Caminant a vora mar

El camí és el que és. Et deixes induir o sigues l'amo i senyor, el camí que camines et pertany, és teu, i no es pot traspassar ni cedir. Cada pas que dones t'enriqueixes, cada experiència és una lliçó. Deixa't anar. Solta't. Sigues titella d'allò que creus que has de fer, i fes-ho. Mai et penedisques. Si les coses resulten bones, gaudeix-les. Si resulten dolentes, aprèn. Així és la vida, eixa és la teua, cada pas, amb satisfacció per haver fet allò que has cregut convenient. Allò que la conjunció del teu ésser, la teua essència, ha cregut que era el millor.

Si creus que t'estàs desviant de la teua senda, no mires enrere, doncs per molt que intentes refer els passos, mai seran igual que els primers. És a dir, el que estaràs fent en realitat, serà continuar creant el teu camí.
I per descomptat, no intentes mirar endavant més enllà dels teus peus, doncs està buit, no hi ha res, no hi ha senda marcada. Només imaginació, especulació de com creus que podrà ser el proper pas, però per descomptat que no serà real.

El camí de la vida ha de ser com un passeig a vora mar. En qüestió de segons, els passos donats han sigut esborrats per les ones, i davant de tu està la infinitat de possibles vies. No hi ha passos que perduren, sinó records de passos, que pel temps poden ser manipulats per la pròpia ment.

Saps que camines amb la millor de les intencions, sense més pretensions que gaudir del passeig. Saps que segueixes emocions pures, d'amor, afectives. No hi haurà ésser en tot l'univers que gose qüestionar-te. Cal caminar, amb tranquil·litat i confiança. I ja es veurà, si el futur aplega, quina direcció prens donades les circumstàncies. Mentrestant, viu cada pas, cada petjada, cada camallada.