S'han creat com per art de màgia, sense que ens adonem. És per aquesta raó que és tan difícil desprendre'ns-hi. Hem d'explorar i conèixer tots els racons de la nostra ment per tal d'esbrinar on estan enganxades.
Una vegada localitzat el punt d'ancoratge, sols haurem de buscar, d'entre el manoll de claus que ens pertany i que sempre hem portat a sobre, la clau que obre cada pany.
Cuando dices sobre las cadenas que "S'han creat com per art de màgia, sense que ens adonem", ¿a qué cadenas te estás refiriendo exactamente?
ResponElimina¿Aceptarías que alguien se considerase a sí mismo completamente libre de dichas cadenas sin demostrar por ello una mayor "felicidad" o "libertad" o tienes ya en mente un estado concreto que representa dicha liberación?
Em referisc a les cadenes que poden impedir a una persona assolir l'estat desitjat. Les que impossibiliten el benestar interior, siga quina siga la seua forma i origen.
ResponEliminaSón cadenes antigues, perquè són hàbits agafats tan progressivament durant la vida, que ni ens adonem que les portem a sobre. I per tant, cal un procés de localització, identificació (per saber quina clau emprar), i alliberament d'eixes cadenes.
Respecte a la teua segona pregunta: Jo ni accepte ni rebutge. Cal tenir açò molt clar. Sembla una matisació típica, però va molt més enllà, i s'ha de comprendre en la seua essència.
Només puc parlar per mi. De fet, el contingut d'aquest bloc potser siga d'utilitat a algú, i potser no. La meua pretensió és simplement, ajudar-me de l'escriptura per a conèixer-me a mi mateix, i de passada, aprofitar per compartir allò que pense o em passa, per si algú pot trobar-ho útil.
No existeix estat concret universal, en canvi, tots tenim el nostre estat concret. De la mateixa manera, les cadenes són les que s'ha forjat cadascú, i per a alliberar-se d'elles calen claus diferents.
Allò que uneix cada cas, pense, és la necessitat de saber on estan i quines són eixes cadenes, si el que es pretén és desfer-se d'elles.
Aquestes poden estar amagades i camuflades darrere de cada racó de la nostra ment, fins quan pensem que ja no en tenim (no parle per tu, sinó més bé per mi). Així que nostra és la tasca, si volem, de buscar-les.
En mi opinión somos siempre, de una manera u otra, "esclavos" de nosotros mismos. Pero no necesariamente porque nos hallemos bajo sometimiento, sino porque no hay otra cosa que nosotros mismos, en el sentido de que tanto nuestro bienestar como nuestro pesar provienen de dentro. Así, mientras mejor nos conozcamos y aprendamos a identificar quiénes somos realmente y qué no somos, más seguros estaremos de servir solo a nuestros propósitos más auténticos y no a caprichos quién sabe si inducidos por terceros.
ResponEliminaUn abrazo.
Y gracias por responder tan rápido ;)
ResponEliminaSí. Mira, dius una cosa molt important, que deixa entreveure la següent idea: tot passa a través de nosaltres, i que per tant, d'alguna manera, totes les coses inclouen una part nostra. Així que, com bé dius, l'origen del benestar o de les penes, està en nosaltres mateixos, dins nostre.
ResponEliminaI sí, mentre més ens coneguem a nosaltres mateixos, més segurs estarem de seguir el nostre propi camí, i en definitiva, diria, de ser lliures (o almenys, de ser-ho amb més grau). Perquè d'això es tracta de seguir el camí propi, no cap altre.
Un abraç!!!
Se me olvidó apuntar algo respecto a tu interpretación de mi mensaje: No quería decir que "todo pasa a través de nosotros" sino que todo se produce en nosotros. Más allá de nuestros sentidos, nada nos llega. Sean estos los sentidos "básicos" humanos (vista, oído, olfato, gusto y tacto) u otros... si no hemos experimentado nunca la total privación de dichos sentidos, ¿cómo podríamos estar seguros de que hay algo más allá de estos?
ResponEliminaNo es pot estar segur de res.
ResponElimina