Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Psicologia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Psicologia. Mostrar tots els missatges

dimarts, 12 de juny del 2012

A tu, que llegeixes açò

VACUÏTAT
Senc una tranquil·litat quasi total en allò que respecta al meu futur. No m'importa el més mínim el que puga vindre. Ací estaré jo, només jo, per a variar... per fer-li front. Si en algun moment havia pensat que junts ens enfrontaríem a la nostra incertesa, estava equivocat. Això és tasca única de cadascú. Un camí d'una sola plaça, que desapareix a mesura que u avança sobre ell, i on cada pas implica jugar-se-la.

Parle del valor necessari que cal per adonar-se que qualsevol futur és imaginari. Certesa? Cap ni una, de res, en absolut. I els records de temps anteriors tenen per costum transformar-se en allò que a u li agradaria que haguera passat. Els records acaben sent manipulats per a adaptar-se a les teues penúries i mancances. T'obstines en tindre esperances idíl·liques basades en un passat fals, inexistent, fantàstic.
I el present? Què en diem del present? Condemnat, segrestat per la por a enfrontar-te a ell. En definitiva, autopànic. T'has convertit en un desconegut per a tu mateix, i tens por de descobrir-te. Hi ha qui prefereix ser viscut per les circumstàncies, que dominar la pròpia vida. Per als covards, el present queda transformat en un perpetu record de mentides passades, mesclat amb la imaginació d'un futur fantàstic. El present queda, per tant, encadenat, mort. Tu has exterminat el teu present, que és l'única cosa que té el do de l'eternitat. El present mai s'acaba, mai. Però tu no deixes d'evitar-lo. T'has convertit en un ésser en contínua mort.

Potser afirmes amb relativa seguretat entendre el que et dic, en veritat no és massa complicat. Però el valor real, el Sant Grial rau en l'experiència, en sentir-ho. Alguna volta has sentit la vacuïtat? Eixa comprensió sobre la inexistència de valors: cap cadena social ni cultural, cap academicisme, cap intel·lectualisme, cap professió, cap possessió, cap record inútil, cap imaginació sobre el futur que parasite la teua ment... Sentir com recorre el teu cos eixa sensació d'omnipotència. Com s'expandeix el teu ésser més enllà dels confins de l'univers. Ho has experimentat alguna vegada?
Entenc una resposta negativa. A mesura que dediques més esforços a complicar la teua vida amb artificis i succedanis, més complicat et resulta desprendre't-hi. No te n'adones que cada acceptació sociocultural és una nova cadena. Les simples paraules d'una persona com jo, que t'avisen de tot allò que et pot destruir, són per a tu suficients per omplir-te d'ira, d'odi, de rebuig. Et comportes com un ionqui al que se li adverteix, de tant en tant, que té un problema amb l'heroïna. En aquest cas no és el cos el que es ressent de la intoxicació, sinó la teua ment.

En aparença som persones paregudes, però per dins, sóc pura llum, energia, sóc una supernova explotant, una nebulosa creadora d'estreles. Tu eres un calabós amb potes, eres la desesperació, el descontrol sobre tu mateix, eres una presó, creador de barrots.
Potser et preguntes, si tant poderós sóc, si tant omnipotent i superior, perquè no tinc luxes, o comoditats, o una vida reeixida... No entens res, la meua vida ja és un èxit en sí mateixa, però això que tu anomenes èxit no m'interessa, m'opose a tal. Avorrisc tot menyspreu de la Vida, en majúscula, la que s'experimenta en llibertat, la que es basa en la pròpia voluntat, i la que aporta felicitat inevitable. No a eixa aberració d'esclavitud a la que alguns es molesten en anomenar "vida". Seguir els dictamens del treball, del consum, de la societat, de la cultura, de la religió, de l'Estat... tot això em mataria! Desintegraria la Vida fins convertir-la en una burda entrada de diccionari. He tastat l'autèntica llibertat, i no vull renunciar a ella, no ho vaig a fer.
En canvi tu, eres una persona empresonada per unes normes, lleis, morals, cultures, complexos, pors... imposicions absurdes a més no poder, i el que és pitjor: a les que acceptes amb total indiferència. No tens reserves a l'hora de donar excuses sobre la teua pobra debilitat espiritual. Tens el victimisme per passatemps. T'autocompadeixes contínuament. A qui pretens donar llàstima? A mi? Hahaha... aah, no... t'has equivocat de persona, no sentiré llàstima per tu. Sóc capaç de detectar totes les martingales i xantatges que intentes disparar-me des del teu decadent i moribund esperit. L'únic que fas és endinsar-te més i més en el teu propi desert.
Arremets contra allò que intenta salvar-te, i abraces el que et condemna. El teu complex d'inferioritat és un vici espiral. Només aconsegueixes distanciar-te de l'alliberament. L'alliberament, et dic, és el Teu propi camí, i el de ningú més. Eixe és l'autèntic. No el de la cultura, no el dels pares ni els professors, no el de la massa, això mai. No cap camí preexistent. Doncs tu t'hauràs d'encarregar de crear el Teu.

Ser receptiu a les consideracions d'un mestre no té cap component nociu. Un mestre comença a ser-ho des que una altra persona se sent intrigada i accepta els seus coneixements, i els exposa a valoració i crítica profunda. Tindre mestre o mestra no indica en absolut inferioritat per part de l'aprenent, no implica debilitat. Tot el contrari, significa voluntat de trobar el camí, de crear-lo.
Sempre que el mestre intente ensenyar-te a crear la teua pròpia via, sent aquesta, alhora, totalment diferent a la d'ell, serà un bon mestre.
El mestre o la mestra aprecia com un tresor la voluntat real, la independència, l'autonomia i la llibertat d'aquella persona a la que ajuda a trobar-se. El principal objectiu del mestre és que l'aprenent esdevinga mestre. Açò significaria que l'aprenent ha passat de comprendre a sentir, a experimentar. I aquesta nova condició el transforma en una persona perfectament capaç de crear univers, i explicar els secrets i misteris d'aquests processos.

No obstant, es freqüent que tu, habituat a confondre els condicionaments socioculturals amb la panacea de la inofensivitat i la felicitat, interpretes en el mestre un component perillós. Segurament cregues que aquest no busca una altra cosa que menjar-te el cap amb històries i contes pseudoalliberadors, i que en definitiva no vol més que fer de tu una còpia d'ell. Jo et dic que t'equivoques a tots els nivells, però de tu depèn, com no pot ser d'altra manera, esbrinar-ho.
En açò no hi ha persones que et donen solucions ni et planifiquen la vida, com tens per costum. En açò, tu eres el creador de la Teua pròpia existència, i pots començar a crear des de ja.

dilluns, 23 d’abril del 2012

Classes de ball còsmic

Has de saber que, tot i que vivim interaccionant entre nosaltres, tu i jo, i qualsevol altre ens de l'existència, és un univers en sí mateix. Som universos en contínua expansió, infinits en possibilitats i en realitats, que naveguem pel buit, viatgem, col·lisionem, ens freguem, ens abracem, i en ocasions, ens destruïm.

Això que coneguem amb el nom de "lleis de la naturalesa" té un amo diferent a qui obeir en cada univers. Les teues lleis físiques, la teua gravitació, els teus elements, la teua química... formen éssers extravagants, curiosos, estranys... altres bonics, excitants, amables... Però cap d'eixos éssers, cap d'eixes màscares que em mostra el teu univers és odiós. Simplement és el teu univers, jo tinc el meu, i des d'ell observe el teu..

El planeta Tu i el planeta Jo, amb tota la seua complexitat, de tant en tant acostumen a gaudir l'un de l'altre. El planeta Jo, és a dir, l'univers Jo, eixa totalitat amb consciència pròpia, s'endinsa com un explorador a descobrir les cavernes, selves, deserts, muntanyes, mars i rius del teu món. Que no em veja jo disgustat o trist per trobar en tu rius de metà, deserts estèrils, o selves massa denses. Si així existeixen, així és com han trobat l'equilibri per a que el planeta Tu tinga la seua pròpia consciència.

La naturalesa sempre acaba equilibrant-se, per molt intenses que siguen les forces alienes que la maltracten i sacsegen. Però eixe reequilibri o equilibri continu, precisa de temps. És necessari el transcurs del temps per a restablir l'ordre i el caos natural que mantenen viu un univers, és a dir, existint, éssent. Encara que, en ocasions, el maltractament i l'agitació és tan profunda, que hi ha universos que abans perden la consciència pròpia que s'equilibren.

Escollim molt bé la intensitat dels nostres actes, perquè potser, intentant donar una espenta (tal volta degut a la desesperació o la pressa), estiguem arrasant amb universos que mai no es tornaran a repetir.

dilluns, 26 de març del 2012

Aaah... t'estava esperant

Saps eixe sentiment de satisfacció que et recorre per dins i et fa tremolar sencer? Eixa satisfacció i eixe orgull, que només provoquen un xicotet gest facial. Un lleuger somriure, com de victòria, que penses que a penes serà perceptible des de fora. És la mateixa sensació que quan veus vindre al teu adversari en un joc de cartes i saps que no té res a fer. És com si l'adversari jugara amb les cartes destapades.

La inseguretat, eixa por per un futur incert, s'ha dissolt mentre intentava abordar el meu esperit. Quina imatge més patètica! Imagineu el meu esperit assegut a una butaca de despatx, girada de cul, a l'estil de El Padrí. En això entra la por a l'habitació, armada fins les dents, i quina és la seua sorpresa quan la butaca es gira de cara a ella i allà es troba el meu esperit, que li amolla amb una calma postorgàsmica i alegre: t'estava esperant.

La por, que abans era silenciosa i hàbil com un felí, ara és maldestra i sorollosa. He experimentat què significa això de potenciar les meues capacitats. Ara he viscut en primera persona tot allò que es trobava atrapat en l'esfera de les reflexions teòriques. I puc cridar als quatre vents que era cert. La invencibilitat amics, la invencibilitat a l'abast de tothom.

No seguiu una altra cosa que no siga el vostre camí. La resta, el paisatge, la pols i les pedres, els companys i companyes, els descansos... apareixeran i desapareixeran sols. Tots aquests elements esdevindran quan i durant hagen d'esdevindre. Serà així, perquè així haurà de ser. Desprèn-te de qualsevol tipus de fixació, perquè no s'ajusta en absolut al funcionament de les coses. La maquinària còsmica no practica l'aferrament, ni la llàstima, ni la por, ni l'obsessió, ni la incertesa. La maquinària còsmica és fluïdesa pura, vacuïtat, bellesa... però sobretot és una cosa: present. La ment que es mantinga en el present, estarà en l'eternitat, perquè només el present és etern.

La voluntat, lliure d'obstacles ni excuses, amb amor, amb alegria, i amb determinació.

dissabte, 24 de març del 2012

Diàleg impossible

Els pensaments, les idees, les filosofies... la vida, ens porta per camins que potser mai sospitaríem. O millor dit, els camins que creem, i que escollim caminar, desemboquen en moltes ocasions en reflexions i conclusions (temporals) sobre l'existència, o la realitat, que mai hauríem sospitat.

Si ens parem a pensar un poc sobre açò, podrem comprovar que, quan intentem esbrinar què ha produït la nostra manera de pensar, ens sentim aclaparats. És a dir, com hem acabat pensant així. Són tantes coses! Tantes experiències, tants xicotets pensaments encadenats, tanta relació causa-efecte...

Aplega un moment, del qual som conscients sempre quan l'hem sobrepassat, en que estem tan endinsats i hem avançat tant en el nostre pensament, que explicar-lo a una altra persona notablement distinta, es torna una tasca inútil. No és que siguem més llests, o intel·ligents, o intel·lectualment més avançats que la resta, ni molt menys (en qualsevol cas és una qüestió que no m'interessa), sinó que ens hem tornat tan experts en la nostra realitat, que qualsevol intent de convidar a una altra persona resulta, en ocasions, fins absurd. És com si miràrem de convidar a un amic a casa, i per alguna raó no poguera passar de la porta, tot i estar oberta.

En algunes converses he observat que al explicar-me, l'altra persona ha assentit contínuament, i ha assegurat entendre el que deia. Però en nombrosos casos (molts) ha sigut evident que no m'estaven comprenent. Tot i dir que sí mil i una voltes, jo sabia perfectament que no assimilaven la profunditat real del que deia, les implicacions, totes les conseqüències. Són coses que es noten de seguida, de la mateixa manera que quan, al contrari, perceps que t'estan entenent.

D'ací naixen els bojos, els estrambòtics, els bohemis, etc. Però ocorre una cosa curiosa, aquestes qualificacions són tradicionalment obra d'aquells que no entenen. És a dir, en la direcció "Boig⇒Normal", no sol existir aquesta concepció de boig. Açò, pense, es déu a que el presumpte boig ja ha passat per la normalitat abans de esdevindre boig. O siga, ja té la lliçó apresa, i compren la normalitat del Normal. En canvi, la bogeria del Boig, resulta exòtica i desconeguda per al Normal. De fet, per això el Boig és boig, i el Normal és normal.
Però la categorització de "boig" només serveix al Normal per a designar a la persona que s'allunya de la seua comprensió.
Però, com és possible que el Boig no aconseguisca explicar al Normal la seua realitat, si el Boig ja ha experimentat la normalitat? Hauria de saber quines paraules emprar, no? Doncs sembla que no exactament. Per la meua experiència, puc assegurar que a mesura que m'he endinsat en la comprensió de la meua realitat, les paraules van escassejant, i la concepció de la realitat pròpia s'explica a través de sensacions i emocions que només poden ser enteses si són experimentades.

Existeix, per tant, una inintel·ligibilitat. Una impossibilitat de comprensió, que es dóna en un grau suficientment elevat com per no poder mantenir una conversa íntegra i coherent a la profunditat necessària.
I tal volta siga així com ha de ser. Tal volta, eixe nivell de intel·ligibilitat estiga reservat a una esfera de la vida més íntima, compartida amb éssers especials, en la que un sol gest en la cara expresse més que una hora de discurs.

diumenge, 12 de febrer del 2012

Dissipant la boira

Les reflexions psicològiques i filosòfiques, la meditació, així com altres mètodes que podem emprar per tal de ficar pau entre la nostra ànima i les emocions que la pertorben, solen tindre un efecte alliberador. Tot i això, no és estrany que sense sospitar-ho, ens vegem abordats per un maremàgnum de sensacions que poden anar de les lleugerament incòmodes, a les més desesperants.

Sovint, quan ens venim a donar compte de la situació, ja no podem aplicar tècniques preventives, sinó correctives. I ens disgustem per això. Quant haguérem desitjat poder preveure la forma que prenia aquella tessitura, i així poder donar un precís colp de timó a temps! Quant de sofriment ens haguérem estalviat!
Les pròpies emocions que ens causen malestar actuen de boirina davant l'ull de la consciència. Com no ens hem adonat que ens aproximàvem a un banc de boira? Cal considerar que de vegades, l'horitzó i la boira es confonen, i pensant que anem a bon port, ens dirigim a tota velocitat a un lloc desconegut.

Heus ací el problema: la desconeixença, és a dir, la ignorància. Temem allò que no coneixem, pel simple motiu que no podem aplicar cures a mals desconeguts. No sabem com actuar davant una situació que mai hem experimentat abans. Així funciona la nostra ment, precisa de l'experiència per poder aprendre. Així i tot, encara cap la possibilitat d'entrar en el costum de confiar en factors presumptament espontanis, com ara que ocórrega alguna cosa que suavitze l'estat de les coses, o simplement deixar que el pas del temps relaxe les tensions. Açò, clarament, implica un desinterès, un abandó. Per alguna qüestió ens abandonem a la sort de circumstàncies externes incertes i desconegudes. No és un bon consell deixar-se a la voluntat dels capricis del món. Cal prendre les regnes.

Podríem estar bastant encertats si diguérem que és millor deixar que la boira es dissipe abans d'efectuar ningun tipus de valoració. Cal, per tant, prendre perspectiva. No som màquines que al prémer-nos un polsador buidem de boira la nostra ment. Necessitem temps per invertir-lo en calmar l'esperit, perquè si ens proposem trobar mil i una raons per continuar enfadats, les trobarem, inclòs podrem augmentar l'enuig amb poc que ens ho proposem. Prenem-nos el temps necessari, no hi ha cap presa.
Cal refusar tot sentiment de culpa o avergonyiment. No aconseguirem res fustigant-nos. Cal, simplement, entendre que som responsables dels nostres actes, assimilar-ho, i continuar caminant.

Potser es done una reacció més negativa encara davant uns esdeveniments emocionals ja de per sí nocius, i és que el nostre ego intente salvar-se lluitant a capa i espasa, a qualsevol preu i destruint tot el que trobe al seu pas. Quan açò ocorre, la situació empitjora, la bola es fa més i més gran, i buscar la manera de lligar cada partícula de la situació general per tal de trobar-li sentit, es fa més i més difícil, fins tenir la sensació que s'està en una conjuntura tan punyent com absurda. En aquesta fase, tota resposta que busquem estarà contaminada per una voluntat amagada de l'ego de justificar cada instant que passem sentint ràbia, odi, rancor, enveja, etc. L'ego s'encarrega de buscar justificacions a l'estat de sofriment que patim. S'encarrega de perseguir una vegada darrere d'una altra l'objecte del conflicte, sempre intentant salvaguardar-se a ell mateix. Lliurant-nos miraculosament de tota responsabilitat sobre els nostres actes, perquè "són ells els culpables".

Cal, com hem dit, calmar la ment, i agafar perspectiva. Per a açò necessitem oblidar-nos de l'objecte de conflicte. Es tracta de corregir els nostres hàbits emocionals, i si hem causat dany a algun altre ésser, intentar esmenar-lo. És crucial no veure el nostre error com una taca en el nostre camí. El que hem de fer és concebre cada instant com una oportunitat nova de redirigir els nostres passos. No hi ha taques, sinó opcions de millora. Cada experiència ens aporta inevitablement una lliçó adherida, ens dóna coneixements. Recordem que així funciona la nostra ment per aprendre.

Des de la calma i la reflexió distanciada d'emocions pertorbadores, podem pensar en quins han sigut els desencadenants de la malaurada disposició dels fets. Molt sovint, un sol fet primigeni és capaç de desencadenar subfets insospitats, i aportar a una situació aparentment controlable, un aspecte tempestuós, dens i insuperable.
Com dèiem, l'ego és capaç de capgirar cada etapa del conflicte per tal que parega que tot ha estat una conspiració, un atac per totes bandes. Sempre victimista, l'ego tira la pedra i amaga el braç.

Una vegada entès el problema, bé podem sentir-nos satisfets d'haver tingut el valor necessari per enfrontar-nos a nosaltres mateixos, a les nostres pròpies pors, inseguretats, covardies, excuses... Haurem avançat l'inimaginable en el nostre camí. Ara, conservant la tranquil·litat que aporta el coneixement del que ha passat, és a dir, la inexistència d'ignorància, podem fer el següent esforç: intentar esmenar el dany causat. Açò s'aconsegueix proveint el nostre cor d'una transparència absoluta i nítida, transmetent la comprensió de l'ocorregut i el desig sincer de no voler causar més danys.

Per al final, l'últim esforç: tenir present en cada moment les lliçons i reflexions derivades de les nostres experiències. En tranquil·litat observar des de la distància, amb perspectiva, el que ocorre al nostre voltant, i les nostres vivències, sense involucrar-nos-hi cada vegada que reflexionem. Observant el corrent del riu des de la vora, sense ficar-nos dins enterbolint l'aigua. Mirant sempre el moment present, deixant de torturar-nos amb el passat o de sentir ansietat per un futur. Cada moment que experimentem ja no tornarà mai, així que més val aprofitar-lo i viure'l intensament.
Comprendre d'aquesta manera l'essència de les coses i d'u mateix, per tal que poc a poc puguem previndre en lloc de corregir.

Tema relacionat: La capacitat destructora de les emocions negatives.

dimecres, 18 de gener del 2012

Zona de càrrega i descàrrega

Estic dins del cotxe, aparcat junt a la vorera, mentre espere unes persones. Davant de mi hi ha un altre cotxe estacionat, amb un adhesiu d'una bandera espanyola amb un emblema militar. Em passa pel cap la idea que algú se senta irritat amb aquella imatge, i decidisca causar-li algun dany al cotxe.
Però em pose empàtic amb la màquina (cosa curiosa), i pense: quina culpa té el cotxe? Ell diria "jo sóc un simple cotxe, l'adhesiu me l'han ficat després. Res tinc a veure amb ell".
Per al cotxe -cavil·le- l'adhesiu és com una càrrega aliena al seu ésser.

Acte seguit pense: l'adhesiu no és el cotxe. Per què identifiquem llavors, a les persones amb els pensaments i emocions que exterioritzen? Tal volta algunes d'aquestes coses que creuen la ment de les persones, siguen una espècie de càrrega, siguen involuntàries, induïdes, o qui sap. Tal volta hi ha un estat essencial de l'ésser, diferent, dins de cadascú de nosaltres. Com una espècie de consciència pura, genuïna.

Seguint amb aquesta hipòtesi, no seria injust confondre les emocions, les paraules, els fets... de les persones que les executen, amb aquest ésser essencial?
Fins on som nosaltres, i fins on no? Què ens compon i durant quant de temps?
Si em tallen un braç, fins quan continua sent meu eixe braç? Fins quan eixe braç sóc jo?

dimarts, 10 de gener del 2012

Esclaus de nosaltres mateixos

Les cadenes que impedeixen assolir la felicitat i la llibertat (conceptes que sovint se'm fusionen), són d'un metall antic forjat a dins nostre. Són les primeres, si és que existeixen altres.

S'han creat com per art de màgia, sense que ens adonem. És per aquesta raó que és tan difícil desprendre'ns-hi. Hem d'explorar i conèixer tots els racons de la nostra ment per tal d'esbrinar on estan enganxades.

Una vegada localitzat el punt d'ancoratge, sols haurem de buscar, d'entre el manoll de claus que ens pertany i que sempre hem portat a sobre, la clau que obre cada pany.

dilluns, 26 de desembre del 2011

La capacitat destructora de les emocions negatives

Les emocions negatives actuen d'una manera particular i fins curiosa. Quan et veus arrossegat per alguna d'elles, com a conseqüència d'una reacció a un determinat instant de malestar, és qüestió de poc temps evidenciar els resultats de l'espiral negativa que s'hi produeix, tant en u mateix, com en aquells que t'envolten.
Les conseqüències d'eixes emocions causen alhora més malestar, i sovint es confonen aquestes amb l'origen autèntic del sofriment. I perdem temps buscant culpables a tot arreu, buscant enemics a qui batallar en totes direccions. La ment es torna tempesta.

Per a provocar una allau, tan sols cal somoure la neu del cim d'una muntanya nevada, però per a aturar-la, de res val ficar murs a mitjan vessant; la neu acabarà trobant com sortejar els murs o tombar-los directament. El que cal simplement, és deixar de somoure la neu, i l'allau cessarà en poc temps.

Els murs són el símbol de la presència de les emocions negatives, el combat contra elles. Cal no atorgar-li a aquestes emocions el do de l'eternitat. Cal deixar-les passar, perquè a més neu, més es complica divisar l'origen de l'allau.

dimarts, 15 de novembre del 2011

La desgràcia de posseir

Hi ha una gran veritat: La propietat és desgràcia. L'acte de posseir és una il·lusió. No hi ha res que ens confirme que efectivament, som propietaris d'alguna cosa. Podem haver transformat alguns materials en algun tipus d'objecte, però des de la perspectiva d'eixos materials, la propietat no té sentit, perquè continuen sent ells mateixos, amb les seues característiques, amb la seua naturalesa. Podem intercanviar uns objectes per altres d'altra gent amb la mateixa patologia de la propietat, però els objectes seguiran sense pertànyer a ningú. La matèria pertany a ella mateixa, i no pot ser d'una altra manera.

Hem d'entendre que l'únic que podem fer amb el que ens envolta és fer-ne ús, però mai apropiar-nos-ho. Aquesta manera de concebre, ens alliberarà de la por a perdre una cosa que mai ha estat en el nostre poder.
La idea de propietat és un procés mental corrupte. Qui creu posseir alguna cosa, està disposat a posseir una cosa més. És una cadena de successions que no deixa mai de créixer. Sempre hi haurà alguna cosa que no tenim, i que creurem que hem de tenir a les nostres mans per tal que siga nostre.

Meu, teu, nostre... no és més que el dret d'ús de la natura, no pas el dret de posseir. La natura: les persones, els arbres, l'aigua, les coses, no es poden posseir. Solament podem interactuar amb elles. I experimentar eixa interacció, no depèn només de nosaltres. Pensa que en qualsevol moment pots deixar d'interaccionar amb determinats elements del teu entorn. I si la teua concepció és que posseeixes tot allò amb que interacciones, has de saber que pots deixar de tenir tot allò que creus tenir, per tant, accepta la seua pèrdua, assimila-la com un fet natural. Abandona la por que la possessió t'ha injectat al cos. Estigues disposat a quedar-te nuu, a que en el proper instant tot desaparega de davant teu.

Voler, voler, voler, més, més i més. Tot per a ser feliços. El mecanisme mental que desencadena eixe procés, és el mateix que s'encarrega de fer-te sentir ansietat quan alguna cosa d'eixe "tot" et falta. El mer fet de desitjar una cosa i una altra, i una altra, t'encadena al sentiment de desgràcia que implica no aconseguir eixes coses.

Germans, no puc fer altra cosa que rebutjar la possessió. Els conceptes riquesa i pobresa manquen del contingut necessari per entrar al meu vocabulari. Totes dos impliquen algun tipus de propietat. Si no hi ha possessió: res és teu. I si res és teu: res no podrà desesperar-te.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

La millor recompensa

Una colla de buscadors de tresors anava rere la pista d'un gran cofre ple de joies, or i monedes. La pista els va conduir a una taverna. Aquesta estava plena de gent de tot tipus, però entre eixes persones s'amagava una que tenia informació interessant sobre la localització del tresor. Al entrar a la taverna, un dels buscadors de tresors, disparà dos trets a l'aire amb la seua pistola de mànec nacrat i canó de plata, i cridà Tenim notícia que ací, entre algú de vosaltres, s'amaga el mapa del tresor de l'Ull de Maragda!. Tots els que estaven allà presents, atemorits pels trets, quedaren callats i immòbils. Aquell que ens done el que busquem, serà recompensat amb un milió de diners -continuà el pistoler. Ningú obria la boca. El busca-tresors, resguardat pels seus companys, que feien guàrdia a l'entrada de la taverna, es passejà lentament per davant de cadascun dels concurrents. Els mirava de dalt a baix, fregant-los la panxa suaument amb el canó de la pistola. Ningú no sap res del que dic? -cridà de nou el pistoler. Al cap d'uns minuts d'intimidació, es va dirigir als seus companys: Anem-nos-en! Ací ningú té el que busquem!. I remugant, eixiren un a un d'aquell lloc, i no se'ls tornà a veure mai més.

Quan passà una estona, els ànims s'havien calmat un poc a la taverna. Tots parlaven sobre aquells que els havien assetjat. Un dels homes que seia en la taula del cantó, va fer un gest a una atractiva xica i el seu amant, dos pobres que havien entrat abans a demanar almoina, i que havien presenciat l'altercat. Els dos amants s'aproparen a aquell home, i aquest, discretament els va donar un tros de tela que tenia dibuixat una espècie de mapa. No digueu res a ningú, continueu demanant almoina una estona més, i se n'aneu -digué el misteriós home. Però és el mapa que buscaven eixos! -mig-cridà el jove. Per què l'has ocultat? T'hagueren donat la recompensa! -digué la xica. Recompensa? Han entrat disparant i intimidant, hagueren pogut ferir o inclús matar algú. Eixos no tenien recompensa alguna que oferir -aclarí l'home. El mapa sol no és suficient per fer-se amb el tresor, vos cal molta més informació, així que sigueu pacients i espereu a trobar la persona adequada a qui entregar el mapa a canvi d'una recompensa justa. Els joves, agafaren el mapa, i li agraïren a aquell enigmàtic personatge el que havia fet per ells.

I conte contat, ja s'ha acabat.

dissabte, 13 d’agost del 2011

Nosaltres som l'univers

Tribus, clans i agrupacions humanes de tot el planeta. Totes reunides en un sol lloc, com si es tractara de l'últim reducte de l'espècie. Vestimentes creatives. L'art inundava cada pam d'aquell indret. Impossible no sentir-se part del tot. Una gran foguera feia el paper de far.

Jo, gitat a vora foc, en terra, mentre desenes d'indígenes m'envoltaven i realitzaven danses d'allò més variades, contemplava el cel, imponent, superior, majestuós. El firmament observava aquella gran festa. Estreles gaudint de l'espectacle que una espècie d'un tipus de vida basada en el carboni estava protagonitzant. M'imaginava la perspectiva d'aquells astres, impressionant.

Érem Zion de Matrix. Jo, totalment immers en les profunditats de la meua ment, estava connectat amb el cosmos. Res ni ningú podria mai experimentar aquella sensació. Mai sabran el que es perden. Sentir-se el propi univers. Jo era l'univers, jo era la gent que m'envoltava, la música, la dansa. Nosaltres érem l'univers.

El foc, una reacció violenta, ens acollia envoltant-nos amb els seus calorosos braços. El poder de la natura ens servia, ens ajudava a estar còmodes. La vista, el tacte, els sentits... no existien, només ment. Jo era consciència pura, única, total i absoluta. Vaig aconseguir aïllar-me tant del món exterior que fins no escoltava la música, no m'adonava dels dansaires que m'envoltaven, ni tan sols notava la calentor del foc, ni el tacte del terra.

Un nuc a la gola i l'erupció quasi immediata d'unes poques llàgrimes pels ulls. Eren la mostra evident del que sentia. Alegria i felicitat infinita, pau total, calma profunda. El plor és l'exteriorització definitiva de les emocions més intenses.

Qualsevol pot aplegar a aquest grau de consciència, però no tots estan disposats a enderrocar les barreres que s'hi interposen. Destruïu les presons mentals. Arranqueu els barrots que limiten la vostra consciència. Deixeu lliure l'ànima. No cal res més, absolutament res.

dilluns, 25 de juliol del 2011

De la comprensió

El savi no és savi pel simple pas del temps. Però és necessari el pas d'aquest per a ser savi. S'és savi per la successió d'experiències, i de lliçons apreses.
Pretendre ser savi és el primer símptoma de que encara és massa prompte per ser-ho. És una prova de que encara estàs aprenent. La impaciència és un joguet inútil, una distracció.

El savi ha de saber vèncer els dimonis que se li presenten. L'obsessió és un dels dimonis més forts. Un de tants en la vida. L'obsessió, la possessivitat d'un desig. Aferrar-se a una pretensió, a una voluntat, fins convertir-se la pròpia pretensió en objectiu. Quina bogeria! Quina esclavitud tan gran és la dependència. Quines cadenes tan grosses forja allò pel que et desvius.

L'obsessió es gesta amb l'esperança en que l'objecte de desig, acabe actuant segons el reflex dels teus interessos, dels propis interessos. Obviant per complet la naturalesa pròpia de l'objecte. Ignorant-lo totalment. És paradoxal que l'obsessió signifique, en certa manera, restar-li valor a la cosa en sí. Un valor que crèiem haver-li atorgat al interessar-nos-hi. L'obsessió significa menyspreu cap a l'objecte. Significa situar-nos en el centre de l'existència, ficant la resta de coses en un segon pla.

Jo dic: comprensió per a curar l'obsessió. Enteniment de l'objecte. Empatia. Només quan hi ha estima real, desapareix l'obsessió. Desapareix perquè l'estima implica enteniment i gaubança.

Qui diria que vèncer un mal podria consistir en  sentir-nos bé amb la resta de l'existència.

dissabte, 25 de juny del 2011

Eres allò que creus que eres

Crea't la teua realitat, creu-te-la i viu-la intensament. Inventa els mètodes i mecanismes que vulgues. Sigues creatiu, prova, equivocat, alegra't, repeteix, experimenta. Estima't per açò.

A la ment no existeixen límits, només hi ha aquells que creus que hi ha. Destrueix-los, només has de ser conscient que vols fer-ho.

Sigues el protagonista principal de la teua vida, amb poders il·limitats. Capaç de tot, sense por de res.

Il·lumina't!

dijous, 28 d’abril del 2011

El descans de la ment

Les emocions són un univers, són un misteri de dimensions titàniques. Sempre troben el moment i la manera per a resultar incomprensibles. Contradictòries. Quan més còrrec per esbrinar el significat dels sentiments, més ràpids fugen aquests del meu enteniment. Sembla que el seu missatge siga: "deixa de perseguir-nos, simplement experimenta'ns". Sempre acabe abandonant la persecució amb una sensació de desorientació.
I atrapat en una condemna perpètua d'anticoneixement de mi mateix, de la complexitat del Jo, em veig obligat freqüentment a caminar per la vida sense pensar en demà.

Imagineu què passaria si demà morireu, i la mort, l'acte de la mort, consistira en dedicar una hora a la reflexió sobre la vida passada, abans de sucumbir en un son etern d'inconsciència. Estaríeu satisfets?

dijous, 21 d’abril del 2011

Caminant a vora mar

El camí és el que és. Et deixes induir o sigues l'amo i senyor, el camí que camines et pertany, és teu, i no es pot traspassar ni cedir. Cada pas que dones t'enriqueixes, cada experiència és una lliçó. Deixa't anar. Solta't. Sigues titella d'allò que creus que has de fer, i fes-ho. Mai et penedisques. Si les coses resulten bones, gaudeix-les. Si resulten dolentes, aprèn. Així és la vida, eixa és la teua, cada pas, amb satisfacció per haver fet allò que has cregut convenient. Allò que la conjunció del teu ésser, la teua essència, ha cregut que era el millor.

Si creus que t'estàs desviant de la teua senda, no mires enrere, doncs per molt que intentes refer els passos, mai seran igual que els primers. És a dir, el que estaràs fent en realitat, serà continuar creant el teu camí.
I per descomptat, no intentes mirar endavant més enllà dels teus peus, doncs està buit, no hi ha res, no hi ha senda marcada. Només imaginació, especulació de com creus que podrà ser el proper pas, però per descomptat que no serà real.

El camí de la vida ha de ser com un passeig a vora mar. En qüestió de segons, els passos donats han sigut esborrats per les ones, i davant de tu està la infinitat de possibles vies. No hi ha passos que perduren, sinó records de passos, que pel temps poden ser manipulats per la pròpia ment.

Saps que camines amb la millor de les intencions, sense més pretensions que gaudir del passeig. Saps que segueixes emocions pures, d'amor, afectives. No hi haurà ésser en tot l'univers que gose qüestionar-te. Cal caminar, amb tranquil·litat i confiança. I ja es veurà, si el futur aplega, quina direcció prens donades les circumstàncies. Mentrestant, viu cada pas, cada petjada, cada camallada.

dimecres, 13 d’abril del 2011

El millor camí és el que es camina amb satisfacció

-Quin sentit té tot açò? Què fas autotorturant-te? No ho veus? Eres tu el que es tortura. Mira al teu voltant. A cas veus algú increpant-te, colpejant-te, humiliant-te? Ho fas tu sol. Perquè fas això? Perquè persegueixes el dolor?

-No pot ser que el meu estat d'ànim depenga d'una persona. No pot ser que una persona siga tan decisiva en la meua vida. De ser així, en què quede jo? Què sóc? No tinc vida? Clar que la tinc, però estava oculta, eclipsada, però clar que tinc vida. Només que estava esperant a ser mostrada, a aflorar en tota la seua essència. Desperta! Viu! No sóc a cas un ésser únic i irrepetible? Per suposat! Mai ha existit cap com jo, ni mai n'existirà un.

-Perquè t'encabotes aleshores en anul·lar la bellesa que radica en la teua originalitat? Creus que són altres persones les que te l'anul·len? No, no... Saps que no. Saps que l'única persona capaç d'anul·lar-te eres tu, i de tu depèn deixar de fer-ho.
Hem caminat pel camí de la discordança, de l'afrontament directe amb el dubte, pel camí dels reptes. Eres així. Eres tenaç, és la teua naturalesa. I no has sigut conscient del moment en que començares a caminar pel teu camí. No podies ser-ho, no és possible ser conscient de tal procés. No tenim una alarma que ens adverteix quan abandonem el camí de la uniformitat. Ocorre que quan ens hem volgut adonar, quan ens hem girat per veure el camí avançat, ens hem vist pràcticament sols, aïllats. Preguntant-nos, estranyats i amb certa preocupació què ha passat. Te n'adones? Una vegada més insistim en reptar a la vida amb preguntes. Som així, curiosos, amb ganes de conèixer. Hem esdevingut testimonis vivents i directes dels aspectes més fonamentals i instintius de l'espècie humana.

Des de la nostra posició podem veure tots aquells que han seguit aquell camí que ja estava dibuixat. Un camí massificat de persones que deambulen amb una essència que no és per a res la nostra. Tindran essència? -et preguntes. A cas importa?

No són poques les vegades que t'ha passat pel cap haver escollit el camí dibuixat. Estàs convençut que haguera sigut un camí més fàcil. Però no t'oblides que no tenim capacitat d'escollir el camí, simplement perquè, quan hem sigut conscients que el nostre camí era diferent, ja havíem avançat massa com per tornar enrere. Ens havíem endinsat massa en el cau del conill, com Alícia. I el que és més important: Saps massa bé que estàs orgullós d'haver caminat el teu camí, i per descomptat, de continuar caminant-lo, i que eixa experiència que es viu intensament dia rere dia, amb tot el que això comporta, no es pot canviar per res, absolutament per res. El seu valor és infinit. El que significa que la teua vida té un valor infinit. I has de ser conscient per a gaudir-la.

No et penedisques d'allò que era inevitable i del que, en realitat, admet-ho, estàs orgullós, satisfet.

divendres, 25 de març del 2011

El que haja de ser, serà

Lluny de creure que tenim un destí prescrit, m'he adonat que intentar incidir sobre el futur (eixe concepte que perseguim constantment), resulta ser una tasca frustrant, pel simple fet que està subjecte a infinitat de factors sobre els que no tenim el menor control.

Opine que hem de deixar d'esforçar-nos per mantenir certs aspectes de la vida, sobretot aquells vinculats a les relacions personals de qualsevol tipus (amoroses, amistoses, afectives, familiars...). Pense que és el desenvolupament natural dels individus, sent ells mateixos, amb la idiosincràsia de cadascú, el que acabarà per determinar els grups humans, del caire que siguen.

Mentre es dóna la creació espontània, natural, original, genuïna, d'aquests grups, simplement cal viure. Viure la vida pròpia, personal, amb tranquil·litat i en pau. Viure-la lluitant amb estima, per construir-te a tu mateix, formar-te en tots els sentits. Estimar-te, mai menysprear-te. Valorar-te, mai jutjar-te. Percebre't com a digne mereixedor d'una vida íntegra, plena i satisfactòria.

I el que haja de ser, serà. Amb qui siga. I serà de manera voluntària, lliure de qualsevol tipus de pressió, coacció o manipulació. I serà un amor, afecte, amistat... pur, sòlid, gran, enorme.

Ara, vivim. Cuidem-nos.

dilluns, 28 de febrer del 2011

Solta't!

Fent una anàlisi ràpida i sensata, ens adonem que allò que podem controlar a les nostres vides és realment poc, i de la resta, ja ni parlem. Aleshores de què serveix la voluntat de controlar allò que traspassa la línia de l'individu? Què ens motiva? Amb quina finalitat? Per a controlar cal planificar, anticipar fets que no han passat, imaginar coses que potser mai succeïsquen. Però no només això, sinó que cal la imposició d'una força per tal d'acoblar l'entorn als canvis que volem que tinguen lloc. Hem de tenir clar quines situacions tenim possibilitat de controlar i, en cas afirmatiu, per quina raó volem controlar-les.

Personalment he aplegat a la conclusió que els canvis només són controlables -de ser-ho- a nivell personal. És a dir, només puc plantejar-me controlar la meua persona. I amb controlar vull dir entendre la meua singularitat i actuar segons decisions lliures d'interferències negatives. Sense autoritarismes, sense imposicions, sense pressions, coaccions ni manipulacions cap a ningú. Només jo. Com crec haver dit en altres escrits: "una revolució només pot començar i acabar en mi". Ara bé, les conseqüències dels canvis en la meua persona poden tenir resultats sorprenents en l'exterior.

Aleshores, té cap sentit intentar controlar l'entorn? Ens estaríem equivocant de camí? Si ens desagrada alguna cosa que travessa algun dels nostres sentits, ens hauríem de preguntar si està sota el nostre control, és a dir, si està en les nostres mans canviar això que ens provoca aqueixa mala sensació. Però sobretot, hauríem de preguntar-nos per la necessitat de canviar això.

Tal volta hauríem d'ignorar allò que no tinga una importància vital per a nosaltres. Hauríem de ser indiferents a allò que no siga crucial per a la nostra vida? Al que em referisc i, parafrasejant un famós personatge, és a "l'habilitat de passar d'allò que no tinga una vertadera importància". Deixar que l'existència del món vaja cap on haja d'anar. Si és a la merda, doncs a la merda. Deixar d'intentar controlar-ho tot.

Soltem-nos!

dilluns, 31 de gener del 2011

Les dimensions de l'inconscient

Solem situar la nostra realitat en tres dimensions espacials més una temporal. Però és possible que, situar els successos que se'ns van quedant a la memòria siga més complexe del que creiem. És possible que calguen més variables per a situar un succés, un canvi (tal i com dèiem al text sobre el Temps). Potser percebem successos de manera inconscient, i els interioritzem i assimilem sense adonar-nos-en. Tal volta es tracte de successos que no percebem a través de cap dels sentits externs, i ni tan sols dels interns de manera conscient.

A través dels sentits externs percebem la nostra realitat immediata però, i si existeixen més dimensions de les que percebem de manera conscient? Imaginem que hi ha més dimensions, que no són espacials, ni tan sols temporals (en cas d'existir el Temps), o que sí ho són, qui sap. Què són aleshores? Què es pot mesurar en elles? Oh... mesurar... sempre igual. Tal volta aqueixes dimensions formen part de l'existència d'igual manera que ho fan les dimensions que coneixem, però no resulten tan evidents per a nosaltres.

Potser experimentem aqueixes dimensions de manera inconscient. Podria ser que existisquen a nivell atòmic o subatòmic. El nostre cervell és l'encarregat d'interpretar l'entorn, i funciona per impulsos elèctrics. Tal volta els electrons puguen introduir-se en aqueixes altres dimensions, i ens facen percebre emocions de manera inconscient, a través de les dimensions "ocultes". Podríem parlar aleshores d'alguna cosa pareguda a la telepatia? No com ens ho mostra el cinema, sinó com a sensacions, com a impressions puntuals, encara que siguen efímeres.