Classes de ball còsmic

Has de saber que, tot i que vivim interaccionant entre nosaltres, tu i jo, i qualsevol altre ens de l'existència, és un univers en sí mateix. Som universos en contínua expansió, infinits en possibilitats i en realitats, que naveguem pel buit, viatgem, col·lisionem, ens freguem, ens abracem, i en ocasions, ens destruïm.

Això que coneguem amb el nom de "lleis de la naturalesa" té un amo diferent a qui obeir en cada univers. Les teues lleis físiques, la teua gravitació, els teus elements, la teua química... formen éssers extravagants, curiosos, estranys... altres bonics, excitants, amables... Però cap d'eixos éssers, cap d'eixes màscares que em mostra el teu univers és odiós. Simplement és el teu univers, jo tinc el meu, i des d'ell observe el teu..

El planeta Tu i el planeta Jo, amb tota la seua complexitat, de tant en tant acostumen a gaudir l'un de l'altre. El planeta Jo, és a dir, l'univers Jo, eixa totalitat amb consciència pròpia, s'endinsa com un explorador a descobrir les cavernes, selves, deserts, muntanyes, mars i rius del teu món. Que no em veja jo disgustat o trist per trobar en tu rius de metà, deserts estèrils, o selves massa denses. Si així existeixen, així és com han trobat l'equilibri per a que el planeta Tu tinga la seua pròpia consciència.

La naturalesa sempre acaba equilibrant-se, per molt intenses que siguen les forces alienes que la maltracten i sacsegen. Però eixe reequilibri o equilibri continu, precisa de temps. És necessari el transcurs del temps per a restablir l'ordre i el caos natural que mantenen viu un univers, és a dir, existint, éssent. Encara que, en ocasions, el maltractament i l'agitació és tan profunda, que hi ha universos que abans perden la consciència pròpia que s'equilibren.

Escollim molt bé la intensitat dels nostres actes, perquè potser, intentant donar una espenta (tal volta degut a la desesperació o la pressa), estiguem arrasant amb universos que mai no es tornaran a repetir.

Aaah... t'estava esperant

Saps eixe sentiment de satisfacció que et recorre per dins i et fa tremolar sencer? Eixa satisfacció i eixe orgull, que només provoquen un xicotet gest facial. Un lleuger somriure, com de victòria, que penses que a penes serà perceptible des de fora. És la mateixa sensació que quan veus vindre al teu adversari en un joc de cartes i saps que no té res a fer. És com si l'adversari jugara amb les cartes destapades.

La inseguretat, eixa por per un futur incert, s'ha dissolt mentre intentava abordar el meu esperit. Quina imatge més patètica! Imagineu el meu esperit assegut a una butaca de despatx, girada de cul, a l'estil de El Padrí. En això entra la por a l'habitació, armada fins les dents, i quina és la seua sorpresa quan la butaca es gira de cara a ella i allà es troba el meu esperit, que li amolla amb una calma postorgàsmica i alegre: t'estava esperant.

La por, que abans era silenciosa i hàbil com un felí, ara és maldestra i sorollosa. He experimentat què significa això de potenciar les meues capacitats. Ara he viscut en primera persona tot allò que es trobava atrapat en l'esfera de les reflexions teòriques. I puc cridar als quatre vents que era cert. La invencibilitat amics, la invencibilitat a l'abast de tothom.

No seguiu una altra cosa que no siga el vostre camí. La resta, el paisatge, la pols i les pedres, els companys i companyes, els descansos... apareixeran i desapareixeran sols. Tots aquests elements esdevindran quan i durant hagen d'esdevindre. Serà així, perquè així haurà de ser. Desprèn-te de qualsevol tipus de fixació, perquè no s'ajusta en absolut al funcionament de les coses. La maquinària còsmica no practica l'aferrament, ni la llàstima, ni la por, ni l'obsessió, ni la incertesa. La maquinària còsmica és fluïdesa pura, vacuïtat, bellesa... però sobretot és una cosa: present. La ment que es mantinga en el present, estarà en l'eternitat, perquè només el present és etern.

La voluntat, lliure d'obstacles ni excuses, amb amor, amb alegria, i amb determinació.

Diàleg impossible

Els pensaments, les idees, les filosofies... la vida, ens porta per camins que potser mai sospitaríem. O millor dit, els camins que creem, i que escollim caminar, desemboquen en moltes ocasions en reflexions i conclusions (temporals) sobre l'existència, o la realitat, que mai hauríem sospitat.

Si ens parem a pensar un poc sobre açò, podrem comprovar que, quan intentem esbrinar què ha produït la nostra manera de pensar, ens sentim aclaparats. És a dir, com hem acabat pensant així. Són tantes coses! Tantes experiències, tants xicotets pensaments encadenats, tanta relació causa-efecte...

Aplega un moment, del qual som conscients sempre quan l'hem sobrepassat, en que estem tan endinsats i hem avançat tant en el nostre pensament, que explicar-lo a una altra persona notablement distinta, es torna una tasca inútil. No és que siguem més llests, o intel·ligents, o intel·lectualment més avançats que la resta, ni molt menys (en qualsevol cas és una qüestió que no m'interessa), sinó que ens hem tornat tan experts en la nostra realitat, que qualsevol intent de convidar a una altra persona resulta, en ocasions, fins absurd. És com si miràrem de convidar a un amic a casa, i per alguna raó no poguera passar de la porta, tot i estar oberta.

En algunes converses he observat que al explicar-me, l'altra persona ha assentit contínuament, i ha assegurat entendre el que deia. Però en nombrosos casos (molts) ha sigut evident que no m'estaven comprenent. Tot i dir que sí mil i una voltes, jo sabia perfectament que no assimilaven la profunditat real del que deia, les implicacions, totes les conseqüències. Són coses que es noten de seguida, de la mateixa manera que quan, al contrari, perceps que t'estan entenent.

D'ací naixen els bojos, els estrambòtics, els bohemis, etc. Però ocorre una cosa curiosa, aquestes qualificacions són tradicionalment obra d'aquells que no entenen. És a dir, en la direcció "Boig⇒Normal", no sol existir aquesta concepció de boig. Açò, pense, es déu a que el presumpte boig ja ha passat per la normalitat abans de esdevindre boig. O siga, ja té la lliçó apresa, i compren la normalitat del Normal. En canvi, la bogeria del Boig, resulta exòtica i desconeguda per al Normal. De fet, per això el Boig és boig, i el Normal és normal.
Però la categorització de "boig" només serveix al Normal per a designar a la persona que s'allunya de la seua comprensió.
Però, com és possible que el Boig no aconseguisca explicar al Normal la seua realitat, si el Boig ja ha experimentat la normalitat? Hauria de saber quines paraules emprar, no? Doncs sembla que no exactament. Per la meua experiència, puc assegurar que a mesura que m'he endinsat en la comprensió de la meua realitat, les paraules van escassejant, i la concepció de la realitat pròpia s'explica a través de sensacions i emocions que només poden ser enteses si són experimentades.

Existeix, per tant, una inintel·ligibilitat. Una impossibilitat de comprensió, que es dóna en un grau suficientment elevat com per no poder mantenir una conversa íntegra i coherent a la profunditat necessària.
I tal volta siga així com ha de ser. Tal volta, eixe nivell de intel·ligibilitat estiga reservat a una esfera de la vida més íntima, compartida amb éssers especials, en la que un sol gest en la cara expresse més que una hora de discurs.

Equinocci de Primavera

Allà on el mediterrani acaricia terres marcades per fogueres tribals; allà, on els humans estrenyen vincles al voltant de les flames, canten, dansen, i purifiquen els esperits a través de rituals prohibits; allà, on ja només queda l'animalitat dels homes i dones; allà, on cada batec de la Terra se sent amb total nitidesa a l'interior del cor; allà on s'ajunten tots els éssers per a formar-ne un de sol... Allà, existeix la vida. La vida que jo vull!

Sóc la Terra, i tot el Cosmos!

Entrada relacionada: Hèlia i els Equinoccis

"Drogues i Cervell": LSD i MDMA

Documental sobre al·lucinogens com la LSD, i drogues de disseny com la MDMA. Ací s'expliquen alguns dels processos químics que tenen lloc al nostre cervell quan consumim aquestes substàncies.

A través d'aquest document, també podrem conèixer quines han sigut les motivacions principals a l'hora de consumir aquestes substàncies, i també a l'hora de prohibir-les.

Consum de substàncies (aclarint conceptes i eliminant tabús)

Les substàncies fiquen a l'abast de l'individu dimensions de percepció-interpretació alternatives. I donat el fet ("fet", perquè ho assumisc en la meua realitat) que no tinc la capacitat de percebre més del que els meus sentits em permeten, puc deduir que no existeix una realitat objectiva assolible. Així m'ho indica la meua experiència. Per tant, tots els escenaris aportats a través de l'experimentació de distintes perspectives de la realitat són vàlides en el mateix grau. Existisc interaccionant contínuament amb allò que m'envolta i que "sóc" (físic, químic...). I açò em condiciona de manera naturalment inevitable. Aquest condicionament que ens és propi i es déu a la interacció de les "partícules" que ens composen en l'esfera (o nivell) material, va esculpint un model base de percepció i interpretació.

D'altra banda, la interacció voluntària i conscient amb determinades substàncies (allò que solem conèixer amb el nom de "drogues", a les que habitualment s'assigna una sèrie de valors -morals sobretot- degut a les limitacions i precategoritzacions pròpies del llenguatge), no són una altra cosa que la reafirmació d'aquest principi experiencial amb el que es fonamenta part de la nostra naturalesa: la interacció de la matèria.

Les diferents combinacions d'elements (partícules, molècules, etc...) ens ofereixen distintes versions de la realitat. Aquesta té, per tant, una naturalesa (entesa com una característica que li és pròpia) dinàmica, contínuament mutant. Aquesta realitat (sempre subjectiva, pròpia, i independentment de la versió amb la que interactuem) no té per se, cap versió principal o de referència més enllà de la que la nostra experiència ens "aconsella" per a emprar-la de base. Cosa que no implica que la resta de versions possibles estiguen a un nivell qualitatiu inferior o secundari.
Una vegada més, l'experiència de la vida ens anirà aconsellant, cada vegada d'una manera més eficient, més encertada i adequada, de quina versió de la realitat hem d'adoptar segons la situació. Aquesta versió adequada serà aquella que aconseguisca transmetre'ns més informació que considerem útil. Procés al que considere, en part, inconscient, ja que pense que la nostra ment ja funciona d'aquesta manera tot el temps.

Les intencions sinceres i autèntiques que originen el canvi entre versions de la realitat, són una qüestió que  per a res és de la meua incumbència més enllà de la meua persona. Només m'interessa, en quant aquest tema, conèixer les meues intencions i motivacions genuïnes, les de la resta no són cosa en la que m'haja d'immiscuir, naturalment.

Entrada relacionada: L'expansió de la consciència sense límits ni tabús

MDMA

Símbol de Tribe of Frog
(Organitzadors de la festa psicodèlica)

La primera presa de la nit va tindre lloc anant al volant. Una xicoteta quantitat embolicada amb mig paper de fumar, i engolit amb l'ajuda d'un glop d'aigua. Pot semblar una temeritat, però sabíem que aplegaríem al lloc de destí abans que el cristall començara a fer efecte. No era la primera vegada que prenia, i la veritat és que tenia present el record d'algunes experiències dolentes anteriors amb MDMA. Tot i això, d'altra banda, suposava tot un repte per a la meua ment, i això era més que suficient per a decidir prendre'n. He de dir que llevat de rituals concrets, mai he planificat el consum de cap substància, sinó que sobre la marxa, he considerat la possibilitat de consumir, i ho he acabat fent, o no. Pense que és molt important prendre aquesta perspectiva, ja que en cas contrari, hi ha el risc d'acabar actuant per associació, o en altres paraules, corres el risc de la dependència psicològica, del famós "hui toca perquè sí".

Com deia, el fet que suposara un repte per a la meua ment va ser el primer colp de decisió per a prendre'n, però també calia fer una ràpida anàlisi dels factors externs per tal de considerar-los i integrar-los: la companyia en primer ordre, i el context festiu en segon. Eren idonis.

Al cap d'una estona ens trobàvem ja a l'aparcament d'aquell lloc, parlant sobre la subjectivitat, les realitats, les cosmovisions personals... aquell fet que per a mi, en situacions "normals" ja significava una causa de benestar i plenitud per damunt de qualsevol substància, va ser potenciada per tots i cadascun dels tripulants de la nau.
Quan ens adonàrem havíem passat tres hores o més de xarrera. Açò podria ser causa de la substància, i sens dubte hi havia intervingut, però no és un fet massa estrany en nosaltres passar-nos les hores raonant del que ens interessa. Així que decidírem entrar a la festa psicodèlica que es desplegava en tot el seu potencial en l'interior d'aquell restaurant disfressat per a l'ocasió. Jo m'havia encarregat de pintar la cara dels meus companys de viatge amb els dissenys que ells preferien, i amb colors fluorescents.
La sensació al entrar va ser de total acollida, entre altres coses perquè fora feia un fred que pelava.

Estiguérem hores ballant i hidratant-nos (ja són lliçons apreses). Entràvem i eixíem d'aquell lloc, anant al cotxe i tornant. El meu company de més confiança (el pilot auxiliar al que no li deixaria els controls de la nau ni boig, excepte en situacions de normalitat i calma extrema), decidírem abastir-nos de més MDMA. Curiosament era en forma de càpsula, la qual obrírem per tal de dosificar les quantitats més adequadament. El ritual del mig paper de fumar es mantenia. Aquesta substància directament a la llengua, i a la boca en general (llavis inclosos), és bastant agressiva i amb facilitat causa algun tall minúscul o irritació. Si es pot, s'ha de evitar qualsevol tipus de malestar gratuït.

Després d'unes quantes hores més, i d'haver-nos abastit d'una altra càpsula més i d'haver-nos-la presa, i després de més hores de ball, eixírem a l'exterior, ja de dia. És curiós el baixó anímic generalitzat dels dansaires que allí es trobaven, al veure els primers rajos de sol. Des del meu punt de vista, no entenen que el nostre planeta, la Terra, la mare, gira amb independència dels nostres actes, i que si ho fa i existim, és perquè tant la fase nocturna com la diürna, amb les seues respectives duracions, ens aporten el que necessitem. Descobrir aquella claredat al eixir d'aquell lloc va ser una injecció de vitalitat i alegria. En pocs minuts, el sol ja havia pujat el suficient com per poder captar el seu calor, tan agradable sobre la pell. En qüestió d'un obrir i tancar d'ulls, l'aparcament (que envoltava el restaurant) estava ple de cossos descamisats agafant calor, com els fardatxos o com les flors.

Nosaltres ens dirigírem al maleter del meu cotxe, que obert ofereix la possibilitat d'utilitzar-lo com un banquet de tres places (encara que un poc atapeïdes), i és bastant més còmode que el terra de pedres. Allí passàrem les hores, sense deixar de dir despropòsits, seguint el nostre estil, la nostra línia de soltar burrades amb indiferència de si altres les pillen o no, de si altres es riuen amb elles o no. Potser algú pensara que estàvem intentant ser graciosos sense èxit, però estàvem molt més enllà de tal pretensió: ens servíem a nosaltres mateixos, i era extremadament divertit.
Els efectes de la substància feia hores que estaven en procés de minimització, fins que vaig considerar que era perfectament capaç de conduir, tot i que les ganes de fer-ho no eren precisament elevades.

Conduir era molt incòmode degut al cansament. Els efectes secundaris del cristall em feien mantenir una tensió muscular exagerada. Si em fixava un poc, podia notar com agafava el volant amb una força desmesurada. Tenia alguns músculs, com els bessons, els lumbars i les mans, engarrotades. L'únic que em passava per la ment era el meu llit, el descans estirat còmodament. Simplement calia esperar, res més.
A pocs quilòmetres del primer destí, on desembarcaven dos dels tripulants, vaig notar un dolor important al ronyó dret. Això em va alertar bastant. A cada cent metres, com aquell que diu, el dolor s'incrementava notablement. Necessitava parar urgentment, fins vaig considerar la possibilitat d'anar a urgències. Però pocs segons després de deixar els dos companys que havien de baixar allí, vaig parar el cotxe i vaig baixar.

Vaig pixar molta quantitat, amb molt poca pressió. Em costava treball mantenir-me dret degut als tremolors dels efectes romanents del MDMA, cosa que també em produïa engarrotament muscular abdominal i lumbar, i que sumat a les molèsties del ronyó resultaven en un dolor insuportable. Quan vaig acabar de pixar em dirigia al cotxe caminant com podia. El meu copilot em feia un gest en la cara que confirmava la imatge que pensava que estava donant-li: feia mala cara, i era evident.
Reprenguérem la marxa cap a casa, i en pocs minuts, començava a percebre una xicoteta millora al ronyó. Quin descans! Tot i que encara em feia mal, vaig comprendre que molt possiblement acabaria trobant-me millor.
Més tard, quan vaig deixar el meu company al lloc on ell agafava la seua nau per a dirigir-se a la seua llar, vaig entrar en casa, em vaig posar còmode i em vaig gitar. Cada poca estona m'entrava una pixera enorme, i anava i pixava molta quantitat. Em preguntava com podia expulsar tant de líquid. Havia passat la nit pegant glops de vi, cervesa, i aigua (de fet, en aquest ordre). Hores i hores sense parar de beure, com no anava a tindre líquid dins? Poc a poc, la pixera va anar desapareixent, i per fi em vaig poder adormir una hora i mitja. Era poc temps, molt poc, però el paper que em va fer aquell descans va ser d'agrair.

Encara hui, ara (unes 30 hores després), mentre escric açò, note lleugeres dificultats per concentrar-me i teclejar. No obstant, anit, escrivint a mà al meu quadern, en llapis (com ha de ser, hehe), no tenia cap dificultat. Aquestes són les coses que m'agrada comprovar. Els mètodes manuals, creatius, artístics, etc. són més propis dels humans, i estem més predisposats a potenciar-los. També, l'activitat física queda limitada per l'estat en que et deixa aquesta substància. Dolor de gola i fluixedat.

Quina conclusió trauria jo d'aquesta experiència psicodèlica amb MDMA? Doncs que els efectes principals com l'empatia o la integració en el grup són molt agradables. Tot i això, mai he sigut una persona amb dificultats per a sentir açò. De la mateixa manera que la predisposició al diàleg, a escoltar i parlar, encara que estic convençut que per a tot açò, ha d'haver una personalitat més bàsica que permeta potenciar aquestes facetes. És a dir, les substàncies potencien aspectes que ja posseïm, o en tot cas els faciliten, però no els creen eixos aspectes. Un psicòtic sota els efectes del MDMA, és un psicòtic perillós; un violent sota els efectes del MDMA pot ser una persona extremadament perillosa; una persona plena de pors sota els efectes del MDMA potser experimente una depressió (o baixó anímic) que l'afecte de manera crítica. I el mateix ocorre amb altres substàncies.

Per la meua naturalesa corporal i de salut personal, no veig convenient consumir aquesta substància (parle per mi). Els efectes secundaris físics em poden causar problemes greus. No obstant, des de la meua humil experiència, recomanaria el consum, controlat per descomptat (conscient i reflexiu) d'aquesta substància (sempre, de la manera més pura possible), a persones o parelles (o qualsevol altre tipus de relació sentimental), que compten amb alguna dificultat per a expressar els seus sentiments sincers o exercir processos empàtics. No es tracta de cap cura, com deia es tracta d'un potenciador, així que em de comptar amb una mínima presència de les emocions que busquem potenciar (una emoció inexistent o anul·lada no pot ser potenciada). És important concebre aquesta substància, en tot cas, com un punt d'ajuda en els casos de teràpia, per a res un substitut. Cal, per tant, aconseguir un estat d'estabilitat emocional mínim (o bàsic) per poder traure profit d'aquesta substància en un ús terapèutic. I d'aquesta manera poder, al ritme de cada cas particular, aprendre a iniciar la pràctica de l'empatia i l'expressió sense comptar amb més mitjos que la nostra ment.

Per a acabar, una cançó graciosa per a l'ocasió, que l'humor és fonamental:

Seguretat i dignitat ciutadana

...o mor en l'intent.

"En el segle passat, els cotxes circulaven per carreteres sense més divisió entre sentits que una línia pintada al terra. Afortunadament els conductors sensats, abans desprotegits, disposen ara de separadors d'acer que impedeixen que conductors suïcides envaisquen el carril contrari per acabar amb les seues vides. Per sort també, fa cinc anys que hem regulat el dret al suïcidi, i els afectats ja disposen dels tràmits legals per fer-ho amb total dignitat. Hauran d'abonar, no obstant, els corresponents gravamens sota pena de presó i multa als signataris de la Custòdia dels Drets de Vida."

Declaracions del Ministre de Seguretat Ciutadana

amb el recolzament del Director de la Direcció General de Trànsit

Any 2.103

Policies vs. més policies

Joves apallissats a València per defensar l'Escola de la que són víctimes. Policies de sí mateixos contra la "policia de sí i de tots".

Pedro García Olivo

(Extret del seu Twitter, i traduït)

Sembla que saps quin és el seu paper,
però saps quin és el teu, i per què?

Poc més a afegir a aquesta frase. Qui m'ho anava a dir... Reclusos que s'indignen perquè la presó es cau a trossos. Els professors, com alcaids, felicitant els alumnes per la seua labor. Aviat els professors sols seran necessaris per a conservar una referència, una justificació del domini exercit.

Esclaus lluitant per unes xurriaques de seda, empunyadura de marfil i bordons d'or. Al capdavall, els fets de València: manifestacions, càrregues policials, mítings a colp de megàfon... Són fruit d'una guerra entre egos. Tal volta fóra convenient en primer lloc, analitzar què està defensant l'ego, i què el motiva a fer-ho.

Bandades de persones que han assimilat el rol que han heretat (imposat), sense qüestionament algun, i amb total submissió. Policies miserables defensant l'Estat sí o sí, titelles mercenàries; i estudiants que defensen l'Escola sí o sí, titelles acomplexades. Discursos enrabiats que no fan més que intentar salvaguardar el propi ego, com qui intenta no ofegar-se movent els braços i les cames en totes direccions.

El Sistema en que vivim és el Sistema de la Síndrome d'Estocolm. Un sistema de dominació que crea dos bàndols, i l'obligació de pertànyer a un dels dos. El més sorprenent és que pocs es lliuren de trobar el seu lloc en un d'ells. És increïble com pot existir un amor tan gran a un ens tan obertament contrari a la llibertat, a la vida.

En una batalla entre A i B, sempre guanya el creador de l'abecedari. Ni tan sols A es pregunta com ha acabat sent A, ni B com ha acabat esdevenint en B.

Carta oberta a "Feministes Indignades"

Capçalera del bloc Feministes Indignades

Ahir va aplegar a mi, degut a les dates que són (14 de febrer: St. Valentí, per a la santa onomàstica cristiana), un escrit de temàtica interessant. El text té l'autoria en Feministes Indignades (endavant FI), una "Comissió feminista" fruit de l'acampada a la Plaça Catalunya, i vinculada al moviment 15M de Barcelona. L'origen poc importa, no pretenc atorgar cap autoritat al fet que tinguen l'origen en el moviment 15M, encara que tampoc és la meua intenció, ni molt menys, menysprear les arrels d'aquest col·lectiu.

L'escrit en qüestió és "L'amor romàntic mata!". He de dir que és el primer i únic escrit que he llegit de FI. El títol és el suficientment impactant com per a invertir almenys un poc de temps en comprovar de què tracta la cosa, tot i que u ja està acostumat a escrits de tot tipus, crítiques de tot, arguments i contraarguments per a tot i tots. En veritat, malament aniria la cosa si pensàrem que podem salvar quelcom de ser criticable. Però, per què pensar que el romanticisme pot ser nociu? La pregunta m'obligava a investigar en la concepció mateixa del terme "romàntic" o "romanticisme".

Abans de consultar cap diccionari, artefacte al que intente acudir el menor nombre de voltes possible per simple conservació d'autonomia filosòfica, vaig intentar esbossar una idea bàsica del que jo entenia per aquesta paraula.
No podia evitar associar el romanticisme amb la passió, amb el detall, però no el detall material, sinó l'atenció, la cura, l'entrega per pur amor, per pura estima i afecte, sense aferrament, sense patologies. Doncs amb aferrament es torna impossible l'existència d'amor. Convertir allò que s'estima en un tresor, en una causa més per comprendre que la felicitat, quanta més gent impregne, millor. Res de capricis, res de desitjos erràtics, res de submissió ni esclavitud... estan a les antípodes de l'amor. La meua idea de romanticisme té a veure amb la vida intensa. El romanticisme no és monopoli d'una relació entre dos persones, per tant és absurd abordar el tema suposant que així és. El romanticisme és un bé de tota la humanitat, un bé entre u i qualsevol component del cosmos (o el mateix cosmos). El romanticisme és fer de l'estima un art, l'art, sempre l'art. La creativitat al servei de l'amor a qualsevol ésser és romanticisme. Així l'entenc jo.

D'altra banda, el diccionari fa referència al "moviment artístic i espiritual que tingué lloc en els últims decenis del s.XVIII i durant el s.XIX caracteritzat per la reacció contra el rigor neoclàssic i per la defensa del sentiment sobre la raó i de la llibertat de l'individu enfront de la societat."
Des de la meua capacitat deductiva -que no sé si és molta, poca o ninguna- intuïsc que aquesta definició, així com les explicacions que he trobat en un parell d'enciclopèdies[1], associen el romanticisme amb l'exaltació dels sentiments més enllà del raonament. A tal cosa (amb la que a primer colp d'ull podríem estar més o menys d'acord), he de matisar que des del meu punt de vista, totes aquestes definicions oficials tenen una base comuna: les emocions negatives. Aquestes són els gels, l'enveja, l'odi, la possessió, l'aferrament, el rancor... totes elles protagonistes a totes llums del que entenen els oficialistes per romanticisme. Ni què dir que no puc estar més en desacord amb aquesta idea.

Partint d'ací podem abordar el tema del romanticisme amb una poca més de claredat. Així i tot, sospite que el romanticisme al que fan referència FI, és al de les relacions humanes, especialment aquelles que impliquen algun tipus de vincle sexual, sense entrar a concretar el grau de vinculació.
El romanticisme com a tal, pot estar, com hem vist, present en qualsevol aspecte de la vida, des de l'exaltació de la natura, a la nació, a la poesia, etc. Però pel que he llegit al text d'aquesta "Comissió feminista", reitere, sembla que ens estem referint a les relacions humanes sentimentals que inclouen algun tipus de nexe sexual.

No obstant, interessant seria intentar explicar en poques paraules, allò que he entès que FI associen al concepte de romanticisme. D'aquesta manera, els i les membres (i simpatitzants, etc.) podran advertir-me si no he comprès correctament el missatge del seu escrit. I així podré emprendre una correcció per la meua part.

Imatge extreta del bloc de "Feministes indignades"

FI defensen que el romanticisme és una construcció cultural, cosa amb la que estic d'acord, ja que tota conducta humana té per efecte un tipus de cultura determinat. Què és el romanticisme si no una conducta basada en una percepció-interpretació determinada de les coses?
Continuem...
FI identifiquen l'amor romàntic com un factor que contribueix a l'establiment d'una relació de poder de l'home envers la dona. Aquesta desigualtat -diuen- provoca que la dona quede marginada a un paper secundari i inferior, buit i dependent respecte de l'home.
Evidentment -he d'apuntar-, el fet d'atorgar una càrrega negativa al romanticisme, dóna com a resultat tota una sèrie de conseqüències fatídiques i realment indesitjables. Així que serà millor analitzar si veig ben fonamentades aquestes connotacions. Ja que si abordem les causes primigènies amb que s'assenta l'escrit, podrem estalviar-nos una crítica extensa i innecessària, i la qüestió quedarà resolta d'una manera més simple. Si podem incidir en les cartes de baix d'un castell de naips, perquè perdre el temps llevant les de dalt una a una?

D'acord, puc comprovar com FI assignen la possibilitat d'existència de l'amor romàntic a la clàssica parella heterosexual; i alhora assignen a açò, el fet d'"estar abocats a formar una família".
D'aquesta frase es desprèn la següent conclusió: Una parella heterosexual té trets negatius, tot i que se m'ocorre que bé podria tractar-se d'una relació voluntària pactada entre els dos components. La formació d'una família es transforma en un risc o perill a evitar. Hauré de conèixer les connotacions negatives que FI li atorguen a la família (és a dir, necessitaré saber què entenen per família).

FI fan referència al consumisme. Per descomptat, considere rebutjable qualsevol tipus de materialisme vinculat a l'amor. No obstant, no puc evitar pensar en la influència de la idea de "romanticisme" musical i cinematogràfic en els plantejaments feministes d'aquest col·lectiu. En definitiva són les mateixes empreses les que dirigeixen Hollywood que les que capitanegen les discogràfiques de l'avantguarda pop nord-americana. El pop de la resta de països no fa més que imitar l'elit ianqui.
A continuació nomenen "la felicitat dependent" com quelcom nociu. Cosa amb la que també estic d'acord. Així i tot, no parlaria de felicitat, sinó tot el contrari, d'aferrament, de desig patològic i d'unes quantes emocions perjudicials més com les que he nomenat línies enrere. Una vegada més, veig una relació entre la concepció Hollywoodenca de romanticisme, i l'objecte de crítica de FI. És a dir, pense que FI confon el vertader romanticisme amb la idea absurda de les pel·lícules i de les estreles de la música coneguda malauradament com romàntica.

Per un altre costat, deduïsc que l'aversió a la família rau en la concepció franquista i catòlica. Resultat de tot açò és un efecte rebot que considere absurd i que es nega en redó a afrontar el tema d'una manera honesta i rigorosa. En lloc de replantejar la concepció de família, es tria rebutjar la família; en lloc d'identificar a Hollywood com a element clau, es tria menysprear qualsevol cosa que faça olor a romanticisme, a heterosexualitat, o a parella; en lloc de simplement desestimar la idea de la mitja taronja, o la parella perfecta, s'opta per una via egocèntrica, incapaç de mantenir cap compromís afectiu amb les persones.

Per si açò no és suficient, associen el maltractament a la idea de romanticisme. Una idea que, al meu entendre, està esgaiada, manipulada o simplement mal entesa. La sensació que l'escrit m'ha deixat és la d'un grup de persones que en un temps van estar creient en una concepció determinada de les relacions humanes, i més tard descobriren que no eren així. Ara, abans de continuar observant com llancen flames contra qualsevol campanada, només desitjaria calma i perspectiva per tal de concebre la immensa possibilitat de relacions humanes possibles. I per descomptat, desfer-se d'eixe aire autoritari que vessa cada paràgraf. Per ser llibertari no s'ha de ser obligadament homosexual, queer, trans, o qualsevol altra manifestació sexual. Es pot ser monògam, heterosexual, concebre la família com a una estructura fonamental per als primers temps de vida d'un nadó, i ser íntegrament antiautoritari, i respectar tranquil·lament qualsevol estil de vida basat en el no-domini.
Els vertaders enemics són els nostres propis verins mentals, i eixos poden estar presents tant en una relació monògama com en una polígama, en una homosexual com en una heterosexual. O és que un gay està exempt de sentir odi, gels, rancor, possessivitat...? A cas una persona que gaudeix del sexe amb tot tipus de persones sense compromisos no està també, com qualsevol altra, sota el risc de sentir enveja o ràbia?
Tot depèn del substrat amb que fertilitzem les nostres relacions, siguen quines siguen. Si ens mantenim quimerosos, possessius o gelosos, no tindrem la menor possibilitat de gaudir d'una relació sana, siga del tipus que siga.
Tant s'hi val que es tracte d'homosexuals, de polígams, de bisexuals... tant s'hi val. El que importa és no pretendre que altres adopten un sistema de valors que no ha sigut creat per ells. Comprendre que cadascú té una manera d'entendre les relacions humanes i que poden ser experimentades sense submissió. A això se li diu antiautoritarisme.

Per a acabar, només apuntar que veig una llàstima la visió que s'està adoptant des dels entorns anomenats radicals. Pense que en aquest aspecte, són clars esclaus del progressisme i de la modernitat. Són víctimes de l'efecte rebot, probablement causat per ofuscar-se i centrar-se solament en allò que rebutgen, sense tenir en compte que alhora, el que fan és sentenciar en una mena de dictadura moral, i menysprear altres maneres d'entendre les coses que bé es mereixen tot el respecte, perquè no són nocives en absolut.

[1] Viquipèdia i Enciclopèdia.cat. El contingut d'aquesta darrera està integrat en l'article de la Viquipèdia.