Policies vs. més policies

Joves apallissats a València per defensar l'Escola de la que són víctimes. Policies de sí mateixos contra la "policia de sí i de tots".

Pedro García Olivo

(Extret del seu Twitter, i traduït)

Sembla que saps quin és el seu paper,
però saps quin és el teu, i per què?

Poc més a afegir a aquesta frase. Qui m'ho anava a dir... Reclusos que s'indignen perquè la presó es cau a trossos. Els professors, com alcaids, felicitant els alumnes per la seua labor. Aviat els professors sols seran necessaris per a conservar una referència, una justificació del domini exercit.

Esclaus lluitant per unes xurriaques de seda, empunyadura de marfil i bordons d'or. Al capdavall, els fets de València: manifestacions, càrregues policials, mítings a colp de megàfon... Són fruit d'una guerra entre egos. Tal volta fóra convenient en primer lloc, analitzar què està defensant l'ego, i què el motiva a fer-ho.

Bandades de persones que han assimilat el rol que han heretat (imposat), sense qüestionament algun, i amb total submissió. Policies miserables defensant l'Estat sí o sí, titelles mercenàries; i estudiants que defensen l'Escola sí o sí, titelles acomplexades. Discursos enrabiats que no fan més que intentar salvaguardar el propi ego, com qui intenta no ofegar-se movent els braços i les cames en totes direccions.

El Sistema en que vivim és el Sistema de la Síndrome d'Estocolm. Un sistema de dominació que crea dos bàndols, i l'obligació de pertànyer a un dels dos. El més sorprenent és que pocs es lliuren de trobar el seu lloc en un d'ells. És increïble com pot existir un amor tan gran a un ens tan obertament contrari a la llibertat, a la vida.

En una batalla entre A i B, sempre guanya el creador de l'abecedari. Ni tan sols A es pregunta com ha acabat sent A, ni B com ha acabat esdevenint en B.