Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

divendres, 6 de juliol de 2012

Tranqui, relaxa't

Quan me n'adone que els estats que em provoquen algun tipus de malestar, o els sentiments que experimente davant situacions externes presumptament adverses, són creacions pròpies que es reforcen en un cercle viciós, quan ho comprenc, de sobte, el sofriment cessa, la boira desapareix, la respiració es calma, i el cos descansa.
Tots els pensaments, el llenguatge, la cultura... tot quan passa per la meua ment pertany a una concepció esclava del Jo, encadenada a les convencions socials i als hàbits mentals que l'acompanyen.

Des de la finestra de la meua nau, no existeix un Tu o un Ell, ni una Ella aliens a la meua interpretació. Considere que existeixen perquè els percep, però és qüestió meua, i només meua, si al interpretar-los ho faig com si es tractaren d'una espècie de càncer dins meu, d'una massa apegalosa contamiada i contagiosa de condicionants.
Les morals, convencions, lleis i prejudicis són conseqüències d'interpretacions concretes d'allò que percebem. No existeixen aquests conceptes més enllà de l'imaginari humà.

En moments d'inquietud m'ature, em detinc, em concedisc un instant, el necessari. Observe com em sent. A què es déu eixa sensació? Observe l'objecte que provoca el meu patiment. M'aprope a ell en aquesta escena mental, i heus ací la meua sorpresa quan observe que eixe objecte és una titella amb fils, i endevineu qui està movent-los, qui s'amaga al darrere d'ella per dotar-la de veu: Jo.

Qualsevol moral, qualsevol cultura, no és ni més ni menys que la derivada d'una interpretació. Aquesta interpretació, natural i inevitablement, varia segons la consciència que processe les percepcions sensitives.
Les amenaces a l'esperit són en realitat fantasmes: sols apareixen quan es creu en elles. Quan la ment confon aquests fantasmes, sovint els atorga grans poders, i fins i tot plena autonomia, cosa que provoca que prenguen el control sobre u mateix. Però aquestes malaurades il·lusions no són en absolut tangibles. No són res, no signifiquen res, simplement no són.

Pressió, ansietat, desmotivació, estrés, depressió, por, incertesa... però de què? A cas importa? A cas té algun sentit buscar una resposta d'eixes que s'escriuen a la pedra?
Això que et martiritza té poder de martiri gràcies a tu. Qui li atorga eixa capacitat sinó?
Jo sóc el meu espai, el meu planeta i l'univers que el conté. És aleshores, quan em veig així, quan sóc invencible, quan la por és un concepte extint i ridícul.

Observe la Terra, el planeta... des d'allà dalt. És immens, preciós, elegant. Conviu amb perfecta dignitat amb el Sol, la Lluna, i la resta de planetes. En la seua superfície es produeixen explosions de vida i de mort, patiments i alegries, destrucció i creació... però a mesura que m'allunye... ací està de nou... la Terra, tan bella com sempre, possibilitant la vida.
Som un fenomen fugaç, pràcticament com un fet anecdòtic en el transcurs de la seua existència. Som insignificants en la seua magnificència. Qualsevol adversitat o contratemps serà superat per la seua extraordinària capacitat de reequilibri.

Els nostres pensaments pertanyen a una escala ínfima del nostre ésser, de prop semblen titànics monstres, invencibles, aterridors, o simplement molests... però quan prenem perspectiva per observar la bellesa del planeta que som, ens observem a nosaltres mateixos com éssers magnífics, omnipotents. No existeixen ara sensacions relacionades amb els xicotets contratemps de la quotidianitat, sinó una sensació plena: l'experiència de la vida.

dilluns, 2 de juliol de 2012

De les dicotomies (aproximació)

Una dicotomia és la divisió d'un concepte en dos meitats oposades, com per exemple i mal, o cos i ànima. Però d'on naixen? Què motiva la seua presència?

Quan experimentem qualsevol sensació o emoció, independentment del seu context, ens adonem que es tracta d'una experiència temporal. És a dir, els estats emocionals de l'ésser són un corrent, un flux que encadena i solapa multitud de sensacions. Tot i que no és fàcil detectar el moment exacte en que apareixen i acaben, passada una estona podem afirmar que hem experimentat el seu aflorament i el seu acabament.

Podem sentir tristesa i por alhora, però seria complicat (o impossible, millor dit) experimentar tristesa i alegria al mateix temps. Podríem dir que els conceptes tristesa i alegria han estat creats intencionadament per a concebre'ls com incompatibles, com oposats.

Una de les condicions bàsiques per a que es done l'alegria, és que desaparega allò que entenem per tristesa (encara que açò no seria suficient, però no anem a aprofundir ara).

El procés de generació d'una dicotomia seria més o menys el que segueix:

-En primer lloc experimentem unes sensacions vinculades a uns fenomens. Aquestes sensacions són, sovint, una mescla confosa, però que ens dóna una impressió general de com ens sentim. És a dir, seríem capaços de descriure el nostre estat d'ànim en poques paraules.

-I això és el que fem, ens descrivim a nosaltres mateixos el nostre estat d'ànim, en funció de les permissibilitats (limitacions) del llenguatge. Quan ens sentim d'una manera determinada, resulta automàtic associar una paraula o paraules concretes. Hem de tindre en compte que les paraules en qüestió són components fonamentals de la cultura en la que estan immerses. I quan més ens endinsem en la lògica simplista del llenguatge (i per extensió, de la cultura), més complicat resultarà descobrir l'essència del nostre estat (de nosaltres mateixos).
Açò significa que, si ens deixem arrossegar pels condicionaments (en aquest cas, un condicionament cultural: el llenguatge), la sensació que haurem experimentat perdrà tota la seua complexitat i essència per donar pas a un concepte absorbible, assimilable per la cultura. La cultura esculpeix a colp de martell les sensacions i emocions per tal de fer-les cabre als seus carrers.

-Quan açò ocorre, és a dir, quan anem per la via de la descripció en lloc de per la de la sensació, és molt fàcil —donat que hem reduït enormement la percepció de les nostre pròpies sensacions— trobar altres paraules que evoquen justament el contrari. Açò reforça encara més el fet de situar la sensació en un espai de temps concret: com que la sensació és simple, és també fàcil trobar el seu principi i final, ja que ignorem moltíssims matisos que dissoldrien les transicions entre estats. Aquests matisos són, en realitat, els qui atorguen sentit a les emocions, ja que a poc que ens endinsem en nosaltres mateixos, ens adonem que tot són matisos, que no hi ha classificació d'emocions.

-Automàticament, el llenguatge (concretament el racionalista i materialista del que som hereus), ens condueix per la simplicitat falsificadora que li és pròpia, transformant en material, quantificable i classificable allò espiritual, psicològic, emocional...: si hi ha un dalt, hi haurà un baix; si existeix el molt, existirà el poc; si existeix el gran, existirà el menut... Si existeix la tristesa, existirà l'alegria; si existeix l'orgull, existirà la humilitat; si existeix el bé, existirà el mal...

-Aquesta simplificació dóna pas a la inevitable simplificació dels fenomens. I amb simplificació em referisc a la quadratura de la vida. A la desaparició dels matisos. D'ací naixen els conceptes de normal i anormal, correcte i incorrecte, i açò genera una tendència general (global) cap a l'aparició d'una moral, llei, cultura...: condicionaments, habitualment derivats del llenguatge.

Si de veritat volem transcendir aquests condicionaments, si volem sincerament experimentar la vida (la nostra i la dels demés), hem de superar els dualismes relacionats en la interpretació dels fenomens.

divendres, 29 de juny de 2012

QU4TRE

Quatre són els membres necessaris per a crear una societat màgica.

El 1r membre: Essència

Un membre sol manca de referència per comparar els seus pensaments. Li cal algú més per tal de concretar mètodes, compartir experiències, autoafirmar-se, i dubtar de sí mateix.

El 2n membre: Cohesió

Dos membres poden caure en la paràlisi d'una perfecció il·lusòria, alimentada per un bucle d'autosatisfacció recíproca. D'aquesta manera, el coneixement pot trobar límits fàcilment.
No obstant, el segon membre aporta sentiment d'unitat, de força.

El 3r membre: Potenciació

Amb tres membres, un d'ells sempre acostuma, segons les circumstàncies, a fer d'observador crític. Evita l'autosatisfacció i la paràlisi. El coneixement troba, en la crítica o desacord d'aquest membre, una via per on expandir-se. El tercer membre convida a impulsar el desenvolupament de noves perspectives.
Així i tot, corre el risc de ser marginat pels altres dos.

El 4t membre: Estabilització

Quatre membres són els necessaris per a experimentar una sensació de descontrol, de manca de consistència, de multitud. Permet l'efecte de rivalitat (dos contra dos). Alimenta la paranoia, la desconfiança. Aquest membre manté la suficient rellevància com per considerar-lo un risc per al propi grup.

El rol del quart membre és impedir la marginació del tercer (Potenciació) per part dels altres dos membres, i obligar a afrontar la sempre present probabilitat de desestructuració: superació de conflictes, reptes, problemes, adversitats.

Superant aquests conflictes, l'assimilació del quart membre implica l'estabilització del grup, el blindatge, dotar-lo de comprensió envers qualsevol fenomen (extern i intern).

Consideracions

Més de quatre membres provocarien la dissolució del potencial, impossibilitarien el paper fonamental del quart membre. Impedirien l'establiment de vincles el suficientment forts com per dotar de poder a la societat (als membres).

Difuminarien el rol crític del tercer membre, ja que aquest trobaria innecessari fer cap anàlisi profund degut a que compta amb una opció passiva alternativa: buscar refugi en altres membres de la massa.

El segon membre simplement desapareixeria com a tal, convertint-se en una espècie de confessor del primer membre. Algú a qui explicar les desavinences i desacords amb la resta de membres, res més.

Una cinquena persona possibilitaria la rivalitat de dos membres contra tres, fomentaria l'autosatisfacció en el grup de dos, i la marginació de la tercera persona en el grup de tres.

Qui és cadascú?

Heus ací l'interessant: som qualsevol, fins i tot diversos membres alhora. Açò depèn de la perspectiva des de la que ens analitzem. Des de mi mateixa sóc l'Essencial, però també, des d'una altra perspectiva dins del grup, puc ser el membre que aporta cohesió, sensació de seguretat i aquell que reforça les idees (2n membre), o qualsevol altre.

Des de la nostra perspectiva, som sempre l'Essencial, i cadascun dels altres serà un dels membres restants. Però les circumstàncies poden conduir a que aquests altres membres intercanvien els papers amb gran fluïdesa, quasi sense adonar-nos-en.

Cal saber apreciar la importància de cadascun dels membres, perquè som tots ells.

dijous, 28 de juny de 2012

Presteu-me atenció!

Urbanites indignats perquè la seua vida sexual m'importa una merda. Homosexuals, heterosexuals polígams, bisexuals, queers, monògams romàntics... Què hòsties esperen de mi? Una expressió de sorpresa? Una felicitació? Un reconeixement? O que m'indigne pel seu presumpte atreviment?

A cas necessiten provocar alguna mena de reacció escandalitzant per a donar rellevància a un fenomen que per a mi manca d'interès?

Collons amb la necessitat de justificar-se cada dos per tres. Quina obsessió amb utilitzar targetes de presentació sexual. De vegades se m'ocorre que hi ha qui busca crear l'efecte rebot, és a dir, que busca crear controvèrsia per a donar sentit a la seua suposada causa revolucionària.
Hi ha qui no concep la indiferència, que no l'entén quan la té davant dels nassos. Indiferència no és rebuig ni menyspreu, és indiferència. Significa que tant em fa que una persona tinga uns gustos sexuals o uns altres, o cap ni un. És la seua existència, pel qua a mi respecta, la seua vida sexual me la porta fluixa.

He de dir que escric aquest text des de la més absoluta neutralitat anímica. Per a mi, que una persona es declare gai, o tinga una relació a la que anomene "oberta", o no crega en la existència de gèneres... m'és tan indiferent com qui em diu que li agrada menjar plàtan amb una llesca de pa.

Fes el que t'agrade, però no sigues ceba!!

dimecres, 27 de juny de 2012

Esclaus de la causalitat?

Una discussió recent va desembocar en una qüestió primordial del pensament humà: tenim capacitat i poder de decisió, o pel contrari estem determinats per les circumstàncies?
Contràriament a mi, hi ha qui defensa la idea de causalitat: som les conseqüències de fenomens anteriors, i alhora la causa de futurs fenomens. Amb açò concorde en part, però no amb la idea de manca total de decisió. Cert que tot fenomen té unes conseqüències, però aquestes, pense, tenen unes limitacions: el fenomen de la consciència.
De totes maneres, tot això em va obligar a preguntar-me com podria estar jo segur que la decisió que afirme haver pres, és realment meua. Com saber si realment ha estat determinada inevitablement per les circumstàncies?

La teoria de la causalitat implicaria l'existència d'una mena de destí predissenyat, o almenys inevitable. Seríem com una espècie d'autòmats, esperant reaccionar com s'espera de nosaltres. Peces del joc de l'univers. Allò que ens ocorreria formaria part d'una mena de broma còsmica.
Quina cosa més absurda serien aleshores, els sentiments i emocions, alegrar-se o lamentar-se seria absurd en una existència predeterminada. Açò obligaria a acceptar la frase: "si ha passat és que havia de passar". D'altra banda, el fet que a mi m'agrade o no aquesta idea, no implica que siga falsa o vertadera. Així que cautelosament em limitaré a fer observacions sobre la causalitat.

No puc evitar observar que, si l'existència es tracta d'una successió inevitable de fenomens encadenats, podríem tirar enrere per anar descobrint la causa de cada fenomen, per tal d'esbrinar una espècie de fenomen primigeni. Però és possible que no hi haja principi, és possible que el suposat començament de tot siga simplement una il·lusió, ja que el temps, pense, ho és.


Me n'adone també que he sigut testimoni d'aquest tipus de raonament (causa-efecte), per a intentar disculpar, argumentar o justificar una actitud derrotista, inactiva, submisa... que es deixa arrossegar perquè "les coses són així: inevitables". Tot fenomen (acció, comportament, succés...) quedaria justificat en aquesta teoria perfecta.

Per al final, l'observació més important: la meua experiència és la que determina què pensar sobre el tema. L'experiència és el conjunt de resolucions a partir de la percepció + la interpretació. La interpretació que faig dels fenomens que percep a través dels meus sentits determina la meua realitat. La Realitat no pot ser experimentada com a fenomen absolut o universal, sinó com un fenomen condemnat al camp subjectiu. Per aquest motiu, tota cosmovisió, inclosa la de la causalitat, inclosa la meua, i qualsevol altra, és una creença en sí mateixa. Perquè, com estar segurs de res? Només podem afirmar què ens agrada i quines creences s'ajusten més a la nostra experiència.

La vacuïtat és l'únic component que observe, que és comú a tot plantejament. La vacuïtat final, última, la que abraça el rerefons de qualsevol idea de l'existència: res és cert ni fals, no existeixen tals vocables en aquest punt. Tot pensament, per tant, entra dins de les possibilitats de ser desenvolupat com a cosmovisió, com a moral, com a valor, o com al que siga.

diumenge, 24 de juny de 2012

Savis de plàstic

Al llarg de la vida vas navegant per les ones del pensament. Vagant d'una manera de pensar a una altra, mesclant idees, encadenant-les, fusionant-les, eliminant allò que es va quedant obsolet en la teua ment. Ara, després d'anys de viatge, observe que allà on té la sort de parar a descansar el meu vaixell, sempre em trobe amb uns curiosos éssers que s'autosituen a l'avantguarda del coneixement. Cada port alberga, com si part del mobiliari fóra, individus amb la pretensió d'establir-se com a referència.

Allà on es troben les terres a les que m'ha conduit la brúixola del pensament, allà mateixa, emergeixen presumptes experts que s'afanen en explicar-me quant ignorant sóc respecte al meu propi pensament. I per descomptat, ells, que s'acuren en crear-me la il·lusió de la neciesa, i buscant el meu automenyspreu, esperen que m'aclame a ells, oh savis, a la recerca del vertader coneixement. Però res més lluny de la realitat, el fantasma de l'avantguarda no busca altra cosa més que el reconeixement, la submissió. Quina necessitat d'atenció tenen aquests pobres infeliços!

Quants frikis m'han vingut darrere, com repartidors de publicitat, com venedors d'aspiradores, a explicar-me quant saben sobre el meu cantant preferit, o sobre els origens del grup de música on canta... En quant se m'ocorre nomenar un personatge que em crea certa simpatia, ells es desesperen per vomitar-me la seua biografia, per a que així, no quede cap dubte de qui és el que més ha aprofundit en el tema. "Sempre aniré per darrere de tu", és el que volen escoltar de mi.
Quantes voltes m'han perseguit per informar-me, qual portadors d'avorriment patològic, sobre la bibliografia que he de memoritzar per tal d'aprendre a repetir com un lloro frases absurdes d'il·lustres personatges de rellevància inventada. Savis de plàstic, mostreu-me l'enveja que he de sentir pels vostres infinits coneixements, i que tan fluidament exhibiu allà on aneu.

Avantguarda fanàtica. Es torneu experts acadèmics de tot quant toqueu. Sols d'aquesta manera camufleu el fanatisme i la manca de l'esperit necessari per a ser capità del vostre propi vaixell.
Frases, cites, personatges, referents, títols, dates... tots en comunió per a intentar demostrar quant inepte sóc, i quant lluny de la saviesa estic. Sou antenes repetidores d'allò que fica als llibres. Sou el que se suposa que heu de ser, el que s'espera de vosaltres. Ansiosos per reflectir la imatge que els altres volen tindre de vosaltres.
Allà on viatgeu sou absorbits pels ports que visiteu. Sou botigues de souvenirs, tan repletes d'objectes i tan inútils tots. Jo, al contrari, preferisc interioritzar l'experiència, sense endur-me cap andròmina. Això seria un llast per a mi. Ni necessite, ni vull demostrar on he estat. Sou els cotxes que porten el cul ple d'adhesius de càmpings, hotels, i codis d'Estats.... Necessiteu recordar-vos a cada moment de què formeu part, perquè si mireu el vostre interior no trobeu evidència alguna.

Filosofia, heu dit? Llibertat, heu dit? Espiritualitat, heu dit? Història, heu dit? Consciència, heu dit?... Pregunteu-los a aquests avorrits i de seguida vos ompliran de noms i dades, mostrant-vos un somriure tan pedant com patètic.
Si voleu divertir-vos, amics meus, mostreu-los indiferència a la retafila d'academicismes que vos solten. Expliqueu-los la manca de valor que té per a vosaltres el coneixement enllaunat. Dades amb codis de barres i denominació d'origen... Coneixement artificial... No és això el que marca la meua brúixola.

dimarts, 19 de juny de 2012

El poder de la lingüística

Fins quin punt estem a mercè de la lingüística? Vivim una època -que ja dura mil·lennis- en la que ens limitem a decantar-nos per unes opcions ideològiques o filosòfiques preexistents, o per unes altres, en base al poder de les paraules. Som a cas consumidors de discursos a l'espera de la millor publicitat dialèctica?
Potser ens diem a nosaltres mateixos, en un arravatament de presumpta independència i dignitat, que de cap manera ens deixarem influir per altres; i per tal d'evitar-ho, no fem altra cosa que deixar-nos influir tristament i d'amagades, per desconeguts, per acadèmics, per famosos, per escriptors, per pares, per parelles, per coneguts...: "Si no em vull deixar influir per tu, escoltaré una persona que defense unes idees oposades, una persona de renom o de confiança, i en el millor dels casos, conclouré en una barreja d'ambdós, amb una autojustificació etiqueta de la casa. A això anomenaré orgullosament idea pròpia."

Sembla que la sensació d'estar influït desapareix quan ens deixem entabanar per les idees d'altres en contraposició a la d'una sola figura, com si la quantitat exculpara el fet. A més a més, alhora, aquest nombre de subjectes han seguit probablement el mateix mecanisme que nosaltres. Així que no fem més que heretar barreges d'idees que no ens són pròpies en absolut. Aquell que desenvolupe una lingüística capaç de seduir-nos serà qui tinga l'honor d'expandir el seu imperi sobre el nostre cadàver.

Però és possible la no influència, o de què parlem exactament? Influir no és que siga necessari o innecessari, sinó que és natural, normal i inevitable. No obstant, la influència no significa la dependència en la decisió o opinió d'altres persones de manera sistemàtica. Ha d'arrelar en nosaltres, en canvi,  l'hàbit de pensar, de divagar, de reflexionar... i de buscar la solució -si és que volem buscar-la- dins de nosaltres. Tot en base a la nostra pròpia experiència.

Oblidem-nos de les limitacions del llenguatge i endinsem-nos en les experiències que tenen lloc en la nostra consciència. Quantes vegades he sigut testimoni de la incapacitat de valorar qüestions relacionades en individus vinculats a idees o filosofies amb les que no he simpatitzat. Per exemple: podria llegir neutralment (açò significa de manera oberta, sense predisposicions parcials) una obra escrita per alguna persona radicalment diferent a mi en quant a filosofia de vida? Seria capaç de valorar el contingut sense recórrer a la mà que l'ha escrit? Fixar-nos simplement en l'essència del missatge, eliminant tota possibilitat de seducció per paraules florades, ignorant totalment el rebuig o carisma de l'autor, obviant la manera en que hem aplegat a aconseguir tindre el propi text a les nostres mans. Centrant-nos simplement en el missatge essencial del text, o de l'orador, com si haguera caigut del cel, provinent de l'espai profund, d'un origen desconegut. Aprendre, en definitiva i a tots els nivells, a eliminar els condicionaments.

Irònicament inspirat en:
Pedro Garcia Olivo i F.X. Nadal

dimarts, 12 de juny de 2012

A tu, que llegeixes açò

VACUÏTAT
Senc una tranquil·litat quasi total en allò que respecta al meu futur. No m'importa el més mínim el que puga vindre. Ací estaré jo, només jo, per a variar... per fer-li front. Si en algun moment havia pensat que junts ens enfrontaríem a la nostra incertesa, estava equivocat. Això és tasca única de cadascú. Un camí d'una sola plaça, que desapareix a mesura que u avança sobre ell, i on cada pas implica jugar-se-la.

Parle del valor necessari que cal per adonar-se que qualsevol futur és imaginari. Certesa? Cap ni una, de res, en absolut. I els records de temps anteriors tenen per costum transformar-se en allò que a u li agradaria que haguera passat. Els records acaben sent manipulats per a adaptar-se a les teues penúries i mancances. T'obstines en tindre esperances idíl·liques basades en un passat fals, inexistent, fantàstic.
I el present? Què en diem del present? Condemnat, segrestat per la por a enfrontar-te a ell. En definitiva, autopànic. T'has convertit en un desconegut per a tu mateix, i tens por de descobrir-te. Hi ha qui prefereix ser viscut per les circumstàncies, que dominar la pròpia vida. Per als covards, el present queda transformat en un perpetu record de mentides passades, mesclat amb la imaginació d'un futur fantàstic. El present queda, per tant, encadenat, mort. Tu has exterminat el teu present, que és l'única cosa que té el do de l'eternitat. El present mai s'acaba, mai. Però tu no deixes d'evitar-lo. T'has convertit en un ésser en contínua mort.

Potser afirmes amb relativa seguretat entendre el que et dic, en veritat no és massa complicat. Però el valor real, el Sant Grial rau en l'experiència, en sentir-ho. Alguna volta has sentit la vacuïtat? Eixa comprensió sobre la inexistència de valors: cap cadena social ni cultural, cap academicisme, cap intel·lectualisme, cap professió, cap possessió, cap record inútil, cap imaginació sobre el futur que parasite la teua ment... Sentir com recorre el teu cos eixa sensació d'omnipotència. Com s'expandeix el teu ésser més enllà dels confins de l'univers. Ho has experimentat alguna vegada?
Entenc una resposta negativa. A mesura que dediques més esforços a complicar la teua vida amb artificis i succedanis, més complicat et resulta desprendre't-hi. No te n'adones que cada acceptació sociocultural és una nova cadena. Les simples paraules d'una persona com jo, que t'avisen de tot allò que et pot destruir, són per a tu suficients per omplir-te d'ira, d'odi, de rebuig. Et comportes com un ionqui al que se li adverteix, de tant en tant, que té un problema amb l'heroïna. En aquest cas no és el cos el que es ressent de la intoxicació, sinó la teua ment.

En aparença som persones paregudes, però per dins, sóc pura llum, energia, sóc una supernova explotant, una nebulosa creadora d'estreles. Tu eres un calabós amb potes, eres la desesperació, el descontrol sobre tu mateix, eres una presó, creador de barrots.
Potser et preguntes, si tant poderós sóc, si tant omnipotent i superior, perquè no tinc luxes, o comoditats, o una vida reeixida... No entens res, la meua vida ja és un èxit en sí mateixa, però això que tu anomenes èxit no m'interessa, m'opose a tal. Avorrisc tot menyspreu de la Vida, en majúscula, la que s'experimenta en llibertat, la que es basa en la pròpia voluntat, i la que aporta felicitat inevitable. No a eixa aberració d'esclavitud a la que alguns es molesten en anomenar "vida". Seguir els dictamens del treball, del consum, de la societat, de la cultura, de la religió, de l'Estat... tot això em mataria! Desintegraria la Vida fins convertir-la en una burda entrada de diccionari. He tastat l'autèntica llibertat, i no vull renunciar a ella, no ho vaig a fer.
En canvi tu, eres una persona empresonada per unes normes, lleis, morals, cultures, complexos, pors... imposicions absurdes a més no poder, i el que és pitjor: a les que acceptes amb total indiferència. No tens reserves a l'hora de donar excuses sobre la teua pobra debilitat espiritual. Tens el victimisme per passatemps. T'autocompadeixes contínuament. A qui pretens donar llàstima? A mi? Hahaha... aah, no... t'has equivocat de persona, no sentiré llàstima per tu. Sóc capaç de detectar totes les martingales i xantatges que intentes disparar-me des del teu decadent i moribund esperit. L'únic que fas és endinsar-te més i més en el teu propi desert.
Arremets contra allò que intenta salvar-te, i abraces el que et condemna. El teu complex d'inferioritat és un vici espiral. Només aconsegueixes distanciar-te de l'alliberament. L'alliberament, et dic, és el Teu propi camí, i el de ningú més. Eixe és l'autèntic. No el de la cultura, no el dels pares ni els professors, no el de la massa, això mai. No cap camí preexistent. Doncs tu t'hauràs d'encarregar de crear el Teu.

Ser receptiu a les consideracions d'un mestre no té cap component nociu. Un mestre comença a ser-ho des que una altra persona se sent intrigada i accepta els seus coneixements, i els exposa a valoració i crítica profunda. Tindre mestre o mestra no indica en absolut inferioritat per part de l'aprenent, no implica debilitat. Tot el contrari, significa voluntat de trobar el camí, de crear-lo.
Sempre que el mestre intente ensenyar-te a crear la teua pròpia via, sent aquesta, alhora, totalment diferent a la d'ell, serà un bon mestre.
El mestre o la mestra aprecia com un tresor la voluntat real, la independència, l'autonomia i la llibertat d'aquella persona a la que ajuda a trobar-se. El principal objectiu del mestre és que l'aprenent esdevinga mestre. Açò significaria que l'aprenent ha passat de comprendre a sentir, a experimentar. I aquesta nova condició el transforma en una persona perfectament capaç de crear univers, i explicar els secrets i misteris d'aquests processos.

No obstant, es freqüent que tu, habituat a confondre els condicionaments socioculturals amb la panacea de la inofensivitat i la felicitat, interpretes en el mestre un component perillós. Segurament cregues que aquest no busca una altra cosa que menjar-te el cap amb històries i contes pseudoalliberadors, i que en definitiva no vol més que fer de tu una còpia d'ell. Jo et dic que t'equivoques a tots els nivells, però de tu depèn, com no pot ser d'altra manera, esbrinar-ho.
En açò no hi ha persones que et donen solucions ni et planifiquen la vida, com tens per costum. En açò, tu eres el creador de la Teua pròpia existència, i pots començar a crear des de ja.

divendres, 1 de juny de 2012

divendres, 18 de maig de 2012

Els Altres: Experiència i Realitat

La meua consciència té l'aspecte d'una estrela de mar, o d'una neurona, o de qualsevol ésser amb diverses ramificacions (qui sap si tantes que dóna mandra de contar-les, o és que són infinites).
Així és com interactue amb els components que conformen la meua realitat. Uns braços interaccionen amb la part més íntima de mi, mentre altres ho fan amb els elements que compartisc amb altres éssers, com l'espai físic o les relacions personals. Així, les dades que percep cada braç, conflueixen al nucli, a la consciència, per a muntar l'experiència, per a donar sentit a l'instant present.

El transfons, no obstant, no és altre que la vacuïtat total: res té valor per se. Però què és això del valor? El valor és tot allò esdevingut a partir dels processos de percepció i interpretació. Res és, ha sigut, ni serà. La percepció i interpretació no implica fidelitat, és a dir, que siguem capaços de percebre i interpretar no implica que l'objecte en qüestió existisca tal i com el percebem, això està clar. Aleshores, què implica que estiguem condemnats a la inassolibilitat de la Realitat? Implica, ni més ni menys, que mai podrem estar segurs de res.

Tot i això, la nostra ment ens ofereix un mecanisme que actua com un equip de muntatge. Les nostres deduccions són el resultat de la comparació. Com donar un pas sense tenir la suficient seguretat (que no l'absoluta) de no intuir cap risc? Amb l'experimentació, bàsicament. Amb la prova podem tantejar les propietats i funcionalitats dels components que configuren la nostra realitat.
I què hi ha de nosaltres? Com demostrar-nos que existim? Perquè sembla que en tot moment donem per suposat que sí que existim. Sembla que som inqüestionablement existents. Si ho pensem un poc, ens adonarem que a aquesta conclusió hem aplegat a través de l'experimentació. Nosaltres ens preguntem a nosaltres mateixos, ens comparem amb l'entorn, amb els altres components. La percepció del Jo és el resultat de la comparació de dades. Però amb qui les comparem? Qui és si no el Jo aquell que processa aquestes dades per aplegar a la conclusió de l'autoexistència? Efectivament, som la nostra pròpia referència.
Existim al mateix nivell que la resta de coses que creiem que existeixen. Totes han sigut creades i assimilades a través del mateix mecanisme. Afirmar o negar l'existència d'un altre ésser o d'un altre objecte, està a la mateixa distància que afirmar o negar la pròpia existència. Heus ací la pura vacuïtat, la que integra fins i tot el propi Jo. La que qüestiona el Jo des d'abans que aparega.

No hem d'anar justificant, com si es tractara d'un examen, com percebem i interpretem cada factor de la nostra realitat. Justificar-ho? Davant qui? Per què? No estaria fent altra cosa que realitzant un autoexamen amb preguntes absurdes. No obstant, la meua experiència, la mateixa que em diu que jo existisc, em diu també que estic envoltat d'altres éssers amb autoconsciència. Açò canvia les coses, açò situa aquests éssers, automàticament, al mateix nivell que jo (i de fet, que tot). Éssers que, com qualsevol altre component de la realitat, no poden ser percebuts ni interpretats de manera fidel. Però l'experiència també em diu que respecte als éssers amb autoconsciència, tinc un avantatge: Puc comparar les meues dades amb les d'ells. Continue sense necessitat d'autojustificar-me, seria absurd, però de sobte tinc l'oportunitat d'apropar-me -a una escala probablement ínfima- a un coneixement més afinat.

Existeix el meu concepte de mi (el que jo cree de mi, concretament), i existeixen altres éssers amb autoconsciència. Aleshores deduisc que aquests tenen els seus propis conceptes d'ells mateixos. No cal fer grans experiments per comprovar que així és (almenys en la meua realitat). Aquests éssers autoconscients, com jo, poden ser creadors de fenòmens. Fenòmens que potser mai entenga tal i com van ser creats, però alguna cosa d'ells aplega fins a mi.

D'aquesta manera, l'estructura d'una espècie de neurona holoàrquica amb moltes extremitats s'ajusta bastant a la meua concepció de percepció, interpretació, i realitat. Uns braços s'entrellacen amb els components interns del Jo; mentre altres s'estenen fins entrellaçar-se amb els altres d'altres éssers autoconscients; i altres s'estenen entrellaçant-se amb objectes aparentment estàtics, com pedres, aigua, arbres...
Aquests braços actuen com extremitats emissores-receptores. Els objectes envien dades als braços sensitius, però el nucli no té possibilitat de comparar aquestes dades més que amb sí mateix. Açò dóna lloc a una combinació de dades creat pel Jo, que és qui té l'última paraula en qüestió de conceptualització de la realitat. Els objectes no tenen capacitat de rèplica, encara que aquesta estiga, en darrera instància, adornada amb la interpretació del Jo.
D'altra banda, els objectes dinàmics: els éssers autoconscients, tenen la capacitat de reforçar o debilitar la validesa de les dades rebudes pel nucli del Jo. Açò implica que compartisc existència (sense importar el més mínim si és vertadera o fictícia) en determinats punts de la meua realitat, amb altres "éssers": concretament on s'entrellacen aquests braços amb els seus, en els punts d'intercanvi de dades, en els punts de contacte.

Tot i que en qualsevol cas, jo seré aquell que done el sentit últim a les dades rebudes des d'altres éssers, açò no implica que el resultat interpretatiu d'aquesta interacció siga propi en termes absoluts. Jo he acceptat l'existència d'eixos éssers (així com de les seues capacitats) i la resta d'objectes, de la mateixa forma que accepte la meua pròpia. Totes aquestes acceptacions s'han donat simultàniament. No existeix un Jo primer i un "resta" després. No hi ha prioritat entre Jo i no-Jo si no és creant valors que així ho disposen.
Alguns dels fenòmens he hagut de comparar-los amb dades que no m'esperava, que no havia creat, que mai havia escoltat, etc... Fenòmens originats sota un control o poder aliè a mi, al Jo. Açò, per a mi, és un indicador de que compartisc partícules d'existència. No té res a veure amb reticències a la possibilitat d'estar sol en termes absoluts. No puc estar segur d'això, com no puc estar segur del contrari. La seguretat total queda exclosa de qualsevol raonament, per absurda i per inútil. Com tenir por, ansietat, recel, per una qüestió absurda?

dimecres, 16 de maig de 2012

Paràlisi del son

Em trobava al llit, despert, però amb els ulls tancats, serien les sis de la matinada. Només havia dormit quatre o cinc hores. Volia dormir més, però no podia, així que em vaig alçar definitivament i vaig baixar a veure alguna cosa a la televisió.

Al cap d'unes hores vaig tornar a pujar a l'habitació, on es trobava la meua companya, ara ja desperta, i fent feina a l'escriptori. Em vaig acomodar al llit, em trobava cansat per no haver dormit prou, però no tenia intenció de dormir, simplement pujava a fer-li companyia.
Al poc d'estar acomodat al llit, i sense adonar-me'n, em vaig adormir. Al cap d'unes hores (una o dos, o tres, no ho recorde), notava com em despertava molt subtilment, però estava massa endormiscat com per despertar-me del tot. Tenia el cos paralitzat, totalment paralitzat. Ja havia viscut això en moltes ocasions, no era res anormal, es tractava de la paràlisi del son. Habitualment m'entra ansietat al experimentar-la, així que la part menys endormiscada i més conscient, es preparava per a uns segons o minuts de suportable angoixa.
Eixa sensació penetrava en el meu cos de sobte, en qüestió de dos o tres segons, sense possibilitat d'escapatòria. Una vegada immers, intentava eixir, intentava despertar amb una tècnica que alguna vegada m'havia funcionat, que consistia en centrar-me en alguna part del cos que poguera moure, encara que fóra lleugerament, i començar a moure-la cada cop més bruscament. Aquesta vegada es tractava de la mandíbula. Movia la mandíbula cap als costats, i també obrint i tancant la boca. Era al·lucinant pensar que tot aquell espectacular moviment no cridava l'atenció de la meua parella, asseguda a menys d'un metre de mi. Al moment vaig recuperar la mobilitat del cos, però estava endormiscat. Massa com per advertir a la meua parella de la seua desatenció envers mi. Després comprendria que els meus moviments es magnificaven en la meua ment, i no eren tan perceptibles com imaginava.

En aquest moment, en el que em disposava a tornar-me a adormir, intuïa una següent paràlisi del son, així que la meua part conscient es preparava per a deixar-se dur, a mode d'experiència psicodèlica, a les profunditats d'aquest fenòmen.
I ací venia... és increïble com s'apodera del cos aquesta immobilitat. Quan la notes, s'estén immediatament a totes i cadascuna de les parts. Havia aconseguit experimentar la paràlisi com si estiguera assegut en una butaca de cine, amb tranquil·litat, sense l'angoixa típica. Notava com els braços flotaven en l'aire, fins i tot tenia la sensació que onejaven, com si es tractara dels braços d'un dibuix animat. Sabia que el gat de la meua parella estava recolzat damunt de la meua mà esquerra, però en eixe moment no notava absolutament res. Ja dic, els dos braços flotaven, i no sentia el tacte de cap membre del meu cos.

Després d'uns segons, vint o trenta tal volta, vaig començar a perdre el control lleument, i a respirar més bruscament. Volia, per una banda, no ofegar-me (cosa impossible), i per una altra, cridar l'atenció de la meua parella (infructuosament). Al despertar de sobte, vaig recuperar la mobilitat. Aquell sobresalt va provocar una vigília més intensa que les anteriors, una vigília que em va permetre recuperar la tranquil·litat amb els ulls oberts. Després em vaig adormir del tot, fins que em vaig despertar una estona més tard.

dimarts, 15 de maig de 2012

L'experiència de l'Altre

La realitat, obligada a modelar-se per l'experiència, es transforma en un concepte multidimensional, holoàrquic (com diria Ken Wilber). La subjectivitat més pura, total i absoluta, immersa en la dimensió més singular, la del Jo. I degut a eixa subjectivitat extrema: la dels Jos. La de tots els Jos possibles de ser imaginats i creats.

Després es trobaria potser, la primera de les dimensions col·lectives -immediata a la dimensió singular o subjectiva-, de caràcter sensorial, i compartida per les similituds inherents a la pròpia espècie humana. La dimensió del consens experiencial. Aquesta dimensió de la realitat configurada a base de comparacions contínues. Recepció d'informació, interpretació de dades, comparació amb les interpretacions d'altres subjectes, consens: realitat comuna o col·lectiva. Aquesta dimensió té infinitat de germanes bessones, cadascuna amb la seua personalitat, amb vides paral·leles, compostes per altres subjectes.

En tot moment parlem de construcció, o creació, de la realitat. Al nivell que siga, en la dimensió que siga.
Realitat objectiva? Imagine, per experiència, que ahí estarà, amb la seua estètica inassolible. El que sí és assolible és una dimensió de la realitat cada cop més ampliada, encara que siga en un grau minúscul, o fins i tot merament humà, a través de la comparació i l'experiència amb altres éssers capaços d'interpretar.
Seguretat dels esdeveniments? Ninguna, em resulta absurd parlar de seguretat, de seguretat total.
Els subjectes amb els que podem comparar són limitats, i les interpretacions que fem cadascú estan filtrades. Com apropar-nos amb seguretat a la Realitat? Impossible. Encara que, si ens parem a pensar, com podem estar segurs de que no coneixem la Realitat? Si no podem estar segurs de res... En veritat no hauríem d'estar segurs tampoc d'açò últim. No obstant, aquestes qüestions s'expliquen a través de l'experiència. Diem que no sabem res amb seguretat, ni tampoc podem apropar-nos a la percepció de la Realitat. Però si parlem de realitat humana, animal, viva, terrestre... la cosa canvia. Eixa realitat (o eixes realitats) es tornen, de sobte, en quelcom factible, practicable, albirable.

Defensar una visió pròpia com quelcom absolut, a defensar a capa i espasa, pel simple fet que estem condemnats a transformar en subjectius tots els fenòmens i les experiències, per a mi, és absurd. Per descomptat que, per a facilitar la comunicació, considere raonable no estar a tota hora exterioritzant indicadors subjectivistes com: "potser", "tal volta", "segons crec", "des del meu punt de vista"... Però això no implica que la pròpia cosmovisió es convertisca automàticament en un concepte universal.
Una persona empresonada, que passa les 24 hores del dia a la seua cel·la, pot concebre eixa cel·la com el seu univers, tenint els murs com els límits d'aquest. Però en el moment que rep una visita, el seu univers està obligat a: o expandir-se, o incompatibilitzar-se amb el del visitant. La incompatibilitat pot crear conflictes o no. I aquest conflicte pot ser desitjat o no, voluntari o no. La meua experiència és la que m'indica que tot açò que estic explicant pot estar succeint d'alguna manera. Altra persona podria interpretar que el visitant és, simplement, un nou element del seu univers, com els barrots de la finestra, o la llitera en la que es gita.
Personalment, percep en el visitant un potencial creador semblant al meu, allunyat de les característiques immòbils dels barrots o la llitera. Però això és cosa meua.

La meua experiència em diu també, que el procés de recepció, interpretació i compartició de noves dades (com les que em pot aportar un altre ésser), independentment del resultat final (rebuig de les dades o acceptació), m'aporta una nova visió de la dimensió de la realitat que estic experimentant. I aquesta nova visió la visc com una expansió de totes les dimensions alhora.

Però tot aquest discurs no ha fet més que moure's en la dimensió singular. No és més que l'explicació de les dimensions que visc a través de l'experiència. Al capdavall, com he explicat, és l'experiència la que em guia, i sobre ella vaig considerant més adequat o menys l'absorció de dades o el rebuig d'aquestes.

Tot discurs és fruit de l'experiència viscuda, de la manera en que entrellacem els fenòmens experimentats, del sentit que li donem a les baules que conformen la gran cadena de la interpretació que subjau en la nostra existència.
Cap explicació està lliure de l'adob personal, ni tan sols aquesta que intenta explicar que res està lliure de la decoració subjectiva. Però l'experiència em diu que aquest raonament no és suficient per ignorar allò que em puga aplegar (més degradat o menys) dels fenòmens que m'envolten. L'aproximació als éssers que experimente provoca interessants expansions del meu univers particular.

Sóc un creador ambulant d'obres de teatre. I la meua experiència m'adverteix que he de ser acurat amb els personatges que se'm colen a l'escenari. Podria causar-los algun dany, o podrien arruïnar l'obra, qui sap...

dilluns, 23 d’abril de 2012

Classes de ball còsmic

Has de saber que, tot i que vivim interaccionant entre nosaltres, tu i jo, i qualsevol altre ens de l'existència, és un univers en sí mateix. Som universos en contínua expansió, infinits en possibilitats i en realitats, que naveguem pel buit, viatgem, col·lisionem, ens freguem, ens abracem, i en ocasions, ens destruïm.

Això que coneguem amb el nom de "lleis de la naturalesa" té un amo diferent a qui obeir en cada univers. Les teues lleis físiques, la teua gravitació, els teus elements, la teua química... formen éssers extravagants, curiosos, estranys... altres bonics, excitants, amables... Però cap d'eixos éssers, cap d'eixes màscares que em mostra el teu univers és odiós. Simplement és el teu univers, jo tinc el meu, i des d'ell observe el teu..

El planeta Tu i el planeta Jo, amb tota la seua complexitat, de tant en tant acostumen a gaudir l'un de l'altre. El planeta Jo, és a dir, l'univers Jo, eixa totalitat amb consciència pròpia, s'endinsa com un explorador a descobrir les cavernes, selves, deserts, muntanyes, mars i rius del teu món. Que no em veja jo disgustat o trist per trobar en tu rius de metà, deserts estèrils, o selves massa denses. Si així existeixen, així és com han trobat l'equilibri per a que el planeta Tu tinga la seua pròpia consciència.

La naturalesa sempre acaba equilibrant-se, per molt intenses que siguen les forces alienes que la maltracten i sacsegen. Però eixe reequilibri o equilibri continu, precisa de temps. És necessari el transcurs del temps per a restablir l'ordre i el caos natural que mantenen viu un univers, és a dir, existint, éssent. Encara que, en ocasions, el maltractament i l'agitació és tan profunda, que hi ha universos que abans perden la consciència pròpia que s'equilibren.

Escollim molt bé la intensitat dels nostres actes, perquè potser, intentant donar una espenta (tal volta degut a la desesperació o la pressa), estiguem arrasant amb universos que mai no es tornaran a repetir.

dilluns, 26 de març de 2012

Aaah... t'estava esperant

Saps eixe sentiment de satisfacció que et recorre per dins i et fa tremolar sencer? Eixa satisfacció i eixe orgull, que només provoquen un xicotet gest facial. Un lleuger somriure, com de victòria, que penses que a penes serà perceptible des de fora. És la mateixa sensació que quan veus vindre al teu adversari en un joc de cartes i saps que no té res a fer. És com si l'adversari jugara amb les cartes destapades.

La inseguretat, eixa por per un futur incert, s'ha dissolt mentre intentava abordar el meu esperit. Quina imatge més patètica! Imagineu el meu esperit assegut a una butaca de despatx, girada de cul, a l'estil de El Padrí. En això entra la por a l'habitació, armada fins les dents, i quina és la seua sorpresa quan la butaca es gira de cara a ella i allà es troba el meu esperit, que li amolla amb una calma postorgàsmica i alegre: t'estava esperant.

La por, que abans era silenciosa i hàbil com un felí, ara és maldestra i sorollosa. He experimentat què significa això de potenciar les meues capacitats. Ara he viscut en primera persona tot allò que es trobava atrapat en l'esfera de les reflexions teòriques. I puc cridar als quatre vents que era cert. La invencibilitat amics, la invencibilitat a l'abast de tothom.

No seguiu una altra cosa que no siga el vostre camí. La resta, el paisatge, la pols i les pedres, els companys i companyes, els descansos... apareixeran i desapareixeran sols. Tots aquests elements esdevindran quan i durant hagen d'esdevindre. Serà així, perquè així haurà de ser. Desprèn-te de qualsevol tipus de fixació, perquè no s'ajusta en absolut al funcionament de les coses. La maquinària còsmica no practica l'aferrament, ni la llàstima, ni la por, ni l'obsessió, ni la incertesa. La maquinària còsmica és fluïdesa pura, vacuïtat, bellesa... però sobretot és una cosa: present. La ment que es mantinga en el present, estarà en l'eternitat, perquè només el present és etern.

La voluntat, lliure d'obstacles ni excuses, amb amor, amb alegria, i amb determinació.

dissabte, 24 de març de 2012

Diàleg impossible

Els pensaments, les idees, les filosofies... la vida, ens porta per camins que potser mai sospitaríem. O millor dit, els camins que creem, i que escollim caminar, desemboquen en moltes ocasions en reflexions i conclusions (temporals) sobre l'existència, o la realitat, que mai hauríem sospitat.

Si ens parem a pensar un poc sobre açò, podrem comprovar que, quan intentem esbrinar què ha produït la nostra manera de pensar, ens sentim aclaparats. És a dir, com hem acabat pensant així. Són tantes coses! Tantes experiències, tants xicotets pensaments encadenats, tanta relació causa-efecte...

Aplega un moment, del qual som conscients sempre quan l'hem sobrepassat, en que estem tan endinsats i hem avançat tant en el nostre pensament, que explicar-lo a una altra persona notablement distinta, es torna una tasca inútil. No és que siguem més llests, o intel·ligents, o intel·lectualment més avançats que la resta, ni molt menys (en qualsevol cas és una qüestió que no m'interessa), sinó que ens hem tornat tan experts en la nostra realitat, que qualsevol intent de convidar a una altra persona resulta, en ocasions, fins absurd. És com si miràrem de convidar a un amic a casa, i per alguna raó no poguera passar de la porta, tot i estar oberta.

En algunes converses he observat que al explicar-me, l'altra persona ha assentit contínuament, i ha assegurat entendre el que deia. Però en nombrosos casos (molts) ha sigut evident que no m'estaven comprenent. Tot i dir que sí mil i una voltes, jo sabia perfectament que no assimilaven la profunditat real del que deia, les implicacions, totes les conseqüències. Són coses que es noten de seguida, de la mateixa manera que quan, al contrari, perceps que t'estan entenent.

D'ací naixen els bojos, els estrambòtics, els bohemis, etc. Però ocorre una cosa curiosa, aquestes qualificacions són tradicionalment obra d'aquells que no entenen. És a dir, en la direcció "Boig⇒Normal", no sol existir aquesta concepció de boig. Açò, pense, es déu a que el presumpte boig ja ha passat per la normalitat abans de esdevindre boig. O siga, ja té la lliçó apresa, i compren la normalitat del Normal. En canvi, la bogeria del Boig, resulta exòtica i desconeguda per al Normal. De fet, per això el Boig és boig, i el Normal és normal.
Però la categorització de "boig" només serveix al Normal per a designar a la persona que s'allunya de la seua comprensió.
Però, com és possible que el Boig no aconseguisca explicar al Normal la seua realitat, si el Boig ja ha experimentat la normalitat? Hauria de saber quines paraules emprar, no? Doncs sembla que no exactament. Per la meua experiència, puc assegurar que a mesura que m'he endinsat en la comprensió de la meua realitat, les paraules van escassejant, i la concepció de la realitat pròpia s'explica a través de sensacions i emocions que només poden ser enteses si són experimentades.

Existeix, per tant, una inintel·ligibilitat. Una impossibilitat de comprensió, que es dóna en un grau suficientment elevat com per no poder mantenir una conversa íntegra i coherent a la profunditat necessària.
I tal volta siga així com ha de ser. Tal volta, eixe nivell de intel·ligibilitat estiga reservat a una esfera de la vida més íntima, compartida amb éssers especials, en la que un sol gest en la cara expresse més que una hora de discurs.

dimarts, 20 de març de 2012

Equinocci de Primavera

Allà on el mediterrani acaricia terres marcades per fogueres tribals; allà, on els humans estrenyen vincles al voltant de les flames, canten, dansen, i purifiquen els esperits a través de rituals prohibits; allà, on ja només queda l'animalitat dels homes i dones; allà, on cada batec de la Terra se sent amb total nitidesa a l'interior del cor; allà on s'ajunten tots els éssers per a formar-ne un de sol... Allà, existeix la vida. La vida que jo vull!

Sóc la Terra, i tot el Cosmos!

Entrada relacionada: Hèlia i els Equinoccis

diumenge, 18 de març de 2012

"Drogues i Cervell": LSD i MDMA


Documental sobre al·lucinogens com la LSD, i drogues de disseny com la MDMA. Ací s'expliquen alguns dels processos químics que tenen lloc al nostre cervell quan consumim aquestes substàncies.

A través d'aquest document, també podrem conèixer quines han sigut les motivacions principals a l'hora de consumir aquestes substàncies, i també a l'hora de prohibir-les.


divendres, 16 de març de 2012

Consum de substàncies (aclarint conceptes i eliminant tabús)

Les substàncies fiquen a l'abast de l'individu dimensions de percepció-interpretació alternatives. I donat el fet ("fet", perquè ho assumisc en la meua realitat) que no tinc la capacitat de percebre més del que els meus sentits em permeten, puc deduir que no existeix una realitat objectiva assolible. Així m'ho indica la meua experiència. Per tant, tots els escenaris aportats a través de l'experimentació de distintes perspectives de la realitat són vàlides en el mateix grau. Existisc interaccionant contínuament amb allò que m'envolta i que "sóc" (físic, químic...). I açò em condiciona de manera naturalment inevitable. Aquest condicionament que ens és propi i es déu a la interacció de les "partícules" que ens composen en l'esfera (o nivell) material, va esculpint un model base de percepció i interpretació.

D'altra banda, la interacció voluntària i conscient amb determinades substàncies (allò que solem conèixer amb el nom de "drogues", a les que habitualment s'assigna una sèrie de valors -morals sobretot- degut a les limitacions i precategoritzacions pròpies del llenguatge), no són una altra cosa que la reafirmació d'aquest principi experiencial amb el que es fonamenta part de la nostra naturalesa: la interacció de la matèria.

Les diferents combinacions d'elements (partícules, molècules, etc...) ens ofereixen distintes versions de la realitat. Aquesta té, per tant, una naturalesa (entesa com una característica que li és pròpia) dinàmica, contínuament mutant. Aquesta realitat (sempre subjectiva, pròpia, i independentment de la versió amb la que interactuem) no té per se, cap versió principal o de referència més enllà de la que la nostra experiència ens "aconsella" per a emprar-la de base. Cosa que no implica que la resta de versions possibles estiguen a un nivell qualitatiu inferior o secundari.
Una vegada més, l'experiència de la vida ens anirà aconsellant, cada vegada d'una manera més eficient, més encertada i adequada, de quina versió de la realitat hem d'adoptar segons la situació. Aquesta versió adequada serà aquella que aconseguisca transmetre'ns més informació que considerem útil. Procés al que considere, en part, inconscient, ja que pense que la nostra ment ja funciona d'aquesta manera tot el temps.

Les intencions sinceres i autèntiques que originen el canvi entre versions de la realitat, són una qüestió que  per a res és de la meua incumbència més enllà de la meua persona. Només m'interessa, en quant aquest tema, conèixer les meues intencions i motivacions genuïnes, les de la resta no són cosa en la que m'haja d'immiscuir, naturalment.

Entrada relacionada: L'expansió de la consciència sense límits ni tabús

dilluns, 12 de març de 2012

MDMA

Símbol de Tribe of Frog
(Organitzadors de la festa psicodèlica)
La primera presa de la nit va tindre lloc anant al volant. Una xicoteta quantitat embolicada amb mig paper de fumar, i engolit amb l'ajuda d'un glop d'aigua. Pot semblar una temeritat, però sabíem que aplegaríem al lloc de destí abans que el cristall començara a fer efecte. No era la primera vegada que prenia, i la veritat és que tenia present el record d'algunes experiències dolentes anteriors amb MDMA. Tot i això, d'altra banda, suposava tot un repte per a la meua ment, i això era més que suficient per a decidir prendre'n. He de dir que llevat de rituals concrets, mai he planificat el consum de cap substància, sinó que sobre la marxa, he considerat la possibilitat de consumir, i ho he acabat fent, o no. Pense que és molt important prendre aquesta perspectiva, ja que en cas contrari, hi ha el risc d'acabar actuant per associació, o en altres paraules, corres el risc de la dependència psicològica, del famós "hui toca perquè sí".

Com deia, el fet que suposara un repte per a la meua ment va ser el primer colp de decisió per a prendre'n, però també calia fer una ràpida anàlisi dels factors externs per tal de considerar-los i integrar-los: la companyia en primer ordre, i el context festiu en segon. Eren idonis.

Al cap d'una estona ens trobàvem ja a l'aparcament d'aquell lloc, parlant sobre la subjectivitat, les realitats, les cosmovisions personals... aquell fet que per a mi, en situacions "normals" ja significava una causa de benestar i plenitud per damunt de qualsevol substància, va ser potenciada per tots i cadascun dels tripulants de la nau.
Quan ens adonàrem havíem passat tres hores o més de xarrera. Açò podria ser causa de la substància, i sens dubte hi havia intervingut, però no és un fet massa estrany en nosaltres passar-nos les hores raonant del que ens interessa. Així que decidírem entrar a la festa psicodèlica que es desplegava en tot el seu potencial en l'interior d'aquell restaurant disfressat per a l'ocasió. Jo m'havia encarregat de pintar la cara dels meus companys de viatge amb els dissenys que ells preferien, i amb colors fluorescents.
La sensació al entrar va ser de total acollida, entre altres coses perquè fora feia un fred que pelava.

Estiguérem hores ballant i hidratant-nos (ja són lliçons apreses). Entràvem i eixíem d'aquell lloc, anant al cotxe i tornant. El meu company de més confiança (el pilot auxiliar al que no li deixaria els controls de la nau ni boig, excepte en situacions de normalitat i calma extrema), decidírem abastir-nos de més MDMA. Curiosament era en forma de càpsula, la qual obrírem per tal de dosificar les quantitats més adequadament. El ritual del mig paper de fumar es mantenia. Aquesta substància directament a la llengua, i a la boca en general (llavis inclosos), és bastant agressiva i amb facilitat causa algun tall minúscul o irritació. Si es pot, s'ha de evitar qualsevol tipus de malestar gratuït.

Després d'unes quantes hores més, i d'haver-nos abastit d'una altra càpsula més i d'haver-nos-la presa, i després de més hores de ball, eixírem a l'exterior, ja de dia. És curiós el baixó anímic generalitzat dels dansaires que allí es trobaven, al veure els primers rajos de sol. Des del meu punt de vista, no entenen que el nostre planeta, la Terra, la mare, gira amb independència dels nostres actes, i que si ho fa i existim, és perquè tant la fase nocturna com la diürna, amb les seues respectives duracions, ens aporten el que necessitem. Descobrir aquella claredat al eixir d'aquell lloc va ser una injecció de vitalitat i alegria. En pocs minuts, el sol ja havia pujat el suficient com per poder captar el seu calor, tan agradable sobre la pell. En qüestió d'un obrir i tancar d'ulls, l'aparcament (que envoltava el restaurant) estava ple de cossos descamisats agafant calor, com els fardatxos o com les flors.

Nosaltres ens dirigírem al maleter del meu cotxe, que obert ofereix la possibilitat d'utilitzar-lo com un banquet de tres places (encara que un poc atapeïdes), i és bastant més còmode que el terra de pedres. Allí passàrem les hores, sense deixar de dir despropòsits, seguint el nostre estil, la nostra línia de soltar burrades amb indiferència de si altres les pillen o no, de si altres es riuen amb elles o no. Potser algú pensara que estàvem intentant ser graciosos sense èxit, però estàvem molt més enllà de tal pretensió: ens servíem a nosaltres mateixos, i era extremadament divertit.
Els efectes de la substància feia hores que estaven en procés de minimització, fins que vaig considerar que era perfectament capaç de conduir, tot i que les ganes de fer-ho no eren precisament elevades.

Conduir era molt incòmode degut al cansament. Els efectes secundaris del cristall em feien mantenir una tensió muscular exagerada. Si em fixava un poc, podia notar com agafava el volant amb una força desmesurada. Tenia alguns músculs, com els bessons, els lumbars i les mans, engarrotades. L'únic que em passava per la ment era el meu llit, el descans estirat còmodament. Simplement calia esperar, res més.
A pocs quilòmetres del primer destí, on desembarcaven dos dels tripulants, vaig notar un dolor important al ronyó dret. Això em va alertar bastant. A cada cent metres, com aquell que diu, el dolor s'incrementava notablement. Necessitava parar urgentment, fins vaig considerar la possibilitat d'anar a urgències. Però pocs segons després de deixar els dos companys que havien de baixar allí, vaig parar el cotxe i vaig baixar.

Vaig pixar molta quantitat, amb molt poca pressió. Em costava treball mantenir-me dret degut als tremolors dels efectes romanents del MDMA, cosa que també em produïa engarrotament muscular abdominal i lumbar, i que sumat a les molèsties del ronyó resultaven en un dolor insuportable. Quan vaig acabar de pixar em dirigia al cotxe caminant com podia. El meu copilot em feia un gest en la cara que confirmava la imatge que pensava que estava donant-li: feia mala cara, i era evident.
Reprenguérem la marxa cap a casa, i en pocs minuts, començava a percebre una xicoteta millora al ronyó. Quin descans! Tot i que encara em feia mal, vaig comprendre que molt possiblement acabaria trobant-me millor.
Més tard, quan vaig deixar el meu company al lloc on ell agafava la seua nau per a dirigir-se a la seua llar, vaig entrar en casa, em vaig posar còmode i em vaig gitar. Cada poca estona m'entrava una pixera enorme, i anava i pixava molta quantitat. Em preguntava com podia expulsar tant de líquid. Havia passat la nit pegant glops de vi, cervesa, i aigua (de fet, en aquest ordre). Hores i hores sense parar de beure, com no anava a tindre líquid dins? Poc a poc, la pixera va anar desapareixent, i per fi em vaig poder adormir una hora i mitja. Era poc temps, molt poc, però el paper que em va fer aquell descans va ser d'agrair.

Encara hui, ara (unes 30 hores després), mentre escric açò, note lleugeres dificultats per concentrar-me i teclejar. No obstant, anit, escrivint a mà al meu quadern, en llapis (com ha de ser, hehe), no tenia cap dificultat. Aquestes són les coses que m'agrada comprovar. Els mètodes manuals, creatius, artístics, etc. són més propis dels humans, i estem més predisposats a potenciar-los. També, l'activitat física queda limitada per l'estat en que et deixa aquesta substància. Dolor de gola i fluixedat.

Quina conclusió trauria jo d'aquesta experiència psicodèlica amb MDMA? Doncs que els efectes principals com l'empatia o la integració en el grup són molt agradables. Tot i això, mai he sigut una persona amb dificultats per a sentir açò. De la mateixa manera que la predisposició al diàleg, a escoltar i parlar, encara que estic convençut que per a tot açò, ha d'haver una personalitat més bàsica que permeta potenciar aquestes facetes. És a dir, les substàncies potencien aspectes que ja posseïm, o en tot cas els faciliten, però no els creen eixos aspectes. Un psicòtic sota els efectes del MDMA, és un psicòtic perillós; un violent sota els efectes del MDMA pot ser una persona extremadament perillosa; una persona plena de pors sota els efectes del MDMA potser experimente una depressió (o baixó anímic) que l'afecte de manera crítica. I el mateix ocorre amb altres substàncies.

Per la meua naturalesa corporal i de salut personal, no veig convenient consumir aquesta substància (parle per mi). Els efectes secundaris físics em poden causar problemes greus. No obstant, des de la meua humil experiència, recomanaria el consum, controlat per descomptat (conscient i reflexiu) d'aquesta substància (sempre, de la manera més pura possible), a persones o parelles (o qualsevol altre tipus de relació sentimental), que compten amb alguna dificultat per a expressar els seus sentiments sincers o exercir processos empàtics. No es tracta de cap cura, com deia es tracta d'un potenciador, així que em de comptar amb una mínima presència de les emocions que busquem potenciar (una emoció inexistent o anul·lada no pot ser potenciada). És important concebre aquesta substància, en tot cas, com un punt d'ajuda en els casos de teràpia, per a res un substitut. Cal, per tant, aconseguir un estat d'estabilitat emocional mínim (o bàsic) per poder traure profit d'aquesta substància en un ús terapèutic. I d'aquesta manera poder, al ritme de cada cas particular, aprendre a iniciar la pràctica de l'empatia i l'expressió sense comptar amb més mitjos que la nostra ment.

Per a acabar, una cançó graciosa per a l'ocasió, que l'humor és fonamental:


dimarts, 6 de març de 2012

Seguretat i dignitat ciutadana

...o mor en l'intent.
"En el segle passat, els cotxes circulaven per carreteres sense més divisió entre sentits que una línia pintada al terra. Afortunadament els conductors sensats, abans desprotegits, disposen ara de separadors d'acer que impedeixen que conductors suïcides envaisquen el carril contrari per acabar amb les seues vides. Per sort també, fa cinc anys que hem regulat el dret al suïcidi, i els afectats ja disposen dels tràmits legals per fer-ho amb total dignitat. Hauran d'abonar, no obstant, els corresponents gravamens sota pena de presó i multa als signataris de la Custòdia dels Drets de Vida."

Declaracions del Ministre de Seguretat Ciutadana
amb el recolzament del Director de la Direcció General de Trànsit

Any 2.103

dijous, 23 de febrer de 2012

Policies vs. més policies

Joves apallissats a València per defensar l'Escola de la que són víctimes. Policies de sí mateixos contra la "policia de sí i de tots".

Sembla que saps quin és el seu paper,
però saps quin és el teu, i per què?
Poc més a afegir a aquesta frase. Qui m'ho anava a dir... Reclusos que s'indignen perquè la presó es cau a trossos. Els professors, com alcaids, felicitant els alumnes per la seua labor. Aviat els professors sols seran necessaris per a conservar una referència, una justificació del domini exercit.

Esclaus lluitant per unes xurriaques de seda, empunyadura de marfil i bordons d'or. Al capdavall, els fets de València: manifestacions, càrregues policials, mítings a colp de megàfon... Són fruit d'una guerra entre egos. Tal volta fóra convenient en primer lloc, analitzar què està defensant l'ego, i què el motiva a fer-ho.

Bandades de persones que han assimilat el rol que han heretat (imposat), sense qüestionament algun, i amb total submissió. Policies miserables defensant l'Estat sí o sí, titelles mercenàries; i estudiants que defensen l'Escola sí o sí, titelles acomplexades. Discursos enrabiats que no fan més que intentar salvaguardar el propi ego, com qui intenta no ofegar-se movent els braços i les cames en totes direccions.

El Sistema en que vivim és el Sistema de la Síndrome d'Estocolm. Un sistema de dominació que crea dos bàndols, i l'obligació de pertànyer a un dels dos. El més sorprenent és que pocs es lliuren de trobar el seu lloc en un d'ells. És increïble com pot existir un amor tan gran a un ens tan obertament contrari a la llibertat, a la vida.

En una batalla entre A i B, sempre guanya el creador de l'abecedari. Ni tan sols A es pregunta com ha acabat sent A, ni B com ha acabat esdevenint en B.

dimarts, 14 de febrer de 2012

Carta oberta a "Feministes Indignades"

Capçalera del bloc Feministes Indignades
Ahir va aplegar a mi, degut a les dates que són (14 de febrer: St. Valentí, per a la santa onomàstica cristiana), un escrit de temàtica interessant. El text té l'autoria en Feministes Indignades (endavant FI), una "Comissió feminista" fruit de l'acampada a la Plaça Catalunya, i vinculada al moviment 15M de Barcelona. L'origen poc importa, no pretenc atorgar cap autoritat al fet que tinguen l'origen en el moviment 15M, encara que tampoc és la meua intenció, ni molt menys, menysprear les arrels d'aquest col·lectiu.

L'escrit en qüestió és "L'amor romàntic mata!". He de dir que és el primer i únic escrit que he llegit de FI. El títol és el suficientment impactant com per a invertir almenys un poc de temps en comprovar de què tracta la cosa, tot i que u ja està acostumat a escrits de tot tipus, crítiques de tot, arguments i contraarguments per a tot i tots. En veritat, malament aniria la cosa si pensàrem que podem salvar quelcom de ser criticable. Però, per què pensar que el romanticisme pot ser nociu? La pregunta m'obligava a investigar en la concepció mateixa del terme "romàntic" o "romanticisme".

Abans de consultar cap diccionari, artefacte al que intente acudir el menor nombre de voltes possible per simple conservació d'autonomia filosòfica, vaig intentar esbossar una idea bàsica del que jo entenia per aquesta paraula.
No podia evitar associar el romanticisme amb la passió, amb el detall, però no el detall material, sinó l'atenció, la cura, l'entrega per pur amor, per pura estima i afecte, sense aferrament, sense patologies. Doncs amb aferrament es torna impossible l'existència d'amor. Convertir allò que s'estima en un tresor, en una causa més per comprendre que la felicitat, quanta més gent impregne, millor. Res de capricis, res de desitjos erràtics, res de submissió ni esclavitud... estan a les antípodes de l'amor. La meua idea de romanticisme té a veure amb la vida intensa. El romanticisme no és monopoli d'una relació entre dos persones, per tant és absurd abordar el tema suposant que així és. El romanticisme és un bé de tota la humanitat, un bé entre u i qualsevol component del cosmos (o el mateix cosmos). El romanticisme és fer de l'estima un art, l'art, sempre l'art. La creativitat al servei de l'amor a qualsevol ésser és romanticisme. Així l'entenc jo.

D'altra banda, el diccionari fa referència al "moviment artístic i espiritual que tingué lloc en els últims decenis del s.XVIII i durant el s.XIX caracteritzat per la reacció contra el rigor neoclàssic i per la defensa del sentiment sobre la raó i de la llibertat de l'individu enfront de la societat."
Des de la meua capacitat deductiva -que no sé si és molta, poca o ninguna- intuïsc que aquesta definició, així com les explicacions que he trobat en un parell d'enciclopèdies[1], associen el romanticisme amb l'exaltació dels sentiments més enllà del raonament. A tal cosa (amb la que a primer colp d'ull podríem estar més o menys d'acord), he de matisar que des del meu punt de vista, totes aquestes definicions oficials tenen una base comuna: les emocions negatives. Aquestes són els gels, l'enveja, l'odi, la possessió, l'aferrament, el rancor... totes elles protagonistes a totes llums del que entenen els oficialistes per romanticisme. Ni què dir que no puc estar més en desacord amb aquesta idea.

Partint d'ací podem abordar el tema del romanticisme amb una poca més de claredat. Així i tot, sospite que el romanticisme al que fan referència FI, és al de les relacions humanes, especialment aquelles que impliquen algun tipus de vincle sexual, sense entrar a concretar el grau de vinculació.
El romanticisme com a tal, pot estar, com hem vist, present en qualsevol aspecte de la vida, des de l'exaltació de la natura, a la nació, a la poesia, etc. Però pel que he llegit al text d'aquesta "Comissió feminista", reitere, sembla que ens estem referint a les relacions humanes sentimentals que inclouen algun tipus de nexe sexual.

No obstant, interessant seria intentar explicar en poques paraules, allò que he entès que FI associen al concepte de romanticisme. D'aquesta manera, els i les membres (i simpatitzants, etc.) podran advertir-me si no he comprès correctament el missatge del seu escrit. I així podré emprendre una correcció per la meua part.
Imatge extreta del bloc de "Feministes indignades"
FI defensen que el romanticisme és una construcció cultural, cosa amb la que estic d'acord, ja que tota conducta humana té per efecte un tipus de cultura determinat. Què és el romanticisme si no una conducta basada en una percepció-interpretació determinada de les coses?
Continuem...
FI identifiquen l'amor romàntic com un factor que contribueix a l'establiment d'una relació de poder de l'home envers la dona. Aquesta desigualtat -diuen- provoca que la dona quede marginada a un paper secundari i inferior, buit i dependent respecte de l'home.
Evidentment -he d'apuntar-, el fet d'atorgar una càrrega negativa al romanticisme, dóna com a resultat tota una sèrie de conseqüències fatídiques i realment indesitjables. Així que serà millor analitzar si veig ben fonamentades aquestes connotacions. Ja que si abordem les causes primigènies amb que s'assenta l'escrit, podrem estalviar-nos una crítica extensa i innecessària, i la qüestió quedarà resolta d'una manera més simple. Si podem incidir en les cartes de baix d'un castell de naips, perquè perdre el temps llevant les de dalt una a una?

D'acord, puc comprovar com FI assignen la possibilitat d'existència de l'amor romàntic a la clàssica parella heterosexual; i alhora assignen a açò, el fet d'"estar abocats a formar una família".
D'aquesta frase es desprèn la següent conclusió: Una parella heterosexual té trets negatius, tot i que se m'ocorre que bé podria tractar-se d'una relació voluntària pactada entre els dos components. La formació d'una família es transforma en un risc o perill a evitar. Hauré de conèixer les connotacions negatives que FI li atorguen a la família (és a dir, necessitaré saber què entenen per família).

FI fan referència al consumisme. Per descomptat, considere rebutjable qualsevol tipus de materialisme vinculat a l'amor. No obstant, no puc evitar pensar en la influència de la idea de "romanticisme" musical i cinematogràfic en els plantejaments feministes d'aquest col·lectiu. En definitiva són les mateixes empreses les que dirigeixen Hollywood que les que capitanegen les discogràfiques de l'avantguarda pop nord-americana. El pop de la resta de països no fa més que imitar l'elit ianqui.
A continuació nomenen "la felicitat dependent" com quelcom nociu. Cosa amb la que també estic d'acord. Així i tot, no parlaria de felicitat, sinó tot el contrari, d'aferrament, de desig patològic i d'unes quantes emocions perjudicials més com les que he nomenat línies enrere. Una vegada més, veig una relació entre la concepció Hollywoodenca de romanticisme, i l'objecte de crítica de FI. És a dir, pense que FI confon el vertader romanticisme amb la idea absurda de les pel·lícules i de les estreles de la música coneguda malauradament com romàntica.

Per un altre costat, deduïsc que l'aversió a la família rau en la concepció franquista i catòlica. Resultat de tot açò és un efecte rebot que considere absurd i que es nega en redó a afrontar el tema d'una manera honesta i rigorosa. En lloc de replantejar la concepció de família, es tria rebutjar la família; en lloc d'identificar a Hollywood com a element clau, es tria menysprear qualsevol cosa que faça olor a romanticisme, a heterosexualitat, o a parella; en lloc de simplement desestimar la idea de la mitja taronja, o la parella perfecta, s'opta per una via egocèntrica, incapaç de mantenir cap compromís afectiu amb les persones.

Per si açò no és suficient, associen el maltractament a la idea de romanticisme. Una idea que, al meu entendre, està esgaiada, manipulada o simplement mal entesa. La sensació que l'escrit m'ha deixat és la d'un grup de persones que en un temps van estar creient en una concepció determinada de les relacions humanes, i més tard descobriren que no eren així. Ara, abans de continuar observant com llancen flames contra qualsevol campanada, només desitjaria calma i perspectiva per tal de concebre la immensa possibilitat de relacions humanes possibles. I per descomptat, desfer-se d'eixe aire autoritari que vessa cada paràgraf. Per ser llibertari no s'ha de ser obligadament homosexual, queer, trans, o qualsevol altra manifestació sexual. Es pot ser monògam, heterosexual, concebre la família com a una estructura fonamental per als primers temps de vida d'un nadó, i ser íntegrament antiautoritari, i respectar tranquil·lament qualsevol estil de vida basat en el no-domini.
Els vertaders enemics són els nostres propis verins mentals, i eixos poden estar presents tant en una relació monògama com en una polígama, en una homosexual com en una heterosexual. O és que un gay està exempt de sentir odi, gels, rancor, possessivitat...? A cas una persona que gaudeix del sexe amb tot tipus de persones sense compromisos no està també, com qualsevol altra, sota el risc de sentir enveja o ràbia?
Tot depèn del substrat amb que fertilitzem les nostres relacions, siguen quines siguen. Si ens mantenim quimerosos, possessius o gelosos, no tindrem la menor possibilitat de gaudir d'una relació sana, siga del tipus que siga.
Tant s'hi val que es tracte d'homosexuals, de polígams, de bisexuals... tant s'hi val. El que importa és no pretendre que altres adopten un sistema de valors que no ha sigut creat per ells. Comprendre que cadascú té una manera d'entendre les relacions humanes i que poden ser experimentades sense submissió. A això se li diu antiautoritarisme.

Per a acabar, només apuntar que veig una llàstima la visió que s'està adoptant des dels entorns anomenats radicals. Pense que en aquest aspecte, són clars esclaus del progressisme i de la modernitat. Són víctimes de l'efecte rebot, probablement causat per ofuscar-se i centrar-se solament en allò que rebutgen, sense tenir en compte que alhora, el que fan és sentenciar en una mena de dictadura moral, i menysprear altres maneres d'entendre les coses que bé es mereixen tot el respecte, perquè no són nocives en absolut.

[1] Viquipèdia i Enciclopèdia.cat. El contingut d'aquesta darrera està integrat en l'article de la Viquipèdia.

diumenge, 12 de febrer de 2012

Dissipant la boira

Les reflexions psicològiques i filosòfiques, la meditació, així com altres mètodes que podem emprar per tal de ficar pau entre la nostra ànima i les emocions que la pertorben, solen tindre un efecte alliberador. Tot i això, no és estrany que sense sospitar-ho, ens vegem abordats per un maremàgnum de sensacions que poden anar de les lleugerament incòmodes, a les més desesperants.

Sovint, quan ens venim a donar compte de la situació, ja no podem aplicar tècniques preventives, sinó correctives. I ens disgustem per això. Quant haguérem desitjat poder preveure la forma que prenia aquella tessitura, i així poder donar un precís colp de timó a temps! Quant de sofriment ens haguérem estalviat!
Les pròpies emocions que ens causen malestar actuen de boirina davant l'ull de la consciència. Com no ens hem adonat que ens aproximàvem a un banc de boira? Cal considerar que de vegades, l'horitzó i la boira es confonen, i pensant que anem a bon port, ens dirigim a tota velocitat a un lloc desconegut.

Heus ací el problema: la desconeixença, és a dir, la ignorància. Temem allò que no coneixem, pel simple motiu que no podem aplicar cures a mals desconeguts. No sabem com actuar davant una situació que mai hem experimentat abans. Així funciona la nostra ment, precisa de l'experiència per poder aprendre. Així i tot, encara cap la possibilitat d'entrar en el costum de confiar en factors presumptament espontanis, com ara que ocórrega alguna cosa que suavitze l'estat de les coses, o simplement deixar que el pas del temps relaxe les tensions. Açò, clarament, implica un desinterès, un abandó. Per alguna qüestió ens abandonem a la sort de circumstàncies externes incertes i desconegudes. No és un bon consell deixar-se a la voluntat dels capricis del món. Cal prendre les regnes.

Podríem estar bastant encertats si diguérem que és millor deixar que la boira es dissipe abans d'efectuar ningun tipus de valoració. Cal, per tant, prendre perspectiva. No som màquines que al prémer-nos un polsador buidem de boira la nostra ment. Necessitem temps per invertir-lo en calmar l'esperit, perquè si ens proposem trobar mil i una raons per continuar enfadats, les trobarem, inclòs podrem augmentar l'enuig amb poc que ens ho proposem. Prenem-nos el temps necessari, no hi ha cap presa.
Cal refusar tot sentiment de culpa o avergonyiment. No aconseguirem res fustigant-nos. Cal, simplement, entendre que som responsables dels nostres actes, assimilar-ho, i continuar caminant.

Potser es done una reacció més negativa encara davant uns esdeveniments emocionals ja de per sí nocius, i és que el nostre ego intente salvar-se lluitant a capa i espasa, a qualsevol preu i destruint tot el que trobe al seu pas. Quan açò ocorre, la situació empitjora, la bola es fa més i més gran, i buscar la manera de lligar cada partícula de la situació general per tal de trobar-li sentit, es fa més i més difícil, fins tenir la sensació que s'està en una conjuntura tan punyent com absurda. En aquesta fase, tota resposta que busquem estarà contaminada per una voluntat amagada de l'ego de justificar cada instant que passem sentint ràbia, odi, rancor, enveja, etc. L'ego s'encarrega de buscar justificacions a l'estat de sofriment que patim. S'encarrega de perseguir una vegada darrere d'una altra l'objecte del conflicte, sempre intentant salvaguardar-se a ell mateix. Lliurant-nos miraculosament de tota responsabilitat sobre els nostres actes, perquè "són ells els culpables".

Cal, com hem dit, calmar la ment, i agafar perspectiva. Per a açò necessitem oblidar-nos de l'objecte de conflicte. Es tracta de corregir els nostres hàbits emocionals, i si hem causat dany a algun altre ésser, intentar esmenar-lo. És crucial no veure el nostre error com una taca en el nostre camí. El que hem de fer és concebre cada instant com una oportunitat nova de redirigir els nostres passos. No hi ha taques, sinó opcions de millora. Cada experiència ens aporta inevitablement una lliçó adherida, ens dóna coneixements. Recordem que així funciona la nostra ment per aprendre.

Des de la calma i la reflexió distanciada d'emocions pertorbadores, podem pensar en quins han sigut els desencadenants de la malaurada disposició dels fets. Molt sovint, un sol fet primigeni és capaç de desencadenar subfets insospitats, i aportar a una situació aparentment controlable, un aspecte tempestuós, dens i insuperable.
Com dèiem, l'ego és capaç de capgirar cada etapa del conflicte per tal que parega que tot ha estat una conspiració, un atac per totes bandes. Sempre victimista, l'ego tira la pedra i amaga el braç.

Una vegada entès el problema, bé podem sentir-nos satisfets d'haver tingut el valor necessari per enfrontar-nos a nosaltres mateixos, a les nostres pròpies pors, inseguretats, covardies, excuses... Haurem avançat l'inimaginable en el nostre camí. Ara, conservant la tranquil·litat que aporta el coneixement del que ha passat, és a dir, la inexistència d'ignorància, podem fer el següent esforç: intentar esmenar el dany causat. Açò s'aconsegueix proveint el nostre cor d'una transparència absoluta i nítida, transmetent la comprensió de l'ocorregut i el desig sincer de no voler causar més danys.

Per al final, l'últim esforç: tenir present en cada moment les lliçons i reflexions derivades de les nostres experiències. En tranquil·litat observar des de la distància, amb perspectiva, el que ocorre al nostre voltant, i les nostres vivències, sense involucrar-nos-hi cada vegada que reflexionem. Observant el corrent del riu des de la vora, sense ficar-nos dins enterbolint l'aigua. Mirant sempre el moment present, deixant de torturar-nos amb el passat o de sentir ansietat per un futur. Cada moment que experimentem ja no tornarà mai, així que més val aprofitar-lo i viure'l intensament.
Comprendre d'aquesta manera l'essència de les coses i d'u mateix, per tal que poc a poc puguem previndre en lloc de corregir.

Tema relacionat: La capacitat destructora de les emocions negatives.