Meditació planetària

Tauler astronòmic ritualístic de la Tribu Doble K

Conversa en la comoditat de l'escalfor en temps freds. Conversa en temps de necessitat de parlar. Conversa sobre els astres, i sota la seua protecció.

Repàs del paper i disfressa de cada errant espacial. Invocació a la grandesa dels caminants còsmics. Oferiment sota la il·luminació del foc.

De colp, quietud. Repòs des del terra. Silenci vocal i viatge incessant de pensaments que, poc a poc, es calmen, es dissipen, fins que aquells importants cobren relleu.

Associació planetària, Identificació amb el proïsme. Empatia i comprensió. Conjur astral. Forces rocoses properes al Pare, i titànics mestres gasosos.

Un vell savi, més gran que tots els seus germans junts, i un mític guerrer de pell roja exercint de protector, ens observaven mentre ens exposàvem per primera vegada a l'exterior de la nostra humida, càlida i confortable llar. Eren tots dos testimonis de la nostra primera aparició, i del nostre recent homenatge.

Meditació conjunta. Dos esperits: un piromorf i l'altre amb arrels. Flames i vegetació, lluny de destruir-se mútuament, es donen suport i s'enforteixen. Simbologia mística, espiritual, profunda, connectora. Descans i simpatia. Comiat, i fins aviat!

La capacitat destructora de les emocions negatives

Les emocions negatives actuen d'una manera particular i fins curiosa. Quan et veus arrossegat per alguna d'elles, com a conseqüència d'una reacció a un determinat instant de malestar, és qüestió de poc temps evidenciar els resultats de l'espiral negativa que s'hi produeix, tant en u mateix, com en aquells que t'envolten.
Les conseqüències d'eixes emocions causen alhora més malestar, i sovint es confonen aquestes amb l'origen autèntic del sofriment. I perdem temps buscant culpables a tot arreu, buscant enemics a qui batallar en totes direccions. La ment es torna tempesta.

Per a provocar una allau, tan sols cal somoure la neu del cim d'una muntanya nevada, però per a aturar-la, de res val ficar murs a mitjan vessant; la neu acabarà trobant com sortejar els murs o tombar-los directament. El que cal simplement, és deixar de somoure la neu, i l'allau cessarà en poc temps.

Els murs són el símbol de la presència de les emocions negatives, el combat contra elles. Cal no atorgar-li a aquestes emocions el do de l'eternitat. Cal deixar-les passar, perquè a més neu, més es complica divisar l'origen de l'allau.

Ritual Lunar i del Solstici d'Hivern

El proper dia 22, el Sol arribarà a la seua situació més pròxima a nosaltres, alhora que, des de la nostra perspectiva, començarà el seu camí de tornada. En eixe moment s'encetarà un nou període, on el nostre càlid company anirà banyant-nos amb els seus raigs una estona més cada dia. Al mateix temps, el 24, la meua afectuosa i atenta amiga: la Lluna, haurà aplegat a la seua fase Nova, després de la qual, creixerà renascuda acompanyant el Sol en el seu renovat camí.

Als dos els dedicaré el meu temps i la meua gratitud. I en especial, a la Lluna, per l'ajuda que em va donar i a la que vaig oferir un ritual de renovació. I quina millor data de renovació que la que s'apropa.

Gràcies Lluna i Sol, sou una inestimable companyia. I a la Terra, sense la qual parlar de solsticis i fases resultaria impossible, bé sap ella que li desitge la millor de les saluts, i la major de les tranquil·litats i existències dignes.

Un bes, un abraç i un somriure per als tres.

Imaginar i Crear

Imagina els següents dos casos:

Cas 1: Reps un paquet que conté una carta en la que t'expliquen que, dins d'una hora passaran pel teu domicili a recollir-te per a dur-te a una sala d'execució, en la que moriràs per garrote vil. La carta està acompanyada d'un vídeo en el que es mostra una persona sent executada amb aquest mètode.

Cas 2: Reps un paquet que conté una carta en la que t'expliquen que, dins d'una hora passaran pel teu domicili a recollir-te per a dur-te a una sala on se't farà entrega d'un milió d'euros. La carta està acompanyada d'un vídeo en el que es mostra una persona gaudint de les meravelles de ser ric.

Cal aclarir que les cartes tenen tots els signes que certifiquen la seua autenticitat.

En qualsevol dels dos casos, al cap d'una hora es presenta en el teu domicili una persona, i et comunica que tot ha sigut una broma.

Reflexiona sobre com et senties abans de saber la notícia; just en el moment de saber-la; durant l'hora d'espera; i al saber que tot era mentida. Pensa en com havies creat una vida en base a un fet que ni tan sols sabies si anava a passar.
En ambdós casos el final haguera sigut el mateix. En termes materials, palpables, res haguera canviat substancialment en la teua existència. La teua desesperació o la teua alegria, segons el cas, haguera sigut creada per la teua ment. La teua ment hauria canviat per complet el color de la teua vida.

Herois de hui en dia

1. Som homes atípics, capaços d'anar-nos-en a casa contents de decidir no tenir sexe, en lloc de la vida porca de tenir que menjar-ho tot, follar-ho tot i beure-ho tot, sense més límit que el que ens posen els demés.

Khuai-i-Eszmaill

2. Sóc com una roca a l'espai, i poc m'importa la trajectòria ni l'origen d'altres cossos espacials. De lluny puc semblar quasi immòbil, però si te m'apropes, comprovaràs que la meua velocitat potser et faça pols.

La meua intenció no és altra que la meua voluntat de viatjar. No pretenc causar dany, però compte si se't passa per la ment desviar-me amb el teu poder gravitatori: en una col·lisió, tots dos cossos sofreixen.

Kaïm Terradis

Consideracions sobre el VIH i la SIDA

El documental House of Numbers obri les portes a la possibilitat de debat sobre la relació del VIH (Virus de la Immunodeficiència Humana) i el que es coneix com a SIDA (Síndrome d'Immunodeficiència Adquirida). Comprovarem que, pel que sembla, no tot està tan clar quan es parla d'aquest virus i els seus hipotètics efectes sobre el nostre cos. No està de més doncs, detindre's un moment a reflexionar sobre les diverses opinions que envolten aquest conflicte, i traure unes conclusions pròpies, encara que aquestes no siguen determinants i ens deixen amb el dubte.

La Fal·làcia Científica

Som éssers que interaccionem amb la resta de l'existència. Existeix -encara que potser de manera il·lusòria- un "jo" i un "la resta". En qualsevol cas, mitjançant la interacció de l'entorn amb els nostres sentits, després analitzant l'experiència a través de la interpretació, i més tard assimilant allò viscut traient una espècie de conclusió temporalment vàlida; intentem entendre l'existència que d'alguna manera percebem.

És l'estil propi que tenim els humans, i moltes altres formes de vida, d'explicar-nos tot allò que ens envolta, independentment del grau d'aprofundiment i complexitat del procés, i que ho considerem més reeixit o menys. Per a simplificar, i per entendre'ns, podríem dir que observem, experimentem, reflexionem i concloem.

No és cosa poc habitual topar-se amb una sentència provinent dels defensors de la ciència moderna, que diu així: "si no fóra per la ciència, no sabríem tal cosa". Com ara fer un recipient de fang, o construir una casa. Els defensors d'aquesta postura, intenten convertir en ciència allò que és un comportament innat dels humans. I si a això anomenem ciència, cap problema, però en absolut és el mateix tipus de ciència el que es limita al comportament propi humà, que el que desenvolupa la ciència moderna actual.

Abans que existira la ciència moderna, o qualsevol altre tipus de concepció de ciència, els humans ja funcionàvem observant, experimentant, reflexionant i concloent. La ciència està basada en un comportament humà natural, i no al contrari. Una altra cosa és que la ciència actual s'haja distanciat més o menys de les formes primitives de ciència, amb les implicacions que això comporta.

La llengua com a valor infinit

La llengua pròpia, quan s'estima, és un valor més. I els valors mai estan en perill de desaparèixer. Aquest risc és un fantasma. Es podrien imaginar aquests valors, i la llengua concretament, com el contingut d'una caixa que guareix tot allò que estimem. Tot allò que considerem correcte i incorrecte, tota la nostra cosmovisió. Es tractaria d'una caixa que sols podria ser destruïda sota la nostra voluntat, o la podríem preservar fins el final de la nostra existència.

Potser uns altres tinguen en el seu haver caixes amb valors semblants. Potser l'estima per aquesta mateixa llengua estiga present en moltes caixes, però això no significa que eixa llengua estiga més estesa, o siga una llengua gran, o estiga més protegida. Els creadors d'eixes caixes poden ser descuidats amb elles, i perdre tot el que contenen. Tot i això, la seua pèrdua no es reflexarà en la nostra caixa. Aquesta quedarà en perfecte estat, amb tot el contingut sa i estalvi, si així l'hem conservat.

Només els nostres valors ens pertanyen, i de nosaltres depèn que no es perden si és això el que volem. Mentre un valor existisca dins d'una caixa, es mostrarà allà on vaja amb tot el seu potencial. Un valor no es mesura segons la quantitat d'individus que el comparteixen, sinó segons la determinació amb el que es defensa.

Parlant amb les pedres, i escoltant-les després

El culte a la natura consisteix en el reconeixement i l'agraïment. Reconèixer el valor que té per a nosaltres, i el que significa per al nostre benefici. I agrair dit benefici.
La natura ens ofereix benestar, ens cuida. És normal que li mostrem gratitud en base a eixa interacció. I no hi ha millor agraïment que convertir la cura en un acte recíproc, i transmetre-li el nostre sentiment.

Dirigim-nos a l'existència, comuniquem-nos amb ella. A cas té cap importància que el Sol, o la Lluna, o els arbres, les estreles, els rius i mars, les muntanyes o els insectes, les flors o les pedres no ens parlen amb les nostres paraules? No parlen valencià, però ens transmeten l'essència de la seua existència. Ens donen calor, ens fan llum o ens proporcionen ombra, ens captiven amb la seua magnificència, ens refresquen i ens donen de beure, ens proporcionen aliment, i ens guareixen. Res pot tenir sentit de manera aïllada, perquè de no ser pel conjunt, res no existiria. Tot està interconnectat, inclosos nosaltres.
Com no anàvem a comunicar-nos amb tot? Nosaltres tenim el nostre llenguatge, que el transmetem a través del nostre cos. Ens transmetem a través de nosaltres mateixos envers tot allò amb el que interaccionem. La resta de la natura també ho fa, cada ésser, cada cos, cada element, té el seu codi, la seua manera de transmetre's a ell mateix. Són codis diferents, que tampoc tenen sentit per ells mateixos, sinó que és al conjunt de codis on rau el sentit i la bellesa.

Ens comuniquem amb el Sol i la Lluna, amb la Terra i les estreles, com les nostres cèl·lules es comuniquen entre elles. Diferents tipus de cèl·lula, i cadascuna amb les seues veïnes. Podríem dir que cadascuna amb la seua vida, però sense raó de ser estant sola.

No t'oblides de riure

Em veig com una roca perduda a l'espai més profund. Una roca xicoteta que flota per la immensitat del cosmos. A res ni ningú li importa el més mínim si xoque contra algun altre cos interestel·lar, o em passe l'eternitat viatjant. Sóc insignificant. No sóc transcendental per a res. El meu més victoriós èxit, o el meu més estrepitós fracàs no li importen a ningú. Em reconforta tant! Em sent tan i tan lliure!

La societat, la cultura, les persones, els vincles, les relacions... són l'aspecte que he decidit que tinga la superfície de la roca que sóc. Són els components que he creat, per a crear alhora, la meua modesta atmosfera.

Des de fora se'm pot veure com un mini univers, però a mesura que t'apropes a mi, la immensitat de la meua creació, supera infinitament l'espai on em trobe. Sóc el meu propi univers. Un univers sense centre.

Músiques, vestits, paraules, idees, construccions, cares, costums... quines coses més estranyes em presenta la vida. No puc evitar riure de totes elles. Però no un somriure maliciós, ni burleta. Sinó un somriure de sorpresa, de descobriment i curiositat. Quines coses tan exòtiques puc observar en les vides que m'envolten, que no són més que altres roques flotant pel cosmos, amb la seua superfície i atmosfera pròpia.

Com em puc resistir a dibuixar un somriure, al contemplar la riquesa de formes i camins que han seguit totes aquestes xicotetes roques viatgeres? Que tingueu sort totes en el vostre viatge!

La desgràcia de posseir

Hi ha una gran veritat: La propietat és desgràcia. L'acte de posseir és una il·lusió. No hi ha res que ens confirme que efectivament, som propietaris d'alguna cosa. Podem haver transformat alguns materials en algun tipus d'objecte, però des de la perspectiva d'eixos materials, la propietat no té sentit, perquè continuen sent ells mateixos, amb les seues característiques, amb la seua naturalesa. Podem intercanviar uns objectes per altres d'altra gent amb la mateixa patologia de la propietat, però els objectes seguiran sense pertànyer a ningú. La matèria pertany a ella mateixa, i no pot ser d'una altra manera.

Hem d'entendre que l'únic que podem fer amb el que ens envolta és fer-ne ús, però mai apropiar-nos-ho. Aquesta manera de concebre, ens alliberarà de la por a perdre una cosa que mai ha estat en el nostre poder.
La idea de propietat és un procés mental corrupte. Qui creu posseir alguna cosa, està disposat a posseir una cosa més. És una cadena de successions que no deixa mai de créixer. Sempre hi haurà alguna cosa que no tenim, i que creurem que hem de tenir a les nostres mans per tal que siga nostre.

Meu, teu, nostre... no és més que el dret d'ús de la natura, no pas el dret de posseir. La natura: les persones, els arbres, l'aigua, les coses, no es poden posseir. Solament podem interactuar amb elles. I experimentar eixa interacció, no depèn només de nosaltres. Pensa que en qualsevol moment pots deixar d'interaccionar amb determinats elements del teu entorn. I si la teua concepció és que posseeixes tot allò amb que interacciones, has de saber que pots deixar de tenir tot allò que creus tenir, per tant, accepta la seua pèrdua, assimila-la com un fet natural. Abandona la por que la possessió t'ha injectat al cos. Estigues disposat a quedar-te nuu, a que en el proper instant tot desaparega de davant teu.

Voler, voler, voler, més, més i més. Tot per a ser feliços. El mecanisme mental que desencadena eixe procés, és el mateix que s'encarrega de fer-te sentir ansietat quan alguna cosa d'eixe "tot" et falta. El mer fet de desitjar una cosa i una altra, i una altra, t'encadena al sentiment de desgràcia que implica no aconseguir eixes coses.

Germans, no puc fer altra cosa que rebutjar la possessió. Els conceptes riquesa i pobresa manquen del contingut necessari per entrar al meu vocabulari. Totes dos impliquen algun tipus de propietat. Si no hi ha possessió: res és teu. I si res és teu: res no podrà desesperar-te.

Baixem del tren

Solem lamentar-nos perquè creiem evitable allò que causa el nostre lament. I curiosament, creiem també que qualsevol altra successió dels fets, haguera resultat positiva comparada amb la viscuda.
Podem lamentar-nos per amargor, per penediment, per vergonya... però mai per a sempre. Açò significa que hem de comprendre la naturalesa de les emocions.
Para't amb calma, i reflexiona sobre què causa el lament. Visualitza cada detall d'allò que ha succeït. Pensa en què hagueres pogut fer tu per evitar-ho, però pensa-ho sense creure't amb poders per endevinar el futur, ni per llegir pensaments, i sobretot sense creure't perfecte.

Comprovaràs que en veritat, el teu entorn escapa al teu control. Tot un bombardeig de realitats descontrolades, això és el que vius dia a dia. El poc control que podem exercir és temporal, i en la majoria dels casos il·lusori. L'estat d'ànim no ha de veure's afectat cada cop que l'entorn patisca un canvi incontrolable.
Habitualment tendim a pensar que podem, o pitjor, que deguem controlar-ho tot. Però res més lluny de la realitat. Pretendre el control és un mal hàbit, és un pou de frustracions.

Els mals hàbits, acaben derivant en processos automàtics de la ment. Els estats d'ànim negatius tenen la capacitat -per sí mateixos- de reproduir mecanismes, que s'ocupen d'interpretar l'entorn de tal forma, que la negativitat s'autoperpetua. En altres paraules: quant més ens centrem en sentir una emoció negativa, més nociva es torna.

Un passatger de tren pot veure molts paisatges diferents durant el seu trajecte, la seua ment està atabalada de tanta informació, però no pot descriure amb detall cap dels escenaris que travessa. I quant més s'hi fixa, més se n'adona de la impossibilitat de percebre els detalls. En canvi, un caminant que es deté a observar tranquil·lament un paisatge, pot veure cada escena, cada instant. I quant més estona està quiet observant, més detalls veu aquest caminant.

No podem lamentar-nos de no gaudir del paisatge mentre estem muntats al tren.

Pregunta oberta a un materialista

Què és allò material?

Donada la naturalesa d'un bloc com aquest a Internet, pel moment només puc especular sobre la resposta a la meua pregunta, mentre espere que algú se senta amb ganes de contestar.

Si allò que percebem és allò material, puc assegurar que puc canviar els paràmetres de percepció a voluntat, amb la conseqüent variació de resultats. Existeixen estats alterats de la consciència que, a través de substàncies, meditació, o altres, són capaços d'induir una percepció pròpia no comuna, diferenciada.
Potser ací estiga la trampa del llenguatge: diferenciada. Però diferenciada de què? De quina percepció? A cas existeix una percepció estàndard o neutra? Alguna purament humana? Tot allò amb que interaccionem produeix uns canvis i unes modificacions en la percepció, en major o en menor grau. A cas hauríem de provar a no interaccionar amb res, per tal de percebre les coses "com són"? Moriríem, de ser possible tal cosa.

"Allò material" és un concepte que no s'ajusta al funcionament de la ment humana. "Allò material" presumeix de ser allò comunament perceptible per tothom, ja que intenta establir una objectivitat mitjançant la qual ens hem de regit tots.

El materialisme és objectivista, i incideix en l'arrel mateixa de l'essència humana: la capacitat de percebre i interpretar. El materialisme és el pare del pensament autoritari.

Així camine, sense Déus, amb el Cosmos

Parlar de Déus manca de sentit per a mi. Des de fa un temps he deixat les portes obertes a la possibilitat d'adoptar unes creences que, inclogueren alguna cosa a la que anomenar Déus. De fet espere que eixes portes mai no es tanquen. No obstant, he comprovat que quan més obertes han estat, aquests possibles Déus han acabat per esfumar-se.

Després d'analitzar com he viscut les meues creences, com les he simbolitzat i com les he interioritzat, em sembla que els Déus no poden evitar ser figures alienes -d'alguna manera- a la pròpia vida. És a dir, al procés de viure. Cert que sóc jo qui trie què és un Déu i què significa per a mi, i que jo el cree com vull; tot i això, sempre he tingut la sensació de que, d'alguna forma, era un estat -el diví- inassolible. Era com visualitzar la perfecció. Una perfecció sorgida d'un esperit, en el fons atemorit per la idea de la imperfecció.
Per més que imaginava, sempre semblava que em trobava un pas per darrere d'allò diví. Pense que és com una quimera. És el reflex d'allò que aspirem a ser, però amb l'inconvenient d'estar subjecte a la condemna de romandre sempre sota els seus designis. Sota els designis i les paranoies de l'horitzó, de la meta.
He descobert que no cal cap meta per a viure!

Déus són els que miren des de fora les insignificants existències pecaminoses, i condemnadament imperfectes dels éssers que els han creat.
Déus sense vida ni mort. Perquè la mort forma part de la vida, és -almenys- la cloenda d'una fase, o la transició a una altra, qui sap.
Els Déus em resulten figures covardes, que defugen el dolor perquè tenen por d'enfrontar-s'hi. Déu anomene al propi deliri de concebre's a un mateix com una cosa eternament inacabada. Quin millor Déu que un que busque conèixer els seus patiments, i traure'n profit? Aleshores sí que seria infal·lible. Aleshores ja no seria un Déu. Perquè aquest paper, aquesta capacitat, és tranquil·lament assolible. No és cap deliri que arrossega la humanitat com un pes encadenat al turmell.
És paper nostre convertir en gaudi i ensenyança els entrebancs de l'existència, per poder cridar ben alt: "Estime la vida!" Els Déus són ja figures febles i mediocres, que he superat.

He descobert que no cal assignar un component humà com un Déu a cap aspecte de la natura. El cosmos en sí mateix ja és tan sublim i tan infal·lible per sí, que mirar de concebre'l humanitzat significaria restar-li bellesa.

Sé que puc comunicar-me amb la natura, amb tot l'univers. És així com em relacione amb el coneixement, amb l'espiritualitat, amb la meua essència i la de totes les coses.
Els camins de la saviesa són molt diversos, i vet ací la seua riquesa, en la valia de totes les possibilitats alhora. I quin millor savi que aquell que sap el que sap, i també el que ignora?

La Voluntat d'Ésser

Què és el motor de la vida humana? La supervivència, com deia Darwin? La Voluntat de Poder de Nietzsche? Pense que el motor és la Voluntat d'Ésser, és a dir, la voluntat de veure's a un mateix de la manera desitjada.

No puc evitar qüestionar la Voluntat de Poder de Nietzsche, perquè de ser així, implicaria que tothom desitja dominar. Però pense que hi ha multitud de factors (circumstàncies, trets personals, context social o econòmic...) que poden donar com a resultat una persona que busca ser dominada, dirigida. Poden existir molts motius per a açò: comoditat, servilisme, facilitat, superioritat moral... I en relació amb aquest últim, com a curiositat, em ve a la ment una possible contradicció nietzschiana, entre la fase del Camell (Així parlà Zaratustra. De les tres metamorfosis) i la Voluntat de Poder. Diria que el Camell es troba còmode veient-se a sí mateix com aquell que pateix les desgràcies humanes, el que les carrega al seu llom, el que arrossega el pes de la servitud.
Tal volta siga la Voluntat de Poder el motor per a caminar cap al Superhome, però no el motor de la humanitat en qualsevol de les seues fases.

La Voluntat d'Ésser és el desig de veure's reflectit en allò que un imagina. La pretensió de veure's formant part d'allò que, en conjunt, configura una realitat -subjectivament- adequada. Les realitats estan formades per micro-realitats: situacions contínuament canviants. Inclòs a aquests nivells, allò que mou als humans és veure's en cada moment, en cadascuna d'eixes micro-realitats, essent com considera convenient.

Arribats ací, em sorgeixen unes qüestions:
Què seria de l'anhel de veure'ns a nosaltres mateixos d'una manera determinada, si no existira cap altre individu per a confirmar eixa auto-imatge?
La Voluntat d'Ésser va lligada a la manera en que ens perceben i interpreten la resta d'individus?
És una qüestió d'imatge allò que mou a la humanitat?

Pel moment, el que em sembla més clar és que: Percebem i interpretem l'entorn, i en base a això, creem una auto-imatge mental de com considerem que hem de ser en un moment determinat. Això és la Voluntat d'Ésser. És el desig de percebre canvis en els que, a través d'ells, ens vegem reflectits com ens agrada. I no és a través dels canvis que comprovem que vivim?
I potser, i dic "potser", d'això tracte la supervivència. I potser també, siga aquesta una forma distinta d'enfocar la Voluntat de Poder, potser...

Naturalment lliures

Qualsevol ens, pel simple fet d'existir, interfereix en el seu entorn. Podem imaginar que aquest ens compta amb infinitat de sentits per a percebre'l. No obstant, està inevitablement subjecte a una limitació: ell mateix, és a dir, la seua pròpia existència. La mera presència altera la suposada objectivitat de l'entorn. Per tant, qualsevol ens és intrínsecament incapaç de percebre l'entorn d'una manera pura. En definitiva, parlar de realitat objectiva, o absoluta, no té cap suport més enllà de la mera idea o concepció hipotètica -però inassolible- d'aquesta.

Els camins de la vida humana, venen determinats per la percepció de l'entorn, i per la seua interpretació. Si la percepció, tot i imaginar-la perfecta, ja compta amb limitacions; la percepció humana -que disposa de comptats sentits- està descaradament limitada. Si, a banda, la interpretació d'allò que percebem és variada entre individus, sembla evident que les idees i concepcions que es formen a les ments humanes tendeixen a ser naturalment diferents.

Comprenent a fons aquesta condició nostra, innegable, òbvia, em pregunte: com hauria de ser capaç un ésser humà, de pretendre estendre la seua percepció i interpretació personal a altres individus? En base a quina presumpta fita còsmica pot existir, per tant, autoritat? Germans, estem condemnats a estimar la llibertat, perquè ens pertany, perquè existim.

Lucidesa onírica 2

Estic gitat al llit, però el llit es troba al corral de ca l'àvia. Em situe junt a la llimera, és de nit, encara que es veu alguna cosa. De sobte sóc conscient de la situació, i  automàticament l'entorn es fa fosc. Podria dir que ja no em trobe al corral. És com si se n'haguera anat la llum en el somni, però al moment torna.
Abans de continuar, vull contar el que havia ocorregut feia una estona allà, al corral.

Encara no hi havia llit a l'escena. La llimera no hi era, i en el seu lloc s'estenia un canyar i unes brosses altes que ocupaven el doble o el triple d'espai que la llimera. Allà hi havia dos xiquets. Eren com dos homes adults a escala, d'uns cinquanta centímetres, amb un aspecte a l'estil de La Història Interminable. També hi havia un tercer personatge, un home d'estatura normal, amb els cabells taronja, llargs i escarotats com Caïm de La Bíblia en Pasta. Ell perseguia als dos xiquets amb alguna mala intenció, però els xiquets acabaren colpejant-lo i eixint vencedors del que aparentava ser una xicoteta batalla. L'home va reconèixer la derrota i va intentar establir una bona relació amb els xiquets. Ells accediren.
Jo havia romàs d'espectador de tot aquell guirigall fins el moment. No obstant, els xiquets se m'aproparen i em digueren alguna cosa. No estic segur, però crec que em donaren les gràcies (no recorde el motiu).
Després d'açò ve quan el llit entra a formar part de l'escenari i se'n va la llum.

Al tornar la llum, torne a estar al corral. L'àvia entra i sembla que el llit ha desaparegut. Pense que no té sentit que haguera estat el llit ací. M'hauria quedat a dormir? Em pregunte si cap la possibilitat d'haver dut el llit fins ací per fer algun tipus de simulacre de dormir a l'aire lliure. Però no, dur tot el llit fins ací és una bogeria, no té sentit.
Torne a veure'm estovat al llit. La meua àvia ha eixit d'escena. Tinc ara a una espècie de Marla Singer (la co-protagonista de El Club de la Lluita) tombada amb mi al llit, però aquesta no té ni un pèl al cap. Li propose sexe, però ella no vol, i jo ho accepte com si en realitat tampoc tinguera massa ganes.
Desapareix aquesta imitació de Marla, i apareix la meua estimada Atena, amb el seu pijama blau fosc amb línies blanques horitzontals. Fa cara d'estar malhumorada. Tot i això m'aprope a besar-la i tocar-la per baix del pijama. Per a la meua sorpresa veig que al pantaló, entre les cames, hi ha una obertura vertical d'uns cinc o sis centímetres. El llit es troba ara orientat a 90º de com estava abans. Aprope els meus llavis a l'obertura del pijama, però ella em mostra una cara que expressa un clar "Aparta't d'ahí. Ara no estic d'humor".

Atena al llit, enmig del corral, junt a la llimera

A mi em resulta una situació estranya tot allò. Sembla que la idea de que tot fóra un somni -idea que potser ja tinguera anteriorment assimilada-, comença a guanyar força. Així que decidisc fer una prova i, reinterpretant al doctor Josef Breuer en El Dia que Nietzsche Plorà, em dispose a increpar verbalment a Atena: "Fora d'ací! Veste'n!" Ella s'alça enfadada i se'n va cap a la porta del corral. Jo l'acompanye, i pel camí em trobe amb roba estesa als fils. Vaig despenjant-la assumint que pertany a Atena, i li la vaig donant. Quan em dispose a agafar l'última peça de roba, una jaqueta verd-pistatxo, ella m'adverteix que no és seua. Immediatament pense en com pot ser que aquella jaqueta siga de l'àvia.
Atena, ja davant la porta i parlant-me amb amabilitat, intenta suavitzar l'ambient. L'acompanye dins de ca l'àvia instant a que se'n vaja, ja que cal creuar la casa per eixir al carrer.
Mentre caminem me n'adone de sobte i definitivament que tot és un somni. Comence a cridar algunes frases respecte a això. Ella seu a una cadira del menjador, i jo li dic: "Açò és un somni! Jo t'estic somiant a tu. En realitat estic gitat en la meua habitació!" No deixe de somriure. "Estic tenint un somni lúcid amb tu!" "Mira -li dic mentre espere tindre èxit en la següent acció-, ara veuràs com vole". Pegue un bot i m'eleve lentament, però caic de nou, lentament també. Hàbilment, ella aprofita per a soltar-me un "Veus?" Ho intente de nou i m'eleve fins el sostre alt del menjador. Em troba al sostre, en el cantó d'enfront dels finestrals que donen al corral. Note que córrec el perill de baixar poc a poc, com abans. Així que m'afanye en preguntar-li a Atena si és normal que jo estiga allà, tan alt, i curiosament amb una posició a l'estil d'Spiderman. Ella, davant d'allò calla. És com si el meu descobriment l'haguera desconnectada del somni, com una fallada del sistema.

Junt a la porta de la casa està l'habitació de l'àvia. Continue per l'aire fins aplegar a la porta de l'habitació, i pel badall d'un pam que deixa la porta semi-oberta, puc veure el braç de l'àvia, que vist sorprenentment un pijama amb la màniga verd-pistatxo. A més a més, porta un rellotge que sembla pesar bastant. L'àvia ix de l'habitació i es dirigeix cap al menjador, cap on ja estic jo. Atena, com qui es reactiva, no tarda en dir-me: "Mira, i ta güela (àvia) què?" Al mirar a l'àvia no veig clar si va de dol com acostuma, o amb el pijama verd pistatxo, que, clarament, és el de ma mare.

Allò comença a ser un poc sinistre per a mi, però mantinc el control. Me'n vaig cap a la porta de casa amb la intenció d'eixir, però la porta se'm tanca.

Cap al xiquet

Has d'assimilar profundament que res té uns valors propis pel simple fet d'existir. No existeix el bé ni el mal, ni allò correcte ni incorrecte. Són paraules massa pesants, són un llast per a l'ànima.

Eres tu, amic meu, qui assigna una interpretació a allò que t'envolta. No hi ha causes nobles ni vides infames. No hi ha cavallers ni dracs més enllà dels que tu eres capaç de crear. Però no oblides que així com has tingut el poder de crear belles històries, tens també el poder de destruir-les, de reduir-les a pols, al no res. Cap cosa no et limita, ni mai ho farà.

Intentar fer lluitar en duel el teu cavaller contra el d'un altre, és en veritat una fita inassolible. Perquè el cavaller adversari ha estat creat amb un fang que per a res és el teu.
Els cavallers podran cavalcar junts, o podran allunyar-se l'un de l'altre, però pretendre una confrontació és desitjar que, tan de bo, l'altre cavaller hagués estat creat pel teu fang.

Però digues-me, què és un cavaller sense causa per la que lluitar? No és res en absolut. Heus ací l'absurd de crear guerrers a partir de valors. Els valors estan per a crear savis, i els savis mai lluiten. Mai no ho necessiten.

Va de dogmes la cosa...

Ciència moderna i Religió organitzada, són dos cares de la mateixa moneda.
Els éssers humans percebem el nostre entorn, i l'interpretem. Ens caracteritzem per eixos dos trets: Percepció i Interpretació. És la base per entendre i assimilar que efectivament, la pròpia naturalesa humana esdevé sempre en infinitat de cultures, pensaments, idees... diferents.

La ciència moderna concep allò que creu que existeix d'una manera materialista, objectivista (per tant universalista), i racionalista. Açò vol dir que, no hi ha més que allò que percebem en comú la majoria dels humans. I en base a açò, els alts caps de la comunitat científica, dicten tesis que serveixen per a conduir una nova tendència cultural: la global.
Un exemple molt simple: el Sol. Per a la ciència no és més que una objecte mesurable i classificable.
No obstant, per a moltes cultures humanes, el Sol ha significat, i significa encara, molt més que un objecte amb una massa, moviments i característiques particulars. Ha simbolitzat des d'un déu, fins a un ens al que adreçar-se per a agrair la possibilitat de la vida. A cas hi ha alguna cosa negativa en comunicar-se amb la natura?

Per altra banda estan les religions organitzades, que a dia de hui no solen discutir -tot i que poden aparentar-ho- les tesis de la ciència moderna. Tot i això, no dubten en dictar com hem d'interpretar allò que ens envolta, així com les nostres emocions.
"Gràcies a la ciència, sabem que el Sol no és cap déu ni cap ens al que retre cult. T'has de dirigir a Jesucrist". O a qualsevol altra figura.

La ciència s'encarrega d'eliminar qualsevol rastre que implique una perspectiva pròpia, qualsevol possibilitat de determinació, qualsevol llibertat d'interpretació. Limitant la capacitat humana a la mera percepció externa: oïda, vista, olfacte...
La religió organitzada, d'altra banda, es dedica a imposar una perspectiva determinada de com s'han d'interpretar les coses.

Els trets bàsics que conformen la nostra existència: Percepció i Interpretació, intenten ser dirigits per aquests dos alcaids del cos i la ment: la ciència moderna i les religions organitzades. I per descomptat, cap dels defensors d'aquests dos agents de l'ordre suporta la idea d'un individu que prescindisca dels favors de la il·luminació científic-religiosa.

Cal trencar els valors existents, dinamitar-los, exterminar-los del nostre interior sense mirament algun. I cal llavors, encarregar-nos de crear nous valors propis, inventar-los. Això ens farà més lliures.

Proverbis

Per a créixer cal estar entre persones felices, amb un somriure preparat per a mostrar-se. Sense alegria, l'esperit s'eixuga i acaba eixugant tot quant toca.

Sobreviure també implica ser simpàtic, amable, solidari, comprensiu... no només mastegar i engolir aliments.

Proverbis Mediterranis

La millor recompensa

Una colla de buscadors de tresors anava rere la pista d'un gran cofre ple de joies, or i monedes. La pista els va conduir a una taverna. Aquesta estava plena de gent de tot tipus, però entre eixes persones s'amagava una que tenia informació interessant sobre la localització del tresor. Al entrar a la taverna, un dels buscadors de tresors, disparà dos trets a l'aire amb la seua pistola de mànec nacrat i canó de plata, i cridà Tenim notícia que ací, entre algú de vosaltres, s'amaga el mapa del tresor de l'Ull de Maragda!. Tots els que estaven allà presents, atemorits pels trets, quedaren callats i immòbils. Aquell que ens done el que busquem, serà recompensat amb un milió de diners -continuà el pistoler. Ningú obria la boca. El busca-tresors, resguardat pels seus companys, que feien guàrdia a l'entrada de la taverna, es passejà lentament per davant de cadascun dels concurrents. Els mirava de dalt a baix, fregant-los la panxa suaument amb el canó de la pistola. Ningú no sap res del que dic? -cridà de nou el pistoler. Al cap d'uns minuts d'intimidació, es va dirigir als seus companys: Anem-nos-en! Ací ningú té el que busquem!. I remugant, eixiren un a un d'aquell lloc, i no se'ls tornà a veure mai més.

Quan passà una estona, els ànims s'havien calmat un poc a la taverna. Tots parlaven sobre aquells que els havien assetjat. Un dels homes que seia en la taula del cantó, va fer un gest a una atractiva xica i el seu amant, dos pobres que havien entrat abans a demanar almoina, i que havien presenciat l'altercat. Els dos amants s'aproparen a aquell home, i aquest, discretament els va donar un tros de tela que tenia dibuixat una espècie de mapa. No digueu res a ningú, continueu demanant almoina una estona més, i se n'aneu -digué el misteriós home. Però és el mapa que buscaven eixos! -mig-cridà el jove. Per què l'has ocultat? T'hagueren donat la recompensa! -digué la xica. Recompensa? Han entrat disparant i intimidant, hagueren pogut ferir o inclús matar algú. Eixos no tenien recompensa alguna que oferir -aclarí l'home. El mapa sol no és suficient per fer-se amb el tresor, vos cal molta més informació, així que sigueu pacients i espereu a trobar la persona adequada a qui entregar el mapa a canvi d'una recompensa justa. Els joves, agafaren el mapa, i li agraïren a aquell enigmàtic personatge el que havia fet per ells.

I conte contat, ja s'ha acabat.

Sentiment Indígena

Heus ací l'autenticitat, la connexió pura entre una indígena i la Mare Terra.

Escolte's la veu genuïna, decidida, sincera, humil.
Una veu arrelada amb profunditat com l'arbre més antic i savi.
Una veu que sona com l'aigua cristal·lina de la cascada més alta.
Una veu amb l'aroma de la terra banyada.

És la veu que naix a les entranyes d'una ànima salvatge.

Romàntic

-...
-Bé, a mi em diuen Llum.
-Ah, doncs eres molt guapa, Llum. Saps que la teua pell morena fa un contrast excel·lent amb el blanc dels teus ulls i les teues dents?
-Oh, gràcies.
-I què t'agrada?
-Doncs no sé... el que a totes les persones imagine.
-No saps què t'agrada?
-Sí, clar, però mai m'havia parat a pensar-ho com si es tractara de fer una llista.
-Entenc. Doncs pensa una cosa que t'agrade, i fem-la.
-Eeemmmhhh... Dooooncs... És curiós, allò típic és que en una primera cita ens preguntem a què es dedica cadascú, ja saps el famós "estudies o treballes?".
-A eixa pregunta segur que tindries resposta, veritat?
-Naturalment.
-Sí... sembla que tots tenim molt assimilat què és el que fem, però no gaire què és allò que realment volem fer.
-De vegades saber a què es dedica una persona és interessant per conèixer-la.
-És possible. No obstant sembla un costum poc habitual entre humans dedicar-se a allò que ens agrada, no creus?
-M'agrada el que faig!
-No ho pose en dubte. Però la dedicació pot canviar per circumstàncies de la vida. I un no és allò al que es dedica, en canvi, allò que li agrada sí forma part d'un. És allò important.
-Per cert, ni tan sols m'has dit el teu nom.
-El meu nom és Pau, per circumstàncies de la vida.
-I digues-me Pau, a tu què t'agrada?
-Doncs mira, el que més m'agrada ara és estar amb tu, i és al que m'agradaria dedicar-me. M'ho permetràs?

Hèlia i els Equinoccis

Hui dia 23 de setembre, a les 09:04h UTC exactament (11:04h, hora local), ha tingut lloc l'Equinocci de Tardor (de Primavera a l'Hemisferi Sud). La paraula "equinocci" ve del llatí: Igual i Nit. És a dir, nit igual. I fa referència a que la nit té la mateixa duració que el dia.

Ara vos contaré una història que em va passar:

Hèlia era una mosca que es passejava pel camp, fins que em va veure i s'apropà a mi. Em parlava de les aventures que havia viscut. El seu to burlesc em divertia molt. Em contava com molestava els llauradors parant-se al seu nas. També m'explicava la vegada que va escapar d'un artefacte que anomenava mata-mosques. Em relatava amb detall l'aspecte d'unes muntanyes marrons i humides amb un aroma exquisit. Des d'aquella trobada, parlant parlant ens férem amics.

Un dia tenia a Hèlia rondant-me d'una manera estranya. Li donava voltes i més voltes al meu cap, però en un plànol inclinat. Així:
Quan passava per davant meu, ho feia a l'altura del nas.
Al avançar pel costat esquerre, passava a través de l'arracada de cèrcol de l'orella esquerra.
Quan la mosca Hèlia es trobava darrere del cap, ho feia a l'altura del bescoll.
Després continuava a través de l'altra arracada de l'orella dreta, i tornava a passar per davant del nas. I així una vegada i una altra.
Si Hèlia haguera deixat un estel al darrere mentre volava, vist des de dalt, haguera pogut observar que el seu recorregut dibuixava una el·lipse perfecta, ja que vist des de dalt, el cap no és redó, sinó més bé estret pels costats.

La mosca Hèlia, que li agradava molt divertir-se, em va proposar un joc. Consistia en que ella aniria elevant-se a cada volta que ens donara al cap, fins aplegar a l'altura dels ulls (si recordeu, fins el moment només m'havia aplegat al nas).
El teu paper -em deia ella- serà contar el temps que eres capaç de veure'm, abans que m'oculte darrere teu en el meu trajecte al voltant del cap.
Hèlia m'assegurava que tot i que la duració de cada volta sempre era la mateixa, no sempre em resultaria visible durant el mateix temps. Com que sentia curiositat pel que deia la meua amiga alada, vaig acceptar jugar amb ella.

Ella es posà davant meu, a la punta del nas i em va advertir que anava començar a donar voltes conforme m'havia explicat. Em va demanar que començara a contar quan apareguera per la meua dreta, només començara a veure-la. I em va insistir en que no fera trampes: No val rodar el cap, només els ulls! -em cridà.
La mosca Hèlia començà a volar cap a la meua esquerra i s'ocultà darrere meu. Jo em vaig preparar per veure-la aparèixer per la meua dreta, i allà estava. Automàticament vaig començar a contar: 1, 2, -ja anava pel meu nas- 3, 4, i a la que fa 5 es va tornar a ocultar per la meua esquerra. No obstant, per curiositat, vaig continuar contant mentalment per saber quant tardaria en donar una volta sencera: 6, 7, 8, 9, -vaig escoltar el soroll de les seues ales per la meua orella dreta-, i 10, allà estava de nou.

Hèlia anava pujant poc a poc a cada volta que donava, i jo anava contant. Efectivament, sempre tardava 10 segons en donar una volta sencera, però vaig observar una cosa interessant. Per allà venia: 1, 2, 3 -ja anava per davant dels ulls-, 4, 5, 6, i va desaparèixer de nou per la meua esquerra.

Vaig observar que el resultat de que en el seu pas per davant de mi, haguera aplegat a l'altura dels ulls, va ser que vaig poder veure-la aplegar abans que quan estava a l'altura del nas.
Mentre volava em va dir: No pujaré més, estic marejada de donar tantes voltes. Necessite anar baixant ja.
Poc a poc, va anar descendint, però com que es trobava torbada, no se'n va adonar i va baixar més enllà del meu nas, fins l'altura de la meua boca. Continuà per baix l'orella esquerra; per la part inferior del bescoll; tornà per baix de l'orella dreta; i va aplegar de nou a la boca. Seguidament es va parar al meu llavi a agafar un poc d'alè.

Mentre vaig aprofitar per confessar-li a Hèlia que quasi no havia tingut temps de veure-la en les últimes voltes. Només 3 segons -li vaig dir- i la resta has estat fora de la meua vista.
Ella em va dir que era normal, perquè era quan el meu angle de visió menys em permetia observar-la.

Vaig repassar les dades:
 A màxima altura (ulls): 7 segons visible, i 3 segons oculta.
 A mitjana altura (nas): 5 segons visible, i 5 segons oculta.
 A mínima altura (boca): 3 segons visible, i 7 segons oculta.

L'amiga alada em va dir: Saps? Tens unes arracades molt boniques, d'ara endavant les anomenaré "Arracada Àries" i "Arracada Libra".
A mi no em feien massa gràcia aquells noms, i ella m'ho va notar. I com sol passar, si no volia brou, dos tasses. Hèlia, que d'agudesa no li'n faltava, em va dir: Et canviaré també el nom dels teus ulls, del teu nas i de la teua boca. D'ara endavant -va seguir mentre reia- els teus ulls es diran "Solstici d'Estiu", el teu nas "Equinocci", i la teua boca "Solstici d'Hivern".
Jo no vaig tindre altre remei que riure, i li vaig preguntar: I què passa amb la Primavera i la Tardor? Ella, molt segura de sí mateixa em va aclarir: El teu nas no es veu igual des dels ulls que des de la boca. Després se'n va anar.

I des d'aquell dia, la meua amiga Hèlia em visita quatre vegades a l'any per sobrevolar-me el cap amb el seu estil particular.

Kaïm Terradis 1

1. Parlar de l'esperit, de l'ànima, del cor, de la consciència, o de Déu, és l'estil humà d'enfrontar-se a la distància entre la voluntat i els fets. És en definitiva la comparació constant, conscient o inconscient, entre la imaginació i la capacitat d'experimentar allò imaginat.

2. L'objectivitat és una il·lusió, només existeix l'afinitat entre dos subjectes. Aquell que diu actuar en base a conceptes universals i absoluts, és el major tirà que pot xafar la Terra.

Obrint-se a les creences

Algunes persones, quan pensen sobre creences, es plantegen habitualment la següent qüestió: ateu o creient? Però no saben massa bé què significa cada cosa. Probablement només s'estiguen referint a si creus en l'existència del déu de la mitologia cristiana (o de qualsevol altra religió majoritària monoteista), o no. La seua concepció de divinitat es redueix a aquest concepte.

Però el concepte de divinitat moltes vegades és confós i es fon amb emocions i sentiments molt complexos. La varietat de creences és tan vasta com la imaginació humana. La pregunta clau sobre aquest tema sembla ser: existeix déu?
A aquell que em fera aquesta pregunta li diria que abans hauríem de tenir clar què m'està preguntant, per tant i abans de res: què és déu?
Immediatament faria una reflexió sobre com sabem què existeix i què no. Personalment, defense la idea de que allò que existeix és allò que som capaços de percebre a través dels nostres sentits externs i interns (com ja he explicat en entrades anteriors).

Per tant, si hi ha algun conjunt de sensacions, emocions o sentiments, així com algun tipus d'objecte, actitud, comportament... al que algú anomene déu, aleshores existirà déu. No de manera objectiva, no de manera universal ni absoluta, però en algun "lloc" existirà. L'objectivitat és una il·lusió, una trampa mental en la que cauen habitualment els humans.
No obstant existeix una paradoxa, i és que seguint amb el subjectivisme, si algun individu creu en l'objectivitat, aquesta existirà en algun "lloc". Però l'essència de l'objectivitat és que ha d'existir en tots els llocs. Tot i això, la resposta a aquesta paradoxa seria que l'existència d'aquesta objectivitat, és merament subjectiva, no objectiva. Així que resultaria ser un miratge.

Seguint amb el tema, podríem dir que per exemple, els humans parlem de felicitat, d'amor, de simpatia... Existeix la felicitat? I l'amor, i la simpatia? Si aquests existeixen, perquè no déu? I dic jo que si existeix un déu, perquè no poden existir més d'un?

Si a una persona que se sent feliç se li pregunta si creu en la felicitat, afirmarà sens cap dubte que sí. Podrà dir-nos: Mira'm, jo sóc la prova de que existeix, jo sóc feliç. De fet, qui té assumida l'existència de la felicitat, en qualsevol cas preguntaria: eres feliç?
Igualment, si a una persona que sent una relació especial amb una sèrie de percepcions a les que anomena "déu", se li pregunta: creus en déu? Afirmarà que sí. En realitat ella seria la prova.

Aleshores, si el que ens interessa és saber sobre la relació d'una persona amb alguna cosa anomenada déu, caldria tal volta canviar la pregunta Creus en déu? per Tens cap déu?

Aquesta pregunta implica l'acceptació prèvia de que l'existència de les coses és relativa, purament subjectiva. I ens obrim a acceptar amb normalitat que altres persones no incloguen a una cosa anomenada "déu" en la seua existència, o que pel contrari, sí ho facen.
D'aquesta manera, la pregunta queda oberta per complet a respostes de tot tipus. Podrien contestar-nos que sí, que tenen dos déus, o vint-i-tres, o cap, o que ells són els seus propi déus, i que fins i tot tots podem ser déus.

Al fanàtic ateu se'l tortura amb la possibilitat -intrínseca en la pregunta- de que déu existisca d'alguna manera, en algun "lloc" -com deia. Al fervent deista o teista se'l turmenta amb una possible resposta negativa. I a l'intransigent monoteista se'l martiritza amb una resposta tipus: Onze.

S'eliminen els dogmes i la universalització dels pensaments i les percepcions, acceptant la riquesa de la capacitat humana per tal d'interpretar i explicar-se l'entorn.

Eliminant les precategoritzacions

Habitualment acostumem a servir-nos d'una concepció predeterminada per a categoritzar les persones que ens envolten. Aquesta concepció -com explique a l'entrada del passat dia 1-, amb molta probabilitat ha estat assimilada involuntàriament per forces coactives externes, com ara l'opinió pública (que lluny de ser "opinió", és una sentència, una ordre en tota regla). És normal, doncs la categorització és un mecanisme que ens és útil per tal d'organitzar els nostres pensaments. No obstant, cal que la categorització siga posterior a l'anàlisi i la reflexió. De donar-se lloc primer l'acceptació d'una categorització predeterminada, l'anàlisi i la reflexió es veurien seriosament corrompudes, sent pràcticament inútils. L'acceptació d'una categorització predeterminada esdevindria una ordre a acatar i sobre la que basaríem la visió sobre els individus que ens envolten. En la pràctica estaríem concebent aqueixos individus d'una manera aliena al nostre criteri, és a dir, seríem un espill, una còpia, un repetidor de la visió d'altres persones.

Qualsevol cosa pot estar relacionada amb les "categoritzacions predeterminades assimilades" (o acceptades), a les que anomenaré "precategoritzacions". Una manera de parlar, un origen, unes creences, una vestimenta, una estètica, uns objectes, una paraula... automàticament ens condueixen a atribuir al subjecte tota una sèrie d'idees o doctrines.
Els prejudicis són una conseqüència directa de les precategoritzacions. Tenen lloc una vegada hem acceptat uns conceptes i arquetips i els assignem a tots els individus que entren dins d'una precategorització.

Reflexionem un instant sobre els pensaments que ens envaeixen després d'escoltar paraules com: nazi, feixista, progressista, fatxa, liberal, ateu, roig, anarquista, catòlic, antisistema, socialista, capitalista. Són paraules molt comuns en el dia a dia. Unes més que altres segons els entorns en els que ens movem. Segur que coneixem alguna persona a qui adjudicaríem ràpidament un d'aquests adjectius. Això probablement es deu a que hem anat assimilant una categorització determinada. En altres paraules, hem estat víctimes de la precategorització.
Encara que en una conversa, una persona se'ns presente definint-se amb un adjectiu al que per precategorització, hem estat rebutjant des de fa temps; el que hem de fer és oblidar-nos d'eixa paraula i del significat que té (sobretot en el context social actual), i centrar-nos en adquirir una nova concepció des d'una postura oberta, innocent, ignorant. El que cal és, com deia, analitzar i reflexionar en base a una interactuació directa i pròpia amb el subjecte en qüestió.

Música, drogues i essència humana

La música electrònica -especialment des dels anys 80 fins a meitat dels 90- ha jugat un paper molt important en l'oci de la joventut que, acudia en massa a discoteques i locals on es reproduïa aquesta música, i no és casualitat. Algunes branques d'aquesta música contenen compassos repetitius i freqüències íntimament relacionades amb els ritmes humans (els batecs del cor, els passos, la respiració, els bots...). No obstant és habitual pensar que sense consumir determinades substàncies, aquesta música és avorrida, o fins insuportable, i potser en part hi haja quelcom de raó en aqueixa afirmació.

Potser la música electrònica a la que ens referim s'haja de complementar amb el consum de substàncies psicoactives. No és d'estranyar, ja que la conjunció d'aquests dos components condueix a l'individu a nivells emocionals i sensorials fora d'allò comú. Per experiència puc afirmar que la sensació és com de retorn a temps arcaics, on es practicava la dansa sota el mant del trànsit produït pel ritme de percussions amb pell animal.

Tal volta en els temps que corren de decadència humana, de civilització i desarrelament, on és increïblement complicat viure una vida integrada en un entorn natural per al que hem evolucionat durant milions d'anys; on gràcies al progrés ens veiem com a éssers atrofiats en un entorn industrialitzat i malaltís, incapaços de sobreviure a no ser que ens endinsem en la corrupció del cos i de l'ànima; tal volta, com deia, haver trobat la conjunció d'aquests dos components que per un temps ens retornen a l'essència humana més remota, siga una bocada d'aire fresc i net enmig d'aquest infern de plàstics, electricitat i sistemes binaris.

Possiblement la industrialització haja parit aquesta combinació màgica de música electrònica i drogues de disseny per equivocació, com una mena d'antídot no desitjat per als mals que ella mateixa contagia. Un antídot per a esperits cansats o desorientats, o altres que simplement busquen pontejar la ment de manera conscient i reflexiva per aplegar d'una manera ràpida i fàcil -i eficient- a un estat de la consciència més ple.
Potser es tracte d'un dels famosos botons rojos d'autodestrucció que tenen totes les màquines. Si durant el camí de la teua vida te trobes amb algun d'aqueixos botons, prem-lo. Cal destruir la màquina.

Practicar la interpretació. Modificant la ment

La ment humana és capaç d'adaptar-se a infinitat de situacions. Els moviments polítics i corrents ideològiques -per ficar uns exemples-, actuen com a regnes de la ment, conduint-la per camins que abans podien resultar insospitats o fins impossibles.
Durant aquest procés, la ment es deixa dur, es deixa arrossegar, per acabar assumint un perfil concret. Aquest mecanisme pot ser voluntari o involuntari. En definitiva, pot tractar-se de la modificació controlada de la ment amb objectius enriquidors, o pot tractar-se del que habitualment coneixem com rentat de cervell.

Propose al lector un experiment que jo fique en pràctica amb relativa freqüència. L'experiment o pràctica, consisteix en adoptar un rol que diferisca notablement de la personalitat pròpia.
Per exemple, assumir les motivacions polítiques d'una persona ideològicament llunyana a tu. Un bon moment pot ser quan es done un debat televisiu (o radiofònic, o en viu...) entre pretendents al poder governamental. Ja se sap, solen aparèixer representants de cadascuna de les principals formacions polítiques (almenys, que aquesta gent servisca per a utilitzar-los com a eines d'alliberament mental).
Potser, i de manera inconscient, tendim a rebutjar -de primeres- més a un que a un altre. Açò pot donar-se per un antic hàbit polític. Doncs bé, mirem de buscar raons i convèncer-nos a nosaltres mateixos de que el participant més allunyat ideològicament a nosaltres va carregat de raó, i mirem de buscar arguments a favor d'ell i d'allò que diu.

Hem d'oblidar-nos completament d'allò que pensem, oblidar-nos del que s'espera de nosaltres, de les nostres idees, de les nostres creences. En eixe moment no existeixen. No hem de dubtar d'allò que diu la persona del televisor. El que diu és cert, no hi ha lloc al dubte. Estem disposats a fer costat incondicionalment a eixa persona, i ho farem. Escoltem cada frase que ix de la seua boca, assimilem-la, i acceptem-la. Assumim la seua veracitat.
Comprovarem que si en veritat ens hem deixat dur, no haurà resultat difícil fer aquest tipus de curtcircuit a la ment. Fins haurem pogut entendre realment quines motivacions pot tenir eixa persona per defensar allò que diu defensar. I fins i tot haurà aflorat en nosaltres una espècie de rebuig cap a l'altre participant. En eixos moments no haurem fet una altra cosa que canviar el nostre sistema d'interpretació d'allò que ens envolta. Haurem modificat per uns instants el nostre sistema de valors per tal de percebre el nostre entorn d'una manera diferent. I, al cap i a la fi, d'això es tracta quan pretenem ser feliços, de modificar la nostra ment per tal de percebre l'entorn d'una manera no-nociva. Açò no implica la paralització i la inactivitat, ni que siguem inconscients i incapaços de valorar el que ocorre, sinó que allò que ocorre no ens afecte negativament, perquè del malestar no es trau cap benefici.

Ara cal retornar a la consciència pròpia. Relaxar-nos i oblidar-nos poc a poc de tot allò que havíem assimilat de manera voluntària i controlada. Aviat ens riurem de pensar en la ridícula i remota possibilitat d'haver-nos quedat atrapats en eixe rol. Ens adonarem de quant curiosa ha estat l'experiència.

La meua conclusió particular és que la ment pot modificar-se amb relativa facilitat per tal d'adoptar qualsevol tipus de creences. Per tant, hem de barallar la més que probable possibilitat de que aquestes creences, idees i conviccions s'hagen instal·lat en la nostra ment d'una manera involuntària.
I hem de saber que som perfectament capaços de modificar-la per tal de tenir una ment més genuïna i original. Per tal de crear-nos una mentalitat pròpia, amb creences, idees i conviccions pròpies. Possiblement fruit d'altres ja existents, però amb conclusions absolutament particulars, íntimes.

L'ego en el debat

Aquest és un tema que em resulta interessant, encara que advertisc que em cal profunditzar molt sobre el significat d'allò que anomenem "ego".

Al llarg dels darrers anys de la meua vida he participat en molts debats. En quasi tots, depenent d'allò controvertit del tema a tractar, he apreciat que, per una causa que encara desconec i, independentment del grau de formalitat d'aquest, hi ha un component comú: l'ego.
Com que no estic segur de que siga adequat emprar aquest terme, potser utilitzaré "orgull", o potser "honor", fent referència al típic honor cavalleresc de les novel·les ambientades en èpoques medievals, i de pas, li lleve un poc de sobrietat a la qüestió, aportant un to relaxat al tema.

No vaig a exposar les estructures i mecanismes de debat que existeixen. Això ho pot trobar hom per Internet. Sobre allò que m'agradaria reflexionar és si aporta cap tipus de benefici concebre el debat com una batalla i intentar eixir "vencedor" d'un debat, així com les repercussions que té en l'esperit o la consciència el fet d'emprar el joc brut per no eixir "vençut".

En definitiva, la intenció és ficar sobre la taula, a mode de reflexió, què ens aporta mantenir una actitud tossuda en un debat, obviant les vies argumentals dels altres participants, i entrant en una dinàmica de destrucció de la imatge d'aquests causada per la pròpia incapacitat de rèplica.

Quan comença un debat, alguns participants mostren habitualment i de manera intencionada, una predisposició a l'enteniment. De fet, intenten fer notar a la resta, que si cal -si altres arguments ho aconsegueixen-, canviaran de postura sense cap tipus de recel, o almenys, dubtaran de la validesa dels propis arguments.

Aquesta actitud ja és un primer atac, causat al meu parer, per la inseguretat en els propis arguments i la indisposició real a auto-invalidar-los. Aquesta actitud obliga a la resta a fer exactament el mateix i, d'alguna manera deixa entreveure una insinuació a que es confie en ell, intentant deixar a la resta de participants en una posició de dubte.

No obstant, resulta ser una arma de doble fil, ja que pot tornar-se contra l'atacant. Amb aquesta manera de procedir, l'atacant queda obligat també a mantenir durant el debat, una actitud oberta. De no ser així, aviat la seua imatge quedaria desprestigiada, i podria ser objecte de la recurrent fal·làcia ad hominem.
El debat sovint continua amb generoses mostres de joc brut, d'evasió dels arguments aliens, i amb la pràctica de multitud de fal·làcies lògiques i argumentals.

Al poc de començar el debat, ràpidament s'abandona el rol cortès, sovint condescendent, i s'adopta un paper o bé d'atac o bé de defensa, quasi mai un paper d'exposició. Tot i això, els atacs o defenses a ultrança de les diferents postures es camuflen sovint subtilment en un to considerat educat, o fins respectuós. Quan en la pràctica estan sent irrespectuosos, ja que la intenció que s'amaga és el desprestigi -per la via que siga necessària- de l'adversari o del seu argument.

Aquesta inseguretat a la que he fet referència abans, amb molta probabilitat és fruit de la por. I aquesta por, potser estiga potenciada per una determinada imatge del Jo, la qual desconec.

El que vull donar a entendre amb açò, és que l'objectiu d'un debat ha de ser esclarir determinats assumptes propis del tema a debatre. Ha de nàixer de l'interès sincer de cada participant. I només nosaltres, cadascú, som capaços de saber si ens està sent útil el debat, o només ens limitem a entrenar l'habilitat de quedar bé (com a vencedor) davant d'un públic al que no li importa què és un debat.
Què canvia en nosaltres si l'únic que esperem és un reconeixement d'algú que no entén què és un debat?
Què diu això de nosaltres? Què ens diem nosaltres a nosaltres mateixos amb eixa actitud?

La por sovint construeix un orgull, un honor, un ego, que pot semblar una gran fortificació, però que resulta ser un castell de naips. Fàcil i ràpid de construir, i amb un aspecte imponent. I ja se sap què ocorre amb aqueixes construccions quan llevem una carta de la base. El colp pot ser dur, i la por ens pot conduir a continuar defensant desesperadament el nostre castell, ja derruït al terra.

Cal aleshores partir de la base que ignorem tot, i sabem res. Només així podem salvar-nos de caure en el pou d'aquestes pors.

Robert Anton Wilson 1

1. Hauries de veure el món com una conspiració maniobrada per un grup intrincadament unit de persones quasi omnipotents, i hauries de pensar en aqueixes persones com tu i els teus amics.

2. "És", "és", "és". La idiotesa d'aquesta paraula em persegueix. Si fóra abolida, el pensament humà podria començar a tindre sentit. Jo no sé el que res "és"; només sé allò que em sembla a mi en eixe moment.

Per a tu

Eres la llum de la meua vida. Aplegues a tots els racons de la meua ànima. No deixes res a fosques.
Sempre estàs amb mi. On vaja, sempre escolte la teua veu, sempre em parles, m'acaricies, em beses. Fregues els teus llavis per la meua pell. La teua llengua, tendra, humida, extremament delicada, s'arrossega per mi.
Sent el teu calor, el teu alè. M'aborrona, em dóna calfreds que em recorren tot el cos. La teua veu dolça com la mel, murmurada a l'orella amb suavitat, amb lentitud, em provoca la rendició.
Eixa mirada, infinita. Capaç de transmetre l'amor més intens mai imaginat.

Et filtres a través de mi com qui es passeja amb ganes de joc. Innocent, pura, simplement perfecta.

Crec que mai deixaré d'estimar-te. Amor, t'estime! T'estime amb la profunditat que s'estima la vida.
Has aconseguit la fita més gran que pot aconseguir ningú: tu i jo som una sola cosa. Tu eres el Paradís.

Un bes del teu millor amant.

Nosaltres som l'univers

Tribus, clans i agrupacions humanes de tot el planeta. Totes reunides en un sol lloc, com si es tractara de l'últim reducte de l'espècie. Vestimentes creatives. L'art inundava cada pam d'aquell indret. Impossible no sentir-se part del tot. Una gran foguera feia el paper de far.

Jo, gitat a vora foc, en terra, mentre desenes d'indígenes m'envoltaven i realitzaven danses d'allò més variades, contemplava el cel, imponent, superior, majestuós. El firmament observava aquella gran festa. Estreles gaudint de l'espectacle que una espècie d'un tipus de vida basada en el carboni estava protagonitzant. M'imaginava la perspectiva d'aquells astres, impressionant.

Érem Zion de Matrix. Jo, totalment immers en les profunditats de la meua ment, estava connectat amb el cosmos. Res ni ningú podria mai experimentar aquella sensació. Mai sabran el que es perden. Sentir-se el propi univers. Jo era l'univers, jo era la gent que m'envoltava, la música, la dansa. Nosaltres érem l'univers.

El foc, una reacció violenta, ens acollia envoltant-nos amb els seus calorosos braços. El poder de la natura ens servia, ens ajudava a estar còmodes. La vista, el tacte, els sentits... no existien, només ment. Jo era consciència pura, única, total i absoluta. Vaig aconseguir aïllar-me tant del món exterior que fins no escoltava la música, no m'adonava dels dansaires que m'envoltaven, ni tan sols notava la calentor del foc, ni el tacte del terra.

Un nuc a la gola i l'erupció quasi immediata d'unes poques llàgrimes pels ulls. Eren la mostra evident del que sentia. Alegria i felicitat infinita, pau total, calma profunda. El plor és l'exteriorització definitiva de les emocions més intenses.

Qualsevol pot aplegar a aquest grau de consciència, però no tots estan disposats a enderrocar les barreres que s'hi interposen. Destruïu les presons mentals. Arranqueu els barrots que limiten la vostra consciència. Deixeu lliure l'ànima. No cal res més, absolutament res.

De la comprensió

El savi no és savi pel simple pas del temps. Però és necessari el pas d'aquest per a ser savi. S'és savi per la successió d'experiències, i de lliçons apreses.
Pretendre ser savi és el primer símptoma de que encara és massa prompte per ser-ho. És una prova de que encara estàs aprenent. La impaciència és un joguet inútil, una distracció.

El savi ha de saber vèncer els dimonis que se li presenten. L'obsessió és un dels dimonis més forts. Un de tants en la vida. L'obsessió, la possessivitat d'un desig. Aferrar-se a una pretensió, a una voluntat, fins convertir-se la pròpia pretensió en objectiu. Quina bogeria! Quina esclavitud tan gran és la dependència. Quines cadenes tan grosses forja allò pel que et desvius.

L'obsessió es gesta amb l'esperança en que l'objecte de desig, acabe actuant segons el reflex dels teus interessos, dels propis interessos. Obviant per complet la naturalesa pròpia de l'objecte. Ignorant-lo totalment. És paradoxal que l'obsessió signifique, en certa manera, restar-li valor a la cosa en sí. Un valor que crèiem haver-li atorgat al interessar-nos-hi. L'obsessió significa menyspreu cap a l'objecte. Significa situar-nos en el centre de l'existència, ficant la resta de coses en un segon pla.

Jo dic: comprensió per a curar l'obsessió. Enteniment de l'objecte. Empatia. Només quan hi ha estima real, desapareix l'obsessió. Desapareix perquè l'estima implica enteniment i gaubança.

Qui diria que vèncer un mal podria consistir en  sentir-nos bé amb la resta de l'existència.