Presteu-me atenció!

Urbanites indignats perquè la seua vida sexual m'importa una merda. Homosexuals, heterosexuals polígams, bisexuals, queers, monògams romàntics... Què hòsties esperen de mi? Una expressió de sorpresa? Una felicitació? Un reconeixement? O que m'indigne pel seu presumpte atreviment?

A cas necessiten provocar alguna mena de reacció escandalitzant per a donar rellevància a un fenomen que per a mi manca d'interès?

Collons amb la necessitat de justificar-se cada dos per tres. Quina obsessió amb utilitzar targetes de presentació sexual. De vegades se m'ocorre que hi ha qui busca crear l'efecte rebot, és a dir, que busca crear controvèrsia per a donar sentit a la seua suposada causa revolucionària.
Hi ha qui no concep la indiferència, que no l'entén quan la té davant dels nassos. Indiferència no és rebuig ni menyspreu, és indiferència. Significa que tant em fa que una persona tinga uns gustos sexuals o uns altres, o cap ni un. És la seua existència, pel qua a mi respecta, la seua vida sexual me la porta fluixa.

He de dir que escric aquest text des de la més absoluta neutralitat anímica. Per a mi, que una persona es declare gai, o tinga una relació a la que anomene "oberta", o no crega en la existència de gèneres... m'és tan indiferent com qui em diu que li agrada menjar plàtan amb una llesca de pa.

Fes el que t'agrade, però no sigues ceba!!

Savis de plàstic

Al llarg de la vida vas navegant per les ones del pensament. Vagant d'una manera de pensar a una altra, mesclant idees, encadenant-les, fusionant-les, eliminant allò que es va quedant obsolet en la teua ment. Ara, després d'anys de viatge, observe que allà on té la sort de parar a descansar el meu vaixell, sempre em trobe amb uns curiosos éssers que s'autosituen a l'avantguarda del coneixement. Cada port alberga, com si part del mobiliari fóra, individus amb la pretensió d'establir-se com a referència.

Allà on es troben les terres a les que m'ha conduit la brúixola del pensament, allà mateixa, emergeixen presumptes experts que s'afanen en explicar-me quant ignorant sóc respecte al meu propi pensament. I per descomptat, ells, que s'acuren en crear-me la il·lusió de la neciesa, i buscant el meu automenyspreu, esperen que m'aclame a ells, oh savis, a la recerca del vertader coneixement. Però res més lluny de la realitat, el fantasma de l'avantguarda no busca altra cosa més que el reconeixement, la submissió. Quina necessitat d'atenció tenen aquests pobres infeliços!

Quants frikis m'han vingut darrere, com repartidors de publicitat, com venedors d'aspiradores, a explicar-me quant saben sobre el meu cantant preferit, o sobre els origens del grup de música on canta... En quant se m'ocorre nomenar un personatge que em crea certa simpatia, ells es desesperen per vomitar-me la seua biografia, per a que així, no quede cap dubte de qui és el que més ha aprofundit en el tema. "Sempre aniré per darrere de tu", és el que volen escoltar de mi.
Quantes voltes m'han perseguit per informar-me, qual portadors d'avorriment patològic, sobre la bibliografia que he de memoritzar per tal d'aprendre a repetir com un lloro frases absurdes d'il·lustres personatges de rellevància inventada. Savis de plàstic, mostreu-me l'enveja que he de sentir pels vostres infinits coneixements, i que tan fluidament exhibiu allà on aneu.

Avantguarda fanàtica. Es torneu experts acadèmics de tot quant toqueu. Sols d'aquesta manera camufleu el fanatisme i la manca de l'esperit necessari per a ser capità del vostre propi vaixell.
Frases, cites, personatges, referents, títols, dates... tots en comunió per a intentar demostrar quant inepte sóc, i quant lluny de la saviesa estic. Sou antenes repetidores d'allò que fica als llibres. Sou el que se suposa que heu de ser, el que s'espera de vosaltres. Ansiosos per reflectir la imatge que els altres volen tindre de vosaltres.
Allà on viatgeu sou absorbits pels ports que visiteu. Sou botigues de souvenirs, tan repletes d'objectes i tan inútils tots. Jo, al contrari, preferisc interioritzar l'experiència, sense endur-me cap andròmina. Això seria un llast per a mi. Ni necessite, ni vull demostrar on he estat. Sou els cotxes que porten el cul ple d'adhesius de càmpings, hotels, i codis d'Estats.... Necessiteu recordar-vos a cada moment de què formeu part, perquè si mireu el vostre interior no trobeu evidència alguna.

Filosofia, heu dit? Llibertat, heu dit? Espiritualitat, heu dit? Història, heu dit? Consciència, heu dit?... Pregunteu-los a aquests avorrits i de seguida vos ompliran de noms i dades, mostrant-vos un somriure tan pedant com patètic.
Si voleu divertir-vos, amics meus, mostreu-los indiferència a la retafila d'academicismes que vos solten. Expliqueu-los la manca de valor que té per a vosaltres el coneixement enllaunat. Dades amb codis de barres i denominació d'origen... Coneixement artificial... No és això el que marca la meua brúixola.

Seguretat i dignitat ciutadana

...o mor en l'intent.

"En el segle passat, els cotxes circulaven per carreteres sense més divisió entre sentits que una línia pintada al terra. Afortunadament els conductors sensats, abans desprotegits, disposen ara de separadors d'acer que impedeixen que conductors suïcides envaisquen el carril contrari per acabar amb les seues vides. Per sort també, fa cinc anys que hem regulat el dret al suïcidi, i els afectats ja disposen dels tràmits legals per fer-ho amb total dignitat. Hauran d'abonar, no obstant, els corresponents gravamens sota pena de presó i multa als signataris de la Custòdia dels Drets de Vida."

Declaracions del Ministre de Seguretat Ciutadana

amb el recolzament del Director de la Direcció General de Trànsit

Any 2.103

Policies vs. més policies

Joves apallissats a València per defensar l'Escola de la que són víctimes. Policies de sí mateixos contra la "policia de sí i de tots".

Pedro García Olivo

(Extret del seu Twitter, i traduït)

Sembla que saps quin és el seu paper,
però saps quin és el teu, i per què?

Poc més a afegir a aquesta frase. Qui m'ho anava a dir... Reclusos que s'indignen perquè la presó es cau a trossos. Els professors, com alcaids, felicitant els alumnes per la seua labor. Aviat els professors sols seran necessaris per a conservar una referència, una justificació del domini exercit.

Esclaus lluitant per unes xurriaques de seda, empunyadura de marfil i bordons d'or. Al capdavall, els fets de València: manifestacions, càrregues policials, mítings a colp de megàfon... Són fruit d'una guerra entre egos. Tal volta fóra convenient en primer lloc, analitzar què està defensant l'ego, i què el motiva a fer-ho.

Bandades de persones que han assimilat el rol que han heretat (imposat), sense qüestionament algun, i amb total submissió. Policies miserables defensant l'Estat sí o sí, titelles mercenàries; i estudiants que defensen l'Escola sí o sí, titelles acomplexades. Discursos enrabiats que no fan més que intentar salvaguardar el propi ego, com qui intenta no ofegar-se movent els braços i les cames en totes direccions.

El Sistema en que vivim és el Sistema de la Síndrome d'Estocolm. Un sistema de dominació que crea dos bàndols, i l'obligació de pertànyer a un dels dos. El més sorprenent és que pocs es lliuren de trobar el seu lloc en un d'ells. És increïble com pot existir un amor tan gran a un ens tan obertament contrari a la llibertat, a la vida.

En una batalla entre A i B, sempre guanya el creador de l'abecedari. Ni tan sols A es pregunta com ha acabat sent A, ni B com ha acabat esdevenint en B.

Carta oberta a "Feministes Indignades"

Capçalera del bloc Feministes Indignades

Ahir va aplegar a mi, degut a les dates que són (14 de febrer: St. Valentí, per a la santa onomàstica cristiana), un escrit de temàtica interessant. El text té l'autoria en Feministes Indignades (endavant FI), una "Comissió feminista" fruit de l'acampada a la Plaça Catalunya, i vinculada al moviment 15M de Barcelona. L'origen poc importa, no pretenc atorgar cap autoritat al fet que tinguen l'origen en el moviment 15M, encara que tampoc és la meua intenció, ni molt menys, menysprear les arrels d'aquest col·lectiu.

L'escrit en qüestió és "L'amor romàntic mata!". He de dir que és el primer i únic escrit que he llegit de FI. El títol és el suficientment impactant com per a invertir almenys un poc de temps en comprovar de què tracta la cosa, tot i que u ja està acostumat a escrits de tot tipus, crítiques de tot, arguments i contraarguments per a tot i tots. En veritat, malament aniria la cosa si pensàrem que podem salvar quelcom de ser criticable. Però, per què pensar que el romanticisme pot ser nociu? La pregunta m'obligava a investigar en la concepció mateixa del terme "romàntic" o "romanticisme".

Abans de consultar cap diccionari, artefacte al que intente acudir el menor nombre de voltes possible per simple conservació d'autonomia filosòfica, vaig intentar esbossar una idea bàsica del que jo entenia per aquesta paraula.
No podia evitar associar el romanticisme amb la passió, amb el detall, però no el detall material, sinó l'atenció, la cura, l'entrega per pur amor, per pura estima i afecte, sense aferrament, sense patologies. Doncs amb aferrament es torna impossible l'existència d'amor. Convertir allò que s'estima en un tresor, en una causa més per comprendre que la felicitat, quanta més gent impregne, millor. Res de capricis, res de desitjos erràtics, res de submissió ni esclavitud... estan a les antípodes de l'amor. La meua idea de romanticisme té a veure amb la vida intensa. El romanticisme no és monopoli d'una relació entre dos persones, per tant és absurd abordar el tema suposant que així és. El romanticisme és un bé de tota la humanitat, un bé entre u i qualsevol component del cosmos (o el mateix cosmos). El romanticisme és fer de l'estima un art, l'art, sempre l'art. La creativitat al servei de l'amor a qualsevol ésser és romanticisme. Així l'entenc jo.

D'altra banda, el diccionari fa referència al "moviment artístic i espiritual que tingué lloc en els últims decenis del s.XVIII i durant el s.XIX caracteritzat per la reacció contra el rigor neoclàssic i per la defensa del sentiment sobre la raó i de la llibertat de l'individu enfront de la societat."
Des de la meua capacitat deductiva -que no sé si és molta, poca o ninguna- intuïsc que aquesta definició, així com les explicacions que he trobat en un parell d'enciclopèdies[1], associen el romanticisme amb l'exaltació dels sentiments més enllà del raonament. A tal cosa (amb la que a primer colp d'ull podríem estar més o menys d'acord), he de matisar que des del meu punt de vista, totes aquestes definicions oficials tenen una base comuna: les emocions negatives. Aquestes són els gels, l'enveja, l'odi, la possessió, l'aferrament, el rancor... totes elles protagonistes a totes llums del que entenen els oficialistes per romanticisme. Ni què dir que no puc estar més en desacord amb aquesta idea.

Partint d'ací podem abordar el tema del romanticisme amb una poca més de claredat. Així i tot, sospite que el romanticisme al que fan referència FI, és al de les relacions humanes, especialment aquelles que impliquen algun tipus de vincle sexual, sense entrar a concretar el grau de vinculació.
El romanticisme com a tal, pot estar, com hem vist, present en qualsevol aspecte de la vida, des de l'exaltació de la natura, a la nació, a la poesia, etc. Però pel que he llegit al text d'aquesta "Comissió feminista", reitere, sembla que ens estem referint a les relacions humanes sentimentals que inclouen algun tipus de nexe sexual.

No obstant, interessant seria intentar explicar en poques paraules, allò que he entès que FI associen al concepte de romanticisme. D'aquesta manera, els i les membres (i simpatitzants, etc.) podran advertir-me si no he comprès correctament el missatge del seu escrit. I així podré emprendre una correcció per la meua part.

Imatge extreta del bloc de "Feministes indignades"

FI defensen que el romanticisme és una construcció cultural, cosa amb la que estic d'acord, ja que tota conducta humana té per efecte un tipus de cultura determinat. Què és el romanticisme si no una conducta basada en una percepció-interpretació determinada de les coses?
Continuem...
FI identifiquen l'amor romàntic com un factor que contribueix a l'establiment d'una relació de poder de l'home envers la dona. Aquesta desigualtat -diuen- provoca que la dona quede marginada a un paper secundari i inferior, buit i dependent respecte de l'home.
Evidentment -he d'apuntar-, el fet d'atorgar una càrrega negativa al romanticisme, dóna com a resultat tota una sèrie de conseqüències fatídiques i realment indesitjables. Així que serà millor analitzar si veig ben fonamentades aquestes connotacions. Ja que si abordem les causes primigènies amb que s'assenta l'escrit, podrem estalviar-nos una crítica extensa i innecessària, i la qüestió quedarà resolta d'una manera més simple. Si podem incidir en les cartes de baix d'un castell de naips, perquè perdre el temps llevant les de dalt una a una?

D'acord, puc comprovar com FI assignen la possibilitat d'existència de l'amor romàntic a la clàssica parella heterosexual; i alhora assignen a açò, el fet d'"estar abocats a formar una família".
D'aquesta frase es desprèn la següent conclusió: Una parella heterosexual té trets negatius, tot i que se m'ocorre que bé podria tractar-se d'una relació voluntària pactada entre els dos components. La formació d'una família es transforma en un risc o perill a evitar. Hauré de conèixer les connotacions negatives que FI li atorguen a la família (és a dir, necessitaré saber què entenen per família).

FI fan referència al consumisme. Per descomptat, considere rebutjable qualsevol tipus de materialisme vinculat a l'amor. No obstant, no puc evitar pensar en la influència de la idea de "romanticisme" musical i cinematogràfic en els plantejaments feministes d'aquest col·lectiu. En definitiva són les mateixes empreses les que dirigeixen Hollywood que les que capitanegen les discogràfiques de l'avantguarda pop nord-americana. El pop de la resta de països no fa més que imitar l'elit ianqui.
A continuació nomenen "la felicitat dependent" com quelcom nociu. Cosa amb la que també estic d'acord. Així i tot, no parlaria de felicitat, sinó tot el contrari, d'aferrament, de desig patològic i d'unes quantes emocions perjudicials més com les que he nomenat línies enrere. Una vegada més, veig una relació entre la concepció Hollywoodenca de romanticisme, i l'objecte de crítica de FI. És a dir, pense que FI confon el vertader romanticisme amb la idea absurda de les pel·lícules i de les estreles de la música coneguda malauradament com romàntica.

Per un altre costat, deduïsc que l'aversió a la família rau en la concepció franquista i catòlica. Resultat de tot açò és un efecte rebot que considere absurd i que es nega en redó a afrontar el tema d'una manera honesta i rigorosa. En lloc de replantejar la concepció de família, es tria rebutjar la família; en lloc d'identificar a Hollywood com a element clau, es tria menysprear qualsevol cosa que faça olor a romanticisme, a heterosexualitat, o a parella; en lloc de simplement desestimar la idea de la mitja taronja, o la parella perfecta, s'opta per una via egocèntrica, incapaç de mantenir cap compromís afectiu amb les persones.

Per si açò no és suficient, associen el maltractament a la idea de romanticisme. Una idea que, al meu entendre, està esgaiada, manipulada o simplement mal entesa. La sensació que l'escrit m'ha deixat és la d'un grup de persones que en un temps van estar creient en una concepció determinada de les relacions humanes, i més tard descobriren que no eren així. Ara, abans de continuar observant com llancen flames contra qualsevol campanada, només desitjaria calma i perspectiva per tal de concebre la immensa possibilitat de relacions humanes possibles. I per descomptat, desfer-se d'eixe aire autoritari que vessa cada paràgraf. Per ser llibertari no s'ha de ser obligadament homosexual, queer, trans, o qualsevol altra manifestació sexual. Es pot ser monògam, heterosexual, concebre la família com a una estructura fonamental per als primers temps de vida d'un nadó, i ser íntegrament antiautoritari, i respectar tranquil·lament qualsevol estil de vida basat en el no-domini.
Els vertaders enemics són els nostres propis verins mentals, i eixos poden estar presents tant en una relació monògama com en una polígama, en una homosexual com en una heterosexual. O és que un gay està exempt de sentir odi, gels, rancor, possessivitat...? A cas una persona que gaudeix del sexe amb tot tipus de persones sense compromisos no està també, com qualsevol altra, sota el risc de sentir enveja o ràbia?
Tot depèn del substrat amb que fertilitzem les nostres relacions, siguen quines siguen. Si ens mantenim quimerosos, possessius o gelosos, no tindrem la menor possibilitat de gaudir d'una relació sana, siga del tipus que siga.
Tant s'hi val que es tracte d'homosexuals, de polígams, de bisexuals... tant s'hi val. El que importa és no pretendre que altres adopten un sistema de valors que no ha sigut creat per ells. Comprendre que cadascú té una manera d'entendre les relacions humanes i que poden ser experimentades sense submissió. A això se li diu antiautoritarisme.

Per a acabar, només apuntar que veig una llàstima la visió que s'està adoptant des dels entorns anomenats radicals. Pense que en aquest aspecte, són clars esclaus del progressisme i de la modernitat. Són víctimes de l'efecte rebot, probablement causat per ofuscar-se i centrar-se solament en allò que rebutgen, sense tenir en compte que alhora, el que fan és sentenciar en una mena de dictadura moral, i menysprear altres maneres d'entendre les coses que bé es mereixen tot el respecte, perquè no són nocives en absolut.

[1] Viquipèdia i Enciclopèdia.cat. El contingut d'aquesta darrera està integrat en l'article de la Viquipèdia.

Hi ha vida abans de la mort!

La vida és per a la gent viva: per als pirates, pallassos, cantadors, poetes, bufons, saltimbanquis, pintors, dansaires, músics, volantiners, escultors, escriptors, vagabunds... per als xiquets, com no. Només els vius poden assaborir l'amargor de l'existència i transformar-la en la més dolça de les mels.
Convertir la vida en un art, això és el que fa l'artista. Desxifrar els codis que l'envolten per fer aflorar tot el potencial creador de cada partícula, tot el potencial revelador de cada instant. Emocionar-se davant una flor, observant el cel o compartint una mirada. Convertir-se en creador. La llibertat, amics, és un tresor únicament a l'abast dels artistes.

Els morts són incapaços de crear, no saben, no tenen la menor idea del que parle. Una ment grisa vestida de colors no és més que trista propaganda. Una ment grisa no entén els colors. Són una màscara somrient damunt d'una cara ofegada per les llàgrimes. Una consciència adormida, apagada, és un zombi, una titella, una lamentable imitadora d'algunes campanades que s'escolten de lluny, però que es desentenen per complet. Els morts són éssers que aparenten tenir boca, orelles i ulls, però pateixen de mudesa, sordesa i ceguesa.

Això, amics, germans, és el que ens envolta. Bandades de morts programats. Autòmats que s'esforcen en divertir-se, però que no entenen la diversió. Éssers condemnats a un avorriment patològic. Ionquis de substàncies que són incapaços d'interpretar, perquè manquen d'esperit.
Podrien tindre davant dels seus nassos la porta a la vida, i no trobar el pom, perquè no saben que cal pom per travessar-la. A la butxaca tenen la clau, sempre l'han dut damunt, però no hi sospiten res.

Morts de l'univers, dinamiteu la vostra mentalitat quadrada, estàtica, correcta, acomplexada i ridículament covarda. Heu de provar la millor de les drogues, la més intensa de les experiències, el més penetrant dels orgasmes: la vida, la vida viscuda.

Música, drogues i essència humana

La música electrònica -especialment des dels anys 80 fins a meitat dels 90- ha jugat un paper molt important en l'oci de la joventut que, acudia en massa a discoteques i locals on es reproduïa aquesta música, i no és casualitat. Algunes branques d'aquesta música contenen compassos repetitius i freqüències íntimament relacionades amb els ritmes humans (els batecs del cor, els passos, la respiració, els bots...). No obstant és habitual pensar que sense consumir determinades substàncies, aquesta música és avorrida, o fins insuportable, i potser en part hi haja quelcom de raó en aqueixa afirmació.

Potser la música electrònica a la que ens referim s'haja de complementar amb el consum de substàncies psicoactives. No és d'estranyar, ja que la conjunció d'aquests dos components condueix a l'individu a nivells emocionals i sensorials fora d'allò comú. Per experiència puc afirmar que la sensació és com de retorn a temps arcaics, on es practicava la dansa sota el mant del trànsit produït pel ritme de percussions amb pell animal.

Tal volta en els temps que corren de decadència humana, de civilització i desarrelament, on és increïblement complicat viure una vida integrada en un entorn natural per al que hem evolucionat durant milions d'anys; on gràcies al progrés ens veiem com a éssers atrofiats en un entorn industrialitzat i malaltís, incapaços de sobreviure a no ser que ens endinsem en la corrupció del cos i de l'ànima; tal volta, com deia, haver trobat la conjunció d'aquests dos components que per un temps ens retornen a l'essència humana més remota, siga una bocada d'aire fresc i net enmig d'aquest infern de plàstics, electricitat i sistemes binaris.

Possiblement la industrialització haja parit aquesta combinació màgica de música electrònica i drogues de disseny per equivocació, com una mena d'antídot no desitjat per als mals que ella mateixa contagia. Un antídot per a esperits cansats o desorientats, o altres que simplement busquen pontejar la ment de manera conscient i reflexiva per aplegar d'una manera ràpida i fàcil -i eficient- a un estat de la consciència més ple.
Potser es tracte d'un dels famosos botons rojos d'autodestrucció que tenen totes les màquines. Si durant el camí de la teua vida te trobes amb algun d'aqueixos botons, prem-lo. Cal destruir la màquina.

Escollir d'un aparador no és escollir, sinó obeir

Tria la vida.
Tria una ocupació.
Tria una carrera.
Tria una família.
Tria un televisor gran que et cagues.
Tria rentadores, cotxes, equips de compact disc i obrellaunes elèctrics.
Tria la salut: colesterol baix i assegurances dentals.
Tria pagar hipoteques a interès fix.
Tria un pis pilot.
Tria als teus amics.
Tria roba esportiva i maletes a joc.
Tria pagar a terminis uns vestits en una àmplia gamma de putos teixits.
Tria el bricolatge, i preguntar-te qui collons eres els diumenge pel matí.
Tria asseure't al sofà i veure tele-concursos que esmussen la ment i aixafen l'esperit, mentre plenes la teua boca de puto menjar-brossa.
Tria podrir-te de vell cagant-te i pixant-te damunt en un asil miserable, sent una càrrega per als ninyatos egoistes i fets pols que has engendrat per a reemplaçar-te.
Tria el teu futur.
Tria la vida.

Però, per què anava jo a voler fer una cosa així?
Jo vaig triar no triar la vida.
Jo vaig triar una altra cosa...

Trainspotting

Meravelles de la modernitat occidental

Pastilles per a dormir; pastilles per a la gana; pastilles per al sexe; pastilles per a la depressió; pastilles per al dolor de cap, d'estómac, muscular...

Bogeria; ansietat; deliri; tristesa; obesitat; inanició; atròfia; SIDA; càncer...
Pròtesis per als peus; per als braços, cames, maluc, vista...


Menjar fabricat en laboratoris; edulcorants; colorants; conservants; potenciadors del sabor; menjar envasat, enllaunat, pressuritzat, processat...




Contaminació: ampolles, bosses, plàstics, fum, il·luminació, vehicles, asfalt, fàbriques, abonaments, químics...



Treball i confinament; presons; blocs d'edificis; estructuració; massificació; distanciament emocional...
Explotació; poder; submissió; obediència; desconfiança; obsessió; malalties; automenyspreu; odi...


Qui és el drogoaddicte?
Qui té problemes de salut?
Qui no sap què menja?
Qui viu en un medi nociu?
Qui viu confinat entre quatre parets?
Qui existeix a les ordres i voluntats d'altres?
Qui és el que està podrint-se més i més a cada instant que passa?

Un cervell a la moda

La major part de la publicitat va destinada al sexe femení, i vaja si es nota. És tremendament complicat trobar dones immunes a l’atac publicitari. La majoria segrega fluids vaginals només pensar en complements de moda. Ho viuen amb eixa sensació a l’estómac, és símptoma d’il·lusió. Convencent-se a elles mateixes de que es mereixen aquest permís.

No crec que siga sensat afirmar que són víctimes de la publicitat, i plantar-nos ahí. Són addictes a eixa sensació artificial. D’igual manera que aquell que consumeix heroïna o televisió. Qualsevol moment és perfecte per abandonar el que s’està fent i dirigir-se al centre comercial més proper. No saben què van a adquirir, simplement perquè no els ha sorgit la necessitat, van per pura diversió i entreteniment, fantasiejant amb la possibilitat de poder posseir quant més millor. La principal meta en les vides d’aquestes persones, és sacrificar-se en un treball de per vida per poder acumular diners i, poder comprar tot allò que els passe per davant dels ulls.

Però no ens enganyem, el sexe masculí no es queda enrere, ni molt menys. Es tracta de persones acomplexades que s’avergonyeixen d’admetre la seua addicció, al mateix nivell que el de les seues companyes, les dones. Somien aquests amb cotxes d’alta gama, complements esportius de “gran qualitat”, aparells tecnològics d’última generació...

Són la gent que ens envolta. El meu cervell és incapaç de filtrar el que els meus sentits perceben. Tot i tractar-se d’éssers ben alimentats i amb un vestuari impecable, jo només capte la presència de projectes fracassats de persones humanes, amb la cara i el cos demacrats, la pell clavillada, la cara xuplada, intentant millorar la seua imatge amb vestimentes i complements que imiten la joieria dels faraons. Una antena de radiofreqüència els ix just per darrere d’una de les orelles. Disposats a ser teledirigits als centres de consum, on se’ls subministra la dosi periòdica que necessiten per a no estavellar-se contra el mur de la frustració.

Abans, en algun moment, eren humans. Quan es van transformar? Es tractarà d’alguna espècie de divergència genètica? Estic desolat, la decadència de l’entorn em recorda que estic limitat per a poder canviar-lo. Només jo sóc el món, i el món sóc jo. La revolució més gran que mai s’ha imaginat, té i tindrà lloc, en la meua consciència. El meu esperit és un camp de batalla sobreïxent d’emocions que adopten una forma humana, com de cosos estesos al terra, plens de sang, mentre altres, victoriosos, celebren els èxits sense deixar mai de vigilar. No sé quants bàndols hi ha ni quin guanyarà.

Amor i sexe, ara amb el 50% de descompte

No són pocs els articles que es publiquen referents a l’assoliment d’una relació sentimental, amorosa o sexual (o totes alhora) de qualitat, mitjançant una sèrie de consells com acaramullar a l’amant amb regals, o tapar-lo amb complits, o recórrer a un romanticisme de pel·lícula, etc...

Oblida’t. Tot això és producte de la corrupció de l’home modern (com a homínid, és a dir, també de la dona). Rebutja la mercantilització dels sentiments. Si la teua parella reclama regals, envia-la a la merda. L’afecte entre humans, com a espècie animal, no ha de respondre a un interès material –ni tan sols de manera puntual. No pretengues que se senta còmoda dient-li que bé li senta una nova peça de roba, o un calçat, o com se li està notant el temps que porta esclava del gimnàs, o el nou model de cabell... res. Tot això no existia quan eixa persona va nàixer.

Han aconseguit, gràcies al bombardeig continu d’un grup d’especialistes de màrqueting, humiliar la nostra pròpia manera d’estimar i de gaudir de l’afecte. Se’ns han aparegut de sobte grups d’avantguarda per fer-nos avergonyir de la nostra naturalesa, senzilla, tranquil·la, sana. Ara hem de comprar tota una sèrie de productes de la indústria del sexe per tal d’estar a l’altura. Però mai aconseguim ser els gurus que pretenen que siguem, senzillament, perquè sempre hi ha novetats en els manaments dels professionals del sexe, un sexe d’una ínfima qualitat, amb l’únic objectiu d’acumular medalles i pujar a la llista mental d’èxits.

Se’ns intenta dictar els gustos i plaers que hem de sentir. De sobte ixen manades de nous alliberats sexuals, que en majoria, no són més que pobres acomplexats. Viuen atemorits per la possibilitat de no ser els millors segons els cànons dictats pels fabricants de moda, però ho camuflen amb la disfressa de l’infal·lible conquistador, aqueix pel que les dones se la juguen, i els homes barallen.

Ara resulta que no sabíem estimar com calia a amics, amors, família. Ara hem de consultar el catàleg de l’eruditisme sexual-mercantil. L’amor i el sexe lliure, que ha de ser la pràctica i el gaudi d’aquestes belles emocions amb plena llibertat, són ara una disbauxa i una confusió d’emocions inestables i dictades. Tot per poder ser considerats persones modernes, actuals, lluny d’aquella opressió a la que ens sotmetien en altres temps de dictadura militar.

Fes de la teua manera d’estimar una cosa tan valuosa que ningú, mai, siga capaç de comprar.