A tu, que llegeixes açò

VACUÏTAT

Senc una tranquil·litat quasi total en allò que respecta al meu futur. No m'importa el més mínim el que puga vindre. Ací estaré jo, només jo, per a variar... per fer-li front. Si en algun moment havia pensat que junts ens enfrontaríem a la nostra incertesa, estava equivocat. Això és tasca única de cadascú. Un camí d'una sola plaça, que desapareix a mesura que u avança sobre ell, i on cada pas implica jugar-se-la.

Parle del valor necessari que cal per adonar-se que qualsevol futur és imaginari. Certesa? Cap ni una, de res, en absolut. I els records de temps anteriors tenen per costum transformar-se en allò que a u li agradaria que haguera passat. Els records acaben sent manipulats per a adaptar-se a les teues penúries i mancances. T'obstines en tindre esperances idíl·liques basades en un passat fals, inexistent, fantàstic.
I el present? Què en diem del present? Condemnat, segrestat per la por a enfrontar-te a ell. En definitiva, autopànic. T'has convertit en un desconegut per a tu mateix, i tens por de descobrir-te. Hi ha qui prefereix ser viscut per les circumstàncies, que dominar la pròpia vida. Per als covards, el present queda transformat en un perpetu record de mentides passades, mesclat amb la imaginació d'un futur fantàstic. El present queda, per tant, encadenat, mort. Tu has exterminat el teu present, que és l'única cosa que té el do de l'eternitat. El present mai s'acaba, mai. Però tu no deixes d'evitar-lo. T'has convertit en un ésser en contínua mort.

Potser afirmes amb relativa seguretat entendre el que et dic, en veritat no és massa complicat. Però el valor real, el Sant Grial rau en l'experiència, en sentir-ho. Alguna volta has sentit la vacuïtat? Eixa comprensió sobre la inexistència de valors: cap cadena social ni cultural, cap academicisme, cap intel·lectualisme, cap professió, cap possessió, cap record inútil, cap imaginació sobre el futur que parasite la teua ment... Sentir com recorre el teu cos eixa sensació d'omnipotència. Com s'expandeix el teu ésser més enllà dels confins de l'univers. Ho has experimentat alguna vegada?
Entenc una resposta negativa. A mesura que dediques més esforços a complicar la teua vida amb artificis i succedanis, més complicat et resulta desprendre't-hi. No te n'adones que cada acceptació sociocultural és una nova cadena. Les simples paraules d'una persona com jo, que t'avisen de tot allò que et pot destruir, són per a tu suficients per omplir-te d'ira, d'odi, de rebuig. Et comportes com un ionqui al que se li adverteix, de tant en tant, que té un problema amb l'heroïna. En aquest cas no és el cos el que es ressent de la intoxicació, sinó la teua ment.

En aparença som persones paregudes, però per dins, sóc pura llum, energia, sóc una supernova explotant, una nebulosa creadora d'estreles. Tu eres un calabós amb potes, eres la desesperació, el descontrol sobre tu mateix, eres una presó, creador de barrots.
Potser et preguntes, si tant poderós sóc, si tant omnipotent i superior, perquè no tinc luxes, o comoditats, o una vida reeixida... No entens res, la meua vida ja és un èxit en sí mateixa, però això que tu anomenes èxit no m'interessa, m'opose a tal. Avorrisc tot menyspreu de la Vida, en majúscula, la que s'experimenta en llibertat, la que es basa en la pròpia voluntat, i la que aporta felicitat inevitable. No a eixa aberració d'esclavitud a la que alguns es molesten en anomenar "vida". Seguir els dictamens del treball, del consum, de la societat, de la cultura, de la religió, de l'Estat... tot això em mataria! Desintegraria la Vida fins convertir-la en una burda entrada de diccionari. He tastat l'autèntica llibertat, i no vull renunciar a ella, no ho vaig a fer.
En canvi tu, eres una persona empresonada per unes normes, lleis, morals, cultures, complexos, pors... imposicions absurdes a més no poder, i el que és pitjor: a les que acceptes amb total indiferència. No tens reserves a l'hora de donar excuses sobre la teua pobra debilitat espiritual. Tens el victimisme per passatemps. T'autocompadeixes contínuament. A qui pretens donar llàstima? A mi? Hahaha... aah, no... t'has equivocat de persona, no sentiré llàstima per tu. Sóc capaç de detectar totes les martingales i xantatges que intentes disparar-me des del teu decadent i moribund esperit. L'únic que fas és endinsar-te més i més en el teu propi desert.
Arremets contra allò que intenta salvar-te, i abraces el que et condemna. El teu complex d'inferioritat és un vici espiral. Només aconsegueixes distanciar-te de l'alliberament. L'alliberament, et dic, és el Teu propi camí, i el de ningú més. Eixe és l'autèntic. No el de la cultura, no el dels pares ni els professors, no el de la massa, això mai. No cap camí preexistent. Doncs tu t'hauràs d'encarregar de crear el Teu.

Ser receptiu a les consideracions d'un mestre no té cap component nociu. Un mestre comença a ser-ho des que una altra persona se sent intrigada i accepta els seus coneixements, i els exposa a valoració i crítica profunda. Tindre mestre o mestra no indica en absolut inferioritat per part de l'aprenent, no implica debilitat. Tot el contrari, significa voluntat de trobar el camí, de crear-lo.
Sempre que el mestre intente ensenyar-te a crear la teua pròpia via, sent aquesta, alhora, totalment diferent a la d'ell, serà un bon mestre.
El mestre o la mestra aprecia com un tresor la voluntat real, la independència, l'autonomia i la llibertat d'aquella persona a la que ajuda a trobar-se. El principal objectiu del mestre és que l'aprenent esdevinga mestre. Açò significaria que l'aprenent ha passat de comprendre a sentir, a experimentar. I aquesta nova condició el transforma en una persona perfectament capaç de crear univers, i explicar els secrets i misteris d'aquests processos.

No obstant, es freqüent que tu, habituat a confondre els condicionaments socioculturals amb la panacea de la inofensivitat i la felicitat, interpretes en el mestre un component perillós. Segurament cregues que aquest no busca una altra cosa que menjar-te el cap amb històries i contes pseudoalliberadors, i que en definitiva no vol més que fer de tu una còpia d'ell. Jo et dic que t'equivoques a tots els nivells, però de tu depèn, com no pot ser d'altra manera, esbrinar-ho.
En açò no hi ha persones que et donen solucions ni et planifiquen la vida, com tens per costum. En açò, tu eres el creador de la Teua pròpia existència, i pots començar a crear des de ja.