QU4TRE

Quatre són els membres necessaris per a crear una societat màgica.

El 1r membre: Essència

Un membre sol manca de referència per comparar els seus pensaments. Li cal algú més per tal de concretar mètodes, compartir experiències, autoafirmar-se, i dubtar de sí mateix.

El 2n membre: Cohesió

Dos membres poden caure en la paràlisi d'una perfecció il·lusòria, alimentada per un bucle d'autosatisfacció recíproca. D'aquesta manera, el coneixement pot trobar límits fàcilment.
No obstant, el segon membre aporta sentiment d'unitat, de força.

El 3r membre: Potenciació

Amb tres membres, un d'ells sempre acostuma, segons les circumstàncies, a fer d'observador crític. Evita l'autosatisfacció i la paràlisi. El coneixement troba, en la crítica o desacord d'aquest membre, una via per on expandir-se. El tercer membre convida a impulsar el desenvolupament de noves perspectives.
Així i tot, corre el risc de ser marginat pels altres dos.

El 4t membre: Estabilització

Quatre membres són els necessaris per a experimentar una sensació de descontrol, de manca de consistència, de multitud. Permet l'efecte de rivalitat (dos contra dos). Alimenta la paranoia, la desconfiança. Aquest membre manté la suficient rellevància com per considerar-lo un risc per al propi grup.

El rol del quart membre és impedir la marginació del tercer (Potenciació) per part dels altres dos membres, i obligar a afrontar la sempre present probabilitat de desestructuració: superació de conflictes, reptes, problemes, adversitats.

Superant aquests conflictes, l'assimilació del quart membre implica l'estabilització del grup, el blindatge, dotar-lo de comprensió envers qualsevol fenomen (extern i intern).

Consideracions

Més de quatre membres provocarien la dissolució del potencial, impossibilitarien el paper fonamental del quart membre. Impedirien l'establiment de vincles el suficientment forts com per dotar de poder a la societat (als membres).

Difuminarien el rol crític del tercer membre, ja que aquest trobaria innecessari fer cap anàlisi profund degut a que compta amb una opció passiva alternativa: buscar refugi en altres membres de la massa.

El segon membre simplement desapareixeria com a tal, convertint-se en una espècie de confessor del primer membre. Algú a qui explicar les desavinences i desacords amb la resta de membres, res més.

Una cinquena persona possibilitaria la rivalitat de dos membres contra tres, fomentaria l'autosatisfacció en el grup de dos, i la marginació de la tercera persona en el grup de tres.

Qui és cadascú?

Heus ací l'interessant: som qualsevol, fins i tot diversos membres alhora. Açò depèn de la perspectiva des de la que ens analitzem. Des de mi mateixa sóc l'Essencial, però també, des d'una altra perspectiva dins del grup, puc ser el membre que aporta cohesió, sensació de seguretat i aquell que reforça les idees (2n membre), o qualsevol altre.

Des de la nostra perspectiva, som sempre l'Essencial, i cadascun dels altres serà un dels membres restants. Però les circumstàncies poden conduir a que aquests altres membres intercanvien els papers amb gran fluïdesa, quasi sense adonar-nos-en.

Cal saber apreciar la importància de cadascun dels membres, perquè som tots ells.

Presteu-me atenció!

Urbanites indignats perquè la seua vida sexual m'importa una merda. Homosexuals, heterosexuals polígams, bisexuals, queers, monògams romàntics... Què hòsties esperen de mi? Una expressió de sorpresa? Una felicitació? Un reconeixement? O que m'indigne pel seu presumpte atreviment?

A cas necessiten provocar alguna mena de reacció escandalitzant per a donar rellevància a un fenomen que per a mi manca d'interès?

Collons amb la necessitat de justificar-se cada dos per tres. Quina obsessió amb utilitzar targetes de presentació sexual. De vegades se m'ocorre que hi ha qui busca crear l'efecte rebot, és a dir, que busca crear controvèrsia per a donar sentit a la seua suposada causa revolucionària.
Hi ha qui no concep la indiferència, que no l'entén quan la té davant dels nassos. Indiferència no és rebuig ni menyspreu, és indiferència. Significa que tant em fa que una persona tinga uns gustos sexuals o uns altres, o cap ni un. És la seua existència, pel qua a mi respecta, la seua vida sexual me la porta fluixa.

He de dir que escric aquest text des de la més absoluta neutralitat anímica. Per a mi, que una persona es declare gai, o tinga una relació a la que anomene "oberta", o no crega en la existència de gèneres... m'és tan indiferent com qui em diu que li agrada menjar plàtan amb una llesca de pa.

Fes el que t'agrade, però no sigues ceba!!

Esclaus de la causalitat?

Una discussió recent va desembocar en una qüestió primordial del pensament humà: tenim capacitat i poder de decisió, o pel contrari estem determinats per les circumstàncies?
Contràriament a mi, hi ha qui defensa la idea de causalitat: som les conseqüències de fenomens anteriors, i alhora la causa de futurs fenomens. Amb açò concorde en part, però no amb la idea de manca total de decisió. Cert que tot fenomen té unes conseqüències, però aquestes, pense, tenen unes limitacions: el fenomen de la consciència.
De totes maneres, tot això em va obligar a preguntar-me com podria estar jo segur que la decisió que afirme haver pres, és realment meua. Com saber si realment ha estat determinada inevitablement per les circumstàncies?

La teoria de la causalitat implicaria l'existència d'una mena de destí predissenyat, o almenys inevitable. Seríem com una espècie d'autòmats, esperant reaccionar com s'espera de nosaltres. Peces del joc de l'univers. Allò que ens ocorreria formaria part d'una mena de broma còsmica.
Quina cosa més absurda serien aleshores, els sentiments i emocions, alegrar-se o lamentar-se seria absurd en una existència predeterminada. Açò obligaria a acceptar la frase: "si ha passat és que havia de passar". D'altra banda, el fet que a mi m'agrade o no aquesta idea, no implica que siga falsa o vertadera. Així que cautelosament em limitaré a fer observacions sobre la causalitat.

No puc evitar observar que, si l'existència es tracta d'una successió inevitable de fenomens encadenats, podríem tirar enrere per anar descobrint la causa de cada fenomen, per tal d'esbrinar una espècie de fenomen primigeni. Però és possible que no hi haja principi, és possible que el suposat començament de tot siga simplement una il·lusió, ja que el temps, pense, ho és.

Me n'adone també que he sigut testimoni d'aquest tipus de raonament (causa-efecte), per a intentar disculpar, argumentar o justificar una actitud derrotista, inactiva, submisa... que es deixa arrossegar perquè "les coses són així: inevitables". Tot fenomen (acció, comportament, succés...) quedaria justificat en aquesta teoria perfecta.

Per al final, l'observació més important: la meua experiència és la que determina què pensar sobre el tema. L'experiència és el conjunt de resolucions a partir de la percepció + la interpretació. La interpretació que faig dels fenomens que percep a través dels meus sentits determina la meua realitat. La Realitat no pot ser experimentada com a fenomen absolut o universal, sinó com un fenomen condemnat al camp subjectiu. Per aquest motiu, tota cosmovisió, inclosa la de la causalitat, inclosa la meua, i qualsevol altra, és una creença en sí mateixa. Perquè, com estar segurs de res? Només podem afirmar què ens agrada i quines creences s'ajusten més a la nostra experiència.

La vacuïtat és l'únic component que observe, que és comú a tot plantejament. La vacuïtat final, última, la que abraça el rerefons de qualsevol idea de l'existència: res és cert ni fals, no existeixen tals vocables en aquest punt. Tot pensament, per tant, entra dins de les possibilitats de ser desenvolupat com a cosmovisió, com a moral, com a valor, o com al que siga.

Savis de plàstic

Al llarg de la vida vas navegant per les ones del pensament. Vagant d'una manera de pensar a una altra, mesclant idees, encadenant-les, fusionant-les, eliminant allò que es va quedant obsolet en la teua ment. Ara, després d'anys de viatge, observe que allà on té la sort de parar a descansar el meu vaixell, sempre em trobe amb uns curiosos éssers que s'autosituen a l'avantguarda del coneixement. Cada port alberga, com si part del mobiliari fóra, individus amb la pretensió d'establir-se com a referència.

Allà on es troben les terres a les que m'ha conduit la brúixola del pensament, allà mateixa, emergeixen presumptes experts que s'afanen en explicar-me quant ignorant sóc respecte al meu propi pensament. I per descomptat, ells, que s'acuren en crear-me la il·lusió de la neciesa, i buscant el meu automenyspreu, esperen que m'aclame a ells, oh savis, a la recerca del vertader coneixement. Però res més lluny de la realitat, el fantasma de l'avantguarda no busca altra cosa més que el reconeixement, la submissió. Quina necessitat d'atenció tenen aquests pobres infeliços!

Quants frikis m'han vingut darrere, com repartidors de publicitat, com venedors d'aspiradores, a explicar-me quant saben sobre el meu cantant preferit, o sobre els origens del grup de música on canta... En quant se m'ocorre nomenar un personatge que em crea certa simpatia, ells es desesperen per vomitar-me la seua biografia, per a que així, no quede cap dubte de qui és el que més ha aprofundit en el tema. "Sempre aniré per darrere de tu", és el que volen escoltar de mi.
Quantes voltes m'han perseguit per informar-me, qual portadors d'avorriment patològic, sobre la bibliografia que he de memoritzar per tal d'aprendre a repetir com un lloro frases absurdes d'il·lustres personatges de rellevància inventada. Savis de plàstic, mostreu-me l'enveja que he de sentir pels vostres infinits coneixements, i que tan fluidament exhibiu allà on aneu.

Avantguarda fanàtica. Es torneu experts acadèmics de tot quant toqueu. Sols d'aquesta manera camufleu el fanatisme i la manca de l'esperit necessari per a ser capità del vostre propi vaixell.
Frases, cites, personatges, referents, títols, dates... tots en comunió per a intentar demostrar quant inepte sóc, i quant lluny de la saviesa estic. Sou antenes repetidores d'allò que fica als llibres. Sou el que se suposa que heu de ser, el que s'espera de vosaltres. Ansiosos per reflectir la imatge que els altres volen tindre de vosaltres.
Allà on viatgeu sou absorbits pels ports que visiteu. Sou botigues de souvenirs, tan repletes d'objectes i tan inútils tots. Jo, al contrari, preferisc interioritzar l'experiència, sense endur-me cap andròmina. Això seria un llast per a mi. Ni necessite, ni vull demostrar on he estat. Sou els cotxes que porten el cul ple d'adhesius de càmpings, hotels, i codis d'Estats.... Necessiteu recordar-vos a cada moment de què formeu part, perquè si mireu el vostre interior no trobeu evidència alguna.

Filosofia, heu dit? Llibertat, heu dit? Espiritualitat, heu dit? Història, heu dit? Consciència, heu dit?... Pregunteu-los a aquests avorrits i de seguida vos ompliran de noms i dades, mostrant-vos un somriure tan pedant com patètic.
Si voleu divertir-vos, amics meus, mostreu-los indiferència a la retafila d'academicismes que vos solten. Expliqueu-los la manca de valor que té per a vosaltres el coneixement enllaunat. Dades amb codis de barres i denominació d'origen... Coneixement artificial... No és això el que marca la meua brúixola.

El poder de la lingüística

Fins quin punt estem a mercè de la lingüística? Vivim una època -que ja dura mil·lennis- en la que ens limitem a decantar-nos per unes opcions ideològiques o filosòfiques preexistents, o per unes altres, en base al poder de les paraules. Som a cas consumidors de discursos a l'espera de la millor publicitat dialèctica?
Potser ens diem a nosaltres mateixos, en un arravatament de presumpta independència i dignitat, que de cap manera ens deixarem influir per altres; i per tal d'evitar-ho, no fem altra cosa que deixar-nos influir tristament i d'amagades, per desconeguts, per acadèmics, per famosos, per escriptors, per pares, per parelles, per coneguts...: "Si no em vull deixar influir per tu, escoltaré una persona que defense unes idees oposades, una persona de renom o de confiança, i en el millor dels casos, conclouré en una barreja d'ambdós, amb una autojustificació etiqueta de la casa. A això anomenaré orgullosament idea pròpia."

Sembla que la sensació d'estar influït desapareix quan ens deixem entabanar per les idees d'altres en contraposició a la d'una sola figura, com si la quantitat exculpara el fet. A més a més, alhora, aquest nombre de subjectes han seguit probablement el mateix mecanisme que nosaltres. Així que no fem més que heretar barreges d'idees que no ens són pròpies en absolut. Aquell que desenvolupe una lingüística capaç de seduir-nos serà qui tinga l'honor d'expandir el seu imperi sobre el nostre cadàver.

Però és possible la no influència, o de què parlem exactament? Influir no és que siga necessari o innecessari, sinó que és natural, normal i inevitable. No obstant, la influència no significa la dependència en la decisió o opinió d'altres persones de manera sistemàtica. Ha d'arrelar en nosaltres, en canvi,  l'hàbit de pensar, de divagar, de reflexionar... i de buscar la solució -si és que volem buscar-la- dins de nosaltres. Tot en base a la nostra pròpia experiència.

Oblidem-nos de les limitacions del llenguatge i endinsem-nos en les experiències que tenen lloc en la nostra consciència. Quantes vegades he sigut testimoni de la incapacitat de valorar qüestions relacionades en individus vinculats a idees o filosofies amb les que no he simpatitzat. Per exemple: podria llegir neutralment (açò significa de manera oberta, sense predisposicions parcials) una obra escrita per alguna persona radicalment diferent a mi en quant a filosofia de vida? Seria capaç de valorar el contingut sense recórrer a la mà que l'ha escrit? Fixar-nos simplement en l'essència del missatge, eliminant tota possibilitat de seducció per paraules florades, ignorant totalment el rebuig o carisma de l'autor, obviant la manera en que hem aplegat a aconseguir tindre el propi text a les nostres mans. Centrant-nos simplement en el missatge essencial del text, o de l'orador, com si haguera caigut del cel, provinent de l'espai profund, d'un origen desconegut. Aprendre, en definitiva i a tots els nivells, a eliminar els condicionaments.

Irònicament inspirat en:

Pedro Garcia Olivo i F.X. Nadal

A tu, que llegeixes açò

VACUÏTAT

Senc una tranquil·litat quasi total en allò que respecta al meu futur. No m'importa el més mínim el que puga vindre. Ací estaré jo, només jo, per a variar... per fer-li front. Si en algun moment havia pensat que junts ens enfrontaríem a la nostra incertesa, estava equivocat. Això és tasca única de cadascú. Un camí d'una sola plaça, que desapareix a mesura que u avança sobre ell, i on cada pas implica jugar-se-la.

Parle del valor necessari que cal per adonar-se que qualsevol futur és imaginari. Certesa? Cap ni una, de res, en absolut. I els records de temps anteriors tenen per costum transformar-se en allò que a u li agradaria que haguera passat. Els records acaben sent manipulats per a adaptar-se a les teues penúries i mancances. T'obstines en tindre esperances idíl·liques basades en un passat fals, inexistent, fantàstic.
I el present? Què en diem del present? Condemnat, segrestat per la por a enfrontar-te a ell. En definitiva, autopànic. T'has convertit en un desconegut per a tu mateix, i tens por de descobrir-te. Hi ha qui prefereix ser viscut per les circumstàncies, que dominar la pròpia vida. Per als covards, el present queda transformat en un perpetu record de mentides passades, mesclat amb la imaginació d'un futur fantàstic. El present queda, per tant, encadenat, mort. Tu has exterminat el teu present, que és l'única cosa que té el do de l'eternitat. El present mai s'acaba, mai. Però tu no deixes d'evitar-lo. T'has convertit en un ésser en contínua mort.

Potser afirmes amb relativa seguretat entendre el que et dic, en veritat no és massa complicat. Però el valor real, el Sant Grial rau en l'experiència, en sentir-ho. Alguna volta has sentit la vacuïtat? Eixa comprensió sobre la inexistència de valors: cap cadena social ni cultural, cap academicisme, cap intel·lectualisme, cap professió, cap possessió, cap record inútil, cap imaginació sobre el futur que parasite la teua ment... Sentir com recorre el teu cos eixa sensació d'omnipotència. Com s'expandeix el teu ésser més enllà dels confins de l'univers. Ho has experimentat alguna vegada?
Entenc una resposta negativa. A mesura que dediques més esforços a complicar la teua vida amb artificis i succedanis, més complicat et resulta desprendre't-hi. No te n'adones que cada acceptació sociocultural és una nova cadena. Les simples paraules d'una persona com jo, que t'avisen de tot allò que et pot destruir, són per a tu suficients per omplir-te d'ira, d'odi, de rebuig. Et comportes com un ionqui al que se li adverteix, de tant en tant, que té un problema amb l'heroïna. En aquest cas no és el cos el que es ressent de la intoxicació, sinó la teua ment.

En aparença som persones paregudes, però per dins, sóc pura llum, energia, sóc una supernova explotant, una nebulosa creadora d'estreles. Tu eres un calabós amb potes, eres la desesperació, el descontrol sobre tu mateix, eres una presó, creador de barrots.
Potser et preguntes, si tant poderós sóc, si tant omnipotent i superior, perquè no tinc luxes, o comoditats, o una vida reeixida... No entens res, la meua vida ja és un èxit en sí mateixa, però això que tu anomenes èxit no m'interessa, m'opose a tal. Avorrisc tot menyspreu de la Vida, en majúscula, la que s'experimenta en llibertat, la que es basa en la pròpia voluntat, i la que aporta felicitat inevitable. No a eixa aberració d'esclavitud a la que alguns es molesten en anomenar "vida". Seguir els dictamens del treball, del consum, de la societat, de la cultura, de la religió, de l'Estat... tot això em mataria! Desintegraria la Vida fins convertir-la en una burda entrada de diccionari. He tastat l'autèntica llibertat, i no vull renunciar a ella, no ho vaig a fer.
En canvi tu, eres una persona empresonada per unes normes, lleis, morals, cultures, complexos, pors... imposicions absurdes a més no poder, i el que és pitjor: a les que acceptes amb total indiferència. No tens reserves a l'hora de donar excuses sobre la teua pobra debilitat espiritual. Tens el victimisme per passatemps. T'autocompadeixes contínuament. A qui pretens donar llàstima? A mi? Hahaha... aah, no... t'has equivocat de persona, no sentiré llàstima per tu. Sóc capaç de detectar totes les martingales i xantatges que intentes disparar-me des del teu decadent i moribund esperit. L'únic que fas és endinsar-te més i més en el teu propi desert.
Arremets contra allò que intenta salvar-te, i abraces el que et condemna. El teu complex d'inferioritat és un vici espiral. Només aconsegueixes distanciar-te de l'alliberament. L'alliberament, et dic, és el Teu propi camí, i el de ningú més. Eixe és l'autèntic. No el de la cultura, no el dels pares ni els professors, no el de la massa, això mai. No cap camí preexistent. Doncs tu t'hauràs d'encarregar de crear el Teu.

Ser receptiu a les consideracions d'un mestre no té cap component nociu. Un mestre comença a ser-ho des que una altra persona se sent intrigada i accepta els seus coneixements, i els exposa a valoració i crítica profunda. Tindre mestre o mestra no indica en absolut inferioritat per part de l'aprenent, no implica debilitat. Tot el contrari, significa voluntat de trobar el camí, de crear-lo.
Sempre que el mestre intente ensenyar-te a crear la teua pròpia via, sent aquesta, alhora, totalment diferent a la d'ell, serà un bon mestre.
El mestre o la mestra aprecia com un tresor la voluntat real, la independència, l'autonomia i la llibertat d'aquella persona a la que ajuda a trobar-se. El principal objectiu del mestre és que l'aprenent esdevinga mestre. Açò significaria que l'aprenent ha passat de comprendre a sentir, a experimentar. I aquesta nova condició el transforma en una persona perfectament capaç de crear univers, i explicar els secrets i misteris d'aquests processos.

No obstant, es freqüent que tu, habituat a confondre els condicionaments socioculturals amb la panacea de la inofensivitat i la felicitat, interpretes en el mestre un component perillós. Segurament cregues que aquest no busca una altra cosa que menjar-te el cap amb històries i contes pseudoalliberadors, i que en definitiva no vol més que fer de tu una còpia d'ell. Jo et dic que t'equivoques a tots els nivells, però de tu depèn, com no pot ser d'altra manera, esbrinar-ho.
En açò no hi ha persones que et donen solucions ni et planifiquen la vida, com tens per costum. En açò, tu eres el creador de la Teua pròpia existència, i pots començar a crear des de ja.

Màgia informàtica

Espectacular símil entre la consciència i els condicionaments socioculturals: