participant. En eixos moments no haurem fet una altra cosa que canviar el nostre sistema d'interpretació d'allò que ens envolta. Haurem modificat per uns instants el nostre sistema de valors per tal de percebre el nostre entorn d'una manera diferent. I, al cap i a la fi, d'això es tracta quan pretenem ser feliços, de modificar la nostra ment per tal de percebre l'entorn d'una manera no-nociva. Açò no implica la paralització i la inactivitat, ni que siguem inconscients i incapaços de valorar el que ocorre, sinó que allò que ocorre no ens afecte negativament, perquè del malestar no es trau cap benefici.

Ara cal retornar a la consciència pròpia. Relaxar-nos i oblidar-nos poc a poc de tot allò que havíem assimilat de manera voluntària i controlada. Aviat ens riurem de pensar en la ridícula i remota possibilitat d'haver-nos quedat atrapats en eixe rol. Ens adonarem de quant curiosa ha estat l'experiència.

La meua conclusió particular és que la ment pot modificar-se amb relativa facilitat per tal d'adoptar qualsevol tipus de creences. Per tant, hem de barallar la més que probable possibilitat de que aquestes creences, idees i conviccions s'hagen instal·lat en la nostra ment d'una manera involuntària.
I hem de saber que som perfectament capaços de modificar-la per tal de tenir una ment més genuïna i original. Per tal de crear-nos una mentalitat pròpia, amb creences, idees i conviccions pròpies. Possiblement fruit d'altres ja existents, però amb conclusions absolutament particulars, íntimes.

L'ego en el debat

Aquest és un tema que em resulta interessant, encara que advertisc que em cal profunditzar molt sobre el significat d'allò que anomenem "ego".

Al llarg dels darrers anys de la meua vida he participat en molts debats. En quasi tots, depenent d'allò controvertit del tema a tractar, he apreciat que, per una causa que encara desconec i, independentment del grau de formalitat d'aquest, hi ha un component comú: l'ego.
Com que no estic segur de que siga adequat emprar aquest terme, potser utilitzaré "orgull", o potser "honor", fent referència al típic honor cavalleresc de les novel·les ambientades en èpoques medievals, i de pas, li lleve un poc de sobrietat a la qüestió, aportant un to relaxat al tema.

No vaig a exposar les estructures i mecanismes de debat que existeixen. Això ho pot trobar hom per Internet. Sobre allò que m'agradaria reflexionar és si aporta cap tipus de benefici concebre el debat com una batalla i intentar eixir "vencedor" d'un debat, així com les repercussions que té en l'esperit o la consciència el fet d'emprar el joc brut per no eixir "vençut".

En definitiva, la intenció és ficar sobre la taula, a mode de reflexió, què ens aporta mantenir una actitud tossuda en un debat, obviant les vies argumentals dels altres participants, i entrant en una dinàmica de destrucció de la imatge d'aquests causada per la pròpia incapacitat de rèplica.

Quan comença un debat, alguns participants mostren habitualment i de manera intencionada, una predisposició a l'enteniment. De fet, intenten fer notar a la resta, que si cal -si altres arguments ho aconsegueixen-, canviaran de postura sense cap tipus de recel, o almenys, dubtaran de la validesa dels propis arguments.

Aquesta actitud ja és un primer atac, causat al meu parer, per la inseguretat en els propis arguments i la indisposició real a auto-invalidar-los. Aquesta actitud obliga a la resta a fer exactament el mateix i, d'alguna manera deixa entreveure una insinuació a que es confie en ell, intentant deixar a la resta de participants en una posició de dubte.

No obstant, resulta ser una arma de doble fil, ja que pot tornar-se contra l'atacant. Amb aquesta manera de procedir, l'atacant queda obligat també a mantenir durant el debat, una actitud oberta. De no ser així, aviat la seua imatge quedaria desprestigiada, i podria ser objecte de la recurrent fal·làcia ad hominem.
El debat sovint continua amb generoses mostres de joc brut, d'evasió dels arguments aliens, i amb la pràctica de multitud de fal·làcies lògiques i argumentals.

Al poc de començar el debat, ràpidament s'abandona el rol cortès, sovint condescendent, i s'adopta un paper o bé d'atac o bé de defensa, quasi mai un paper d'exposició. Tot i això, els atacs o defenses a ultrança de les diferents postures es camuflen sovint subtilment en un to considerat educat, o fins respectuós. Quan en la pràctica estan sent irrespectuosos, ja que la intenció que s'amaga és el desprestigi -per la via que siga necessària- de l'adversari o del seu argument.

Aquesta inseguretat a la que he fet referència abans, amb molta probabilitat és fruit de la por. I aquesta por, potser estiga potenciada per una determinada imatge del Jo, la qual desconec.

El que vull donar a entendre amb açò, és que l'objectiu d'un debat ha de ser esclarir determinats assumptes propis del tema a debatre. Ha de nàixer de l'interès sincer de cada participant. I només nosaltres, cadascú, som capaços de saber si ens està sent útil el debat, o només ens limitem a entrenar l'habilitat de quedar bé (com a vencedor) davant d'un públic al que no li importa què és un debat.
Què canvia en nosaltres si l'únic que esperem és un reconeixement d'algú que no entén què és un debat?
Què diu això de nosaltres? Què ens diem nosaltres a nosaltres mateixos amb eixa actitud?

La por sovint construeix un orgull, un honor, un ego, que pot semblar una gran fortificació, però que resulta ser un castell de naips. Fàcil i ràpid de construir, i amb un aspecte imponent. I ja se sap què ocorre amb aqueixes construccions quan llevem una carta de la base. El colp pot ser dur, i la por ens pot conduir a continuar defensant desesperadament el nostre castell, ja derruït al terra.

Cal aleshores partir de la base que ignorem tot, i sabem res. Només així podem salvar-nos de caure en el pou d'aquestes pors.

Homenatge als Savis

No sé com, ni quan exactament vaig traspassar la frontera, si és que ha existit alguna vegada. El ben cert és que ara, a diferència de temps anteriors, la concepció de la vida i de l'entorn no és la mateixa.

Vaig nàixer sent un occidental més d'entre els milions de clons de la modernitat imperant. Envoltat d'una desnaturalització constant, agressiva. Dirigit per un procés atroç de desarrelament. Continue sent físicament un occidental més, un clon més. Però mentalment, espiritualment, em veig cada volta més com un indígena. Un neoindígena tal volta? Com una xicoteta planta que intenta obrir-se pas cap al Sol aprofitant una escletxa en l'asfalt d'una autopista.

Les muntanyes ja no són formacions geològiques; els arbres han deixat de ser màquines orgàniques que generen oxigen; les persones fa temps que deixaren de ser robots productors; l'aigua ha deixat de ser un recurs per a beure; els fruits ja no són el combustible de les persones; la roba mai ha sigut un complement de moda; els animals fa temps que deixaren de ser productes alimentaris o de bellesa; la Terra ja no es pot representar en mapes; l'univers ja no cap en cap llibre; el Sol per fi deixa de ser un generador de calor i llum.

Ara, Tot sóc jo, i jo sóc Tot. Alhora. No puc evitar sentir-me part essencial de tot el que m'envolta, de la natura. Les muntanyes i valls, el cel i els astres, els rius i mars, els fruits i l'aigua... són vells savis. Vells savis perquè ells han forjat la forma i manera de l'existència des de temps antiquíssims. I el temps els ha atorgat saviesa. Ells m'acompanyen durant el recorregut de la meua existència. M'ensenyen. Em donen la vida. Si em proporcionen la vida, si em proporcionen la possibilitat de ser conscient, de sentir... com veure'ls com meres màquines matemàtiques? Tant s'hi val que puguen escoltar-me o no, que puguen rebre el meu missatge o no, no importa el més mínim. Manca de sentit donar-li importància a si m'entenen o no. Em sent agraït per la seua companyia i per tant els done les gràcies, perquè per ells he esdevingut jo.

Puc retre homenatge als savis a través del meu cos, de les meues vestimentes, de la meua interacció amb ells, de rituals amb altres individus... I per descomptat, una bona manera de retre homenatge als savis, és gaudint d'ells i respectant-los. Perquè al cap i a la fi, respectar-los a ells és respectar-me a mi, i si em respecte a mi, respectaré a la resta.

Separem el gra de la palla

Tal volta, després de l'anterior escrit, el pas natural siga intentar aclarir-nos sobre quines qüestions són importants en la vida i quines no, o el que és el mateix, identificar què determina la importància de les coses. Quines coses són les que ens haurien de preocupar mínimament, per començar entenent els nostres estats d'ànim.

Personalment veig raonable, normal, inclús natural, la preocupació per tots aquells temes que afecten a la pròpia persona de manera directa.
Per exemple, podria no donar massa importància a que un ésser estimat optara per una vida que jo no compartira o que practicara hàbits que a mi no m'agradaren; no obstant em preocuparia sentir-me menyspreat, o no respectat, per aqueixa persona.
Aleshores seria en aquests casos quan sentiria la necessitat de fer-li-ho saber a aqueixa persona, és a dir, d'intentar canviar aqueixa situació de malestar, encara que el canvi només consistira en conèixer els motius que han conduit a l'altra persona a menysprear-me.

Per què ocorre açò? Per què en aquests casos sí que ens podem veure amb el deure personal de canviar la situació? És com una defensa emocional. Perquè quan estimes una persona, indistintament que es tracte d'un amor, amistat, familiar, etc., el que ocorre és que l'incloem en les nostres vides d'una manera tan profunda que passa a ser part de nosaltres. Per eixe motiu ens dol tant una mala resposta, o paraula, o acte per part d'aqueixes persones. I necessitem saber què ocorre per tal d'aplicar canvis que transformen la realitat per a que aquesta deixe de ser nociva.

Un canvi pot tractar-se simplement de comprendre l'altra persona, o pot ser plantejar-se seriosament restar importància a l'altra persona, o siga, llevar-li protagonisme a aqueixa persona en la teua vida.

Si aconseguim poc a poc separar el gra de la palla en quan a temes que ens duen de cap, podrem centrar-nos amb més claredat en allò realment important i serem capaços de trobar-li solució amb més rapidesa i serenitat, amb més sensatesa i d'una manera més precisa.

Solta't!

Fent una anàlisi ràpida i sensata, ens adonem que allò que podem controlar a les nostres vides és realment poc, i de la resta, ja ni parlem. Aleshores de què serveix la voluntat de controlar allò que traspassa la línia de l'individu? Què ens motiva? Amb quina finalitat? Per a controlar cal planificar, anticipar fets que no han passat, imaginar coses que potser mai succeïsquen. Però no només això, sinó que cal la imposició d'una força per tal d'acoblar l'entorn als canvis que volem que tinguen lloc. Hem de tenir clar quines situacions tenim possibilitat de controlar i, en cas afirmatiu, per quina raó volem controlar-les.

Personalment he aplegat a la conclusió que els canvis només són controlables -de ser-ho- a nivell personal. És a dir, només puc plantejar-me controlar la meua persona. I amb controlar vull dir entendre la meua singularitat i actuar segons decisions lliures d'interferències negatives. Sense autoritarismes, sense imposicions, sense pressions, coaccions ni manipulacions cap a ningú. Només jo. Com crec haver dit en altres escrits: "una revolució només pot començar i acabar en mi". Ara bé, les conseqüències dels canvis en la meua persona poden tenir resultats sorprenents en l'exterior.

Aleshores, té cap sentit intentar controlar l'entorn? Ens estaríem equivocant de camí? Si ens desagrada alguna cosa que travessa algun dels nostres sentits, ens hauríem de preguntar si està sota el nostre control, és a dir, si està en les nostres mans canviar això que ens provoca aqueixa mala sensació. Però sobretot, hauríem de preguntar-nos per la necessitat de canviar això.

Tal volta hauríem d'ignorar allò que no tinga una importància vital per a nosaltres. Hauríem de ser indiferents a allò que no siga crucial per a la nostra vida? Al que em referisc i, parafrasejant un famós personatge, és a "l'habilitat de passar d'allò que no tinga una vertadera importància". Deixar que l'existència del món vaja cap on haja d'anar. Si és a la merda, doncs a la merda. Deixar d'intentar controlar-ho tot.

Soltem-nos!

Fora de control

Les persones que ens envolten, sobretot aquelles amb les que tenim algun tipus de relació, esperen que penses i actues d'una determinada manera. Inclús quan els teus pensaments són, diguem-ne, diferents als de la majoria, acaben acostumant-se a la teua dissensió. Una dissensió planificada i previsible, sense efecte algun. Al final, per al benestar de la multitud, és necessari que penses i actues segons allò que tenen previst, per molt extravagant que sigues.

Com a resposta a açò, potser siga interessant experimentar el descontrol voluntari. Fer allò que no esperen. Dir el que no esperen que digues, o callar quan esperen que parles. Acceptar (encara que no siga sincerament) quan el que esperen és que rebutges. Animar quan esperen que critiques. Mostrar-te indiferent quan esperen una reacció. Alarmar-te quan se suposa que has d'estar tranquil.

Provocar el trencament de l'estat de control. Eliminar la previsibilitat. Aleshores et converteixes en aquell que destrueix el control del teu voltant, evidenciant la desesperació d'aquells que volen controlar. Com si minares els xicotets nuclis d'ordre preestablert. Potser siga interessant observar i analitzar la reacció d'aquells que creien tenir-ho tot baix control. Jugar amb ells mentre, en la pràctica, t'estàs alliberant.

Practicant la confiança

És freqüent també, degut a les brancades de la vida, forjar-se una actitud desconfiada, habitualment malpensada. On solem destacar el costat negatiu d'allò que, potser no tinga perquè ser tan amenaçador.
En alguns casos, aquesta actitud resulta desmesurada, i ens convertim en víctimes del descontrol de les emocions. Aquesta eina que en circumstàncies més transcendents, resulta ser una gran aliada, la transformem sense adonar-nos-en en un vici.

Potser siga convenient practicar la confiança voluntària, la ingenuïtat provocada. Transformar-nos en éssers que acceptem les suposades bones intencions d'aquells que ens envolten i que, per culpa d'altres individus que ens són nocius, carreguen injustament els primers, amb la nostra capacitat de resposta agressiva.

Una de les sensacions més immediates d'açò és el sentiment de benestar que t'envaeix quan saps que estàs sent just amb altres. Proporcionar benestar és una acció que sempre acaba retornant a l'emissor.

Intentar desprendre'ns, encara que siga experimentalment, d'aquells pensaments que en realitat ens tenen lligats a una personalitat que en part, se'ns ha estat imposada per les circumstàncies. Una personalitat que de vegades repel·leix a persones que no tenen cap càrrega conscient malintencionada, i amb les que val la pena compartir el temps.

Practicant el silenci

Una de les coses que em caracteritza, i potser a alguns de vosaltres també, és la costum de dir el que pensem. En ocasions, aquesta -per a mi- bella virtut pot tornar-se en contra, pel simple fet que quan parlem, no escoltem. No resulta negatiu pel fet de parlar davant de segons qui, ni del lloc. Resulta negatiu pel fet de parlar quan el que s'ha de fer, és escoltar. Les persones que som impetuoses, passionals, (també romàntiques, perquè no dir-ho) sovint ens trobem amb situacions que ens mostren que el que hauríem d'haver fet era callar, i escoltar.

No és estranya la situació en que traguem conclusions prematures, i freqüentment equivocades. Aleshores ens remetem a un sentiment de culpabilitat, que al cap i a la fi és un tipus d'avergonyiment. Moltes vegades quan ens parlen, ja estem avançant els esdeveniments, i imaginem allò que creiem que ens volen explicar o contar. Això ens condueix en ocasions a una sensació de malestar, per estar donant per suposat una història que donem per descomptat que serà desagradable per alguna raó i que, en realitat, no ens han contat, perquè simplement són imaginacions.

Cal fer un exercici de confiança, almenys sempre i quan no tinguem evidències per a pensar el contrari. Per a aprendre a tenir confiança cal escoltar, perquè en aquesta capacitat d'atenció s'ha de fonamentar la valoració que puguem fer després.

Podem experimentar amb el silenci. La nostra vida pot ser una experimentació contínua. Podem anar provant com es van despertant les emocions en nosaltres segons les situacions. Provem a exercir el silenci, i quan ens vinga la "necessitat" de parlar, continuar en silenci per a, després, valorar si haguérem estat encertats o pel contrari, haguérem tret una conclusió equivocada.

Sobretot hem de tenir present que cadascú té una visió distinta de la realitat, perquè senzillament, cadascú creem la nostra a cada instant. Potser la pràctica del silenci, l'escolta i l'espera, ens ajuden a conviure i relacionar-nos amb els individus que ens envolten.