Esclaus de la causalitat?

Una discussió recent va desembocar en una qüestió primordial del pensament humà: tenim capacitat i poder de decisió, o pel contrari estem determinats per les circumstàncies?
Contràriament a mi, hi ha qui defensa la idea de causalitat: som les conseqüències de fenomens anteriors, i alhora la causa de futurs fenomens. Amb açò concorde en part, però no amb la idea de manca total de decisió. Cert que tot fenomen té unes conseqüències, però aquestes, pense, tenen unes limitacions: el fenomen de la consciència.
De totes maneres, tot això em va obligar a preguntar-me com podria estar jo segur que la decisió que afirme haver pres, és realment meua. Com saber si realment ha estat determinada inevitablement per les circumstàncies?

La teoria de la causalitat implicaria l'existència d'una mena de destí predissenyat, o almenys inevitable. Seríem com una espècie d'autòmats, esperant reaccionar com s'espera de nosaltres. Peces del joc de l'univers. Allò que ens ocorreria formaria part d'una mena de broma còsmica.
Quina cosa més absurda serien aleshores, els sentiments i emocions, alegrar-se o lamentar-se seria absurd en una existència predeterminada. Açò obligaria a acceptar la frase: "si ha passat és que havia de passar". D'altra banda, el fet que a mi m'agrade o no aquesta idea, no implica que siga falsa o vertadera. Així que cautelosament em limitaré a fer observacions sobre la causalitat.

No puc evitar observar que, si l'existència es tracta d'una successió inevitable de fenomens encadenats, podríem tirar enrere per anar descobrint la causa de cada fenomen, per tal d'esbrinar una espècie de fenomen primigeni. Però és possible que no hi haja principi, és possible que el suposat començament de tot siga simplement una il·lusió, ja que el temps, pense, ho és.

Me n'adone també que he sigut testimoni d'aquest tipus de raonament (causa-efecte), per a intentar disculpar, argumentar o justificar una actitud derrotista, inactiva, submisa... que es deixa arrossegar perquè "les coses són així: inevitables". Tot fenomen (acció, comportament, succés...) quedaria justificat en aquesta teoria perfecta.

Per al final, l'observació més important: la meua experiència és la que determina què pensar sobre el tema. L'experiència és el conjunt de resolucions a partir de la percepció + la interpretació. La interpretació que faig dels fenomens que percep a través dels meus sentits determina la meua realitat. La Realitat no pot ser experimentada com a fenomen absolut o universal, sinó com un fenomen condemnat al camp subjectiu. Per aquest motiu, tota cosmovisió, inclosa la de la causalitat, inclosa la meua, i qualsevol altra, és una creença en sí mateixa. Perquè, com estar segurs de res? Només podem afirmar què ens agrada i quines creences s'ajusten més a la nostra experiència.

La vacuïtat és l'únic component que observe, que és comú a tot plantejament. La vacuïtat final, última, la que abraça el rerefons de qualsevol idea de l'existència: res és cert ni fals, no existeixen tals vocables en aquest punt. Tot pensament, per tant, entra dins de les possibilitats de ser desenvolupat com a cosmovisió, com a moral, com a valor, o com al que siga.

A tu, que llegeixes açò

VACUÏTAT

Senc una tranquil·litat quasi total en allò que respecta al meu futur. No m'importa el més mínim el que puga vindre. Ací estaré jo, només jo, per a variar... per fer-li front. Si en algun moment havia pensat que junts ens enfrontaríem a la nostra incertesa, estava equivocat. Això és tasca única de cadascú. Un camí d'una sola plaça, que desapareix a mesura que u avança sobre ell, i on cada pas implica jugar-se-la.

Parle del valor necessari que cal per adonar-se que qualsevol futur és imaginari. Certesa? Cap ni una, de res, en absolut. I els records de temps anteriors tenen per costum transformar-se en allò que a u li agradaria que haguera passat. Els records acaben sent manipulats per a adaptar-se a les teues penúries i mancances. T'obstines en tindre esperances idíl·liques basades en un passat fals, inexistent, fantàstic.
I el present? Què en diem del present? Condemnat, segrestat per la por a enfrontar-te a ell. En definitiva, autopànic. T'has convertit en un desconegut per a tu mateix, i tens por de descobrir-te. Hi ha qui prefereix ser viscut per les circumstàncies, que dominar la pròpia vida. Per als covards, el present queda transformat en un perpetu record de mentides passades, mesclat amb la imaginació d'un futur fantàstic. El present queda, per tant, encadenat, mort. Tu has exterminat el teu present, que és l'única cosa que té el do de l'eternitat. El present mai s'acaba, mai. Però tu no deixes d'evitar-lo. T'has convertit en un ésser en contínua mort.

Potser afirmes amb relativa seguretat entendre el que et dic, en veritat no és massa complicat. Però el valor real, el Sant Grial rau en l'experiència, en sentir-ho. Alguna volta has sentit la vacuïtat? Eixa comprensió sobre la inexistència de valors: cap cadena social ni cultural, cap academicisme, cap intel·lectualisme, cap professió, cap possessió, cap record inútil, cap imaginació sobre el futur que parasite la teua ment... Sentir com recorre el teu cos eixa sensació d'omnipotència. Com s'expandeix el teu ésser més enllà dels confins de l'univers. Ho has experimentat alguna vegada?
Entenc una resposta negativa. A mesura que dediques més esforços a complicar la teua vida amb artificis i succedanis, més complicat et resulta desprendre't-hi. No te n'adones que cada acceptació sociocultural és una nova cadena. Les simples paraules d'una persona com jo, que t'avisen de tot allò que et pot destruir, són per a tu suficients per omplir-te d'ira, d'odi, de rebuig. Et comportes com un ionqui al que se li adverteix, de tant en tant, que té un problema amb l'heroïna. En aquest cas no és el cos el que es ressent de la intoxicació, sinó la teua ment.

En aparença som persones paregudes, però per dins, sóc pura llum, energia, sóc una supernova explotant, una nebulosa creadora d'estreles. Tu eres un calabós amb potes, eres la desesperació, el descontrol sobre tu mateix, eres una presó, creador de barrots.
Potser et preguntes, si tant poderós sóc, si tant omnipotent i superior, perquè no tinc luxes, o comoditats, o una vida reeixida... No entens res, la meua vida ja és un èxit en sí mateixa, però això que tu anomenes èxit no m'interessa, m'opose a tal. Avorrisc tot menyspreu de la Vida, en majúscula, la que s'experimenta en llibertat, la que es basa en la pròpia voluntat, i la que aporta felicitat inevitable. No a eixa aberració d'esclavitud a la que alguns es molesten en anomenar "vida". Seguir els dictamens del treball, del consum, de la societat, de la cultura, de la religió, de l'Estat... tot això em mataria! Desintegraria la Vida fins convertir-la en una burda entrada de diccionari. He tastat l'autèntica llibertat, i no vull renunciar a ella, no ho vaig a fer.
En canvi tu, eres una persona empresonada per unes normes, lleis, morals, cultures, complexos, pors... imposicions absurdes a més no poder, i el que és pitjor: a les que acceptes amb total indiferència. No tens reserves a l'hora de donar excuses sobre la teua pobra debilitat espiritual. Tens el victimisme per passatemps. T'autocompadeixes contínuament. A qui pretens donar llàstima? A mi? Hahaha... aah, no... t'has equivocat de persona, no sentiré llàstima per tu. Sóc capaç de detectar totes les martingales i xantatges que intentes disparar-me des del teu decadent i moribund esperit. L'únic que fas és endinsar-te més i més en el teu propi desert.
Arremets contra allò que intenta salvar-te, i abraces el que et condemna. El teu complex d'inferioritat és un vici espiral. Només aconsegueixes distanciar-te de l'alliberament. L'alliberament, et dic, és el Teu propi camí, i el de ningú més. Eixe és l'autèntic. No el de la cultura, no el dels pares ni els professors, no el de la massa, això mai. No cap camí preexistent. Doncs tu t'hauràs d'encarregar de crear el Teu.

Ser receptiu a les consideracions d'un mestre no té cap component nociu. Un mestre comença a ser-ho des que una altra persona se sent intrigada i accepta els seus coneixements, i els exposa a valoració i crítica profunda. Tindre mestre o mestra no indica en absolut inferioritat per part de l'aprenent, no implica debilitat. Tot el contrari, significa voluntat de trobar el camí, de crear-lo.
Sempre que el mestre intente ensenyar-te a crear la teua pròpia via, sent aquesta, alhora, totalment diferent a la d'ell, serà un bon mestre.
El mestre o la mestra aprecia com un tresor la voluntat real, la independència, l'autonomia i la llibertat d'aquella persona a la que ajuda a trobar-se. El principal objectiu del mestre és que l'aprenent esdevinga mestre. Açò significaria que l'aprenent ha passat de comprendre a sentir, a experimentar. I aquesta nova condició el transforma en una persona perfectament capaç de crear univers, i explicar els secrets i misteris d'aquests processos.

No obstant, es freqüent que tu, habituat a confondre els condicionaments socioculturals amb la panacea de la inofensivitat i la felicitat, interpretes en el mestre un component perillós. Segurament cregues que aquest no busca una altra cosa que menjar-te el cap amb històries i contes pseudoalliberadors, i que en definitiva no vol més que fer de tu una còpia d'ell. Jo et dic que t'equivoques a tots els nivells, però de tu depèn, com no pot ser d'altra manera, esbrinar-ho.
En açò no hi ha persones que et donen solucions ni et planifiquen la vida, com tens per costum. En açò, tu eres el creador de la Teua pròpia existència, i pots començar a crear des de ja.

Els Altres: Experiència i Realitat

La meua consciència té l'aspecte d'una estrela de mar, o d'una neurona, o de qualsevol ésser amb diverses ramificacions (qui sap si tantes que dóna mandra de contar-les, o és que són infinites).
Així és com interactue amb els components que conformen la meua realitat. Uns braços interaccionen amb la part més íntima de mi, mentre altres ho fan amb els elements que compartisc amb altres éssers, com l'espai físic o les relacions personals. Així, les dades que percep cada braç, conflueixen al nucli, a la consciència, per a muntar l'experiència, per a donar sentit a l'instant present.

El transfons, no obstant, no és altre que la vacuïtat total: res té valor per se. Però què és això del valor? El valor és tot allò esdevingut a partir dels processos de percepció i interpretació. Res és, ha sigut, ni serà. La percepció i interpretació no implica fidelitat, és a dir, que siguem capaços de percebre i interpretar no implica que l'objecte en qüestió existisca tal i com el percebem, això està clar. Aleshores, què implica que estiguem condemnats a la inassolibilitat de la Realitat? Implica, ni més ni menys, que mai podrem estar segurs de res.

Tot i això, la nostra ment ens ofereix un mecanisme que actua com un equip de muntatge. Les nostres deduccions són el resultat de la comparació. Com donar un pas sense tenir la suficient seguretat (que no l'absoluta) de no intuir cap risc? Amb l'experimentació, bàsicament. Amb la prova podem tantejar les propietats i funcionalitats dels components que configuren la nostra realitat.
I què hi ha de nosaltres? Com demostrar-nos que existim? Perquè sembla que en tot moment donem per suposat que sí que existim. Sembla que som inqüestionablement existents. Si ho pensem un poc, ens adonarem que a aquesta conclusió hem aplegat a través de l'experimentació. Nosaltres ens preguntem a nosaltres mateixos, ens comparem amb l'entorn, amb els altres components. La percepció del Jo és el resultat de la comparació de dades. Però amb qui les comparem? Qui és si no el Jo aquell que processa aquestes dades per aplegar a la conclusió de l'autoexistència? Efectivament, som la nostra pròpia referència.
Existim al mateix nivell que la resta de coses que creiem que existeixen. Totes han sigut creades i assimilades a través del mateix mecanisme. Afirmar o negar l'existència d'un altre ésser o d'un altre objecte, està a la mateixa distància que afirmar o negar la pròpia existència. Heus ací la pura vacuïtat, la que integra fins i tot el propi Jo. La que qüestiona el Jo des d'abans que aparega.

No hem d'anar justificant, com si es tractara d'un examen, com percebem i interpretem cada factor de la nostra realitat. Justificar-ho? Davant qui? Per què? No estaria fent altra cosa que realitzant un autoexamen amb preguntes absurdes. No obstant, la meua experiència, la mateixa que em diu que jo existisc, em diu també que estic envoltat d'altres éssers amb autoconsciència. Açò canvia les coses, açò situa aquests éssers, automàticament, al mateix nivell que jo (i de fet, que tot). Éssers que, com qualsevol altre component de la realitat, no poden ser percebuts ni interpretats de manera fidel. Però l'experiència també em diu que respecte als éssers amb autoconsciència, tinc un avantatge: Puc comparar les meues dades amb les d'ells. Continue sense necessitat d'autojustificar-me, seria absurd, però de sobte tinc l'oportunitat d'apropar-me -a una escala probablement ínfima- a un coneixement més afinat.

Existeix el meu concepte de mi (el que jo cree de mi, concretament), i existeixen altres éssers amb autoconsciència. Aleshores deduisc que aquests tenen els seus propis conceptes d'ells mateixos. No cal fer grans experiments per comprovar que així és (almenys en la meua realitat). Aquests éssers autoconscients, com jo, poden ser creadors de fenòmens. Fenòmens que potser mai entenga tal i com van ser creats, però alguna cosa d'ells aplega fins a mi.

D'aquesta manera, l'estructura d'una espècie de neurona holoàrquica amb moltes extremitats s'ajusta bastant a la meua concepció de percepció, interpretació, i realitat. Uns braços s'entrellacen amb els components interns del Jo; mentre altres s'estenen fins entrellaçar-se amb els altres d'altres éssers autoconscients; i altres s'estenen entrellaçant-se amb objectes aparentment estàtics, com pedres, aigua, arbres...
Aquests braços actuen com extremitats emissores-receptores. Els objectes envien dades als braços sensitius, però el nucli no té possibilitat de comparar aquestes dades més que amb sí mateix. Açò dóna lloc a una combinació de dades creat pel Jo, que és qui té l'última paraula en qüestió de conceptualització de la realitat. Els objectes no tenen capacitat de rèplica, encara que aquesta estiga, en darrera instància, adornada amb la interpretació del Jo.
D'altra banda, els objectes dinàmics: els éssers autoconscients, tenen la capacitat de reforçar o debilitar la validesa de les dades rebudes pel nucli del Jo. Açò implica que compartisc existència (sense importar el més mínim si és vertadera o fictícia) en determinats punts de la meua realitat, amb altres "éssers": concretament on s'entrellacen aquests braços amb els seus, en els punts d'intercanvi de dades, en els punts de contacte.

Tot i que en qualsevol cas, jo seré aquell que done el sentit últim a les dades rebudes des d'altres éssers, açò no implica que el resultat interpretatiu d'aquesta interacció siga propi en termes absoluts. Jo he acceptat l'existència d'eixos éssers (així com de les seues capacitats) i la resta d'objectes, de la mateixa forma que accepte la meua pròpia. Totes aquestes acceptacions s'han donat simultàniament. No existeix un Jo primer i un "resta" després. No hi ha prioritat entre Jo i no-Jo si no és creant valors que així ho disposen.
Alguns dels fenòmens he hagut de comparar-los amb dades que no m'esperava, que no havia creat, que mai havia escoltat, etc... Fenòmens originats sota un control o poder aliè a mi, al Jo. Açò, per a mi, és un indicador de que compartisc partícules d'existència. No té res a veure amb reticències a la possibilitat d'estar sol en termes absoluts. No puc estar segur d'això, com no puc estar segur del contrari. La seguretat total queda exclosa de qualsevol raonament, per absurda i per inútil. Com tenir por, ansietat, recel, per una qüestió absurda?

L'experiència de l'Altre

La realitat, obligada a modelar-se per l'experiència, es transforma en un concepte multidimensional, holoàrquic (com diria Ken Wilber). La subjectivitat més pura, total i absoluta, immersa en la dimensió més singular, la del Jo. I degut a eixa subjectivitat extrema: la dels Jos. La de tots els Jos possibles de ser imaginats i creats.

Després es trobaria potser, la primera de les dimensions col·lectives -immediata a la dimensió singular o subjectiva-, de caràcter sensorial, i compartida per les similituds inherents a la pròpia espècie humana. La dimensió del consens experiencial. Aquesta dimensió de la realitat configurada a base de comparacions contínues. Recepció d'informació, interpretació de dades, comparació amb les interpretacions d'altres subjectes, consens: realitat comuna o col·lectiva. Aquesta dimensió té infinitat de germanes bessones, cadascuna amb la seua personalitat, amb vides paral·leles, compostes per altres subjectes.

En tot moment parlem de construcció, o creació, de la realitat. Al nivell que siga, en la dimensió que siga.
Realitat objectiva? Imagine, per experiència, que ahí estarà, amb la seua estètica inassolible. El que sí és assolible és una dimensió de la realitat cada cop més ampliada, encara que siga en un grau minúscul, o fins i tot merament humà, a través de la comparació i l'experiència amb altres éssers capaços d'interpretar.
Seguretat dels esdeveniments? Ninguna, em resulta absurd parlar de seguretat, de seguretat total.
Els subjectes amb els que podem comparar són limitats, i les interpretacions que fem cadascú estan filtrades. Com apropar-nos amb seguretat a la Realitat? Impossible. Encara que, si ens parem a pensar, com podem estar segurs de que no coneixem la Realitat? Si no podem estar segurs de res... En veritat no hauríem d'estar segurs tampoc d'açò últim. No obstant, aquestes qüestions s'expliquen a través de l'experiència. Diem que no sabem res amb seguretat, ni tampoc podem apropar-nos a la percepció de la Realitat. Però si parlem de realitat humana, animal, viva, terrestre... la cosa canvia. Eixa realitat (o eixes realitats) es tornen, de sobte, en quelcom factible, practicable, albirable.

Defensar una visió pròpia com quelcom absolut, a defensar a capa i espasa, pel simple fet que estem condemnats a transformar en subjectius tots els fenòmens i les experiències, per a mi, és absurd. Per descomptat que, per a facilitar la comunicació, considere raonable no estar a tota hora exterioritzant indicadors subjectivistes com: "potser", "tal volta", "segons crec", "des del meu punt de vista"... Però això no implica que la pròpia cosmovisió es convertisca automàticament en un concepte universal.
Una persona empresonada, que passa les 24 hores del dia a la seua cel·la, pot concebre eixa cel·la com el seu univers, tenint els murs com els límits d'aquest. Però en el moment que rep una visita, el seu univers està obligat a: o expandir-se, o incompatibilitzar-se amb el del visitant. La incompatibilitat pot crear conflictes o no. I aquest conflicte pot ser desitjat o no, voluntari o no. La meua experiència és la que m'indica que tot açò que estic explicant pot estar succeint d'alguna manera. Altra persona podria interpretar que el visitant és, simplement, un nou element del seu univers, com els barrots de la finestra, o la llitera en la que es gita.
Personalment, percep en el visitant un potencial creador semblant al meu, allunyat de les característiques immòbils dels barrots o la llitera. Però això és cosa meua.

La meua experiència em diu també, que el procés de recepció, interpretació i compartició de noves dades (com les que em pot aportar un altre ésser), independentment del resultat final (rebuig de les dades o acceptació), m'aporta una nova visió de la dimensió de la realitat que estic experimentant. I aquesta nova visió la visc com una expansió de totes les dimensions alhora.

Però tot aquest discurs no ha fet més que moure's en la dimensió singular. No és més que l'explicació de les dimensions que visc a través de l'experiència. Al capdavall, com he explicat, és l'experiència la que em guia, i sobre ella vaig considerant més adequat o menys l'absorció de dades o el rebuig d'aquestes.

Tot discurs és fruit de l'experiència viscuda, de la manera en que entrellacem els fenòmens experimentats, del sentit que li donem a les baules que conformen la gran cadena de la interpretació que subjau en la nostra existència.
Cap explicació està lliure de l'adob personal, ni tan sols aquesta que intenta explicar que res està lliure de la decoració subjectiva. Però l'experiència em diu que aquest raonament no és suficient per ignorar allò que em puga aplegar (més degradat o menys) dels fenòmens que m'envolten. L'aproximació als éssers que experimente provoca interessants expansions del meu univers particular.

Sóc un creador ambulant d'obres de teatre. I la meua experiència m'adverteix que he de ser acurat amb els personatges que se'm colen a l'escenari. Podria causar-los algun dany, o podrien arruïnar l'obra, qui sap...

Diàleg impossible

Els pensaments, les idees, les filosofies... la vida, ens porta per camins que potser mai sospitaríem. O millor dit, els camins que creem, i que escollim caminar, desemboquen en moltes ocasions en reflexions i conclusions (temporals) sobre l'existència, o la realitat, que mai hauríem sospitat.

Si ens parem a pensar un poc sobre açò, podrem comprovar que, quan intentem esbrinar què ha produït la nostra manera de pensar, ens sentim aclaparats. És a dir, com hem acabat pensant així. Són tantes coses! Tantes experiències, tants xicotets pensaments encadenats, tanta relació causa-efecte...

Aplega un moment, del qual som conscients sempre quan l'hem sobrepassat, en que estem tan endinsats i hem avançat tant en el nostre pensament, que explicar-lo a una altra persona notablement distinta, es torna una tasca inútil. No és que siguem més llests, o intel·ligents, o intel·lectualment més avançats que la resta, ni molt menys (en qualsevol cas és una qüestió que no m'interessa), sinó que ens hem tornat tan experts en la nostra realitat, que qualsevol intent de convidar a una altra persona resulta, en ocasions, fins absurd. És com si miràrem de convidar a un amic a casa, i per alguna raó no poguera passar de la porta, tot i estar oberta.

En algunes converses he observat que al explicar-me, l'altra persona ha assentit contínuament, i ha assegurat entendre el que deia. Però en nombrosos casos (molts) ha sigut evident que no m'estaven comprenent. Tot i dir que sí mil i una voltes, jo sabia perfectament que no assimilaven la profunditat real del que deia, les implicacions, totes les conseqüències. Són coses que es noten de seguida, de la mateixa manera que quan, al contrari, perceps que t'estan entenent.

D'ací naixen els bojos, els estrambòtics, els bohemis, etc. Però ocorre una cosa curiosa, aquestes qualificacions són tradicionalment obra d'aquells que no entenen. És a dir, en la direcció "Boig⇒Normal", no sol existir aquesta concepció de boig. Açò, pense, es déu a que el presumpte boig ja ha passat per la normalitat abans de esdevindre boig. O siga, ja té la lliçó apresa, i compren la normalitat del Normal. En canvi, la bogeria del Boig, resulta exòtica i desconeguda per al Normal. De fet, per això el Boig és boig, i el Normal és normal.
Però la categorització de "boig" només serveix al Normal per a designar a la persona que s'allunya de la seua comprensió.
Però, com és possible que el Boig no aconseguisca explicar al Normal la seua realitat, si el Boig ja ha experimentat la normalitat? Hauria de saber quines paraules emprar, no? Doncs sembla que no exactament. Per la meua experiència, puc assegurar que a mesura que m'he endinsat en la comprensió de la meua realitat, les paraules van escassejant, i la concepció de la realitat pròpia s'explica a través de sensacions i emocions que només poden ser enteses si són experimentades.

Existeix, per tant, una inintel·ligibilitat. Una impossibilitat de comprensió, que es dóna en un grau suficientment elevat com per no poder mantenir una conversa íntegra i coherent a la profunditat necessària.
I tal volta siga així com ha de ser. Tal volta, eixe nivell de intel·ligibilitat estiga reservat a una esfera de la vida més íntima, compartida amb éssers especials, en la que un sol gest en la cara expresse més que una hora de discurs.

Parlant amb les pedres, i escoltant-les després

El culte a la natura consisteix en el reconeixement i l'agraïment. Reconèixer el valor que té per a nosaltres, i el que significa per al nostre benefici. I agrair dit benefici.
La natura ens ofereix benestar, ens cuida. És normal que li mostrem gratitud en base a eixa interacció. I no hi ha millor agraïment que convertir la cura en un acte recíproc, i transmetre-li el nostre sentiment.

Dirigim-nos a l'existència, comuniquem-nos amb ella. A cas té cap importància que el Sol, o la Lluna, o els arbres, les estreles, els rius i mars, les muntanyes o els insectes, les flors o les pedres no ens parlen amb les nostres paraules? No parlen valencià, però ens transmeten l'essència de la seua existència. Ens donen calor, ens fan llum o ens proporcionen ombra, ens captiven amb la seua magnificència, ens refresquen i ens donen de beure, ens proporcionen aliment, i ens guareixen. Res pot tenir sentit de manera aïllada, perquè de no ser pel conjunt, res no existiria. Tot està interconnectat, inclosos nosaltres.
Com no anàvem a comunicar-nos amb tot? Nosaltres tenim el nostre llenguatge, que el transmetem a través del nostre cos. Ens transmetem a través de nosaltres mateixos envers tot allò amb el que interaccionem. La resta de la natura també ho fa, cada ésser, cada cos, cada element, té el seu codi, la seua manera de transmetre's a ell mateix. Són codis diferents, que tampoc tenen sentit per ells mateixos, sinó que és al conjunt de codis on rau el sentit i la bellesa.

Ens comuniquem amb el Sol i la Lluna, amb la Terra i les estreles, com les nostres cèl·lules es comuniquen entre elles. Diferents tipus de cèl·lula, i cadascuna amb les seues veïnes. Podríem dir que cadascuna amb la seua vida, però sense raó de ser estant sola.

Així camine, sense Déus, amb el Cosmos

Parlar de Déus manca de sentit per a mi. Des de fa un temps he deixat les portes obertes a la possibilitat d'adoptar unes creences que, inclogueren alguna cosa a la que anomenar Déus. De fet espere que eixes portes mai no es tanquen. No obstant, he comprovat que quan més obertes han estat, aquests possibles Déus han acabat per esfumar-se.

Després d'analitzar com he viscut les meues creences, com les he simbolitzat i com les he interioritzat, em sembla que els Déus no poden evitar ser figures alienes -d'alguna manera- a la pròpia vida. És a dir, al procés de viure. Cert que sóc jo qui trie què és un Déu i què significa per a mi, i que jo el cree com vull; tot i això, sempre he tingut la sensació de que, d'alguna forma, era un estat -el diví- inassolible. Era com visualitzar la perfecció. Una perfecció sorgida d'un esperit, en el fons atemorit per la idea de la imperfecció.
Per més que imaginava, sempre semblava que em trobava un pas per darrere d'allò diví. Pense que és com una quimera. És el reflex d'allò que aspirem a ser, però amb l'inconvenient d'estar subjecte a la condemna de romandre sempre sota els seus designis. Sota els designis i les paranoies de l'horitzó, de la meta.
He descobert que no cal cap meta per a viure!

Déus són els que miren des de fora les insignificants existències pecaminoses, i condemnadament imperfectes dels éssers que els han creat.
Déus sense vida ni mort. Perquè la mort forma part de la vida, és -almenys- la cloenda d'una fase, o la transició a una altra, qui sap.
Els Déus em resulten figures covardes, que defugen el dolor perquè tenen por d'enfrontar-s'hi. Déu anomene al propi deliri de concebre's a un mateix com una cosa eternament inacabada. Quin millor Déu que un que busque conèixer els seus patiments, i traure'n profit? Aleshores sí que seria infal·lible. Aleshores ja no seria un Déu. Perquè aquest paper, aquesta capacitat, és tranquil·lament assolible. No és cap deliri que arrossega la humanitat com un pes encadenat al turmell.
És paper nostre convertir en gaudi i ensenyança els entrebancs de l'existència, per poder cridar ben alt: "Estime la vida!" Els Déus són ja figures febles i mediocres, que he superat.

He descobert que no cal assignar un component humà com un Déu a cap aspecte de la natura. El cosmos en sí mateix ja és tan sublim i tan infal·lible per sí, que mirar de concebre'l humanitzat significaria restar-li bellesa.

Sé que puc comunicar-me amb la natura, amb tot l'univers. És així com em relacione amb el coneixement, amb l'espiritualitat, amb la meua essència i la de totes les coses.
Els camins de la saviesa són molt diversos, i vet ací la seua riquesa, en la valia de totes les possibilitats alhora. I quin millor savi que aquell que sap el que sap, i també el que ignora?

La Voluntat d'Ésser

Què és el motor de la vida humana? La supervivència, com deia Darwin? La Voluntat de Poder de Nietzsche? Pense que el motor és la Voluntat d'Ésser, és a dir, la voluntat de veure's a un mateix de la manera desitjada.

No puc evitar qüestionar la Voluntat de Poder de Nietzsche, perquè de ser així, implicaria que tothom desitja dominar. Però pense que hi ha multitud de factors (circumstàncies, trets personals, context social o econòmic...) que poden donar com a resultat una persona que busca ser dominada, dirigida. Poden existir molts motius per a açò: comoditat, servilisme, facilitat, superioritat moral... I en relació amb aquest últim, com a curiositat, em ve a la ment una possible contradicció nietzschiana, entre la fase del Camell (Així parlà Zaratustra. De les tres metamorfosis) i la Voluntat de Poder. Diria que el Camell es troba còmode veient-se a sí mateix com aquell que pateix les desgràcies humanes, el que les carrega al seu llom, el que arrossega el pes de la servitud.
Tal volta siga la Voluntat de Poder el motor per a caminar cap al Superhome, però no el motor de la humanitat en qualsevol de les seues fases.

La Voluntat d'Ésser és el desig de veure's reflectit en allò que un imagina. La pretensió de veure's formant part d'allò que, en conjunt, configura una realitat -subjectivament- adequada. Les realitats estan formades per micro-realitats: situacions contínuament canviants. Inclòs a aquests nivells, allò que mou als humans és veure's en cada moment, en cadascuna d'eixes micro-realitats, essent com considera convenient.

Arribats ací, em sorgeixen unes qüestions:
Què seria de l'anhel de veure'ns a nosaltres mateixos d'una manera determinada, si no existira cap altre individu per a confirmar eixa auto-imatge?
La Voluntat d'Ésser va lligada a la manera en que ens perceben i interpreten la resta d'individus?
És una qüestió d'imatge allò que mou a la humanitat?

Pel moment, el que em sembla més clar és que: Percebem i interpretem l'entorn, i en base a això, creem una auto-imatge mental de com considerem que hem de ser en un moment determinat. Això és la Voluntat d'Ésser. És el desig de percebre canvis en els que, a través d'ells, ens vegem reflectits com ens agrada. I no és a través dels canvis que comprovem que vivim?
I potser, i dic "potser", d'això tracte la supervivència. I potser també, siga aquesta una forma distinta d'enfocar la Voluntat de Poder, potser...

Naturalment lliures

Qualsevol ens, pel simple fet d'existir, interfereix en el seu entorn. Podem imaginar que aquest ens compta amb infinitat de sentits per a percebre'l. No obstant, està inevitablement subjecte a una limitació: ell mateix, és a dir, la seua pròpia existència. La mera presència altera la suposada objectivitat de l'entorn. Per tant, qualsevol ens és intrínsecament incapaç de percebre l'entorn d'una manera pura. En definitiva, parlar de realitat objectiva, o absoluta, no té cap suport més enllà de la mera idea o concepció hipotètica -però inassolible- d'aquesta.

Els camins de la vida humana, venen determinats per la percepció de l'entorn, i per la seua interpretació. Si la percepció, tot i imaginar-la perfecta, ja compta amb limitacions; la percepció humana -que disposa de comptats sentits- està descaradament limitada. Si, a banda, la interpretació d'allò que percebem és variada entre individus, sembla evident que les idees i concepcions que es formen a les ments humanes tendeixen a ser naturalment diferents.

Comprenent a fons aquesta condició nostra, innegable, òbvia, em pregunte: com hauria de ser capaç un ésser humà, de pretendre estendre la seua percepció i interpretació personal a altres individus? En base a quina presumpta fita còsmica pot existir, per tant, autoritat? Germans, estem condemnats a estimar la llibertat, perquè ens pertany, perquè existim.

Cap al xiquet

Has d'assimilar profundament que res té uns valors propis pel simple fet d'existir. No existeix el bé ni el mal, ni allò correcte ni incorrecte. Són paraules massa pesants, són un llast per a l'ànima.

Eres tu, amic meu, qui assigna una interpretació a allò que t'envolta. No hi ha causes nobles ni vides infames. No hi ha cavallers ni dracs més enllà dels que tu eres capaç de crear. Però no oblides que així com has tingut el poder de crear belles històries, tens també el poder de destruir-les, de reduir-les a pols, al no res. Cap cosa no et limita, ni mai ho farà.

Intentar fer lluitar en duel el teu cavaller contra el d'un altre, és en veritat una fita inassolible. Perquè el cavaller adversari ha estat creat amb un fang que per a res és el teu.
Els cavallers podran cavalcar junts, o podran allunyar-se l'un de l'altre, però pretendre una confrontació és desitjar que, tan de bo, l'altre cavaller hagués estat creat pel teu fang.

Però digues-me, què és un cavaller sense causa per la que lluitar? No és res en absolut. Heus ací l'absurd de crear guerrers a partir de valors. Els valors estan per a crear savis, i els savis mai lluiten. Mai no ho necessiten.

Va de dogmes la cosa...

Ciència moderna i Religió organitzada, són dos cares de la mateixa moneda.
Els éssers humans percebem el nostre entorn, i l'interpretem. Ens caracteritzem per eixos dos trets: Percepció i Interpretació. És la base per entendre i assimilar que efectivament, la pròpia naturalesa humana esdevé sempre en infinitat de cultures, pensaments, idees... diferents.

La ciència moderna concep allò que creu que existeix d'una manera materialista, objectivista (per tant universalista), i racionalista. Açò vol dir que, no hi ha més que allò que percebem en comú la majoria dels humans. I en base a açò, els alts caps de la comunitat científica, dicten tesis que serveixen per a conduir una nova tendència cultural: la global.
Un exemple molt simple: el Sol. Per a la ciència no és més que una objecte mesurable i classificable.
No obstant, per a moltes cultures humanes, el Sol ha significat, i significa encara, molt més que un objecte amb una massa, moviments i característiques particulars. Ha simbolitzat des d'un déu, fins a un ens al que adreçar-se per a agrair la possibilitat de la vida. A cas hi ha alguna cosa negativa en comunicar-se amb la natura?

Per altra banda estan les religions organitzades, que a dia de hui no solen discutir -tot i que poden aparentar-ho- les tesis de la ciència moderna. Tot i això, no dubten en dictar com hem d'interpretar allò que ens envolta, així com les nostres emocions.
"Gràcies a la ciència, sabem que el Sol no és cap déu ni cap ens al que retre cult. T'has de dirigir a Jesucrist". O a qualsevol altra figura.

La ciència s'encarrega d'eliminar qualsevol rastre que implique una perspectiva pròpia, qualsevol possibilitat de determinació, qualsevol llibertat d'interpretació. Limitant la capacitat humana a la mera percepció externa: oïda, vista, olfacte...
La religió organitzada, d'altra banda, es dedica a imposar una perspectiva determinada de com s'han d'interpretar les coses.

Els trets bàsics que conformen la nostra existència: Percepció i Interpretació, intenten ser dirigits per aquests dos alcaids del cos i la ment: la ciència moderna i les religions organitzades. I per descomptat, cap dels defensors d'aquests dos agents de l'ordre suporta la idea d'un individu que prescindisca dels favors de la il·luminació científic-religiosa.

Cal trencar els valors existents, dinamitar-los, exterminar-los del nostre interior sense mirament algun. I cal llavors, encarregar-nos de crear nous valors propis, inventar-los. Això ens farà més lliures.

Obrint-se a les creences

Algunes persones, quan pensen sobre creences, es plantegen habitualment la següent qüestió: ateu o creient? Però no saben massa bé què significa cada cosa. Probablement només s'estiguen referint a si creus en l'existència del déu de la mitologia cristiana (o de qualsevol altra religió majoritària monoteista), o no. La seua concepció de divinitat es redueix a aquest concepte.

Però el concepte de divinitat moltes vegades és confós i es fon amb emocions i sentiments molt complexos. La varietat de creences és tan vasta com la imaginació humana. La pregunta clau sobre aquest tema sembla ser: existeix déu?
A aquell que em fera aquesta pregunta li diria que abans hauríem de tenir clar què m'està preguntant, per tant i abans de res: què és déu?
Immediatament faria una reflexió sobre com sabem què existeix i què no. Personalment, defense la idea de que allò que existeix és allò que som capaços de percebre a través dels nostres sentits externs i interns (com ja he explicat en entrades anteriors).

Per tant, si hi ha algun conjunt de sensacions, emocions o sentiments, així com algun tipus d'objecte, actitud, comportament... al que algú anomene déu, aleshores existirà déu. No de manera objectiva, no de manera universal ni absoluta, però en algun "lloc" existirà. L'objectivitat és una il·lusió, una trampa mental en la que cauen habitualment els humans.
No obstant existeix una paradoxa, i és que seguint amb el subjectivisme, si algun individu creu en l'objectivitat, aquesta existirà en algun "lloc". Però l'essència de l'objectivitat és que ha d'existir en tots els llocs. Tot i això, la resposta a aquesta paradoxa seria que l'existència d'aquesta objectivitat, és merament subjectiva, no objectiva. Així que resultaria ser un miratge.

Seguint amb el tema, podríem dir que per exemple, els humans parlem de felicitat, d'amor, de simpatia... Existeix la felicitat? I l'amor, i la simpatia? Si aquests existeixen, perquè no déu? I dic jo que si existeix un déu, perquè no poden existir més d'un?

Si a una persona que se sent feliç se li pregunta si creu en la felicitat, afirmarà sens cap dubte que sí. Podrà dir-nos: Mira'm, jo sóc la prova de que existeix, jo sóc feliç. De fet, qui té assumida l'existència de la felicitat, en qualsevol cas preguntaria: eres feliç?
Igualment, si a una persona que sent una relació especial amb una sèrie de percepcions a les que anomena "déu", se li pregunta: creus en déu? Afirmarà que sí. En realitat ella seria la prova.

Aleshores, si el que ens interessa és saber sobre la relació d'una persona amb alguna cosa anomenada déu, caldria tal volta canviar la pregunta Creus en déu? per Tens cap déu?

Aquesta pregunta implica l'acceptació prèvia de que l'existència de les coses és relativa, purament subjectiva. I ens obrim a acceptar amb normalitat que altres persones no incloguen a una cosa anomenada "déu" en la seua existència, o que pel contrari, sí ho facen.
D'aquesta manera, la pregunta queda oberta per complet a respostes de tot tipus. Podrien contestar-nos que sí, que tenen dos déus, o vint-i-tres, o cap, o que ells són els seus propi déus, i que fins i tot tots podem ser déus.

Al fanàtic ateu se'l tortura amb la possibilitat -intrínseca en la pregunta- de que déu existisca d'alguna manera, en algun "lloc" -com deia. Al fervent deista o teista se'l turmenta amb una possible resposta negativa. I a l'intransigent monoteista se'l martiritza amb una resposta tipus: Onze.

S'eliminen els dogmes i la universalització dels pensaments i les percepcions, acceptant la riquesa de la capacitat humana per tal d'interpretar i explicar-se l'entorn.

Nosaltres som l'univers

Tribus, clans i agrupacions humanes de tot el planeta. Totes reunides en un sol lloc, com si es tractara de l'últim reducte de l'espècie. Vestimentes creatives. L'art inundava cada pam d'aquell indret. Impossible no sentir-se part del tot. Una gran foguera feia el paper de far.

Jo, gitat a vora foc, en terra, mentre desenes d'indígenes m'envoltaven i realitzaven danses d'allò més variades, contemplava el cel, imponent, superior, majestuós. El firmament observava aquella gran festa. Estreles gaudint de l'espectacle que una espècie d'un tipus de vida basada en el carboni estava protagonitzant. M'imaginava la perspectiva d'aquells astres, impressionant.

Érem Zion de Matrix. Jo, totalment immers en les profunditats de la meua ment, estava connectat amb el cosmos. Res ni ningú podria mai experimentar aquella sensació. Mai sabran el que es perden. Sentir-se el propi univers. Jo era l'univers, jo era la gent que m'envoltava, la música, la dansa. Nosaltres érem l'univers.

El foc, una reacció violenta, ens acollia envoltant-nos amb els seus calorosos braços. El poder de la natura ens servia, ens ajudava a estar còmodes. La vista, el tacte, els sentits... no existien, només ment. Jo era consciència pura, única, total i absoluta. Vaig aconseguir aïllar-me tant del món exterior que fins no escoltava la música, no m'adonava dels dansaires que m'envoltaven, ni tan sols notava la calentor del foc, ni el tacte del terra.

Un nuc a la gola i l'erupció quasi immediata d'unes poques llàgrimes pels ulls. Eren la mostra evident del que sentia. Alegria i felicitat infinita, pau total, calma profunda. El plor és l'exteriorització definitiva de les emocions més intenses.

Qualsevol pot aplegar a aquest grau de consciència, però no tots estan disposats a enderrocar les barreres que s'hi interposen. Destruïu les presons mentals. Arranqueu els barrots que limiten la vostra consciència. Deixeu lliure l'ànima. No cal res més, absolutament res.

Viviu en la confusió

Allí, en el més profund d'aquells boscos, lluny de tot quant coneixes, lluny de tot quant t'han ensenyat a l'escola, als llibres, a les cançons o als poemes; trobes la pau, l'afinitat, l'harmonia... inclús la seguretat.

És més perillós passar un sol dia en qualsevol ciutat, que viure sempre en aquells boscos. Ho entens?

Confusió. Viviu en la confusió.

Instint

Creure't capaç és ser capaç

El Sistema és un concepte mental. Allibera't!

(Punxa en Mira a YouTube)

Entrada relacionada: Un mapa és un simple paper

Eres allò que creus que eres

Crea't la teua realitat, creu-te-la i viu-la intensament. Inventa els mètodes i mecanismes que vulgues. Sigues creatiu, prova, equivocat, alegra't, repeteix, experimenta. Estima't per açò.

A la ment no existeixen límits, només hi ha aquells que creus que hi ha. Destrueix-los, només has de ser conscient que vols fer-ho.

Sigues el protagonista principal de la teua vida, amb poders il·limitats. Capaç de tot, sense por de res.

Il·lumina't!

Dubte Temporal

Hi ha un dubte que m'aborda sobre la concepció del Temps. Podria dir que està relacionat amb la velocitat de la llum i les distàncies espacials. Però abans de plantejar-lo intentaré introduir el tema.

Existeix un concepte que uneix les dos anteriors qüestions: els anys llum. Per a mesurar llargues distàncies a l'espai s'utilitza aquesta unitat de mesura. Un any llum és l'espai que recorre la llum -qui sap si com a ona o com a partícula (fotó)- durant un any.

Per exemple, l'estrela més propera a nosaltres, exceptuant el Sol, és Pròxima del Centaure, situada a 4,2 anys llum de distància. La gal·làxia més propera a nosaltres és la veïna Andròmeda, situada a 2,5 milions d'anys llum. Una veïna un poc distant.

Quan mirem qualsevol cosa, el que realment està passant és que percebem la llum que reflexa en dit objecte. Per això sense llum no podem veure res. El nostre Sol es troba a una distància en que la seua llum tarda 8 minuts i 18 segons aproximadament en aplegar als ulls d'un observador situat en la Terra.

Què significa açò? Bé, significa, que quan mirem el Sol (cosa no recomanable en absolut si no és amb la protecció adequada), en realitat estem veient com era aquest fa 8 minuts i 18 segons. O el que és el mateix, si el Sol desapareguera en aquest instant, no el deixaríem de veure fins dins de 8 minuts i 18 segons.
El mateix ocorre amb tot el que ens envolta. Al observar l'estrela Pròxima del Centaure, estem veient com era aquesta fa 4,2 anys (4 anys, 2 mesos i 12 dies). Si explotara, no ens assabentaríem fins passat aquest temps.
I al observar la majestuosa Andròmeda, estem veient l'aspecte que tenia fa 2,5 milions d'anys. Si alguna cosa li passara a aquesta gal·làxia en aquest moment, mai no ho sabríem.

Podem dir que la nostra vista és en realitat una màquina del temps. Segons estiga més prop o més lluny allò que veiem, podem remuntar-nos més enrere en el temps o menys.
No obstant podem fer "trampa". Podem augmentar la nostra potencia visual amb un telescopi, la capacitat de visió es multiplica enormement. Podem veure objectes molt més llunyans. O el que és el mateix, veure objectes, l'aspecte dels quals és en realitat el de fa desenes, o inclús centenars de milions d'anys.

Els quàsars són els objectes més allunyats de la Terra que es coneixen. Els més allunyats s'han detectat a una distància d'uns 13.000 milions d'anys llum. És curiós que es puga observar un objecte en temps real, tot i estar mirant el seu aspecte quan la Terra ni tan sols existia.

D'acord, passem al següent punt. Els defensors de la teoria del Big Bang daten l'origen de l'univers fa uns 13.700 milions d'anys. Ara imaginem que disposem d'una capacitat de visió, ja no il·limitada, sinó el doble que la dels aparells que detecten els quàsars.

El dubte és: podríem veure la generació de l'univers? S'ha especulat durant dècades sobre l'origen, sobre el moment inicial. Tan infranquejables són eixos 700 milions d'anys llum que ens situarien en el mateix instant inicial?

Més que l'assoliment de noves i espectaculars tecnologies que ens facilitaren eixes imatges -cosa que confesse m'atrauria molt veure-, em resulta extraordinari pensar només amb la capacitat de percebre el temps d'una manera totalment relativa.
Em pregunte si hi haurà alguna manera, alguna dimensió (mental, inconscient, subatòmica...) a través de la qual experimentar i aplegar a concebre el Tot (o almenys l'entorn) en un punt temporal únic, on passat, present i futur es fusionen.

Homenatge als Savis

No sé com, ni quan exactament vaig traspassar la frontera, si és que ha existit alguna vegada. El ben cert és que ara, a diferència de temps anteriors, la concepció de la vida i de l'entorn no és la mateixa.

Vaig nàixer sent un occidental més d'entre els milions de clons de la modernitat imperant. Envoltat d'una desnaturalització constant, agressiva. Dirigit per un procés atroç de desarrelament. Continue sent físicament un occidental més, un clon més. Però mentalment, espiritualment, em veig cada volta més com un indígena. Un neoindígena tal volta? Com una xicoteta planta que intenta obrir-se pas cap al Sol aprofitant una escletxa en l'asfalt d'una autopista.

Les muntanyes ja no són formacions geològiques; els arbres han deixat de ser màquines orgàniques que generen oxigen; les persones fa temps que deixaren de ser robots productors; l'aigua ha deixat de ser un recurs per a beure; els fruits ja no són el combustible de les persones; la roba mai ha sigut un complement de moda; els animals fa temps que deixaren de ser productes alimentaris o de bellesa; la Terra ja no es pot representar en mapes; l'univers ja no cap en cap llibre; el Sol per fi deixa de ser un generador de calor i llum.

Ara, Tot sóc jo, i jo sóc Tot. Alhora. No puc evitar sentir-me part essencial de tot el que m'envolta, de la natura. Les muntanyes i valls, el cel i els astres, els rius i mars, els fruits i l'aigua... són vells savis. Vells savis perquè ells han forjat la forma i manera de l'existència des de temps antiquíssims. I el temps els ha atorgat saviesa. Ells m'acompanyen durant el recorregut de la meua existència. M'ensenyen. Em donen la vida. Si em proporcionen la vida, si em proporcionen la possibilitat de ser conscient, de sentir... com veure'ls com meres màquines matemàtiques? Tant s'hi val que puguen escoltar-me o no, que puguen rebre el meu missatge o no, no importa el més mínim. Manca de sentit donar-li importància a si m'entenen o no. Em sent agraït per la seua companyia i per tant els done les gràcies, perquè per ells he esdevingut jo.

Puc retre homenatge als savis a través del meu cos, de les meues vestimentes, de la meua interacció amb ells, de rituals amb altres individus... I per descomptat, una bona manera de retre homenatge als savis, és gaudint d'ells i respectant-los. Perquè al cap i a la fi, respectar-los a ells és respectar-me a mi, i si em respecte a mi, respectaré a la resta.

Caminant a vora mar

El camí és el que és. Et deixes induir o sigues l'amo i senyor, el camí que camines et pertany, és teu, i no es pot traspassar ni cedir. Cada pas que dones t'enriqueixes, cada experiència és una lliçó. Deixa't anar. Solta't. Sigues titella d'allò que creus que has de fer, i fes-ho. Mai et penedisques. Si les coses resulten bones, gaudeix-les. Si resulten dolentes, aprèn. Així és la vida, eixa és la teua, cada pas, amb satisfacció per haver fet allò que has cregut convenient. Allò que la conjunció del teu ésser, la teua essència, ha cregut que era el millor.

Si creus que t'estàs desviant de la teua senda, no mires enrere, doncs per molt que intentes refer els passos, mai seran igual que els primers. És a dir, el que estaràs fent en realitat, serà continuar creant el teu camí.
I per descomptat, no intentes mirar endavant més enllà dels teus peus, doncs està buit, no hi ha res, no hi ha senda marcada. Només imaginació, especulació de com creus que podrà ser el proper pas, però per descomptat que no serà real.

El camí de la vida ha de ser com un passeig a vora mar. En qüestió de segons, els passos donats han sigut esborrats per les ones, i davant de tu està la infinitat de possibles vies. No hi ha passos que perduren, sinó records de passos, que pel temps poden ser manipulats per la pròpia ment.

Saps que camines amb la millor de les intencions, sense més pretensions que gaudir del passeig. Saps que segueixes emocions pures, d'amor, afectives. No hi haurà ésser en tot l'univers que gose qüestionar-te. Cal caminar, amb tranquil·litat i confiança. I ja es veurà, si el futur aplega, quina direcció prens donades les circumstàncies. Mentrestant, viu cada pas, cada petjada, cada camallada.