És com un enemic que saps que et va a atacar, però mai saps quan, ni amb quines armes ho farà.
L'assimilació del drama és com una bomba atòmica que explota al pit. De sobte, quan te n'adones, l'ànima ha quedat arrasada per complet. Sents claustrofòbia dins del teu propi cos. Sents com si faltara espai al pit per a que els pulmons agafaren tot l'aire que cal per respirar amb normalitat. Tot és terriblement confós. No sé durant quant de temps seré portador de la radioactivitat.
La ment, corrompuda, no deixa de recordar-me, com si es tractara de l'home del temps, que s'esperen dies de tempesta. S'esperen properes explosions. Qui sap si més fortes. L'home de la ment m'explica que tinc un aliat, però que he de ser pacient per a notar la seua ajuda, el seu suport: el Temps.
Naturalment, ara, em resulta un aliat distant, però espere que algun dia note els seus efectes. L'altre aliat, o millor dit aliada, a la que he tingut sempre al costat, i que he ignorat moltes vegades, és l'ànima. Ella ja sap que em va a costar fer-me càrrec del seu estat degradat. La recuperació va a ser més dura que la pròpia destrucció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada