Consciència i Ego

Si eres capaç de tindre l'obsessió, l'odi, la gelosia... en un espai mental d'atenció plena (en un estat de meditació, per exemple), és perquè existeixen dos elements: el subjecte observador (consciència) i l'objecte observat (l'emoció en concret). Per tant, la consciència (el Jo real, l'essència del Jo) és una cosa, i l'emoció n'és una altra.

Identificar-nos amb l'emoció que sentim en un instant concret seria caure en una confusió, perquè nosaltres no som el que sentim, sinó allò que és conscient del que sentim. Diguem-li Consciència, Subjectivitat Pura, Jo real, Essència, Esperit, Llum, Déu...
Integrar les emocions com a part del que realment som construeix una identitat artificial. Una identitat inevitablement i totalment arbitrària ja que les emocions amb les que ens identifiquem són assimilades en un moment i sota unes circumstàncies externes que no controlem. Eixa identitat que integrem és l'Ego.

Tranqui, relaxa't

Quan me n'adone que els estats que em provoquen algun tipus de malestar, o els sentiments que experimente davant situacions externes presumptament adverses, són creacions pròpies que es reforcen en un cercle viciós, quan ho comprenc, de sobte, el sofriment cessa, la boira desapareix, la respiració es calma, i el cos descansa.
Tots els pensaments, el llenguatge, la cultura... tot quan passa per la meua ment pertany a una concepció esclava del Jo, encadenada a les convencions socials i als hàbits mentals que l'acompanyen.

Des de la finestra de la meua nau, no existeix un Tu o un Ell, ni una Ella aliens a la meua interpretació. Considere que existeixen perquè els percep, però és qüestió meua, i només meua, si al interpretar-los ho faig com si es tractaren d'una espècie de càncer dins meu, d'una massa apegalosa contamiada i contagiosa de condicionants.
Les morals, convencions, lleis i prejudicis són conseqüències d'interpretacions concretes d'allò que percebem. No existeixen aquests conceptes més enllà de l'imaginari humà.

En moments d'inquietud m'ature, em detinc, em concedisc un instant, el necessari. Observe com em sent. A què es déu eixa sensació? Observe l'objecte que provoca el meu patiment. M'aprope a ell en aquesta escena mental, i heus ací la meua sorpresa quan observe que eixe objecte és una titella amb fils, i endevineu qui està movent-los, qui s'amaga al darrere d'ella per dotar-la de veu: Jo.

Qualsevol moral, qualsevol cultura, no és ni més ni menys que la derivada d'una interpretació. Aquesta interpretació, natural i inevitablement, varia segons la consciència que processe les percepcions sensitives.
Les amenaces a l'esperit són en realitat fantasmes: sols apareixen quan es creu en elles. Quan la ment confon aquests fantasmes, sovint els atorga grans poders, i fins i tot plena autonomia, cosa que provoca que prenguen el control sobre u mateix. Però aquestes malaurades il·lusions no són en absolut tangibles. No són res, no signifiquen res, simplement no són.

Pressió, ansietat, desmotivació, estrés, depressió, por, incertesa... però de què? A cas importa? A cas té algun sentit buscar una resposta d'eixes que s'escriuen a la pedra?
Això que et martiritza té poder de martiri gràcies a tu. Qui li atorga eixa capacitat sinó?
Jo sóc el meu espai, el meu planeta i l'univers que el conté. És aleshores, quan em veig així, quan sóc invencible, quan la por és un concepte extint i ridícul.

Observe la Terra, el planeta... des d'allà dalt. És immens, preciós, elegant. Conviu amb perfecta dignitat amb el Sol, la Lluna, i la resta de planetes. En la seua superfície es produeixen explosions de vida i de mort, patiments i alegries, destrucció i creació... però a mesura que m'allunye... ací està de nou... la Terra, tan bella com sempre, possibilitant la vida.
Som un fenomen fugaç, pràcticament com un fet anecdòtic en el transcurs de la seua existència. Som insignificants en la seua magnificència. Qualsevol adversitat o contratemps serà superat per la seua extraordinària capacitat de reequilibri.

Els nostres pensaments pertanyen a una escala ínfima del nostre ésser, de prop semblen titànics monstres, invencibles, aterridors, o simplement molests... però quan prenem perspectiva per observar la bellesa del planeta que som, ens observem a nosaltres mateixos com éssers magnífics, omnipotents. No existeixen ara sensacions relacionades amb els xicotets contratemps de la quotidianitat, sinó una sensació plena: l'experiència de la vida.

Aaah... t'estava esperant

Saps eixe sentiment de satisfacció que et recorre per dins i et fa tremolar sencer? Eixa satisfacció i eixe orgull, que només provoquen un xicotet gest facial. Un lleuger somriure, com de victòria, que penses que a penes serà perceptible des de fora. És la mateixa sensació que quan veus vindre al teu adversari en un joc de cartes i saps que no té res a fer. És com si l'adversari jugara amb les cartes destapades.

La inseguretat, eixa por per un futur incert, s'ha dissolt mentre intentava abordar el meu esperit. Quina imatge més patètica! Imagineu el meu esperit assegut a una butaca de despatx, girada de cul, a l'estil de El Padrí. En això entra la por a l'habitació, armada fins les dents, i quina és la seua sorpresa quan la butaca es gira de cara a ella i allà es troba el meu esperit, que li amolla amb una calma postorgàsmica i alegre: t'estava esperant.

La por, que abans era silenciosa i hàbil com un felí, ara és maldestra i sorollosa. He experimentat què significa això de potenciar les meues capacitats. Ara he viscut en primera persona tot allò que es trobava atrapat en l'esfera de les reflexions teòriques. I puc cridar als quatre vents que era cert. La invencibilitat amics, la invencibilitat a l'abast de tothom.

No seguiu una altra cosa que no siga el vostre camí. La resta, el paisatge, la pols i les pedres, els companys i companyes, els descansos... apareixeran i desapareixeran sols. Tots aquests elements esdevindran quan i durant hagen d'esdevindre. Serà així, perquè així haurà de ser. Desprèn-te de qualsevol tipus de fixació, perquè no s'ajusta en absolut al funcionament de les coses. La maquinària còsmica no practica l'aferrament, ni la llàstima, ni la por, ni l'obsessió, ni la incertesa. La maquinària còsmica és fluïdesa pura, vacuïtat, bellesa... però sobretot és una cosa: present. La ment que es mantinga en el present, estarà en l'eternitat, perquè només el present és etern.

La voluntat, lliure d'obstacles ni excuses, amb amor, amb alegria, i amb determinació.

Dissipant la boira

Les reflexions psicològiques i filosòfiques, la meditació, així com altres mètodes que podem emprar per tal de ficar pau entre la nostra ànima i les emocions que la pertorben, solen tindre un efecte alliberador. Tot i això, no és estrany que sense sospitar-ho, ens vegem abordats per un maremàgnum de sensacions que poden anar de les lleugerament incòmodes, a les més desesperants.

Sovint, quan ens venim a donar compte de la situació, ja no podem aplicar tècniques preventives, sinó correctives. I ens disgustem per això. Quant haguérem desitjat poder preveure la forma que prenia aquella tessitura, i així poder donar un precís colp de timó a temps! Quant de sofriment ens haguérem estalviat!
Les pròpies emocions que ens causen malestar actuen de boirina davant l'ull de la consciència. Com no ens hem adonat que ens aproximàvem a un banc de boira? Cal considerar que de vegades, l'horitzó i la boira es confonen, i pensant que anem a bon port, ens dirigim a tota velocitat a un lloc desconegut.

Heus ací el problema: la desconeixença, és a dir, la ignorància. Temem allò que no coneixem, pel simple motiu que no podem aplicar cures a mals desconeguts. No sabem com actuar davant una situació que mai hem experimentat abans. Així funciona la nostra ment, precisa de l'experiència per poder aprendre. Així i tot, encara cap la possibilitat d'entrar en el costum de confiar en factors presumptament espontanis, com ara que ocórrega alguna cosa que suavitze l'estat de les coses, o simplement deixar que el pas del temps relaxe les tensions. Açò, clarament, implica un desinterès, un abandó. Per alguna qüestió ens abandonem a la sort de circumstàncies externes incertes i desconegudes. No és un bon consell deixar-se a la voluntat dels capricis del món. Cal prendre les regnes.

Podríem estar bastant encertats si diguérem que és millor deixar que la boira es dissipe abans d'efectuar ningun tipus de valoració. Cal, per tant, prendre perspectiva. No som màquines que al prémer-nos un polsador buidem de boira la nostra ment. Necessitem temps per invertir-lo en calmar l'esperit, perquè si ens proposem trobar mil i una raons per continuar enfadats, les trobarem, inclòs podrem augmentar l'enuig amb poc que ens ho proposem. Prenem-nos el temps necessari, no hi ha cap presa.
Cal refusar tot sentiment de culpa o avergonyiment. No aconseguirem res fustigant-nos. Cal, simplement, entendre que som responsables dels nostres actes, assimilar-ho, i continuar caminant.

Potser es done una reacció més negativa encara davant uns esdeveniments emocionals ja de per sí nocius, i és que el nostre ego intente salvar-se lluitant a capa i espasa, a qualsevol preu i destruint tot el que trobe al seu pas. Quan açò ocorre, la situació empitjora, la bola es fa més i més gran, i buscar la manera de lligar cada partícula de la situació general per tal de trobar-li sentit, es fa més i més difícil, fins tenir la sensació que s'està en una conjuntura tan punyent com absurda. En aquesta fase, tota resposta que busquem estarà contaminada per una voluntat amagada de l'ego de justificar cada instant que passem sentint ràbia, odi, rancor, enveja, etc. L'ego s'encarrega de buscar justificacions a l'estat de sofriment que patim. S'encarrega de perseguir una vegada darrere d'una altra l'objecte del conflicte, sempre intentant salvaguardar-se a ell mateix. Lliurant-nos miraculosament de tota responsabilitat sobre els nostres actes, perquè "són ells els culpables".

Cal, com hem dit, calmar la ment, i agafar perspectiva. Per a açò necessitem oblidar-nos de l'objecte de conflicte. Es tracta de corregir els nostres hàbits emocionals, i si hem causat dany a algun altre ésser, intentar esmenar-lo. És crucial no veure el nostre error com una taca en el nostre camí. El que hem de fer és concebre cada instant com una oportunitat nova de redirigir els nostres passos. No hi ha taques, sinó opcions de millora. Cada experiència ens aporta inevitablement una lliçó adherida, ens dóna coneixements. Recordem que així funciona la nostra ment per aprendre.

Des de la calma i la reflexió distanciada d'emocions pertorbadores, podem pensar en quins han sigut els desencadenants de la malaurada disposició dels fets. Molt sovint, un sol fet primigeni és capaç de desencadenar subfets insospitats, i aportar a una situació aparentment controlable, un aspecte tempestuós, dens i insuperable.
Com dèiem, l'ego és capaç de capgirar cada etapa del conflicte per tal que parega que tot ha estat una conspiració, un atac per totes bandes. Sempre victimista, l'ego tira la pedra i amaga el braç.

Una vegada entès el problema, bé podem sentir-nos satisfets d'haver tingut el valor necessari per enfrontar-nos a nosaltres mateixos, a les nostres pròpies pors, inseguretats, covardies, excuses... Haurem avançat l'inimaginable en el nostre camí. Ara, conservant la tranquil·litat que aporta el coneixement del que ha passat, és a dir, la inexistència d'ignorància, podem fer el següent esforç: intentar esmenar el dany causat. Açò s'aconsegueix proveint el nostre cor d'una transparència absoluta i nítida, transmetent la comprensió de l'ocorregut i el desig sincer de no voler causar més danys.

Per al final, l'últim esforç: tenir present en cada moment les lliçons i reflexions derivades de les nostres experiències. En tranquil·litat observar des de la distància, amb perspectiva, el que ocorre al nostre voltant, i les nostres vivències, sense involucrar-nos-hi cada vegada que reflexionem. Observant el corrent del riu des de la vora, sense ficar-nos dins enterbolint l'aigua. Mirant sempre el moment present, deixant de torturar-nos amb el passat o de sentir ansietat per un futur. Cada moment que experimentem ja no tornarà mai, així que més val aprofitar-lo i viure'l intensament.
Comprendre d'aquesta manera l'essència de les coses i d'u mateix, per tal que poc a poc puguem previndre en lloc de corregir.

Tema relacionat: La capacitat destructora de les emocions negatives.

Esclaus de nosaltres mateixos

Les cadenes que impedeixen assolir la felicitat i la llibertat (conceptes que sovint se'm fusionen), són d'un metall antic forjat a dins nostre. Són les primeres, si és que existeixen altres.

S'han creat com per art de màgia, sense que ens adonem. És per aquesta raó que és tan difícil desprendre'ns-hi. Hem d'explorar i conèixer tots els racons de la nostra ment per tal d'esbrinar on estan enganxades.

Una vegada localitzat el punt d'ancoratge, sols haurem de buscar, d'entre el manoll de claus que ens pertany i que sempre hem portat a sobre, la clau que obre cada pany.

La capacitat destructora de les emocions negatives

Les emocions negatives actuen d'una manera particular i fins curiosa. Quan et veus arrossegat per alguna d'elles, com a conseqüència d'una reacció a un determinat instant de malestar, és qüestió de poc temps evidenciar els resultats de l'espiral negativa que s'hi produeix, tant en u mateix, com en aquells que t'envolten.
Les conseqüències d'eixes emocions causen alhora més malestar, i sovint es confonen aquestes amb l'origen autèntic del sofriment. I perdem temps buscant culpables a tot arreu, buscant enemics a qui batallar en totes direccions. La ment es torna tempesta.

Per a provocar una allau, tan sols cal somoure la neu del cim d'una muntanya nevada, però per a aturar-la, de res val ficar murs a mitjan vessant; la neu acabarà trobant com sortejar els murs o tombar-los directament. El que cal simplement, és deixar de somoure la neu, i l'allau cessarà en poc temps.

Els murs són el símbol de la presència de les emocions negatives, el combat contra elles. Cal no atorgar-li a aquestes emocions el do de l'eternitat. Cal deixar-les passar, perquè a més neu, més es complica divisar l'origen de l'allau.

Imaginar i Crear

Imagina els següents dos casos:

Cas 1: Reps un paquet que conté una carta en la que t'expliquen que, dins d'una hora passaran pel teu domicili a recollir-te per a dur-te a una sala d'execució, en la que moriràs per garrote vil. La carta està acompanyada d'un vídeo en el que es mostra una persona sent executada amb aquest mètode.

Cas 2: Reps un paquet que conté una carta en la que t'expliquen que, dins d'una hora passaran pel teu domicili a recollir-te per a dur-te a una sala on se't farà entrega d'un milió d'euros. La carta està acompanyada d'un vídeo en el que es mostra una persona gaudint de les meravelles de ser ric.

Cal aclarir que les cartes tenen tots els signes que certifiquen la seua autenticitat.

En qualsevol dels dos casos, al cap d'una hora es presenta en el teu domicili una persona, i et comunica que tot ha sigut una broma.

Reflexiona sobre com et senties abans de saber la notícia; just en el moment de saber-la; durant l'hora d'espera; i al saber que tot era mentida. Pensa en com havies creat una vida en base a un fet que ni tan sols sabies si anava a passar.
En ambdós casos el final haguera sigut el mateix. En termes materials, palpables, res haguera canviat substancialment en la teua existència. La teua desesperació o la teua alegria, segons el cas, haguera sigut creada per la teua ment. La teua ment hauria canviat per complet el color de la teua vida.

No t'oblides de riure

Em veig com una roca perduda a l'espai més profund. Una roca xicoteta que flota per la immensitat del cosmos. A res ni ningú li importa el més mínim si xoque contra algun altre cos interestel·lar, o em passe l'eternitat viatjant. Sóc insignificant. No sóc transcendental per a res. El meu més victoriós èxit, o el meu més estrepitós fracàs no li importen a ningú. Em reconforta tant! Em sent tan i tan lliure!

La societat, la cultura, les persones, els vincles, les relacions... són l'aspecte que he decidit que tinga la superfície de la roca que sóc. Són els components que he creat, per a crear alhora, la meua modesta atmosfera.

Des de fora se'm pot veure com un mini univers, però a mesura que t'apropes a mi, la immensitat de la meua creació, supera infinitament l'espai on em trobe. Sóc el meu propi univers. Un univers sense centre.

Músiques, vestits, paraules, idees, construccions, cares, costums... quines coses més estranyes em presenta la vida. No puc evitar riure de totes elles. Però no un somriure maliciós, ni burleta. Sinó un somriure de sorpresa, de descobriment i curiositat. Quines coses tan exòtiques puc observar en les vides que m'envolten, que no són més que altres roques flotant pel cosmos, amb la seua superfície i atmosfera pròpia.

Com em puc resistir a dibuixar un somriure, al contemplar la riquesa de formes i camins que han seguit totes aquestes xicotetes roques viatgeres? Que tingueu sort totes en el vostre viatge!

La desgràcia de posseir

Hi ha una gran veritat: La propietat és desgràcia. L'acte de posseir és una il·lusió. No hi ha res que ens confirme que efectivament, som propietaris d'alguna cosa. Podem haver transformat alguns materials en algun tipus d'objecte, però des de la perspectiva d'eixos materials, la propietat no té sentit, perquè continuen sent ells mateixos, amb les seues característiques, amb la seua naturalesa. Podem intercanviar uns objectes per altres d'altra gent amb la mateixa patologia de la propietat, però els objectes seguiran sense pertànyer a ningú. La matèria pertany a ella mateixa, i no pot ser d'una altra manera.

Hem d'entendre que l'únic que podem fer amb el que ens envolta és fer-ne ús, però mai apropiar-nos-ho. Aquesta manera de concebre, ens alliberarà de la por a perdre una cosa que mai ha estat en el nostre poder.
La idea de propietat és un procés mental corrupte. Qui creu posseir alguna cosa, està disposat a posseir una cosa més. És una cadena de successions que no deixa mai de créixer. Sempre hi haurà alguna cosa que no tenim, i que creurem que hem de tenir a les nostres mans per tal que siga nostre.

Meu, teu, nostre... no és més que el dret d'ús de la natura, no pas el dret de posseir. La natura: les persones, els arbres, l'aigua, les coses, no es poden posseir. Solament podem interactuar amb elles. I experimentar eixa interacció, no depèn només de nosaltres. Pensa que en qualsevol moment pots deixar d'interaccionar amb determinats elements del teu entorn. I si la teua concepció és que posseeixes tot allò amb que interacciones, has de saber que pots deixar de tenir tot allò que creus tenir, per tant, accepta la seua pèrdua, assimila-la com un fet natural. Abandona la por que la possessió t'ha injectat al cos. Estigues disposat a quedar-te nuu, a que en el proper instant tot desaparega de davant teu.

Voler, voler, voler, més, més i més. Tot per a ser feliços. El mecanisme mental que desencadena eixe procés, és el mateix que s'encarrega de fer-te sentir ansietat quan alguna cosa d'eixe "tot" et falta. El mer fet de desitjar una cosa i una altra, i una altra, t'encadena al sentiment de desgràcia que implica no aconseguir eixes coses.

Germans, no puc fer altra cosa que rebutjar la possessió. Els conceptes riquesa i pobresa manquen del contingut necessari per entrar al meu vocabulari. Totes dos impliquen algun tipus de propietat. Si no hi ha possessió: res és teu. I si res és teu: res no podrà desesperar-te.

Baixem del tren

Solem lamentar-nos perquè creiem evitable allò que causa el nostre lament. I curiosament, creiem també que qualsevol altra successió dels fets, haguera resultat positiva comparada amb la viscuda.
Podem lamentar-nos per amargor, per penediment, per vergonya... però mai per a sempre. Açò significa que hem de comprendre la naturalesa de les emocions.
Para't amb calma, i reflexiona sobre què causa el lament. Visualitza cada detall d'allò que ha succeït. Pensa en què hagueres pogut fer tu per evitar-ho, però pensa-ho sense creure't amb poders per endevinar el futur, ni per llegir pensaments, i sobretot sense creure't perfecte.

Comprovaràs que en veritat, el teu entorn escapa al teu control. Tot un bombardeig de realitats descontrolades, això és el que vius dia a dia. El poc control que podem exercir és temporal, i en la majoria dels casos il·lusori. L'estat d'ànim no ha de veure's afectat cada cop que l'entorn patisca un canvi incontrolable.
Habitualment tendim a pensar que podem, o pitjor, que deguem controlar-ho tot. Però res més lluny de la realitat. Pretendre el control és un mal hàbit, és un pou de frustracions.

Els mals hàbits, acaben derivant en processos automàtics de la ment. Els estats d'ànim negatius tenen la capacitat -per sí mateixos- de reproduir mecanismes, que s'ocupen d'interpretar l'entorn de tal forma, que la negativitat s'autoperpetua. En altres paraules: quant més ens centrem en sentir una emoció negativa, més nociva es torna.

Un passatger de tren pot veure molts paisatges diferents durant el seu trajecte, la seua ment està atabalada de tanta informació, però no pot descriure amb detall cap dels escenaris que travessa. I quant més s'hi fixa, més se n'adona de la impossibilitat de percebre els detalls. En canvi, un caminant que es deté a observar tranquil·lament un paisatge, pot veure cada escena, cada instant. I quant més estona està quiet observant, més detalls veu aquest caminant.

No podem lamentar-nos de no gaudir del paisatge mentre estem muntats al tren.

Cap al xiquet

Has d'assimilar profundament que res té uns valors propis pel simple fet d'existir. No existeix el bé ni el mal, ni allò correcte ni incorrecte. Són paraules massa pesants, són un llast per a l'ànima.

Eres tu, amic meu, qui assigna una interpretació a allò que t'envolta. No hi ha causes nobles ni vides infames. No hi ha cavallers ni dracs més enllà dels que tu eres capaç de crear. Però no oblides que així com has tingut el poder de crear belles històries, tens també el poder de destruir-les, de reduir-les a pols, al no res. Cap cosa no et limita, ni mai ho farà.

Intentar fer lluitar en duel el teu cavaller contra el d'un altre, és en veritat una fita inassolible. Perquè el cavaller adversari ha estat creat amb un fang que per a res és el teu.
Els cavallers podran cavalcar junts, o podran allunyar-se l'un de l'altre, però pretendre una confrontació és desitjar que, tan de bo, l'altre cavaller hagués estat creat pel teu fang.

Però digues-me, què és un cavaller sense causa per la que lluitar? No és res en absolut. Heus ací l'absurd de crear guerrers a partir de valors. Els valors estan per a crear savis, i els savis mai lluiten. Mai no ho necessiten.

Proverbis

Per a créixer cal estar entre persones felices, amb un somriure preparat per a mostrar-se. Sense alegria, l'esperit s'eixuga i acaba eixugant tot quant toca.

Sobreviure també implica ser simpàtic, amable, solidari, comprensiu... no només mastegar i engolir aliments.

Proverbis Mediterranis

La por, el dimoni

Si haguérem de definir un dimoni, aquest seria la por. Pot adoptar multitud de formes: ansietat, vergonya, obsessió, culpabilitat, ira, gelosia, inseguretat, enveja... I sempre intentarà enganyar-te. Sempre intentarà manipular-te per a perpetuar l'estat de malestar.

Quan sentim alguna d'aquestes emocions cal tranquil·litzar-nos, amb serenitat, deixar aclarir la ment fins aplegar a un estat de pau interior. Aparta de tu els pensaments negatius, per dolents que et semblen.

No tingues por de res.
No anheles res ni ningú, doncs apareixerà la gelosia i l'obsessió.
No deixes que la gelosia o l'obsessió t'envaïsquen, perquè es transformaran en odi.
No deixes que l'odi et cegue, perquè et convertiràs en amargor. Seràs patiment.
No t'avergonyisques d'allò que creus que no has fet correctament.
No et sentes culpable, doncs la culpabilitat és una tortura que no et mereixes.

Estima! Estima sense por ni límits.
Acontenta a aquells que t'aporten benestar.
Comprèn a tot aquell que t'envolte.
Alegra't de les alegries dels demés.
Contagia't de la felicitat de l'ambient.

Estima! Estima sempre!

La felicitat - Matthieu Ricard