Infants del món, escapeu!

Escolte un grup de xiquets i xiquetes, d'entre sis i huit o nou anys aproximadament, tal volta deu. La seua obsessió (en el millor dels sentits), no és altra que explorar un lloc que no han xafat mai. Aventurar-se, sense por, amb curiositat.

Escolte a un d'ells dir: "anem cap allà, a veure què hi ha". Aguaite per la finestra i els observe amb un somriure nostàlgic a la cara, quasi amb un nuc a la gola. Què han fet de la meua vida? -em pregunte-. Què he fet jo d'ella?

Per accedir a eixe lloc verge per a ells, han de baixar un desnivell de vora un metre i mig. Una alçària que els sobrepassa a tots. No obstant tots baixen, excepte la més menuda dels membres, que es queda dalt amb desil·lusió per creure que no podrà anar amb els seus amics. No pot baixar ella sola. Però no és problema, la resta no dubten en ajudar-la.
Els perd de vista, i les veus es dissolen entre els tarongers fins que no queda rastre d'ells.

Construeixen improvisades casetes. Fortificacions per mantenir el que han construït ells sols. Creen el seu espai, apartat de la civilització, enmig dels arbres. Agafen materials d'ací i d'allà. Fils, cordes, taulons de fusta, cartrons, branques. Aprenen a viure, com ho ha fet l'espècie humana durant milions d'anys. Encara posseïm eixe instint, eixa habilitat.

Tot i això, aviat, aqueixos xiquets l'aniran perdent, l'aniran deixant de costat, la desaprofitaran. Aviat estaran tan immersos en l'escola, instituts, universitats, treballs... que no recordaran que un dia van ser lliures, que vivien en un estat mental d'absoluta llibertat. No sabran que posseïen una ment totalment anàrquica.
Si ningú els haguera esclavitzat, si els hagueren deixat ser lliures, sense cap dubte serien ara els components d'una tribu autònoma, amb coneixements, sàvia i encoratjada.

Maleïts els pares! Maleït tot aquell que pose entrebancs a la llibertat. Maleït aquell que mutile una vida per simples vicis autoritaris i infinitat de prejudicis.

Xiquets i xiquetes del món: Escapeu! Viviu!
Viviu com no s'han atrevit els vostres pares. Pares plens de pors, temor, i pànic a no ser controlats i no controlar. Pares ja viciats i seduïts per la decadència monetària i els "luxes" materials.

Xiquets i xiquetes del món: Sigueu el fracàs escolar més absolut i frustrant per als vostres mestres i familiars. Incubeu el desafecte i el rebuig per tot tipus d'esclavisme. Lluiteu per això que sempre ha sigut vostre: l'esperit de llibertat!

Xiquets i xiquetes del món: Vos estime a tots i totes.
Per favor, sigueu lliures!

La mania de tenir fills

En aquesta societat occidental tan moderna, tenir descendència s’ha convertit en un punt més a complir de la llista de tasques que s'espera que assumim: escolarització, desitjar productes que no necessitem, treball, comprar aqueixos productes, parella, casament, fills, endeutament, habitatge, jubilació, passejar al gos, consumir telenovel·les...

Naixem immersos en un entorn nociu que s'oposa per tots els mitjans al desenvolupament humà. Decidir tenir descendència havent sucumbit abans a una existència corrupta, decadent, mísera i esclava, en la que aquesta civilització ens submergeix i, que ens torna incapaços de relacionar-nos de manera plena amb la resta d’individus i amb la natura; és condemnar al nou ésser a una vida de la mateixa ínfima qualitat. Cal trencar eixa cadena, i cal fer-ho amb determinació.

Al nàixer som manipulats per persones estranyes, apartats de la nostra mare. Més tard ens confinen en llocs especialitzats en l'empresonament humà (guarderies, escoles...), ens aïllen envoltats de productes colorits derivats del petroli esperant que es convertisquen en substituts del contacte humà i de l'afecte. Mentre no som capaços de caminar ens desplacen privats del contacte directe. Intenten suplir el pit matern amb un recipient. Ens silencien col·locant-nos un artefacte plàstic en la boca. Passem les nits desterrats del cau familiar, en un territori engabiat, sols. Creuen que som màquines que funcionem a base d’amenaces i control exhaustiu. Ningú té interès per entendre'ns. No s'estan criant persones, sinó eines de treball per a una vida de submissió absoluta.

Tot açò ha de desaparèixer. Hem de ser humans, i tenir fills humans. És el primer pas per a una nova generació de persones estables, afectives, independents i fortes. És tasca dels pares en primer lloc (i d'ells mateix després), rebutjar conscientment i de base tota forma de reclusió física i mental del nostre fill, rebutjar qualsevol tipus d'estructura manipuladora, des dels metges, fins les escoles, passant pels productes d'"entreteniment". La natura és el lloc on trobarà tot l'entreteniment possible, i la família on trobarà tot l’afecte que puga imaginar.

No podem permetre que la llibertat de les noves generacions acabe just al eixir del ventre de la mare.