Hèlia i els Equinoccis

Hui dia 23 de setembre, a les 09:04h UTC exactament (11:04h, hora local), ha tingut lloc l'Equinocci de Tardor (de Primavera a l'Hemisferi Sud). La paraula "equinocci" ve del llatí: Igual i Nit. És a dir, nit igual. I fa referència a que la nit té la mateixa duració que el dia.

Ara vos contaré una història que em va passar:

Hèlia era una mosca que es passejava pel camp, fins que em va veure i s'apropà a mi. Em parlava de les aventures que havia viscut. El seu to burlesc em divertia molt. Em contava com molestava els llauradors parant-se al seu nas. També m'explicava la vegada que va escapar d'un artefacte que anomenava mata-mosques. Em relatava amb detall l'aspecte d'unes muntanyes marrons i humides amb un aroma exquisit. Des d'aquella trobada, parlant parlant ens férem amics.

Un dia tenia a Hèlia rondant-me d'una manera estranya. Li donava voltes i més voltes al meu cap, però en un plànol inclinat. Així:
Quan passava per davant meu, ho feia a l'altura del nas.
Al avançar pel costat esquerre, passava a través de l'arracada de cèrcol de l'orella esquerra.
Quan la mosca Hèlia es trobava darrere del cap, ho feia a l'altura del bescoll.
Després continuava a través de l'altra arracada de l'orella dreta, i tornava a passar per davant del nas. I així una vegada i una altra.
Si Hèlia haguera deixat un estel al darrere mentre volava, vist des de dalt, haguera pogut observar que el seu recorregut dibuixava una el·lipse perfecta, ja que vist des de dalt, el cap no és redó, sinó més bé estret pels costats.

La mosca Hèlia, que li agradava molt divertir-se, em va proposar un joc. Consistia en que ella aniria elevant-se a cada volta que ens donara al cap, fins aplegar a l'altura dels ulls (si recordeu, fins el moment només m'havia aplegat al nas).
El teu paper -em deia ella- serà contar el temps que eres capaç de veure'm, abans que m'oculte darrere teu en el meu trajecte al voltant del cap.
Hèlia m'assegurava que tot i que la duració de cada volta sempre era la mateixa, no sempre em resultaria visible durant el mateix temps. Com que sentia curiositat pel que deia la meua amiga alada, vaig acceptar jugar amb ella.

Ella es posà davant meu, a la punta del nas i em va advertir que anava començar a donar voltes conforme m'havia explicat. Em va demanar que començara a contar quan apareguera per la meua dreta, només començara a veure-la. I em va insistir en que no fera trampes: No val rodar el cap, només els ulls! -em cridà.
La mosca Hèlia començà a volar cap a la meua esquerra i s'ocultà darrere meu. Jo em vaig preparar per veure-la aparèixer per la meua dreta, i allà estava. Automàticament vaig començar a contar: 1, 2, -ja anava pel meu nas- 3, 4, i a la que fa 5 es va tornar a ocultar per la meua esquerra. No obstant, per curiositat, vaig continuar contant mentalment per saber quant tardaria en donar una volta sencera: 6, 7, 8, 9, -vaig escoltar el soroll de les seues ales per la meua orella dreta-, i 10, allà estava de nou.

Hèlia anava pujant poc a poc a cada volta que donava, i jo anava contant. Efectivament, sempre tardava 10 segons en donar una volta sencera, però vaig observar una cosa interessant. Per allà venia: 1, 2, 3 -ja anava per davant dels ulls-, 4, 5, 6, i va desaparèixer de nou per la meua esquerra.

Vaig observar que el resultat de que en el seu pas per davant de mi, haguera aplegat a l'altura dels ulls, va ser que vaig poder veure-la aplegar abans que quan estava a l'altura del nas.
Mentre volava em va dir: No pujaré més, estic marejada de donar tantes voltes. Necessite anar baixant ja.
Poc a poc, va anar descendint, però com que es trobava torbada, no se'n va adonar i va baixar més enllà del meu nas, fins l'altura de la meua boca. Continuà per baix l'orella esquerra; per la part inferior del bescoll; tornà per baix de l'orella dreta; i va aplegar de nou a la boca. Seguidament es va parar al meu llavi a agafar un poc d'alè.

Mentre vaig aprofitar per confessar-li a Hèlia que quasi no havia tingut temps de veure-la en les últimes voltes. Només 3 segons -li vaig dir- i la resta has estat fora de la meua vista.
Ella em va dir que era normal, perquè era quan el meu angle de visió menys em permetia observar-la.

Vaig repassar les dades:
 A màxima altura (ulls): 7 segons visible, i 3 segons oculta.
 A mitjana altura (nas): 5 segons visible, i 5 segons oculta.
 A mínima altura (boca): 3 segons visible, i 7 segons oculta.

L'amiga alada em va dir: Saps? Tens unes arracades molt boniques, d'ara endavant les anomenaré "Arracada Àries" i "Arracada Libra".
A mi no em feien massa gràcia aquells noms, i ella m'ho va notar. I com sol passar, si no volia brou, dos tasses. Hèlia, que d'agudesa no li'n faltava, em va dir: Et canviaré també el nom dels teus ulls, del teu nas i de la teua boca. D'ara endavant -va seguir mentre reia- els teus ulls es diran "Solstici d'Estiu", el teu nas "Equinocci", i la teua boca "Solstici d'Hivern".
Jo no vaig tindre altre remei que riure, i li vaig preguntar: I què passa amb la Primavera i la Tardor? Ella, molt segura de sí mateixa em va aclarir: El teu nas no es veu igual des dels ulls que des de la boca. Després se'n va anar.

I des d'aquell dia, la meua amiga Hèlia em visita quatre vegades a l'any per sobrevolar-me el cap amb el seu estil particular.