Qüestionant el darwinisme

En aquesta entrevista titulada "Desmontando a Darwin" d'uns tres quarts d'hora de duració, Máximo Sandín (Doctor en Ciències Biològiques i en Bioantropologia) exposa que -segons ell- el darwinisme s'ha convertit en una espècie de religió, en una justificació del sistema econòmic vigent. La teoria de "La Selecció Natural" per la qual els més forts són els més aptes i els únics que han de sobreviure, justifica la creença que hem de viure constantment en competència.
Per a Sandín, la naturalesa és quelcom d'una enorme harmonia on no hi ha genomes-brossa ni virus o bacteris assassins.


Podeu veure també una conferència del mateix bioantropòleg titulada "Darwinismo, ciencia y poder". Té una duració de poc més de dos hores i mitja. (http://vimeo.com/11445950)
Veig d'interès aquest tipus de posicionaments per una raó molt senzilla: una persona curiosa aprecia el valor de la saviesa, i el savi esdevé savi gràcies a l'art de separar el gra de la palla. Observant, analitzant, comparant, sent crític, dubtant de si mateix, equivocant-se...; per contra, el fanàtic, aferrat a un pensament heretat, imposat, preestablert i unidireccional, és incapaç de ficar en marxa el mecanisme de la genuïna intel·ligència.

Zona de càrrega i descàrrega

Estic dins del cotxe, aparcat junt a la vorera, mentre espere unes persones. Davant de mi hi ha un altre cotxe estacionat, amb un adhesiu d'una bandera espanyola amb un emblema militar. Em passa pel cap la idea que algú se senta irritat amb aquella imatge, i decidisca causar-li algun dany al cotxe.
Però em pose empàtic amb la màquina (cosa curiosa), i pense: quina culpa té el cotxe? Ell diria "jo sóc un simple cotxe, l'adhesiu me l'han ficat després. Res tinc a veure amb ell".
Per al cotxe -cavil·le- l'adhesiu és com una càrrega aliena al seu ésser.

Acte seguit pense: l'adhesiu no és el cotxe. Per què identifiquem llavors, a les persones amb els pensaments i emocions que exterioritzen? Tal volta algunes d'aquestes coses que creuen la ment de les persones, siguen una espècie de càrrega, siguen involuntàries, induïdes, o qui sap. Tal volta hi ha un estat essencial de l'ésser, diferent, dins de cadascú de nosaltres. Com una espècie de consciència pura, genuïna.

Seguint amb aquesta hipòtesi, no seria injust confondre les emocions, les paraules, els fets... de les persones que les executen, amb aquest ésser essencial?
Fins on som nosaltres, i fins on no? Què ens compon i durant quant de temps?
Si em tallen un braç, fins quan continua sent meu eixe braç? Fins quan eixe braç sóc jo?

Kaïm Terradis 2

1. Assolir un estat de calma interior, s'assembla a caminar per una pendent relliscosa com el gel. Quanta més obstinació i velocitat hi fiquem, amb més probabilitat relliscarem, i caurem avall. D'altra banda, si avancem amb prudència en cada passa, però amb determinació, de segur que tard o d'hora haurem superat l'obstacle.

2. T'atreveixes a meditar, o ja tens una resposta preparada per a tot?

Esclaus de nosaltres mateixos

Les cadenes que impedeixen assolir la felicitat i la llibertat (conceptes que sovint se'm fusionen), són d'un metall antic forjat a dins nostre. Són les primeres, si és que existeixen altres.

S'han creat com per art de màgia, sense que ens adonem. És per aquesta raó que és tan difícil desprendre'ns-hi. Hem d'explorar i conèixer tots els racons de la nostra ment per tal d'esbrinar on estan enganxades.

Una vegada localitzat el punt d'ancoratge, sols haurem de buscar, d'entre el manoll de claus que ens pertany i que sempre hem portat a sobre, la clau que obre cada pany.

Una manera elegant d'explicar una nit d'alcohol i porros

Enfonsat en el sofriment
Cara a cara amb les pròpies pors

He experimentat pics de màxims d'abatiment anímic.

He conegut la ceguesa visual i m'he perdut en un món de sons i textures confuses i tempestuoses.

He sigut objectiu del sacsejament físic més enterbolidor que mai he viscut.

He notat la bogeria tocant la porta de la meua ment.

He sigut recipient de vergonyes de variada naturalesa.

He sigut testimoni de com s'enfonsava la meua persona, i de qualsevol cosa pareguda a l'individu amb el que relacione els meus pensaments.

He observat com l'ego lluitava per mantenir-se a flotació en una ment, sospitosament destinada a sucumbir a les onades d'una boira tan densa, que a l'impregnar-me, augmentava per mil el meu pes.

He aplegat a perdre tot tipus d'esperança en la meua salvació.

He experimentat la desesperació, i la posterior acceptació maleïda del fatalisme.

Parle de sentir com la vida s'enfonsa de tal manera, que u no té capacitat d'assimilació, ni temps per penedir-se d'una suposada existència supèrflua, o bé meravellar-se d'una trajectòria plena i il·luminada.

Mai la combinació de dos substàncies m'havia conduit a tal sofriment. Alcohol i marihuana. Les quantitats? Desconegudes; en qualsevol cas: excessives (i incombinables).

Sofriment intens en espais relativament reduïts de temps. Onades de desastre. Els núvols que m'envoltaven m'impedien avaluar la situació de manera tal, que resultara positiva d'alguna forma. Experimentava la saturació dels verins de l'ànima i el cos per tots els porus de la meua pell.

No hi havia opció a considerar altres persones. Jo era l'únic protagonista d'aquesta vivència. El sofriment extrem estrenyia al màxim el cercle de prioritats, fins convertir-me jo en aqueix cercle.

Vaig tenir la sensació que de mil mans que rondaven la zona de guerra, només unes poques estaven disposades a encaixar-se'm. La resta, eren veus burletes i curioses que contemplaven des de les grades aquell lamentable espectacle, amb un sentiment de tranquil·litat al comprovar que aquell individu assegut al terra no eren ells.

Uns pocs intentaven donar forces al meu cos i a la meua ànima. Aquelles intencions de reanimar el meu cos, tot i ser majúsculament agraïdes en el meu interior, servien de ben poc. El cos era només un mecanisme espatllat. No obstant, la meua ànima va trobar xicotets oasis de descans en algunes paraules soltes que contenien nobles intencions.

Els més grans desitjos envers mi, provenien de persones properes, remarcant-se així, amb foc de perdurada eterna, una reafirmació dels meus sentiments envers ells, reforçant els lligams més encara amb cordes tan delicades i fortes com les teranyines.

Les intencions d'ajuda anímica procedents de persones més allunyades, es mostraven en mi com una realitat sorprenent i esperançadora, en aqueix ordre. Una realitat que evidenciava el que sospitava que era obvi: la meua existència s'estén molt més enllà de les fronteres que havia creat sense adonar-me'n. Jo formava part de la realitat de consciències que mai havien entrat als meus plans de vida. Encara que fóra de manera efímera, puntual, jo havia ocupat un lloc en l'espai i el temps en individus que no habituaven a creuar-se amb mi de manera rellevant. Sense esperar res en absolut, s'havien prestat, de manera alliberada de qualsevol constructe paranoic mental, a ajudar-me en el meu camí, fóra quin fóra.

No puc més que engreixar la idea d'estima cap als altres.

L'expansió de la consciència sense límits ni tabús

Comprensió mística de l'essència còsmica

Davant dels típics debats sobre drogues, pense...

Per a mi no existeixen "drogues", és a dir, eixa barrera que ens ha servit sempre per a classificar unes determinades substàncies en base a una reacció més que dubtosa i arbitrària en la conducta humana, a mi ja no em serveix de res.

Jo ho veig de la següent manera: estem compostos d'alguna cosa, (tant s'hi val si som només matèria, o també energia, o esperit, o consciència...) I la resta de l'existència també té la seua composició (més simple o més complexa, però la té). Al interaccionar les partícules que ens formen a nosaltres amb altres "externes", podem reaccionar de maneres molt variades. Hi ha substàncies que reaccionen de determinada manera amb el nostre cos i la nostra consciència, de fet, quina cosa està lliure de generar reaccions?

Les anomenades "drogues" no són més que cúmuls de substàncies que tenen unes reaccions molt variades depenent del cos i consciència amb que interaccionen.

Per a mi, és absurd combatre aquestes substàncies, perquè no són més que cosmos, com nosaltres, com les roques i muntanyes o els rius i mars. Un altre tema ben distint és quina consciència prenem d'eixes interaccions amb les substàncies que ens envolten. Tenint en compte si afectem a altres éssers, si molestem, si causem algun tipus de dany, etc.
En tot cas, no podria fer més que apologia de totes les substàncies, apologia de la natura, de tota, amb l'única intenció de tombar murs i presons mentals, categoritzacions absurdes, paranoies i pors aferrades a la nostra ment. Cal -pense- dissipar la boira que ens impedeix observar l'existència amb calma i perspectiva, sense emocions basades en la ignorància o en la por, ni pensaments erràtics i viciats embrutint la nostra "lent".

Escoltant les sàvies substàncies

Experimentem amb tot i amb tots. Vivim amb tot i amb tots. Una colzada, una mirada, una paraula, un gest, un so, un costum, un mal hàbit emocional... poden esdevindre autèntiques addiccions capaces de fer vertaders estralls en el nostre ésser i en la nostra llibertat interior (i per tant, en aquells que ens envolten).

Drogues? Jo no en conec cap, l'únic que observe són consciències que van des del més absolut turment fins a la pau i llibertat més contagioses.

Sóc defensor del consum de substàncies compreses en un context adequat, açò és que porte a l'individu a estats més "elevats". Amb més "elevats" em referisc a estats d'un autoconeixement superior i més profund.
He experimentat amb diverses substàncies i sé que amb mi podem tenir efectes molt positius, i defensar el consum significa (en el meu cas), expressar sense cap tipus de reserva que poden ser beneficioses, i que convide a reflexionar sobre el tema.
Que no és cert que amb les substàncies o s'està a favor d'un consum embogit, o s'està radicalment en contra de qualsevol experimentació amb elles. No, no són aquestes les dos úniques possibilitats. Pense que aquestes dos postures tan irreflexives (al meu parer), són fruit de dogmatismes heretats d'unes o altres modes interessades, completament desinformades i descontextualitzades.

Observe que sovint, quan un aspecte sociocultural creix descontroladament, acaba optant-se per l'oposició diametral com a única forma de crítica vàlida. Creant dos postures totalment polaritzades, intrínseca -i inevitablement- manques de sentit.

En una cultura desarrelada, moderna i global com "aquesta", fer estudis i traure estadístiques dels efectes de determinades substàncies amb individus, respon a qualsevol cosa excepte a la recerca sincera i honesta de la infinitat d'usos d'aquestes substàncies. En altres paraules, aquesta mega-societat moderna planetària (generalitzant, per descomptat que existeixen milions d'excepcions) camina a passes agegantades cap a una buidesa espiritual incompatible amb l'ús i aprofitament íntegre d'aquestes substàncies.