No som el centre de res, no n'hi ha centre.

Sovint escoltem que la nostra existència és el resultat d'una sèrie de casualitats i fenomens fortuïts que tots plegats ens atorguen una condició d'excepcionalitat quasi divina. Si ens parem a pensar-ho, la quantitat de coses que han hagut d'ocórrer, en un ordre concret i precís, per a que al final uns éssers com nosaltres acaben existint, és certament desconcertant. Si la línia d'esdeveniments la plantegem així, en esta direcció, de nosaltres cap arrere, la temptació de sentir-nos com éssers extraordinaris és quasi insalvable.

Però cal dir que eixa visió antropocentrista de la que es fan ressò taules de tertúlia sensacionalistes, articles d'autoajuda barata i documentals televisius sobre la nostra espècie i fins i tot sobre l'univers, ordena els fenomens a la inversa per tal d'erigir-nos com els protagonistes de la pel·lícula del cosmos. En veritat, agafant un mínim de distància respecte a nosaltres mateixos, el raonament seguiria més bé el procés contrari al que esmentem, veient-nos ara sí, com un element més de l'existència, no com l'element central a partir del qual construir el sentit de la resta.
O siga, que el cosmos, des dels seus inicis (foren els que foren) fins el seu esdevindre (siga el que siga), ha seguit i segueix uns camins, una evolució que ara vivim i experimentem. Uns camins que hagueren pogut ser altres molt distints si qualsevol variable haguera sigut mínimament diferent al llarg de l'existència. Amb tot, a dia de hui, amb els fenomens més estrambòtics i impensables que ens puguem imaginar, existiria un cosmos concret, fruit del transcurs d'una sèrie de fenomens i variables molt concrets que de nou podríem igualment interpretar, per la seua aparent inversemblança, com a quasi divins.

Així que no som cap fenomen extraordinari, sinó una inevitabilitat en el camí del cosmos. Si se li poguera inserir una consciència a un asteroide que viatja per l'espai, aquest també podria meravellar-se de sí mateix al comprovar la quantitat de casualitats que haurien d'haver tingut lloc per a que ell existira tal i com és en eixe moment. Qui si no un Gran Arquitecte podria estar darrere d'un ésser tan extraordinari com ell? I què em dieu d'un planeta com el nostre? Tan perfecte! Ni fred ni calor, amb aigua i aliment, amb plaers i alegries... Un paradís, veritat? Raonament creacionista a la seua manera. L'evolució és adaptabilitat, autoregulació i autoequilbri, i el resultat de qualsevol cas hipotètic no pot ser altre que fenomens i éssers adaptats a les circumstàncies i a l'esdevindre general de l'existència. De fet, eixos propis fenomens i eixos propis éssers són una variable més per a altres fenomens i altres éssers, són alhora causants d'altres canvis, de continues mutacions i adaptacions. Som el cosmos en moviment.

Es podria pensar que allò extraordinari rau en el propi fenomen de la consciència, però és més del mateix. Una col·lecció de fenomens que no podien acabar d'altra manera. La consciència, i més encara la vida, són fenomens inevitables en la química del cosmos, o si ho preferim (per als transcendentalistes) en la naturalesa del cosmos. Nosaltres som cosmos, no ocupem un lloc en ell, ni privilegiat ni modest, sinó que som ell. Estem al mateix nivell que la resta. Això sí, acostumem a situar-nos en una escala que inclou tot allò amb el que tenim cert paregut, bé per grandària o bé per similitud física. És per això que tendim a comparar-nos amb altres animals i amb allò que ens envolta, però en realitat som com les estreles, els planetes, o les galàxies, també com els insectes, els arbres, la pluja o la radiació.

En l'intent de fer-nos destacar per sobre de "la creació" o de l'univers, alguns en realitat ens separen de tot el que som, i ens circumscriuen a la condició de divinitat aïllada. Clar, ja que ens considerem especials, que almenys siga a l'alça. Eixa classe de raonaments ens trauen de context com si tinguérem cap sentit per nosaltres mateixos, com si el cosmos i nosaltres fórem dos fenomens paral·lels, o fins i tot nosaltres per damunt d'este.

Quan pensem, imaginem i somiem, és el cosmos qui pensa, imagina i somia. Som una cèl·lula del cosmos. La plenitud és experimentar eixa unitat.