-No pot ser que el meu estat d'ànim depenga d'una persona. No pot ser que una persona siga tan decisiva en la meua vida. De ser així, en què quede jo? Què sóc? No tinc vida? Clar que la tinc, però estava oculta, eclipsada, però clar que tinc vida. Només que estava esperant a ser mostrada, a aflorar en tota la seua essència. Desperta! Viu! No sóc a cas un ésser únic i irrepetible? Per suposat! Mai ha existit cap com jo, ni mai n'existirà un.
-Perquè t'encabotes aleshores en anul·lar la bellesa que radica en la teua originalitat? Creus que són altres persones les que te l'anul·len? No, no... Saps que no. Saps que l'única persona capaç d'anul·lar-te eres tu, i de tu depèn deixar de fer-ho.
Hem caminat pel camí de la discordança, de l'afrontament directe amb el dubte, pel camí dels reptes. Eres així. Eres tenaç, és la teua naturalesa. I no has sigut conscient del moment en que començares a caminar pel teu camí. No podies ser-ho, no és possible ser conscient de tal procés. No tenim una alarma que ens adverteix quan abandonem el camí de la uniformitat. Ocorre que quan ens hem volgut adonar, quan ens hem girat per veure el camí avançat, ens hem vist pràcticament sols, aïllats. Preguntant-nos, estranyats i amb certa preocupació què ha passat. Te n'adones? Una vegada més insistim en reptar a la vida amb preguntes. Som així, curiosos, amb ganes de conèixer. Hem esdevingut testimonis vivents i directes dels aspectes més fonamentals i instintius de l'espècie humana.
Des de la nostra posició podem veure tots aquells que han seguit aquell camí que ja estava dibuixat. Un camí massificat de persones que deambulen amb una essència que no és per a res la nostra. Tindran essència? -et preguntes. A cas importa?
No són poques les vegades que t'ha passat pel cap haver escollit el camí dibuixat. Estàs convençut que haguera sigut un camí més fàcil. Però no t'oblides que no tenim capacitat d'escollir el camí, simplement perquè, quan hem sigut conscients que el nostre camí era diferent, ja havíem avançat massa com per tornar enrere. Ens havíem endinsat massa en el cau del conill, com Alícia. I el que és més important: Saps massa bé que estàs orgullós d'haver caminat el teu camí, i per descomptat, de continuar caminant-lo, i que eixa experiència que es viu intensament dia rere dia, amb tot el que això comporta, no es pot canviar per res, absolutament per res. El seu valor és infinit. El que significa que la teua vida té un valor infinit. I has de ser conscient per a gaudir-la.
No et penedisques d'allò que era inevitable i del que, en realitat, admet-ho, estàs orgullós, satisfet.
Desde luego, compi, desde luego. No hay mejor camino que el nuestro, ¡no hay otro! Pero eso sí, cuando se toma conscientemente, cuando lo hacemos porque queremos, cuando seguimos nuestros propios designios... demasiado fácil olvidarnos de por qué hacemos lo que hacemos, y caer en la absurda idea de que nos movemos por inercia, la cual acabamos realmente reproduciendo al creerla.
ResponElimina