Missatge als deprimits no apte per a depressius

Quan una persona pateix episodis depressius, sovint se la intenta animar fent-la pensar que hi ha alguna cosa que la fa especial, alguna habilitat, alguna capacitat emocional, algun esport, algun fet característic del seu físic, etc. És un error.

A tu deprimit, et dic: eres mediocre en un món superpoblat. Ja n'hi ha de tot en tots els llocs. El món no precisa de nous humans modèlics. Hi ha milions de persones molt més hàbils en allò que creus que et fa especial. I no, no tractes d'assignar-los una suposada carència paral·lela per a trencar eixa presumpta perfecció. Accepta que eres del muntó, accepta que no eres el número 1 en res, ni mai ho seràs.

Deixa de fer dels demés els teus jutges eterns. Distancia't de tot tipus de judici. No necessites resultar especial a ningú, ni que t'admiren, ni que et reconeguen. El criteri dels demés manca de significat per a tu.

Pensar en ser especial respon a una voluntat neuròtica de surar per damunt dels demés, i per si fóra poc, en base a uns valors i uns paràmetres imposats, heretats.

Si els teus valors són obra teua, no existeixen jutges, ni regulació, ni competició, ni referència... per tant, tampoc no existeix el fracàs ni la depressió. Eres sempre el que eres, impregnar-te de positivitat o de negativitat és una cosa que només tu pots i has de fer.

Si assumir açò t'enfonsa més encara és que no has comprés res.

La nació indígena dels Uque

N'hi havia una tribu que habitava una gran vall envoltada de verdes muntanyes per la qual serpentejava un riu d'aigües abundants i clares. Aquella gent no en tenia cap culpa de viure en aquella vall, simplement naixien, vivien i morien allà. Els vells contaven que ja des de temps remots, eixa vall, i totes les terres fins més enllà on arribava la vista, havia estat l'abric dels poblats Uque, dits així per ser els parlants de la llengua uque. Perquè no vos ho havia dit, però la tribu dels Egam, que era com es coneixien els habitants de la vall homònima on se situa esta història, no eren els únics que xafaven aquell territori. També estaven els Grop, que habitaven terres més al nord; els Ufir, de l'altra part del sistema muntanyós que envoltava la vall; els Trecan, d'aigües amunt, en direcció sud; i més, moltes més tribus unides pel lligam d'una llengua comuna i antiga.

Un dia, a la vall dels Egam arribaren gents que mai no havien vist, i això que tots els Uque eren donats a la interacció entre els seus poblats. Aquelles persones parlaven una llengua desconeguda, així que els Egam, de costums pacífics, miraren de fer-se entendre amb ells. Amb dificultats i paciència aconseguiren traure en clar que aquells forans venien amb la intenció de quedar-se. Els primers dies tot era concòrdia, però amb el temps, els estrangers es mostraven més i més reticents a l'hora d'adaptar-se i respectar les tradicions i la llengua indígena. Els forasters anaven arribant no sols a Egam, sinó a tots els poblats Uque amb els mateixos modals. Amb els anys, els forans, que comptaven amb un armament força avançat, acabaren ocupant per coerció, els llocs reservats als més vells i savis dels Uque. Allò significà la desvirtuació, i en els pitjors casos l'eliminació, dels estaments socials i culturals dels indígenes.
Malgrat això, els colons permetien que alguns indígenes ocuparen llocs privilegiats per a servir-los, de manera que, en la població dels Uque, començà a crear-se una divisió entre aquells que acceptaven les concessions dels colons i les seues famílies, i els indígenes que no acceptaven aquella intromissió colona en les seues terres.
Amb la renovació de generacions, gran part dels indígenes eren cada volta més desconeixedors del que segles arrere havia ocorregut. Però altres, mantenien fresca la memòria transmetent de pares a fills el que la nació dels Uque va ser durant centenars d'anys. Els colons seduïren a gran part de la població amb l'oportunitat d'ocupar llocs de gran rellevància en el poder, així que molts dels indígenes i fills d'indígenes acabaren per adoptar la llengua estrangera. Amb la consolidació d'estos nous càrrecs creats a mida per als indígenes amb llengua estrangera, va vindre el menyspreu als autèntics indígenes Uque, però esta vegada, també per part dels de sang autòctona.

Durant tot este temps, mai va cessar la immigració estrangera, ni tampoc el menyspreu i el rebuig de tot allò que recordava, enaltia o es relacionava amb els Uque i la seua ancestral llengua i cultura. Els poblats Uque havien sigut ocupats, al principi amb suavitat, i després amb mètodes coercitius, pels colons. Els pocs Uque que encara vivien en aquelles terres violades, els pocs que parlaven la llengua que els donava nom, eren testimonis ara, de la burla més perversa que un indígena podia rebre, i era que els propis colons i els natius assimilats per la llengua i cultura colona, s'autodenominaren com els més orgullosos defensors de la llengua i cultura dels Uque. Això, mentre al mateix temps, feien de la identitat dels Egam un motiu de guerra contra els Grop, els Ufir, i la resta de poblats Uque. Poblats que sempre havien estat ben avinguts per ser fills de la mateixa llengua, amb els que compartien cultura i vincles afectius.

Ah, no vos ho havia contat. Aquell territori ocupa la costa ibèrica mediterrània, des d'un poc més amunt dels Pirineus fins vora el riu Segura. Als Egam també se'ls coneix com a valencians.

No som el centre de res, no n'hi ha centre.

Sovint escoltem que la nostra existència és el resultat d'una sèrie de casualitats i fenomens fortuïts que tots plegats ens atorguen una condició d'excepcionalitat quasi divina. Si ens parem a pensar-ho, la quantitat de coses que han hagut d'ocórrer, en un ordre concret i precís, per a que al final uns éssers com nosaltres acaben existint, és certament desconcertant. Si la línia d'esdeveniments la plantegem així, en esta direcció, de nosaltres cap arrere, la temptació de sentir-nos com éssers extraordinaris és quasi insalvable.

Però cal dir que eixa visió antropocentrista de la que es fan ressò taules de tertúlia sensacionalistes, articles d'autoajuda barata i documentals televisius sobre la nostra espècie i fins i tot sobre l'univers, ordena els fenomens a la inversa per tal d'erigir-nos com els protagonistes de la pel·lícula del cosmos. En veritat, agafant un mínim de distància respecte a nosaltres mateixos, el raonament seguiria més bé el procés contrari al que esmentem, veient-nos ara sí, com un element més de l'existència, no com l'element central a partir del qual construir el sentit de la resta.
O siga, que el cosmos, des dels seus inicis (foren els que foren) fins el seu esdevindre (siga el que siga), ha seguit i segueix uns camins, una evolució que ara vivim i experimentem. Uns camins que hagueren pogut ser altres molt distints si qualsevol variable haguera sigut mínimament diferent al llarg de l'existència. Amb tot, a dia de hui, amb els fenomens més estrambòtics i impensables que ens puguem imaginar, existiria un cosmos concret, fruit del transcurs d'una sèrie de fenomens i variables molt concrets que de nou podríem igualment interpretar, per la seua aparent inversemblança, com a quasi divins.

Així que no som cap fenomen extraordinari, sinó una inevitabilitat en el camí del cosmos. Si se li poguera inserir una consciència a un asteroide que viatja per l'espai, aquest també podria meravellar-se de sí mateix al comprovar la quantitat de casualitats que haurien d'haver tingut lloc per a que ell existira tal i com és en eixe moment. Qui si no un Gran Arquitecte podria estar darrere d'un ésser tan extraordinari com ell? I què em dieu d'un planeta com el nostre? Tan perfecte! Ni fred ni calor, amb aigua i aliment, amb plaers i alegries... Un paradís, veritat? Raonament creacionista a la seua manera. L'evolució és adaptabilitat, autoregulació i autoequilbri, i el resultat de qualsevol cas hipotètic no pot ser altre que fenomens i éssers adaptats a les circumstàncies i a l'esdevindre general de l'existència. De fet, eixos propis fenomens i eixos propis éssers són una variable més per a altres fenomens i altres éssers, són alhora causants d'altres canvis, de continues mutacions i adaptacions. Som el cosmos en moviment.

Es podria pensar que allò extraordinari rau en el propi fenomen de la consciència, però és més del mateix. Una col·lecció de fenomens que no podien acabar d'altra manera. La consciència, i més encara la vida, són fenomens inevitables en la química del cosmos, o si ho preferim (per als transcendentalistes) en la naturalesa del cosmos. Nosaltres som cosmos, no ocupem un lloc en ell, ni privilegiat ni modest, sinó que som ell. Estem al mateix nivell que la resta. Això sí, acostumem a situar-nos en una escala que inclou tot allò amb el que tenim cert paregut, bé per grandària o bé per similitud física. És per això que tendim a comparar-nos amb altres animals i amb allò que ens envolta, però en realitat som com les estreles, els planetes, o les galàxies, també com els insectes, els arbres, la pluja o la radiació.

En l'intent de fer-nos destacar per sobre de "la creació" o de l'univers, alguns en realitat ens separen de tot el que som, i ens circumscriuen a la condició de divinitat aïllada. Clar, ja que ens considerem especials, que almenys siga a l'alça. Eixa classe de raonaments ens trauen de context com si tinguérem cap sentit per nosaltres mateixos, com si el cosmos i nosaltres fórem dos fenomens paral·lels, o fins i tot nosaltres per damunt d'este.

Quan pensem, imaginem i somiem, és el cosmos qui pensa, imagina i somia. Som una cèl·lula del cosmos. La plenitud és experimentar eixa unitat.

L'ombra del roure

El jove, que estava estovat sota un gran roure de set branques, es despertà després d'un llarg repós i s'acaricià suaument els ulls. Ja no brollava cap plor. Sols tenia els parpalls irritats de les llàgrimes que l'havien fet adormir-se a l'ombra d'aquell company de pell aspra i cabells fullats. La seua ànima trista i pertorbada restava ara lleugerament descansada, així que s'alçà i, un peu rere l'altre, eixí del fresc para-sol vegetal. Quan s'allunyà unes passes, girà el cap enrere i contemplà la majestuositat del roure que l'havia emparat fins adormir-se. Era imponent, solemne, fort, d'una bellesa immesurable. U podia sentir-se fàcilment insignificant al seu costat, inclús sentir enveja per la serenitat que desprenia. El jove tornà el cap endavant i dirigí la mirada al terra buscant on posar el peu per a continuar el seu camí quan, sobtadament, comprengué una gran veritat que interrompí per un instant la seua respiració i l'inundà d'un vertigen il·luminador paralitzant. Ocorregué que observà la seua pròpia ombra, l'ombra d'un home abatut, trist, amb voluntat de lluita i venjança, però s'adonà que l'ombra no tenia tristor, ni odi, ni rancúnia. L'ombra romania inalterada, serena, impol·luta i sense el menor vestigi de ressentiment. A cas la seua ombra havia contagiat a la del roure, i per tant l'un a l'altre quan es van fondre en una sola? El camí fins arribar al bell arbre creuava fangars i aigües estancades, però també verds prats plens de flors de mil aromes i mil colors. La seua ombra restava intacta després d'aquella heterogènia travessia. Els seus peus podien xafar tarquim, però la seua ombra, companya inseparable, mai no s'embrutava. Fins i tot quan no s'apreciava la seua presència sota el roure, l'ombra continuava allà mateix, al seu costat, amb l'ombra de l'arbre. Dues ombres juntes, indistingibles; dues ombres que unien el que l'ull humà s'esforça en separar.

CdX

Consciència i Ego

Si eres capaç de tindre l'obsessió, l'odi, la gelosia... en un espai mental d'atenció plena (en un estat de meditació, per exemple), és perquè existeixen dos elements: el subjecte observador (consciència) i l'objecte observat (l'emoció en concret). Per tant, la consciència (el Jo real, l'essència del Jo) és una cosa, i l'emoció n'és una altra.

Identificar-nos amb l'emoció que sentim en un instant concret seria caure en una confusió, perquè nosaltres no som el que sentim, sinó allò que és conscient del que sentim. Diguem-li Consciència, Subjectivitat Pura, Jo real, Essència, Esperit, Llum, Déu...
Integrar les emocions com a part del que realment som construeix una identitat artificial. Una identitat inevitablement i totalment arbitrària ja que les emocions amb les que ens identifiquem són assimilades en un moment i sota unes circumstàncies externes que no controlem. Eixa identitat que integrem és l'Ego.

soɯǝpod

Una volta superades aquelles fases en les que, més involuntàriament o menys pretenia trobar el meu lloc en alguns models o estructures de la societat, em vaig endinsar de ple en una espècie d'etapa en la que necessitava estalviar-me tot formalisme o procés protocol·lari, i anar directe a allò que volia. I en això estem.

Fa poc, per iniciativa d'una persona del meu poble, es va convocar una reunió per a la implantació de l'organització política Podemos (sí, en castellà). Per una banda, l'amistat que tinc amb la persona que ho va promoure, i per l'altra, l'interés que em desperta l'aterratge d'un partit polític al meu poble, em van animar a assistir a la reunió tot i sabent perfectament i de bestreta que aquell no era un lloc ni un acte per a mi, però la curiositat em va convéncer.

Allà vaig aplegar i seure silenciosament, i vaig escoltar atentament aquells que parlaven. D'entre la quinzena de persones que n'hi haurien, la meitat eren forasters, i l'altra meitat autòctons. Les intervencions més apassionades i extenses eren dels forasters i del xic del poble que promogué la reunió.

L'orgia felativa entre els forasters embafava fins a límits quasi insuportables. El vocabulari copiat del seu líder (Pablo Iglesias) i vomitat per ells era de vergonya aliena ("cercles", "casta"...) Però allò més patètic era la desesperació i la insistència en vendre el seu producte.
Per la meua part vaig començar a intervindre aportant consideracions que en aquella sala podrien catalogar de constructives, en tant que eren assimilables i digeribles pels assistents. Més tard, la cosa anava ficant-se interessant (almenys per a mi). Havia anat a comprovar si davant una postura determinada (la meua, ni més ni menys), els Podemistes respondrien com sospitava. Alguns podran pensar que a mi em va la marxa, armar guerra o provocar (com afirmaven alguns), però la realitat és que u no està per a fingir massa estona i més encara quan es tracta de gent que pretén instaurar-se en el meu poble.

Davant crítiques a l'organització de masses, a l'estatisme, a l'institucionalisme, a la democràcia, al progrés, l'obrerisme, i a no sé quantes coses més, els ànims anaven caldejant-se, però ni punt de comparació com quan vaig afirmar que no els necessitava, que no necessitava la seua croada salvadora. Per a mi són perfectament prescindibles, com qualsevol altre polític. No obstant, la cirereta la vaig ficar, sense pretendre-ho, quan vaig dir que jo no votava.
Era molt interessant com anaven succeint-se les distintes fases d'aquells venedors de bíblies. Primer el to amistós, l'empatia, el col·leguisme... Quan açò fallava, passaven a la creació de necessitats: "ens necessites, cal una estructura que ens empodere"... Després passaven a la dissolució de l'individu o eliminació del potencial individual, és a dir, a negar-me: "junts podrem fer moltes coses, si ens unim no ens podran véncer", "sol se't menjaran", "a soles no pots fer res"... I per últim, i fallides les fases anteriors, passaven a l'artilleria pesada, l'assetjament i la humiliació (o l'intent de): [per no votar] "tens un problema" em deien (sí, tal qual).

Reaccions a la desesperada com quan vaig dir que no els necessitava, que no entraven dins dels meus paràmetres de vida. "Però alguna cosa voldràs!" em deien, al que responia que "res, no vull res". "Aleshores vols que tot continue igual, la corrupció, l'explotació...?" M'insistien. Aquella tàctica (si és que es pot dir així) de crear dos bàndols predissenyats, un "amb ells" i l'altre "a favor de l'statu quo" era patètica a més no poder, era una martingala tan pobra que em feia riure, literalment.

Curiosament, a través de la pàgina de Facebook del grup creat per a tal acte, un dia abans de la reunió, en un comentari públic, ja li advertia al xic del poble que ho va promoure (entre altres coses com quines televisions tenien interés en donar-li corda a Pablo Iglesias, o quina estratègia n'hi havia darrere, etc.), que davant gent assimilada per l'institucionalisme i el parlamentarisme, el fet de no votar era com una espècie de pecat. "Cal votar, a qui siga, però cal votar, així és com funcionen. D'altra manera eres poc menys que un insensat", li vaig comentar. Aquells empren respostes-model del tipus "si no votes estàs recolzant al PPSOE", o "estàs recolzant al sistema"... perles d'eixe estil. O siga jo, que no vote, jo que no legitime el sistema amb el meu vist i plau tirant un paper dins d'una caixa, sóc el que recolza, sense saber-ho! (mira tu...) al govern i el bipartidisme. Han divinificat l'acte covard i irresponsable de votar, així de clar. Hui en dia existeix la idea, inoculada, que votar és com un orgasme de llibertat.

Després de la reunió vaig escriure un nou comentari a mode de crònica de com vaig interpretar aquella reunió recordant allò que ja advertia en el comentari anterior, i com es va reproduir en les actituds dels Podemistes. Per cert, vaig ser l'únic assistent a aquella reunió que, a la pàgina de Facebook, es va dignar a exposar les seues opinions per tal de generar debat.
Atenent a allò que vaig comentar en la meua intervenció el dia previ a la reunió, podríem dir que ni Sandro Rey haguera predit amb tanta exactitud com anaven a ser les respostes i les actituds. Cal tindre ben present que la majoria dels integrants de Podemos són exmilitants i descontents d'altres formacions polítiques.
En resposta a aquest últim comentari meu, algun assistent comentà també per a expressar el seu malestar davant opinions com la meua, però cap anàlisi, cap argument, res de res. I un darrer que deia "jo al·lucine". Ei, i jo. Ací al·lucinem tots, cadascú a la seua manera.

Paral·lelament a açò, per missatgeria privada, els forasters instaven al promotor local de la reunió a que em bloquejara l'accés. Ell es va negar, naturalment. Ara ell, descontent per unes coses i per altres, no participa en eixa pàgina de Facebook que tan alegrement es titula Podem Albalat de la Ribera, i que no participa cap persona, cap, del poble.

Ja tenen el que volien, tal i com també vaig expressar en el meu comentari. El que volien era poder dir que a Albalat de la Ribera hi ha un "cercle" de Podemos, pur màrqueting. I així li ho va transmetre un dels assistents forasters al promotor de l'acte al final de la reunió: ara cal crear el cercle el més aviat possible, és prioritari. I com no, i per a rematar, la foto de rigor. També insistien en fer un comunicat al periòdic comarcal sobre la creació del "cercle" al poble, enviant la foto. Dir que, tot i l'hostilitat cap a les meues postures, no dubtaren en convidar-me a eixir en la foto. Em vaig negar, òbviament.

Un parell de setmanes més tard, un dels administradors de la pàgina de Facebook ha esborrat els comentaris.
A açò s'afegeix, a mode de curiositat, la queixa pública d'un d'aquells assistents forasters, via Facebook també, afirmant que en un espai virtual de debat de Podemos l'havien amenaçat amb l'expulsió al ser crític amb certes postures.

Polítics o persones amb la intenció de ser-ho, són gent que alimenta els seus plans de les mancances d'altra gent, de debilitats o moments d'incertesa d'altres. No m'interessa en absolut. Un projecte que es nodreix així (com qualsevol altre partit i tants altres tipus d'organitzacions) no pot resultar altra cosa que un monstre podrit. A ells res els importava si el cost personal i el conflicte interior que suposava per a mi acceptar o abraçar el seu missatge era alt o no ho era. Els importava una merda si dins meu es lliurava una batalla moral o si la cosa anava fluïda. Evidentment jo ja coneixia el resultat abans d'anar a la reunió. Com qui visita un acte de captació en plena campanya d'una d'eixes sectes de pel·lícula, però amb la tranquil·litat de veure vindre totes i cadascuna de les estratègies, i amb el fonament d'uns valors propis que, vaja... estan a anys llum dels seus.

I per què aquest escrit? Per què aquesta dedicació a Podemos? Perquè és el principal centre d'assimilació de gent allunyada de la política. Ve com la salvació dels "antisistema" (parauleta-comodí com la que més). Més bé, es tracta de l'absorció dels "antisistema" (si és que alguna volta han sigut tal cosa). Ah, i per què no dir-ho, pretenen ser l'antídot a l'independentisme català en concret, i l'independentisme en general. "España antes roja que rota". Els indígenes no assimilats coneixem molt bé aquesta màxima.

Acompanya'm

La Neus, que no acostumava a aprofundir massa en aquests temes, un bon dia, mentre rumiava sobre açò i allò altre s'adonà que, des que tornaren a estar junts, el seu estimat Carles mai no havia deixat de conquerir xicotetes llibertats. Totes eixes virtuts assolides pel seu nóvio i que havien permés reprendre la relació, havien estat creixent cap a ambicions llibertines a un ritme lent però constant, i això provocava en Neus un cert recel.

En Carles passà de patir certa possessivitat i gelosia amb Neus, a imaginar amb certa simpatia i excitació una tercera persona trepitjant el terreny sexual dels dos. Sovint animava a la seua parella a ser més desinhibida i fins i tot a practicar sexe amb altres si era això el que li abellia. I és que Carles era un xic que predicava amb l'exemple: solia llevar-se la roba a la mínima que el context poguera contemplar eixa possibilitat; expressava sense entrebancs quan un xic o una xica li pareixien atractius, inclús admetia algunes fantasies homosexuals; li feia saber a les seues amigues com de ben posats tenien els seus atributs davant les seues respectives parelles. Tot amb una naturalitat que no deixava espai a cap retret ni cap disputa per part dels altres mascles.
Tot s'ha de dir, en Carles no estava preparat per a experimentar que Neus tinguera relacions amb altres, però el fet d'animar-la a fer-ho era com una mena de teràpia que l'ajudava a estimar la llibertat de la seua xicona.

I tot eixe procés alliberador d'en Carles transcorria tan a poc a poc, que la Neus se sentia com la granota que acaba per morir bollida mentre la temperatura de l'aigua puja lentament. Les fites d'obertura mental del seu estimat sovint la superaven en silenci, i entre resignació i mandra, veia com ell avançava mentre ella es quedava quieta, com qui observa des de l'andana com s'allunya el tren cada volta més ràpid. Però aquestes preocupacions aviat quedaven eclipsades per altres pensaments de menor importància que acudien a la ment en forma de salvavides. Aquests salvavides no feien més que augmentar la velocitat del tren.

I ara, què?

I ara, què? Això és el que em pregunte respecte la meua relació amb els demés: i ara, com els estime?

Vaig aprendre a deixar d'odiar i menysprear aquells que no s'ajustaven als meus gustos. Poques voltes em bull la sang, i quasi mai se'm queda ressentiment o alguna sensació negativa que dure. Ara em passa una cosa probablement igual de molesta: ara els demés em provoquen la més sincera i profunda indiferència. Que s'alegren, doncs bé; que ploren, doncs bé; que perden el treball, doncs bé; que tenen problemes de parella, doncs bé... i així fins que se m'acabara la saliva. I no, no és que em resulte molest perquè m'agradaria que conservaren el treball o solucionaren els seus problemes; em resulta molest perquè no trobe eixa cosa que faça 'clic' en el meu interior, que signifique una connexió íntima real amb la gent.

Açò esdevingué en un distanciament vers els demés enorme. No un distanciament físic, perquè m'ajunte igual amb els meus amics, parle igual, ric igual... Però existeix un abisme sentimental, emocional, afectiu, tan profund que no hi veig el fons. Si açò passa amb les meues amistats, imagineu com està el tema amb la gent que m'envolta: companys de treball, contactes ocasionals, 'amistats' llunyanes...
Com que m'importa quatre merdes el que pensen de mi, no em naix cap interés en transmetre'ls la meua visió de les coses: així m'estalvie discussions absurdes.
En altres paraules, el que faig és disfressar-me, interpretar un paper amb una funció que dura des que m'alce fins que em gite. No poder ser jo mateix perquè aquells de qui estic envoltat pertanyen a un món tan distint que mai no m'entendrien. Bé, després d'una conversa amb un bon amic (dels de veres), diria que sí que m'entenen, però no em comprenen. "Entendre coses és desxifrar símbols: desxifres símbols del llenguatge o símbols matemàtics, o símbols tècnics o altres. Hi ha qui li interessa desxifrar símbols matemàtics, llavors entén de matemàtiques. Però no és comprensió; comprendre és integrar cadascuna i totes les coses en una totalitat." D'aquesta manera, u pot entendre perfectament el que jo li explique sobre mi, però difícilment em comprendrà si no fa un exercici d'empatia profund vers mi.

Tornant on hi era: interpretar un paper tots els dies, el paper del tio que segueix la corrent de quasi totes les converses per tal de no entrar en discussions; el paper del tio que es veu arrossegat per xafardeigs i riu com un idiota; el paper del tio que fingeix estar integrat en la societat és psicològicament un infern, és tremendament esgotador.

Aleshores, en què queden les relacions que tinc amb les persones que m'envolten? Em pregunte si estic condemnat a que no m'atraguen de cap de les maneres. The show must go on, que cantava Freddy Mercury, però el xou del que forme part junt amb les persones normals és una puta merda. Cert que cal cercar les persones afins i els entorns 'adequats', però pel moment i des de fa anys, puc comptar eixes persones amb els dits d'una mà.
Necessite alimentar la meua vida amb persones autèntiques, capaces de despullar l'ànima davant de qui estimen, persones amb vitalitat, empàtiques, creadores. Em són més necessàries que les purament afins.

La solitud de pell cap endins no em preocupa, és més, me l'estime moltíssim; però la solitud de l'home al que li agrada conversar, abraçar, besar, mirar, discutir, riure... és molt dura, perquè cal reciprocitat. Les relacions que vull han de ser d'igual a igual, no vull caminar entre cadàvers, perquè tard o prompte també jo començaré a fer olor a mort.

Dret a la llibertat...

El dret és la concessió, la tutela. Quan parlem, per exemple, del dret a dir el que volem, ens estem referint en realitat a circumscriure la nostra capacitat natural i innata de parlar a una estructura institucionalitzada. En altres paraules, transformem les nostres capacitats i habilitats, i la llibertat per a exercir-les, en actes que la legislació empara (aprova, permet). La legislació d'un Estat pot emparar o no, les habilitats que com a humans tenim, de manera que en el Dret, és l'Estat aquell que dóna permís a l'individu de desenvolupar la seua llibertat. L'Estat és el filtre a través del que s'examinen i s'aproven les capacitats que pel simple fet d'existir ja ens són pròpies.

Parlar d'Estat de Dret, és parlar de la socialització d'aquest fenomen. És, en definitiva, democratitzar l'acte de jutjar quins aspectes de la humanitat passen pel filtre de la legalitat o no. És la nova inquisició, acceptada i social, democràtica.

El dret a avortar, per exemple, es transforma en l'obligatorietat de responsabilitzar a l'aparell estatal de les decisions i actes de persones concretes. Avortar és un acte perillós amb un alt risc per a la salut, de manera que convertir l'avortament en una assistència obligatòria a càrrec de tercers (l'Estat, en aquest cas) és molt temptador. I és temptador perquè dirigir-se a l'Estat té l'avantatge de despersonificar a l'enemic. "Que s'ho apanyen com vulguen, però jo vull tindre dret a l'avortament". A l'individu se'l lliura dels tràmits personals, se'l lliura de tindre que adreçar-se a la persona que va a realitzar-li la intervenció, i per tant la demanda per eixe dret pot ser més visceral i violenta, ja que queda exempta de l'enfrontament directe.

L'Estat esdevé el nostre amputador perquè ens irresponsabilitza dels nostres actes i de les nostres capacitats, però alhora també, es transforma en el sicari al que recorrem quan li reclamem que se'ns atorgue qualsevol dret. L'Estat és aquell que gestiona i ordena qui ha de fer què per llei, o siga, per obligació. I eixes obligacions són les que, al capdavall, permetran a altres satisfer les seues demandes socials (aconseguir nous drets, o conservar els que ja tenen).

I qui és l'Estat? No estarem caient en el mateix parany d'atacar a un ens abstracte fàcilment assetjable? Respondrem tranquil·lament, identificant els culpables: l'Estat és el govern i tota autoritat institucionalitzada, però sobretot, l'Estat són els individus que el necessiten: l'anomenada societat, els majors culpables.

Confondre 'dret' i 'llibertat' és molt habitual, l'Estat s'esforça molt en que aquesta confusió estiga ben estesa entre la massa social. El dret es fonamenta en el permís, la llibertat en la voluntat. Són dos conceptes tan allunyats, que fins i tot són antagònics. L'un senyala a l'hora de buscar responsables, i l'altre es mira a sí mateix per a reconéixer-se coma a tal. L'un necessita sequaços i l'altre precisa determinació i valor. L'un concedeix la seua vida a altres, i l'altre experimenta la vida en primera persona.

A Raquel i Rosa

Una nit de festa en la que la majoria de persones van, en major o menor grau, afectats per la desinhibició que proporciona l'alcohol, és més procliu a oferir converses de temàtica interessant, que en ocasions on l'avorrida i monòtona quotidianitat s'han de trencar a la força per a traure a ballar converses fora de la pista de la superfluïtat.

No obstant, en mi, l'alcohol té l'efecte de reduir-me a una persona que es limita a amollar tòpics, eslògans i frases fetes, com si estiguera immers en plena època adolescent. Em fa incapaç d'articular argumentacions mínimament estructurades. En part és perquè sempre que bec 'més del compte', tinc la sensació que allò que dic no és d'interés dels que m'escolten, i entre frases atropellades i paraules entrebancades, no deixe de pensar com collons fer per a que qui m'escolta, no pense "quina tabarra de tio". Així que no invertisc massa esforços en pensar detingudament si allò que dic reflecteix realment allò que pense. Com que tinc certa presa en transmetre un missatge mentre mire de no avorrir, poc més faig a banda de dir paraules clau.

Tot açò ocorre mentre la part més conscient de la ment m'alerta que amb qui parle, sembla que estan més lúcids que jo, així que la pressió per intentar expressar-me de manera clara augmenta, ja que 'el públic' té un nivell d'atenció i potser també d'interés més alt que el meu. Ací és on jo dic, amb total justificació: "sempre ixen aquestes converses quan vaig ebri, i no és just". Sincerament, m'agradaria tindre aquestes converses en moments de normalitat, o fins i tot sota els efectes de determinats enteògens, però no sota els efectes sedants i simplificants de l'alcohol.

Les contertulianes, ràpides i amb la ment clara (o almenys més clara que la meua), no dubten en explicar la seua visió del tema. Una visió que he escoltat i rebatut tantes voltes que ja no m'importa en absolut quin siga el resultat del debat. Al capdavall, i com haguérem comprovat en cas de mantindre una conversa plena i conscient, tota defensa de tot posicionament ideològic o filosòfic té cabuda en el nostre llenguatge. O el que és el mateix, tot és defensable amb paraules, tot, sense excepció. Quina és la veritat que s'amaga darrere d'aquesta conclusió? Que no hi ha cap veritat universal, sinó que cadascú troba la seua, tan vàlida i vigent com qualsevol altra que aparente ser incompatible.

De tot açò i més, molt més, jo n'era plenament conscient, però ni podia, ni en realitat, crec, tampoc volia expressar-ho. Amb tot el respecte a les meues companyes i amigues de conversa, per descomptat. El que passava era una cosa molt senzilla, la visió que defensaven elles, pertanyia a un cúmul de conceptes molt més pròxims a l'opinió general de la societat, que no pas la meua visió de les coses. En eixe aspecte jugaven amb avantatge: per qüestió de costum, les seues opinions eren fàcilment comprensibles, i no exigien gaires esforços dialèctics per a ser defeses. Per aquest motiu, la conversa exigia de mi remuntar-me a explicacions molt bàsiques i primàries de les que partir per tal d'introduir posteriorment conceptes més complexes, i que els meus exabruptes llibertins cobraren el sentit que es mereixien.

En una altra ocasió, amigues, en parlarem calmadament.