Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dilluns, 30 de maig de 2011

Homenatge als Savis

No sé com, ni quan exactament vaig traspassar la frontera, si és que ha existit alguna vegada. El ben cert és que ara, a diferència de temps anteriors, la concepció de la vida i de l'entorn no és la mateixa.

Vaig nàixer sent un occidental més d'entre els milions de clons de la modernitat imperant. Envoltat d'una desnaturalització constant, agressiva. Dirigit per un procés atroç de desarrelament. Continue sent físicament un occidental més, un clon més. Però mentalment, espiritualment, em veig cada volta més com un indígena. Un neoindígena tal volta? Com una xicoteta planta que intenta obrir-se pas cap al Sol aprofitant una escletxa en l'asfalt d'una autopista.

Les muntanyes ja no són formacions geològiques; els arbres han deixat de ser màquines orgàniques que generen oxigen; les persones fa temps que deixaren de ser robots productors; l'aigua ha deixat de ser un recurs per a beure; els fruits ja no són el combustible de les persones; la roba mai ha sigut un complement de moda; els animals fa temps que deixaren de ser productes alimentaris o de bellesa; la Terra ja no es pot representar en mapes; l'univers ja no cap en cap llibre; el Sol per fi deixa de ser un generador de calor i llum.

Ara, Tot sóc jo, i jo sóc Tot. Alhora. No puc evitar sentir-me part essencial de tot el que m'envolta, de la natura. Les muntanyes i valls, el cel i els astres, els rius i mars, els fruits i l'aigua... són vells savis. Vells savis perquè ells han forjat la forma i manera de l'existència des de temps antiquíssims. I el temps els ha atorgat saviesa. Ells m'acompanyen durant el recorregut de la meua existència. M'ensenyen. Em donen la vida. Si em proporcionen la vida, si em proporcionen la possibilitat de ser conscient, de sentir... com veure'ls com meres màquines matemàtiques? Tant s'hi val que puguen escoltar-me o no, que puguen rebre el meu missatge o no, no importa el més mínim. Manca de sentit donar-li importància a si m'entenen o no. Em sent agraït per la seua companyia i per tant els done les gràcies, perquè per ells he esdevingut jo.

Puc retre homenatge als savis a través del meu cos, de les meues vestimentes, de la meua interacció amb ells, de rituals amb altres individus... I per descomptat, una bona manera de retre homenatge als savis, és gaudint d'ells i respectant-los. Perquè al cap i a la fi, respectar-los a ells és respectar-me a mi, i si em respecte a mi, respectaré a la resta.

diumenge, 29 de maig de 2011

Psilocybe Cubensis: 1/2 del Bolet Pare

A les 00:43h ens menjàrem la meitat del Bolet Pare cadascú. En una hora notaria el que seria un estat no massa habitual, només una sensació probablement desenvolupada per autosuggestió. Els efectes més potents van aparèixer al cap d'una hora i mitja o dos hores.

Massa claredat, hi havia massa il·luminació en aquell lloc. Enllumenat públic, fanals cada dos passes. El cotxe romania aparcat sota aquell bany de llum artificial. Totalment desprotegit.
Infinitat d'insectes s'agrupaven al peu d'un dels fanals del jardí del costat. Era aterridor. Una invasió de picors m'abordà el cos sobtadament. Sabia que era cosa dels efectes dels bolets, així que aviat vaig decidir deixar de rascar-me i comprovar quant podria suportar aquella picor, amb valentia. Curiosament, al enfrontar-me directament a aquella situació, la picor va anar desapareixent.
Tot i això, per a situació aterridora, la imatge del meu company agafant un insecte gros, amb ales, una bestiola que semblava estar esclafada entre els seus dits. Pànic. Li vaig demanar que estirara la mà cap a la claredat per a assegurar-me de què era allò. Resultà ser un plàstic, però la imatge terrorífica de l'insecte esclafat en les seues mans no abandonaria la meua ment fins passada una estona.

Passejava gent prop de nosaltres, alguns ens parlaven. Érem literalment incapaços de mantenir una conversa estructurada amb cap persona. Estàvem a anys llum de la realitat que aquells vianants experimentaven. Una realitat sòbria, matemàtica, quadrada. La nostra era canviant, sorprenent. Res a veure.

Vaig creuar el carrer perquè havia quedat amb dos persones a l'altra banda. Just quan estava pel mig, un cotxe va parar i em va preguntar sobre com anar a algun lloc. Un conductor amb dubtes, que buscava el seu destí. Només li vaig poder dir que no li estava preguntant a la persona adequada, i se'n va anar. Vaig acabar de creuar el carrer. Paranoia total, tot el món m'estava mirant. Amb un esforç desmesurat fixava la vista endavant, fingint que no m'importava que tots m'inspeccionaren de dalt a baix. Parlaven de mi, segur.

El transcurs de la nit va provocar que desconfiara d'aquelles dos persones amb les que vaig quedar. Vaig tornar al cotxe amb el meu company. Esgotament físic, i feblesa psicològica, encara que controlable. Lluitava contra pensaments negatius. Comprovar l'hora al telèfon mòbil va provocar que veiera l'avís de missatge de text d'una persona especial. El món em queia damunt. Però m'encabotava en lluitar fort, amb coratge.

Definitivament, els bolets no són adequats per a aquest tipus d'esdeveniments. Hi havia sobre-estimulació sensorial. I molestava. També massa gent desconeguda. I no, no és gens agradable estar amb persones que desconfien de tu.
Finalment, el meu company i jo férem pinya i acabàrem raonant al cotxe, amb els efectes ja amainant des de feia una estona.

A les set de la matinada més o menys decidírem tornar a casa. Conduir sota els efectes latents dels bolets també resulta complicat, com amb la LSD. Però saps que has de conduir, i has d'aplegar al teu destí.

dimecres, 25 de maig de 2011

Terence McKenna - Recuperem les nostres ments


Exceptuant l'estil de Terence, al meu gust massa ianqui, com d'arrossegador d'una massa que aplaudeix eufòrica, pense que cal destacar el contingut directe del missatge.

Il messaggero non e importante.

diumenge, 22 de maig de 2011

Psilocybe Cubensis: Cel i Infern

El pla estava perfectament definit, teníem el lloc d'embarcament i el vehicle per a iniciar un viatge que no sabíem massa bé on ens portaria. No havíem sopat, ja que el trajecte podia ser mogudet.

Una vegada al lloc, muntàrem el campament base a un indret que aviat resultaria ser el mateix Olimp. La substància màgica seria aquesta vegada el bolet Psilocybe Cubensis. El meu company i jo cara a cara, asseguts a terra, envoltats per sis ciris encesos i una vegetació abundant i variada. Més enllà: tarongers i més tarongers.

Hi havia un total de quatre bolets grans que sumaven uns 9 grams (un d'ells descomunal que estaria pels 3 grams); i dos bosses que contenien 1,3 grams cadascuna. Habitualment, cada dosi sol rondar l'1,3 o 1,5 grams. Nosaltres contàvem amb un total d'uns 11 o 12 grams de bolets. Unes 8 dosis per a dos persones. Més que suficient.

La primera ingesta va ser entorn a les dotze de la nit. Els dos agafàrem un bolet gran cadascú, d'uns deu centímetres de llarg, amb un peu d'un centímetre de diàmetre i un capell d'uns tres; i un altre menut d'una de les bosses.
En cosa de mitja hora, jo vaig ser el primer en començar a notar els efectes: un poc de mareig, fluixedat general i visió alterada. La sensació protagonista sol ser la visual. Ho percebia tot amb infinitat de línies, punts i xicotetes figures formades pels colors blau, roig i verd. Com un píxel. Recorde que em va vindre al cap la imatge de la pel·lícula Matrix, on Neo veu tot el que l'envolta com codis de color verd.

El meu company m'animava a que expressara el que sentia, al mateix temps que s'impacientava per no notar encara els efectes. Jo només podia dir-li que era qüestió d'esperar un poc.
La percepció del temps es va trastornar per complet. Cada experiència era com una vida sencera. Durava una eternitat. Podríem estar parlant de Temps real i Temps psicodèlic perfectament. Podríem inclús fer una taula d'equivalències si fórem capaços de saber, sota els efectes dels bolets, quant de temps havia passat al rellotge.

La Lluna, que eixia per l'horitzó per darrere de mi, il·luminava la figura del meu company. Ell em va advertir de la bellesa del nostre satèl·lit, i de seguida em vaig seure al seu costat. Els dos observàvem aquella meravellosa Lluna tapats amb una manta. Rèiem per qualsevol cosa.
Quan prenguérem la decisió valenta de ficar-nos en peu, vam comprovar que el fet de caminar, de desplaçar-nos, ens obria les portes cap a vivències extraordinàries. Escrivint açò em venen a la ment els primers homínids que es ficaren sobre dos potes.

He d'aclarir que abans d'alçar-nos, mentre estàvem allà asseguts, un gran arbre espès ens servia de protecció contra la rosada. Al abandonar aquell mant vegetal que ens cobria el cap, vam descobrir la bellesa extrema d'aquell sostre conformat per estreles, núvols i la Lluna. Em vaig sentir un ésser ple.
Els núvols, de color taronja, cobrien parcialment la volta del cel, mentre deixaven espais clars on les estreles brillaven intensament, molt intensament. La Lluna ens acompanyava, i les estreles tenien cura de nosaltres. Ens observaven des de la llunyania, inalterables. Alienes a tot allò referent al pensament humà. Per a elles només érem un pestanyeig un tant exòtic.

El meu company em va proposar una segona ingesta, i jo vaig accedir d'immediat. Ens dirigírem al campament base, on guardàvem els bolets. Quedaven dos grans, un menut en una bossa, i una altra bossa sencera. Però la segona bossa no apareixia. Allò era com una pel·lícula. Concentrar-se era extremadament complicat. El meu company insistia en trobar la bossa. Els dos riem. Després d'una estona que semblava ser una hora, el meu company va trobar els bolets perduts entre els seus bens personals. Per fi l'enigma s'havia resolt. Ho ficàrem tot en la mateixa bossa, i si no recorde malament, ens menjàrem un parell de bolets més per cap. Ara quedava un bolet menut, uns quants peus d'altres bolets, i dos bolets grans.

El lloc on estàvem era com l'Olimp. Només els Déus podien habitar un espai tan preciós, tan perfecte i tan idoni. Ens hauríem convertit en Déus? En aquell emplaçament jo romania amb els peus quiets, però amb el cos movent-se com si es tractara d'una dansa ritual. Després d'una estona observant el cel, em vaig adonar que potser hi havia una relació molt estreta entre les substàncies, l'entorn i la dansa de les cultures humanes. Les substàncies potser eren un dels fonaments imprescindibles en el desenvolupament de cultures ancestrals.
El meu company i jo intercanviàvem sensacions com podíem. He de confessar que mentre s'està sota els efectes de substàncies psicoactives, no és fàcil expressar amb fidelitat allò que se sent. Les paraules sempre limiten el pensament, sempre.

Ens desplaçàvem per aquell lloc, d'una zona a una altra. Cada zona estava relacionada amb un estat d'ànim, amb unes emocions.
Hi havia un lloc on hi havia material d'obra i una escala corba de fusta en terra, erosionada per les inclemències del temps. La composició recordava a un estat de contínua evolució psicològica. És com si haguérem descobert el cervell d'aquell indret. Una formigonera, enderrocs, blocs, l'escala... Era on es creava tota la realitat. De fet, aquella escala m'inspirava la simbolització de la creativitat, de l'art. El cotxe, aparcat de través, es manifestava com una nau espacial amb la que havíem aplegat els dos a aquella nova realitat. En eixe moment era l'únic component d'aquell entorn que em recordava a abans dels efectes dels bolets.

El meu company em va proposar fer una tercera ingesta. A mi em semblava perfecte. Anàvem a menjar-nos el bolet menut i els peus d'altres bolets, aquests sense capell. Decidírem deixar a l'atzar la qüestió de a qui pertanyia cadascun. Necessitàvem una moneda. El meu company es va posar a buscar-ne una. En eixe moment, trobar una moneda es va convertir en una causa primordial. Finalment va traure una moneda de cinc cèntims de la cartera. El número cinc significava que ell es menjaria el bolet amb capell, i l'altra cara significava que seria jo qui se'l menjaria. Moneda amunt i: cinc. Per a ell el bolet amb capell. En realitat ens donava als dos igual. Confesse que un sentiment primigeni em deia que el bolet amb capell era millor, però ràpidament em va semblar indiferent.
Així que em vaig menjar les restes dels altres bolets, els peus.

Poc després vaig tornar a una zona on ja havia estat abans mirant el cel. Encara rosegava la meua part, volia mantenir-la com si es tractara d'un xiclet. Em venien sensacions estranyes a la ment. Un poc de malestar a l'estómac, ganes de llançar el que tenia a la boca, però també un impuls de conservar-ho. Al final m'ho vaig engolir. Era com si sabera que m'havia empassat alguna cosa dolenta i... de sobte, una sensació aterradora de depressió em va envair. Em sentia espiritualment abatut, vençut. La veritat és que em va sorprendre com aquella sensació tan desagradable va penetrar en mi amb tanta intensitat i sense cap tipus d'avís.

En pocs minuts i sense avisar al meu company, em vaig dirigir a la tenda. Però no, recordava que abans havia vist un insecte passejant-se per damunt de la manta, una tisoreta. Odie eixes bestioles. Vaig sentir la necessitat d'apartar-me d'allà. Per sort, des del primer instant de la nit anava envoltat per una altra manta. Eixa serviria per a enrotllar-me dins del cotxe. Oohhh... sí... el cotxe. El cotxe era com el ventre matern. Un lloc segur on estaria sa i estalvi de qualsevol tipus de bestioles. Una vegada dins, la ment començà a obrir-se, a donar-me lliçons sobre la vida, sobre les persones, sobre mi. Estava cara a cara amb les meues pors i inseguretats. Era aterridor. Durant almenys deu minuts no podia engolir saliva. Allò em va acollonar. Mentre em venien a la ment músiques electròniques tan clares com si les estiguera escoltant a la ràdio del cotxe, pensava en què m'havia convertit. Des de dins del cotxe veia la meua tenda, amb el matalasset, la manta, el sac de dormir, la llanterna, la motxilla. Tot estava allà. Pensava: He vingut tot preparat, amb tot tipus de comoditats, i he acabat buscant la seguretat en un altre lloc, només amb allò que porte al damunt, res més. Per a postres, al cotxe tenia dos o tres ampolles d'aigua buides. Estava envoltat de restes del que en un temps havien sigut recursos, i ara romanien amb mi, inservibles. També des de dins del cotxe divisava l'ampolla plena d'aigua que havia dut, allà fora, sola, inaccessible. No seria jo el que eixiria a per ella.

Pensava: Tanque el cotxe amb clau? Estaré més segur? No, potser el meu company vinga i es moleste al comprovar que està tancat. Però i si ve algú?
El cap m'anava a mil. Una vegada em vaig acomodar al seient i em vaig envoltar amb la manta, vaig començar a relaxar-me un poc. Estava millor que abans, això era innegable. Aviat vaig pensar en mon pare, en com l'estimava, i en quant que discutíem. També amb ma tia, la seua amabilitat, la seua innocència, la seua predisposició, el seu amor a la natura. Em queien llàgrimes dels ulls. Vaig continuar pensant en coses que me molestaven de la gent que m'envolta habitualment. Era capaç de perdonar-ho tot, i això alliberava la meua ment. Immediatament em sentia molt millor. Vaig mirar el seient del costat. Allà solia seure una persona molt important per a mi, així que em vaig canviar de seient i vaig ocupar eixe lloc. Poc a poc m'anava sentint millor, però la incomoditat del cotxe era massa evident per a mi, i això m'irritava un poc. No deixava d'imaginar-me estirat a un llit, encara que no fora el meu, o recolzant el cap al meu coixí, al que tinc una estima especial. Sé que si haguera estat còmode, haguera descansat físicament i haguera estat psicològicament més positiu.

El desfici provocava que canviara de lloc i postura constantment. En ocasions em veia assegut al respatler inclinat d'un dels seients, envoltat amb la manta, i no podia evitar riure, encara que fora interiorment, d'aquella lamentable situació. Em costava déu i ajuda prendre una decisió, com ara provar noves postures, i més encara executar-la.
En un dels canvis de lloc vaig tornar al seient del conductor, el primer lloc on m'havia ficat. Al moment, uns tocs que em semblaven fortíssims van arremetre contra el vidre de la finestra. Vaig alçar el cap i era el meu company. Esglai i descans quasi seguits i en menys de dos segons. Em va fer un gest amb la mà cap a la seua boca i em va dir: Vaig a menjar-me un altre! I jo vaig cridar: Molt bé! I vaig tornar a encaragolar-me al seient. El meu company m'havia trencat la línia de pensaments profunds, però seria qüestió de menys d'un minut que la tornara a agafar.

Poc a poc, mentre començava a clarejar el dia tímidament, vaig notar benestar. Volia que el Sol eixira i regara aquell lloc amb els seus raigs. Segur que aquests em protegirien. És com si la llum del Sol acabara amb les males vibracions. Volia aplegar al moment en que la claredat del Sol, encara amagat a la vista, brillara més que la Lluna. El Sol simbolitzava clarament una nova etapa d'aquella experiència. Era com el despertar d'aquella vivència, com quan s'acaba un casset de música i gires la cara per a escoltar una música totalment diferent.
Vaig seure de nou al respatler del seient del costat a esperar que eixira el gran astre. Quan el cel començava a entarongir-se, vaig eixir, vaig pixar, i vaig passejar per les zones sagrades de la nit. Quina sensació de benestar més gran m'abordava. Havia sobreviscut als dimonis que m'havien atacat, i a alguns d'ells els havia vençut. Em passejava triomfant, enrotllat amb la manta. Tranquil, seré. Em vaig animar inclús a agafar l'altra manta que estava a l'interior de la tenda. No em faria massa gràcia haver-me trobat cap bestiola, però ho podria suportar perfectament. Fins vaig fer algunes fotos, però vaig comprovar que en l'estat que estava, no podia ni concentrar-me en fer-les bé. Vaig obrir un habitacle d'aquell lloc per agafar unes cadires, una per a seure i una altra per als peus. Obrir el cadenat d'aquell lloc va ser tota una fita.

El moment en que el primer raig de Sol va aguaitar entre les fulles més altes dels tarongers va ser memorable. En eixe moment era invencible. Assegut en aquella cadira reclinable i amb les cames estirades sobre l'altra. Perfecte. Abans d'acomodar-me del tot, vaig anar a la tenda de nou per agafar el sac de dormir. El vaig espolsar bé per cerciorar-me que cap insecte poguera pertorbar la meua tranquil·litat i em vaig estacar dins assegut ja a la cadira i amb les cames estirades, aquesta vegada definitivament. La pau i la comoditat física es van transformar en son. Serien les huit o les nou. Ja portava un parell d'hores o tres des que havia decidit eixir del cotxe.

A la una i poc, el meu company em va despertar. Havia somiat que estava al cotxe i no podia eixir perquè no veia bé i no trobava cap porta. En realitat no sabia si ho havia somiat en eixe moment o quan estava dins del cotxe durant la nit.
Em vaig alçar, em vaig espavilar un poc, i vaig dinar el que havia portat la nit anterior per a sopar i que òbviament no havia menjat. Ara sí, estava molt millor. El cos havia descansat i ja estava alimentat. Recollírem les coses i ens n'anàrem.

Ha sigut, fins el moment, l'experiència amb substàncies més forta i intensa de tota la meua vida. M'ha enriquit moltíssim emocional i sensorialment, i he de repetir.
Per a la propera experiència amb aquest màgic bolet, tindré en compte:
-No menjar res unes hores abans.
-No fer més de dos ingestes, i no separar aquestes més de mitja hora.
-Preparar un lloc segur i còmode on poder descansar físicament, ja que he comprovat que el benestar físic està íntimament relacionat amb el benestar psicològic.

diumenge, 15 de maig de 2011

Lucidesa Sensorial Dinàmica


La idea ens va rondar el cap a les dos i mitja o tres de la matinada, i en menys de cinc minuts ja teníem en les nostres mans un quadrat de cel·lulosa que faria uns huit mil·límetres de costat, impregnat amb dietilamida d'àcid lisèrgic. El vaig partir en dos meitats i ens el ficàrem a la boca. Als dos ens abordava el mateix pensament, no sabíem perquè exactament però crèiem que això no ens faria res.

Podria dir que passaria una mitja hora fins que la pròpia mesura del temps començà a ser inapreciable, en realitat, immesurable. Aviat em vaig veure assegut a terra davant d'un banc d'un jardí. Un banc ple de persones escoltant atentament les meues paraules, alguns inclús envejaven el meu estat. Aquell jardí era el lloc més paregut al Paradís que havia xafat mai de la vida.

L'altra meitat del quadrat d'àcid s'apropava a mi, envoltat pel cos del meu company, amb un somriure dibuixat a la cara. Portaria jo el mateix dibuix?

Ell intentava transmetre'm que estava molestant d'alguna manera a aquells joves del banc. O això és el que jo percebia. No obstant jo insistia en romandre allà, rebolcant-me pel terra. L'àcid començava a provocar-me una sensació de fluixedat a les monyiques, després als colzes, més tard als genolls, i aviat passaria a tot el cos.

Sense saber com ni quan, el meu company i jo ens n'anàrem junts en direcció a... a algun lloc. Recorde moure els braços lentament com si fóra un ballarí de ballet. El cos m'ho demanava, com anava a negar-me?

Sense adonar-me, la necessitat de parlar per a comunicar-me havia desaparegut quasi per complet. Sentia que les paraules no servien de res per a intentar explicar el que sentia.

Quan tornàrem cap al jardí de nou, aquell banc estava buit. Al meu cap hi havia la veu d'un narrador que em contava amb una fluïdesa increïble tot el que m'anava succeint. En realitat agraïa molt que aquella veu m'aclarira i m'explicara què collons passava per allà on apareixia la meua persona.

Al cap d'una estona i després de creuar-nos amb uns pocs individus més, aviat ens quedàrem sols a excepció de tres persones que romanien dins d'un cotxe, just darrere del meu. Havien consumit MDMA. Dos xics i una xica, tremendament excitats. Pensava: no canviaria la meua sensació per la d'ells per res del món. Ells sí ho farien per la meua, almenys en algun moment estarien disposats a canviar els papers, però no... No no, la il·luminació estava en mi, i era -com solen dir- personal i intransferible. M'envaïen sensacions que mai havia experimentat.

El jardí era com un santuari, tenia tot el que necessitava, arbres, gespa, terra, gats... natura. Un tros de natura organitzada per grandàries, per espècies, i segurament per aromes, a saber... natura al cap i a la fi. Natura enmig del desastre artificial d'aquell polígon industrial. Sí... aquell jardí i jo érem un. Vaig caminar fins una zona de gespa humida per la rosada, em vaig agenollar i notava com les meues cames s'integraven amb el sol, s'havien transformat en aigua que filtrava per la terra.

El meu company se sentia atret per les branques dels arbres, i pujava a aquests per gaudir de la comoditat de l'abraç d'aquella vegetació que ens acaronava. Poc després caminàvem pels carrers del polígon. Les pintades a les parets eren una festa de formes i colors, figures totalment dinàmiques, sorprenents. Ho vivíem d'una manera mística, ens comentàvem les experiències. Estàvem a un nivell de percepció absolutament desconegut per nosaltres fins el moment. Segurament seríem els únics en quilòmetres a la rodona que vivíem una realitat tan enriquidora.

Tornàrem al jardí, i jo em vaig dirigir a un espai refugiat entre arbusts. Em vaig acomodar al terra. Aviat em sentia com la pròpia terra. Com si damunt d'un muntó de terra fresca i rica, tirares un cabàs més de terra. Això era jo, més terra. Era una part més de tot allò. En qüestió de segons la sensació era com la dels instants previs a un orgasme. M'escoltava la veu, gemegant de plaer. Mirava el cel. Les estreles i jo, la terra i jo, els arbusts i jo, aquells núvols... Jo era tot alhora.

El meu company es trobava damunt d'una caseta de fusta d'eixes que hi ha als parcs per a jugar. Allà estava ell, no li faltava de res, només calia -em deia- roncar de plaer com els gats.

Oh sí, els gats, m'apropava a ells amb tranquil·litat. Es desplaçaven per aquell parc com una serp que rellisca per terra. S'allargaven i s'acurtaven, com si portaren una estela al darrere. Corrien ràpids i àgils. Gats de colors ens acompanyaven.

En cap moment em vaig sentir malament, ni vaig sentir cap sensació de feblesa moral o psicològica. No. Estava al lloc perfecte amb la companyia perfecta. Hores abans, un dels xics del cotxe veí ens parlava de les hores que ens quedaven d'efecte psicodèlic. Ens parlava amb bastant rapidesa. Semblava una veu agressiva, no obstant no semblava estar realment agressiu. Estava, això sí, inquiet, desficiós, era l'efecte del MDMA. Alguna cosa l'intranquil·litzava, podria ser una certa enveja cap al nostre estat, i per a ser concrets, podria ser la frustració provocada per la impossibilitat de follar amb la seua amiga. Jo desconeixia els motius pels que no follaven, no m'importaven el més mínim. Aleshores el meu company i jo érem inalterables, estàvem totalment blindats contra qualsevol tipus de vibració negativa. Érem immunes a qualsevol intent de depressió que vinguera de l'exterior. Com anava a afectar-nos? Teníem un univers sencer a la nostra disposició per on passejar-nos al nostre antull.

Moments després, ja de dia, aquells tres se n'anaren. El meu company i jo estàvem sols en aquell lloc. Tot el parc per a nosaltres. Però començava a fer fred. Vam entrar dins del cotxe i intentàrem agafar calor i descansar. Ens mereixíem un descans. Encara que trobàvem a faltar gent al nostre voltant. Quan vaig tancar els ulls i em vaig deixar dur pels efectes relaxant el cos al màxim, un univers de colors, formes i sons entraven en el meu cap. Un univers harmoniós, on les formes i els colors canviaven al ritme dels sons. Uns sons electrònics, com els d'una ràdio que intenta sintonitzar alguna emissora sense èxit. M'encantava viure allò.

Una hora després, a les huit o huit i mitja, amb els efectes amainant però encara presents, decidírem eixir del cotxe i passejar pel poble. Eixe dia feien mercat i anàrem a veure'l. Encara muntaven les parades quan nosaltres, com dos ànimes que es colen en un decorat de televisió, ens desplaçàvem furtius per aquells carrers. Ningú dels que ens envoltava no podia ni imaginar les sensacions que vivíem. Jo em sentia com un intrús que coneixia el secret de la desgràcia de la vida de tota aquella gent. Només el meu company podia saber què sentia. Ens va sorprendre un conjunt de biquini, penjat d'una perxa d'una de les parades, que tenia uns bolets dibuixats. Quan vam recórrer tot el mercat, tornàrem al jardí. Allà ens quedàrem uns minuts rebent la vitamina D gratuïta del nostre benvolgut Sol. Ens mullàrem la cara amb l'aigua d'una font que descobrírem just en aquell moment. Ara sí. Ja ens trobàvem bastant més espavilats.

Aquell poble feia una olor horrible. Necessitàvem escapar. Pujàrem al cotxe i decidírem anar-nos-en.

Conduir sota els efectes romanents del LSD és molt complicat. Desplaçar-se a quaranta quilòmetres per hora es percep com qui corre a dos-cents per un carrer on cap el cotxe justet. No passava de segona marxa. Els stop i encara més, els semàfors en roig, eren un infern. Tot passava lent, semblava que estàvem hores i hores pels carrers i carreteres, intentant eixir d'aquell poble. Ja a València, l'infern dels semàfors i de cotxes que ens avançaven a uns cinc-cents per hora ens envoltava. El nostre destí amb el cotxe era ca el meu company.

Una vegada allà, agafàrem mig meló fresc de tot l'any i una navalla i caminàrem descamisats cap a la platja. Érem la caricatura dels protagonistes de la pel·lícula Miedo y Asco en Las Vegas.

Una vegada al passeig, vaig comprar aigua fresca, ens vam descalçar i xop, una de les millors sensacions de les darreres hores, xafar la sorra de la platja descalços. Eixe contacte directe travessava el cos com un raig fins la part posterior de les orelles. Una vegada a vora mar, ens asseguérem i menjàrem meló. No trigàrem en arromangar-nos els camals i mullar-nos els peus i les cames quasi fins els genolls. L'aigua estava molt freda, i un nou raig de sensacions em travessava el cos, aquesta vegada més intensament. Després ens estovàrem de nou a la sorra i jo em vaig adormir. El meu company em va despertar. No sabia que jo dormia perquè tenia una gorra damunt de la cara.

Un dels dos va preguntar l'hora en veu alta, i al comprovar-la decidírem anar-nos-en. Eren les dotze i poc.

Caminàrem fins sa casa, on m'esperava una aventura, una odissea amb cotxe: quaranta quilòmetres de trajecte. Esgotat, sense ganes de parlar, però amb la cara de satisfacció pròpia de qui ha sobreviscut a una experiència admirable, increïble, extrasensorial, real, total i absolutament real.

Als dos o tres-cents metres m'esperava el primer semàfor en roig. Just quan el meu cervell va desxifrar que allò significava detindre el cotxe, la veu del narrador tornà per a narrar-me la història, per a explicar-me aquell present tant estrany del que intentava escapar. No obstant no perdia la calma, estava tranquil, però tenia presa.

Anava per l'autovia a cent deu per hora amb les finestres baixades. La sensació era que anava a la velocitat del so, no obstant, hi havia temeraris que m'avançaven.

Quan vaig aplegar a ma casa, vaig pujar les escales i em vaig creuar al meu veí: -Hola!

-Hola!

Era pura energia, fresc com una rosa baixant els escalons amb agilitat. Jo els pujava amb un esforç desmesurat.

Una vegada dins de casa, no hi havia ningú. Estava sol, per fi estava en un temple. Em vaig llevar les lents de contacte, em vaig rentar les dents i em vaig dutxar. Aquell silenci era bastant incòmode. Vaig entrar a l'habitació. Seria la una o les dos, o més tard. Em vaig gitar al llit després d'abaixar les persianes de les finestres i obrir un poc la finestra per escoltar el vent... de sobte m'havia convertit en la persona més còmoda i més segura del planeta. Notava com el cos descansava. Notava eixe procés de descans. Vaig tancar el ulls i... per fi, el merescut somni.

dimarts, 10 de maig de 2011

Lucidesa onírica 1

Em trobava a l'interior d'una mansió enorme. Destacaven alguns motius blaus, un blau més bé fosc, entre les parets blanques i columnes infinites de marbre blanc. Baixava la luxosa escalinata de fusta fosca, treballada, amb un aspecte massís, de gran qualitat. Devia conduir fins a l'entrada. No recorde des d'on venia. Poc a poc, escaló rere escaló, descendia de les altures fins que de cop i volta, encara lluny d'aproximar-me al sol, el meu peu para en un escaló que es declarava l'últim de l'escala. No hi havia continuació. L'escala acabava allí, és com si l'hagueren construït de dalt cap avall i estiguera inacabada.

Estava tranquil. No tenia presa per res, ni m'envaïa cap necessitat de fugir d'aquell lloc elevat. No obstant, em va abordar la idea de donar un pas endavant, al buit. I decidit, amb total seguretat vaig avançar un peu i vaig obrir els braços en creu com qui intenta gaudir de la caiguda, com una espècie de cerimònia protocol·lària.

El meu cos es va inclinar mentre la trajectòria del meu cap dibuixava una corba en direcció cap a aquell sol distant, que quasi ni distingia. Un instant després de passar la posició horitzontal, la caiguda lliure era exageradament lenta. Com sospitava, es tractava d'un somni. Just en aquell instant de lucidesa em va embargar una sensació de satisfacció, pròpia de qui preveu una experiència positiva.

En aquell moment, el primer que em va passar pel cap va ser pujar amunt, volar a tota velocitat cap amunt, per saber si era capaç de controlar el somni. I efectivament ascendia, però lentament, com una fulla atrapada en un corrent d'aire càlid. Comprovat açò, vaig decidir baixar fins a l'entrada de la mansió, fins a terra. Allò va transcórrer a la mateixa velocitat, lenta, però constant. Fins que vaig aplegar a un sol de taulells grisos, al que insistia en apropar-me més i més, fins tenir la perspectiva d'una formiga. Els taulells eren ara gegants, i la mansió era com un món. Comprovada la meua capacitat de control dins del somni, em vaig allunyar del sol per tornar a ascendir.

Al moment, a mitjan altura, vaig adreçar la mirada cap a l'escala que descendia abans, al principi, i per ella baixava lenta i serena una atractiva dona de carns generoses, vestida de núvia amb un vestit blanc dels típics, però aquesta portava la cara pintada de blanc també. Tenia uns ulls grans, que em vigilaven mentre m'apropava a ella volant. Res semblant a la por existia en eixe moment. La idea que portava era apropar-me a ella per a tocar allò que em resultava curiós d'aquella figura, la cara. Volia saber si al tocar la cara, en el somni, em deixaria la mà bruta de pintura. Amb la mà oberta, ja davant d'ella li vaig envoltar la cara amb els dits ben separats i vaig mirar de fer contacte amb totes les parts de la mà. Després la vaig apartar i vaig mirar la palma de la mà, blanca, tacada per aquell rostre artificialment pàl·lid.
Ella ni es va immutar, la seua cara era la d'una persona que somia que baixa per unes escales i un estrany se li apropa volant. Em sentia part del somni d'una altra persona, i també del meu.

Comprovat que tenia control absolut del somni, el següent pas era mantenir sexe amb aquella solitària desconeguda. Procedint amb un mecanisme de seducció molt bàsic i primitiu, automàticament em vaig veure en que ella, ja baix de tot, mig recolzada amb el primer i segon escaló de marbre blanc, m'esperava amb les cames obertes i les bragues penjant d'un dels turmells.

Una llàstima que em despertara just quan em situava a pocs centímetres d'ella. No obstant, obria els ulls amb un somriure pillet dibuixat en la cara.