Carta oberta a "Feministes Indignades"

Capçalera del bloc Feministes Indignades

Ahir va aplegar a mi, degut a les dates que són (14 de febrer: St. Valentí, per a la santa onomàstica cristiana), un escrit de temàtica interessant. El text té l'autoria en Feministes Indignades (endavant FI), una "Comissió feminista" fruit de l'acampada a la Plaça Catalunya, i vinculada al moviment 15M de Barcelona. L'origen poc importa, no pretenc atorgar cap autoritat al fet que tinguen l'origen en el moviment 15M, encara que tampoc és la meua intenció, ni molt menys, menysprear les arrels d'aquest col·lectiu.

L'escrit en qüestió és "L'amor romàntic mata!". He de dir que és el primer i únic escrit que he llegit de FI. El títol és el suficientment impactant com per a invertir almenys un poc de temps en comprovar de què tracta la cosa, tot i que u ja està acostumat a escrits de tot tipus, crítiques de tot, arguments i contraarguments per a tot i tots. En veritat, malament aniria la cosa si pensàrem que podem salvar quelcom de ser criticable. Però, per què pensar que el romanticisme pot ser nociu? La pregunta m'obligava a investigar en la concepció mateixa del terme "romàntic" o "romanticisme".

Abans de consultar cap diccionari, artefacte al que intente acudir el menor nombre de voltes possible per simple conservació d'autonomia filosòfica, vaig intentar esbossar una idea bàsica del que jo entenia per aquesta paraula.
No podia evitar associar el romanticisme amb la passió, amb el detall, però no el detall material, sinó l'atenció, la cura, l'entrega per pur amor, per pura estima i afecte, sense aferrament, sense patologies. Doncs amb aferrament es torna impossible l'existència d'amor. Convertir allò que s'estima en un tresor, en una causa més per comprendre que la felicitat, quanta més gent impregne, millor. Res de capricis, res de desitjos erràtics, res de submissió ni esclavitud... estan a les antípodes de l'amor. La meua idea de romanticisme té a veure amb la vida intensa. El romanticisme no és monopoli d'una relació entre dos persones, per tant és absurd abordar el tema suposant que així és. El romanticisme és un bé de tota la humanitat, un bé entre u i qualsevol component del cosmos (o el mateix cosmos). El romanticisme és fer de l'estima un art, l'art, sempre l'art. La creativitat al servei de l'amor a qualsevol ésser és romanticisme. Així l'entenc jo.

D'altra banda, el diccionari fa referència al "moviment artístic i espiritual que tingué lloc en els últims decenis del s.XVIII i durant el s.XIX caracteritzat per la reacció contra el rigor neoclàssic i per la defensa del sentiment sobre la raó i de la llibertat de l'individu enfront de la societat."
Des de la meua capacitat deductiva -que no sé si és molta, poca o ninguna- intuïsc que aquesta definició, així com les explicacions que he trobat en un parell d'enciclopèdies[1], associen el romanticisme amb l'exaltació dels sentiments més enllà del raonament. A tal cosa (amb la que a primer colp d'ull podríem estar més o menys d'acord), he de matisar que des del meu punt de vista, totes aquestes definicions oficials tenen una base comuna: les emocions negatives. Aquestes són els gels, l'enveja, l'odi, la possessió, l'aferrament, el rancor... totes elles protagonistes a totes llums del que entenen els oficialistes per romanticisme. Ni què dir que no puc estar més en desacord amb aquesta idea.

Partint d'ací podem abordar el tema del romanticisme amb una poca més de claredat. Així i tot, sospite que el romanticisme al que fan referència FI, és al de les relacions humanes, especialment aquelles que impliquen algun tipus de vincle sexual, sense entrar a concretar el grau de vinculació.
El romanticisme com a tal, pot estar, com hem vist, present en qualsevol aspecte de la vida, des de l'exaltació de la natura, a la nació, a la poesia, etc. Però pel que he llegit al text d'aquesta "Comissió feminista", reitere, sembla que ens estem referint a les relacions humanes sentimentals que inclouen algun tipus de nexe sexual.

No obstant, interessant seria intentar explicar en poques paraules, allò que he entès que FI associen al concepte de romanticisme. D'aquesta manera, els i les membres (i simpatitzants, etc.) podran advertir-me si no he comprès correctament el missatge del seu escrit. I així podré emprendre una correcció per la meua part.

Imatge extreta del bloc de "Feministes indignades"

FI defensen que el romanticisme és una construcció cultural, cosa amb la que estic d'acord, ja que tota conducta humana té per efecte un tipus de cultura determinat. Què és el romanticisme si no una conducta basada en una percepció-interpretació determinada de les coses?
Continuem...
FI identifiquen l'amor romàntic com un factor que contribueix a l'establiment d'una relació de poder de l'home envers la dona. Aquesta desigualtat -diuen- provoca que la dona quede marginada a un paper secundari i inferior, buit i dependent respecte de l'home.
Evidentment -he d'apuntar-, el fet d'atorgar una càrrega negativa al romanticisme, dóna com a resultat tota una sèrie de conseqüències fatídiques i realment indesitjables. Així que serà millor analitzar si veig ben fonamentades aquestes connotacions. Ja que si abordem les causes primigènies amb que s'assenta l'escrit, podrem estalviar-nos una crítica extensa i innecessària, i la qüestió quedarà resolta d'una manera més simple. Si podem incidir en les cartes de baix d'un castell de naips, perquè perdre el temps llevant les de dalt una a una?

D'acord, puc comprovar com FI assignen la possibilitat d'existència de l'amor romàntic a la clàssica parella heterosexual; i alhora assignen a açò, el fet d'"estar abocats a formar una família".
D'aquesta frase es desprèn la següent conclusió: Una parella heterosexual té trets negatius, tot i que se m'ocorre que bé podria tractar-se d'una relació voluntària pactada entre els dos components. La formació d'una família es transforma en un risc o perill a evitar. Hauré de conèixer les connotacions negatives que FI li atorguen a la família (és a dir, necessitaré saber què entenen per família).

FI fan referència al consumisme. Per descomptat, considere rebutjable qualsevol tipus de materialisme vinculat a l'amor. No obstant, no puc evitar pensar en la influència de la idea de "romanticisme" musical i cinematogràfic en els plantejaments feministes d'aquest col·lectiu. En definitiva són les mateixes empreses les que dirigeixen Hollywood que les que capitanegen les discogràfiques de l'avantguarda pop nord-americana. El pop de la resta de països no fa més que imitar l'elit ianqui.
A continuació nomenen "la felicitat dependent" com quelcom nociu. Cosa amb la que també estic d'acord. Així i tot, no parlaria de felicitat, sinó tot el contrari, d'aferrament, de desig patològic i d'unes quantes emocions perjudicials més com les que he nomenat línies enrere. Una vegada més, veig una relació entre la concepció Hollywoodenca de romanticisme, i l'objecte de crítica de FI. És a dir, pense que FI confon el vertader romanticisme amb la idea absurda de les pel·lícules i de les estreles de la música coneguda malauradament com romàntica.

Per un altre costat, deduïsc que l'aversió a la família rau en la concepció franquista i catòlica. Resultat de tot açò és un efecte rebot que considere absurd i que es nega en redó a afrontar el tema d'una manera honesta i rigorosa. En lloc de replantejar la concepció de família, es tria rebutjar la família; en lloc d'identificar a Hollywood com a element clau, es tria menysprear qualsevol cosa que faça olor a romanticisme, a heterosexualitat, o a parella; en lloc de simplement desestimar la idea de la mitja taronja, o la parella perfecta, s'opta per una via egocèntrica, incapaç de mantenir cap compromís afectiu amb les persones.

Per si açò no és suficient, associen el maltractament a la idea de romanticisme. Una idea que, al meu entendre, està esgaiada, manipulada o simplement mal entesa. La sensació que l'escrit m'ha deixat és la d'un grup de persones que en un temps van estar creient en una concepció determinada de les relacions humanes, i més tard descobriren que no eren així. Ara, abans de continuar observant com llancen flames contra qualsevol campanada, només desitjaria calma i perspectiva per tal de concebre la immensa possibilitat de relacions humanes possibles. I per descomptat, desfer-se d'eixe aire autoritari que vessa cada paràgraf. Per ser llibertari no s'ha de ser obligadament homosexual, queer, trans, o qualsevol altra manifestació sexual. Es pot ser monògam, heterosexual, concebre la família com a una estructura fonamental per als primers temps de vida d'un nadó, i ser íntegrament antiautoritari, i respectar tranquil·lament qualsevol estil de vida basat en el no-domini.
Els vertaders enemics són els nostres propis verins mentals, i eixos poden estar presents tant en una relació monògama com en una polígama, en una homosexual com en una heterosexual. O és que un gay està exempt de sentir odi, gels, rancor, possessivitat...? A cas una persona que gaudeix del sexe amb tot tipus de persones sense compromisos no està també, com qualsevol altra, sota el risc de sentir enveja o ràbia?
Tot depèn del substrat amb que fertilitzem les nostres relacions, siguen quines siguen. Si ens mantenim quimerosos, possessius o gelosos, no tindrem la menor possibilitat de gaudir d'una relació sana, siga del tipus que siga.
Tant s'hi val que es tracte d'homosexuals, de polígams, de bisexuals... tant s'hi val. El que importa és no pretendre que altres adopten un sistema de valors que no ha sigut creat per ells. Comprendre que cadascú té una manera d'entendre les relacions humanes i que poden ser experimentades sense submissió. A això se li diu antiautoritarisme.

Per a acabar, només apuntar que veig una llàstima la visió que s'està adoptant des dels entorns anomenats radicals. Pense que en aquest aspecte, són clars esclaus del progressisme i de la modernitat. Són víctimes de l'efecte rebot, probablement causat per ofuscar-se i centrar-se solament en allò que rebutgen, sense tenir en compte que alhora, el que fan és sentenciar en una mena de dictadura moral, i menysprear altres maneres d'entendre les coses que bé es mereixen tot el respecte, perquè no són nocives en absolut.

[1] Viquipèdia i Enciclopèdia.cat. El contingut d'aquesta darrera està integrat en l'article de la Viquipèdia.