Nosaltres som l'univers

Tribus, clans i agrupacions humanes de tot el planeta. Totes reunides en un sol lloc, com si es tractara de l'últim reducte de l'espècie. Vestimentes creatives. L'art inundava cada pam d'aquell indret. Impossible no sentir-se part del tot. Una gran foguera feia el paper de far.

Jo, gitat a vora foc, en terra, mentre desenes d'indígenes m'envoltaven i realitzaven danses d'allò més variades, contemplava el cel, imponent, superior, majestuós. El firmament observava aquella gran festa. Estreles gaudint de l'espectacle que una espècie d'un tipus de vida basada en el carboni estava protagonitzant. M'imaginava la perspectiva d'aquells astres, impressionant.

Érem Zion de Matrix. Jo, totalment immers en les profunditats de la meua ment, estava connectat amb el cosmos. Res ni ningú podria mai experimentar aquella sensació. Mai sabran el que es perden. Sentir-se el propi univers. Jo era l'univers, jo era la gent que m'envoltava, la música, la dansa. Nosaltres érem l'univers.

El foc, una reacció violenta, ens acollia envoltant-nos amb els seus calorosos braços. El poder de la natura ens servia, ens ajudava a estar còmodes. La vista, el tacte, els sentits... no existien, només ment. Jo era consciència pura, única, total i absoluta. Vaig aconseguir aïllar-me tant del món exterior que fins no escoltava la música, no m'adonava dels dansaires que m'envoltaven, ni tan sols notava la calentor del foc, ni el tacte del terra.

Un nuc a la gola i l'erupció quasi immediata d'unes poques llàgrimes pels ulls. Eren la mostra evident del que sentia. Alegria i felicitat infinita, pau total, calma profunda. El plor és l'exteriorització definitiva de les emocions més intenses.

Qualsevol pot aplegar a aquest grau de consciència, però no tots estan disposats a enderrocar les barreres que s'hi interposen. Destruïu les presons mentals. Arranqueu els barrots que limiten la vostra consciència. Deixeu lliure l'ànima. No cal res més, absolutament res.