Policies vs. més policies

Joves apallissats a València per defensar l'Escola de la que són víctimes. Policies de sí mateixos contra la "policia de sí i de tots".

Pedro García Olivo

(Extret del seu Twitter, i traduït)

Sembla que saps quin és el seu paper,
però saps quin és el teu, i per què?

Poc més a afegir a aquesta frase. Qui m'ho anava a dir... Reclusos que s'indignen perquè la presó es cau a trossos. Els professors, com alcaids, felicitant els alumnes per la seua labor. Aviat els professors sols seran necessaris per a conservar una referència, una justificació del domini exercit.

Esclaus lluitant per unes xurriaques de seda, empunyadura de marfil i bordons d'or. Al capdavall, els fets de València: manifestacions, càrregues policials, mítings a colp de megàfon... Són fruit d'una guerra entre egos. Tal volta fóra convenient en primer lloc, analitzar què està defensant l'ego, i què el motiva a fer-ho.

Bandades de persones que han assimilat el rol que han heretat (imposat), sense qüestionament algun, i amb total submissió. Policies miserables defensant l'Estat sí o sí, titelles mercenàries; i estudiants que defensen l'Escola sí o sí, titelles acomplexades. Discursos enrabiats que no fan més que intentar salvaguardar el propi ego, com qui intenta no ofegar-se movent els braços i les cames en totes direccions.

El Sistema en que vivim és el Sistema de la Síndrome d'Estocolm. Un sistema de dominació que crea dos bàndols, i l'obligació de pertànyer a un dels dos. El més sorprenent és que pocs es lliuren de trobar el seu lloc en un d'ells. És increïble com pot existir un amor tan gran a un ens tan obertament contrari a la llibertat, a la vida.

En una batalla entre A i B, sempre guanya el creador de l'abecedari. Ni tan sols A es pregunta com ha acabat sent A, ni B com ha acabat esdevenint en B.

Escollir d'un aparador no és escollir, sinó obeir

Tria la vida.
Tria una ocupació.
Tria una carrera.
Tria una família.
Tria un televisor gran que et cagues.
Tria rentadores, cotxes, equips de compact disc i obrellaunes elèctrics.
Tria la salut: colesterol baix i assegurances dentals.
Tria pagar hipoteques a interès fix.
Tria un pis pilot.
Tria als teus amics.
Tria roba esportiva i maletes a joc.
Tria pagar a terminis uns vestits en una àmplia gamma de putos teixits.
Tria el bricolatge, i preguntar-te qui collons eres els diumenge pel matí.
Tria asseure't al sofà i veure tele-concursos que esmussen la ment i aixafen l'esperit, mentre plenes la teua boca de puto menjar-brossa.
Tria podrir-te de vell cagant-te i pixant-te damunt en un asil miserable, sent una càrrega per als ninyatos egoistes i fets pols que has engendrat per a reemplaçar-te.
Tria el teu futur.
Tria la vida.

Però, per què anava jo a voler fer una cosa així?
Jo vaig triar no triar la vida.
Jo vaig triar una altra cosa...

Trainspotting

Principi d'addicció

Addicció: Dependència psicològica i/o fisiològica d'una substància o d'una pràctica, més enllà del control voluntari..

Podríem dir que aquella persona que té aquest tipus de dependència, sistemàtica, és esclava d’eixa dependència. Esclava perquè és incapaç d'autogovernar-se i, alhora, necessita d'algú o alguna cosa que el dirigisca. El resultat de l'addicció és la pèrdua de llibertat, doncs s'està supeditat al consum de determinades substàncies o productes, i a la pràctica de determinades accions.

Una addicció es desenvolupa com un element en la vida per aconseguir moments de plaer, sovint confós amb felicitat o benestar. Aquest benestar efímer és artificial, i incapacita al subjecte per a ser una persona íntegra, estable i emocionalment sana.

El subjecte acaba per identificar de manera automàtica la felicitat amb l’objecte de dependència.