Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dijous, 9 de febrer de 2012

Hi ha vida abans de la mort!

La vida és per a la gent viva: per als pirates, pallassos, cantadors, poetes, bufons, saltimbanquis, pintors, dansaires, músics, volantiners, escultors, escriptors, vagabunds... per als xiquets, com no. Només els vius poden assaborir l'amargor de l'existència i transformar-la en la més dolça de les mels.
Convertir la vida en un art, això és el que fa l'artista. Desxifrar els codis que l'envolten per fer aflorar tot el potencial creador de cada partícula, tot el potencial revelador de cada instant. Emocionar-se davant una flor, observant el cel o compartint una mirada. Convertir-se en creador. La llibertat, amics, és un tresor únicament a l'abast dels artistes.

Els morts són incapaços de crear, no saben, no tenen la menor idea del que parle. Una ment grisa vestida de colors no és més que trista propaganda. Una ment grisa no entén els colors. Són una màscara somrient damunt d'una cara ofegada per les llàgrimes. Una consciència adormida, apagada, és un zombi, una titella, una lamentable imitadora d'algunes campanades que s'escolten de lluny, però que es desentenen per complet. Els morts són éssers que aparenten tenir boca, orelles i ulls, però pateixen de mudesa, sordesa i ceguesa.

Això, amics, germans, és el que ens envolta. Bandades de morts programats. Autòmats que s'esforcen en divertir-se, però que no entenen la diversió. Éssers condemnats a un avorriment patològic. Ionquis de substàncies que són incapaços d'interpretar, perquè manquen d'esperit.
Podrien tindre davant dels seus nassos la porta a la vida, i no trobar el pom, perquè no saben que cal pom per travessar-la. A la butxaca tenen la clau, sempre l'han dut damunt, però no hi sospiten res.

Morts de l'univers, dinamiteu la vostra mentalitat quadrada, estàtica, correcta, acomplexada i ridículament covarda. Heu de provar la millor de les drogues, la més intensa de les experiències, el més penetrant dels orgasmes: la vida, la vida viscuda.

9 comentaris:

  1. Estic d'acord, però eixes paraules davant dels "morts" no se si tindràn algun efecete "positiu". El morts estan morts perque volen ser morts, o hi ha altres motius? Posar-se al lloc de l'altre de vegades canvia la perspectiva.

    ResponElimina
  2. Per descomptat. És simplement, un crit al vent. Els motius pels que els "morts" actuen com a "morts" no són de la meua incumbència.

    Segurament jo faré el paper de mort en alguna que altra obra teatral de la vida.

    ResponElimina
  3. Kosmos, acabo de leer estos últimos comentarios y tengo que decir que de nuevo quiero darte totalmente la razón, especialmente cuando dices:

    "Els motius pels que els "morts" actuen com a "morts" no són de la meua incumbència".

    ¡Jajajaja! ¡Así es! Además eres tú quien ha definido a "esos muertos", sin pretensión ninguna de "objetividad", ¿qué importa quién se sienta o no aludido?

    ¡Un abrazo, amigo mío!

    ResponElimina
  4. La veritat es que si, qui se senta al·ludit o no te igual...i qui parega que es açò o allò tb xD

    Ja te dic que m'agrada la idea que es trasmet de "viure", pero fer una divisió del personal i dir estos valen i estos no, i posar-se al costat dels bons(m'ha semblat), arriscat :)

    Segons la teua definició de gent morta, tu estas 100% viu el 100% del temps? Tens gent propera a tu, que la veus com a "morta"? Influeix en la teua vida? No se fins on arriva el teu "invididualisme" xD Ho dic per la incumbència.

    Dec ser dels morts (no sempre per sort!) i per això escric a la contra...me'n torne a la tribu a entendre els perques dels que m'envolten xD

    (editat per error ortografic, una paraula de més, que per cada paraula que pense els dits duen dos o tres xD)

    ResponElimina
  5. A veure, el que volia dir, era que no sóc ningú per a qüestionar les "conductes" (anem a dir-ho així) de la gent a la que li atorgue la condició de "morts" (en el sentit de fer-les canviar). Per altra banda, sí que em veig en el "deure" de reflexionar sobre eixes "conductes", i posteriorment assimilar-les o no.
    A això em referia jo amb el tema de si són o no són de la meua incumbència. La gent que ha esdevingut -segons el meu criteri, inclòs jo- "morta" (voluntàriament o no), doncs allà ella, perquè com dic després, jo mateix puc ser un "mort" des de la perspectiva dels altres (imaginant un "ells" i un "nosaltres" (o un "jo")).

    Com a dada personal, dir que en absolut em sent "viu" tot el temps. Aquest escrit tracta més bé d'un descobriment, d'una qualitat de l'existència que és possible, i per a mi digna.

    Per a rematar, aclarir que no rebutge ni menyspree l'apropament i l'enteniment envers les persones (si de cas tot el contrari), simplement deixe com a pretext que no veig bé una actitud de responsabilitat o de superioritat respecte a l'existència d'aquestes. Per tant, ja d'entrada, no em considere ningú per a immiscuir-me en els valors de la resta amb la intenció de canviar-los. Sí per a valorar-los i adoptar-los o no, però no per a incidir sobre ells ni les persones que els defensen.

    Més que una diferenciació entre els bons i els dolents, l'escrit aborda una diferenciació entre actituds o filosofies de vida, perfectament practicables (i aflorables) per qualsevol persona. No seria possible, ni desitjable -pense-, establir un tall entre persones aptes i no aptes. La meua pretensió era dibuixar una espècie d'esquema de les postures davant l'existència, que considere favorables per a una vida plena.

    Per descomptat, ni què dir que es tracta d'una visió personal, com no pot ser d'altra manera. I per a res excloent, per molt que el to del text ho puga aparentar.

    ResponElimina
  6. Si es que les aparences i les interpretacions...tela xD

    ResponElimina