Lucidesa onírica 2

Estic gitat al llit, però el llit es troba al corral de ca l'àvia. Em situe junt a la llimera, és de nit, encara que es veu alguna cosa. De sobte sóc conscient de la situació, i  automàticament l'entorn es fa fosc. Podria dir que ja no em trobe al corral. És com si se n'haguera anat la llum en el somni, però al moment torna.
Abans de continuar, vull contar el que havia ocorregut feia una estona allà, al corral.

Encara no hi havia llit a l'escena. La llimera no hi era, i en el seu lloc s'estenia un canyar i unes brosses altes que ocupaven el doble o el triple d'espai que la llimera. Allà hi havia dos xiquets. Eren com dos homes adults a escala, d'uns cinquanta centímetres, amb un aspecte a l'estil de La Història Interminable. També hi havia un tercer personatge, un home d'estatura normal, amb els cabells taronja, llargs i escarotats com Caïm de La Bíblia en Pasta. Ell perseguia als dos xiquets amb alguna mala intenció, però els xiquets acabaren colpejant-lo i eixint vencedors del que aparentava ser una xicoteta batalla. L'home va reconèixer la derrota i va intentar establir una bona relació amb els xiquets. Ells accediren.
Jo havia romàs d'espectador de tot aquell guirigall fins el moment. No obstant, els xiquets se m'aproparen i em digueren alguna cosa. No estic segur, però crec que em donaren les gràcies (no recorde el motiu).
Després d'açò ve quan el llit entra a formar part de l'escenari i se'n va la llum.

Al tornar la llum, torne a estar al corral. L'àvia entra i sembla que el llit ha desaparegut. Pense que no té sentit que haguera estat el llit ací. M'hauria quedat a dormir? Em pregunte si cap la possibilitat d'haver dut el llit fins ací per fer algun tipus de simulacre de dormir a l'aire lliure. Però no, dur tot el llit fins ací és una bogeria, no té sentit.
Torne a veure'm estovat al llit. La meua àvia ha eixit d'escena. Tinc ara a una espècie de Marla Singer (la co-protagonista de El Club de la Lluita) tombada amb mi al llit, però aquesta no té ni un pèl al cap. Li propose sexe, però ella no vol, i jo ho accepte com si en realitat tampoc tinguera massa ganes.
Desapareix aquesta imitació de Marla, i apareix la meua estimada Atena, amb el seu pijama blau fosc amb línies blanques horitzontals. Fa cara d'estar malhumorada. Tot i això m'aprope a besar-la i tocar-la per baix del pijama. Per a la meua sorpresa veig que al pantaló, entre les cames, hi ha una obertura vertical d'uns cinc o sis centímetres. El llit es troba ara orientat a 90º de com estava abans. Aprope els meus llavis a l'obertura del pijama, però ella em mostra una cara que expressa un clar "Aparta't d'ahí. Ara no estic d'humor".

Atena al llit, enmig del corral, junt a la llimera

A mi em resulta una situació estranya tot allò. Sembla que la idea de que tot fóra un somni -idea que potser ja tinguera anteriorment assimilada-, comença a guanyar força. Així que decidisc fer una prova i, reinterpretant al doctor Josef Breuer en El Dia que Nietzsche Plorà, em dispose a increpar verbalment a Atena: "Fora d'ací! Veste'n!" Ella s'alça enfadada i se'n va cap a la porta del corral. Jo l'acompanye, i pel camí em trobe amb roba estesa als fils. Vaig despenjant-la assumint que pertany a Atena, i li la vaig donant. Quan em dispose a agafar l'última peça de roba, una jaqueta verd-pistatxo, ella m'adverteix que no és seua. Immediatament pense en com pot ser que aquella jaqueta siga de l'àvia.
Atena, ja davant la porta i parlant-me amb amabilitat, intenta suavitzar l'ambient. L'acompanye dins de ca l'àvia instant a que se'n vaja, ja que cal creuar la casa per eixir al carrer.
Mentre caminem me n'adone de sobte i definitivament que tot és un somni. Comence a cridar algunes frases respecte a això. Ella seu a una cadira del menjador, i jo li dic: "Açò és un somni! Jo t'estic somiant a tu. En realitat estic gitat en la meua habitació!" No deixe de somriure. "Estic tenint un somni lúcid amb tu!" "Mira -li dic mentre espere tindre èxit en la següent acció-, ara veuràs com vole". Pegue un bot i m'eleve lentament, però caic de nou, lentament també. Hàbilment, ella aprofita per a soltar-me un "Veus?" Ho intente de nou i m'eleve fins el sostre alt del menjador. Em troba al sostre, en el cantó d'enfront dels finestrals que donen al corral. Note que córrec el perill de baixar poc a poc, com abans. Així que m'afanye en preguntar-li a Atena si és normal que jo estiga allà, tan alt, i curiosament amb una posició a l'estil d'Spiderman. Ella, davant d'allò calla. És com si el meu descobriment l'haguera desconnectada del somni, com una fallada del sistema.

Junt a la porta de la casa està l'habitació de l'àvia. Continue per l'aire fins aplegar a la porta de l'habitació, i pel badall d'un pam que deixa la porta semi-oberta, puc veure el braç de l'àvia, que vist sorprenentment un pijama amb la màniga verd-pistatxo. A més a més, porta un rellotge que sembla pesar bastant. L'àvia ix de l'habitació i es dirigeix cap al menjador, cap on ja estic jo. Atena, com qui es reactiva, no tarda en dir-me: "Mira, i ta güela (àvia) què?" Al mirar a l'àvia no veig clar si va de dol com acostuma, o amb el pijama verd pistatxo, que, clarament, és el de ma mare.

Allò comença a ser un poc sinistre per a mi, però mantinc el control. Me'n vaig cap a la porta de casa amb la intenció d'eixir, però la porta se'm tanca.

Lucidesa onírica 1

Em trobava a l'interior d'una mansió enorme. Destacaven alguns motius blaus, un blau més bé fosc, entre les parets blanques i columnes infinites de marbre blanc. Baixava la luxosa escalinata de fusta fosca, treballada, amb un aspecte massís, de gran qualitat. Devia conduir fins a l'entrada. No recorde des d'on venia. Poc a poc, escaló rere escaló, descendia de les altures fins que de cop i volta, encara lluny d'aproximar-me al sol, el meu peu para en un escaló que es declarava l'últim de l'escala. No hi havia continuació. L'escala acabava allí, és com si l'hagueren construït de dalt cap avall i estiguera inacabada.

Estava tranquil. No tenia presa per res, ni m'envaïa cap necessitat de fugir d'aquell lloc elevat. No obstant, em va abordar la idea de donar un pas endavant, al buit. I decidit, amb total seguretat vaig avançar un peu i vaig obrir els braços en creu com qui intenta gaudir de la caiguda, com una espècie de cerimònia protocol·lària.

El meu cos es va inclinar mentre la trajectòria del meu cap dibuixava una corba en direcció cap a aquell sol distant, que quasi ni distingia. Un instant després de passar la posició horitzontal, la caiguda lliure era exageradament lenta. Com sospitava, es tractava d'un somni. Just en aquell instant de lucidesa em va embargar una sensació de satisfacció, pròpia de qui preveu una experiència positiva.

En aquell moment, el primer que em va passar pel cap va ser pujar amunt, volar a tota velocitat cap amunt, per saber si era capaç de controlar el somni. I efectivament ascendia, però lentament, com una fulla atrapada en un corrent d'aire càlid. Comprovat açò, vaig decidir baixar fins a l'entrada de la mansió, fins a terra. Allò va transcórrer a la mateixa velocitat, lenta, però constant. Fins que vaig aplegar a un sol de taulells grisos, al que insistia en apropar-me més i més, fins tenir la perspectiva d'una formiga. Els taulells eren ara gegants, i la mansió era com un món. Comprovada la meua capacitat de control dins del somni, em vaig allunyar del sol per tornar a ascendir.

Al moment, a mitjan altura, vaig adreçar la mirada cap a l'escala que descendia abans, al principi, i per ella baixava lenta i serena una atractiva dona de carns generoses, vestida de núvia amb un vestit blanc dels típics, però aquesta portava la cara pintada de blanc també. Tenia uns ulls grans, que em vigilaven mentre m'apropava a ella volant. Res semblant a la por existia en eixe moment. La idea que portava era apropar-me a ella per a tocar allò que em resultava curiós d'aquella figura, la cara. Volia saber si al tocar la cara, en el somni, em deixaria la mà bruta de pintura. Amb la mà oberta, ja davant d'ella li vaig envoltar la cara amb els dits ben separats i vaig mirar de fer contacte amb totes les parts de la mà. Després la vaig apartar i vaig mirar la palma de la mà, blanca, tacada per aquell rostre artificialment pàl·lid.
Ella ni es va immutar, la seua cara era la d'una persona que somia que baixa per unes escales i un estrany se li apropa volant. Em sentia part del somni d'una altra persona, i també del meu.

Comprovat que tenia control absolut del somni, el següent pas era mantenir sexe amb aquella solitària desconeguda. Procedint amb un mecanisme de seducció molt bàsic i primitiu, automàticament em vaig veure en que ella, ja baix de tot, mig recolzada amb el primer i segon escaló de marbre blanc, m'esperava amb les cames obertes i les bragues penjant d'un dels turmells.

Una llàstima que em despertara just quan em situava a pocs centímetres d'ella. No obstant, obria els ulls amb un somriure pillet dibuixat en la cara.