Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dimecres, 27 de juny de 2012

Esclaus de la causalitat?

Una discussió recent va desembocar en una qüestió primordial del pensament humà: tenim capacitat i poder de decisió, o pel contrari estem determinats per les circumstàncies?
Contràriament a mi, hi ha qui defensa la idea de causalitat: som les conseqüències de fenomens anteriors, i alhora la causa de futurs fenomens. Amb açò concorde en part, però no amb la idea de manca total de decisió. Cert que tot fenomen té unes conseqüències, però aquestes, pense, tenen unes limitacions: el fenomen de la consciència.
De totes maneres, tot això em va obligar a preguntar-me com podria estar jo segur que la decisió que afirme haver pres, és realment meua. Com saber si realment ha estat determinada inevitablement per les circumstàncies?

La teoria de la causalitat implicaria l'existència d'una mena de destí predissenyat, o almenys inevitable. Seríem com una espècie d'autòmats, esperant reaccionar com s'espera de nosaltres. Peces del joc de l'univers. Allò que ens ocorreria formaria part d'una mena de broma còsmica.
Quina cosa més absurda serien aleshores, els sentiments i emocions, alegrar-se o lamentar-se seria absurd en una existència predeterminada. Açò obligaria a acceptar la frase: "si ha passat és que havia de passar". D'altra banda, el fet que a mi m'agrade o no aquesta idea, no implica que siga falsa o vertadera. Així que cautelosament em limitaré a fer observacions sobre la causalitat.

No puc evitar observar que, si l'existència es tracta d'una successió inevitable de fenomens encadenats, podríem tirar enrere per anar descobrint la causa de cada fenomen, per tal d'esbrinar una espècie de fenomen primigeni. Però és possible que no hi haja principi, és possible que el suposat començament de tot siga simplement una il·lusió, ja que el temps, pense, ho és.


Me n'adone també que he sigut testimoni d'aquest tipus de raonament (causa-efecte), per a intentar disculpar, argumentar o justificar una actitud derrotista, inactiva, submisa... que es deixa arrossegar perquè "les coses són així: inevitables". Tot fenomen (acció, comportament, succés...) quedaria justificat en aquesta teoria perfecta.

Per al final, l'observació més important: la meua experiència és la que determina què pensar sobre el tema. L'experiència és el conjunt de resolucions a partir de la percepció + la interpretació. La interpretació que faig dels fenomens que percep a través dels meus sentits determina la meua realitat. La Realitat no pot ser experimentada com a fenomen absolut o universal, sinó com un fenomen condemnat al camp subjectiu. Per aquest motiu, tota cosmovisió, inclosa la de la causalitat, inclosa la meua, i qualsevol altra, és una creença en sí mateixa. Perquè, com estar segurs de res? Només podem afirmar què ens agrada i quines creences s'ajusten més a la nostra experiència.

La vacuïtat és l'únic component que observe, que és comú a tot plantejament. La vacuïtat final, última, la que abraça el rerefons de qualsevol idea de l'existència: res és cert ni fals, no existeixen tals vocables en aquest punt. Tot pensament, per tant, entra dins de les possibilitats de ser desenvolupat com a cosmovisió, com a moral, com a valor, o com al que siga.

1 comentari:

  1. Muy interesante el texto, desde luego estoy de acuerdo contigo en tu conclusión final.

    ResponElimina