Psilocybe Cubensis: Cel i Infern

El pla estava perfectament definit, teníem el lloc d'embarcament i el vehicle per a iniciar un viatge que no sabíem massa bé on ens portaria. No havíem sopat, ja que el trajecte podia ser mogudet.

Una vegada al lloc, muntàrem el campament base a un indret que aviat resultaria ser el mateix Olimp. La substància màgica seria aquesta vegada el bolet Psilocybe Cubensis. El meu company i jo cara a cara, asseguts a terra, envoltats per sis ciris encesos i una vegetació abundant i variada. Més enllà: tarongers i més tarongers.

Hi havia un total de quatre bolets grans que sumaven uns 9 grams (un d'ells descomunal que estaria pels 3 grams); i dos bosses que contenien 1,3 grams cadascuna. Habitualment, cada dosi sol rondar l'1,3 o 1,5 grams. Nosaltres contàvem amb un total d'uns 11 o 12 grams de bolets. Unes 8 dosis per a dos persones. Més que suficient.

La primera ingesta va ser entorn a les dotze de la nit. Els dos agafàrem un bolet gran cadascú, d'uns deu centímetres de llarg, amb un peu d'un centímetre de diàmetre i un capell d'uns tres; i un altre menut d'una de les bosses.
En cosa de mitja hora, jo vaig ser el primer en començar a notar els efectes: un poc de mareig, fluixedat general i visió alterada. La sensació protagonista sol ser la visual. Ho percebia tot amb infinitat de línies, punts i xicotetes figures formades pels colors blau, roig i verd. Com un píxel. Recorde que em va vindre al cap la imatge de la pel·lícula Matrix, on Neo veu tot el que l'envolta com codis de color verd.

El meu company m'animava a que expressara el que sentia, al mateix temps que s'impacientava per no notar encara els efectes. Jo només podia dir-li que era qüestió d'esperar un poc.
La percepció del temps es va trastornar per complet. Cada experiència era com una vida sencera. Durava una eternitat. Podríem estar parlant de Temps real i Temps psicodèlic perfectament. Podríem inclús fer una taula d'equivalències si fórem capaços de saber, sota els efectes dels bolets, quant de temps havia passat al rellotge.

La Lluna, que eixia per l'horitzó per darrere de mi, il·luminava la figura del meu company. Ell em va advertir de la bellesa del nostre satèl·lit, i de seguida em vaig seure al seu costat. Els dos observàvem aquella meravellosa Lluna tapats amb una manta. Rèiem per qualsevol cosa.
Quan prenguérem la decisió valenta de ficar-nos en peu, vam comprovar que el fet de caminar, de desplaçar-nos, ens obria les portes cap a vivències extraordinàries. Escrivint açò em venen a la ment els primers homínids que es ficaren sobre dos potes.

He d'aclarir que abans d'alçar-nos, mentre estàvem allà asseguts, un gran arbre espès ens servia de protecció contra la rosada. Al abandonar aquell mant vegetal que ens cobria el cap, vam descobrir la bellesa extrema d'aquell sostre conformat per estreles, núvols i la Lluna. Em vaig sentir un ésser ple.
Els núvols, de color taronja, cobrien parcialment la volta del cel, mentre deixaven espais clars on les estreles brillaven intensament, molt intensament. La Lluna ens acompanyava, i les estreles tenien cura de nosaltres. Ens observaven des de la llunyania, inalterables. Alienes a tot allò referent al pensament humà. Per a elles només érem un pestanyeig un tant exòtic.

El meu company em va proposar una segona ingesta, i jo vaig accedir d'immediat. Ens dirigírem al campament base, on guardàvem els bolets. Quedaven dos grans, un menut en una bossa, i una altra bossa sencera. Però la segona bossa no apareixia. Allò era com una pel·lícula. Concentrar-se era extremadament complicat. El meu company insistia en trobar la bossa. Els dos riem. Després d'una estona que semblava ser una hora, el meu company va trobar els bolets perduts entre els seus bens personals. Per fi l'enigma s'havia resolt. Ho ficàrem tot en la mateixa bossa, i si no recorde malament, ens menjàrem un parell de bolets més per cap. Ara quedava un bolet menut, uns quants peus d'altres bolets, i dos bolets grans.

El lloc on estàvem era com l'Olimp. Només els Déus podien habitar un espai tan preciós, tan perfecte i tan idoni. Ens hauríem convertit en Déus? En aquell emplaçament jo romania amb els peus quiets, però amb el cos movent-se com si es tractara d'una dansa ritual. Després d'una estona observant el cel, em vaig adonar que potser hi havia una relació molt estreta entre les substàncies, l'entorn i la dansa de les cultures humanes. Les substàncies potser eren un dels fonaments imprescindibles en el desenvolupament de cultures ancestrals.
El meu company i jo intercanviàvem sensacions com podíem. He de confessar que mentre s'està sota els efectes de substàncies psicoactives, no és fàcil expressar amb fidelitat allò que se sent. Les paraules sempre limiten el pensament, sempre.

Ens desplaçàvem per aquell lloc, d'una zona a una altra. Cada zona estava relacionada amb un estat d'ànim, amb unes emocions.
Hi havia un lloc on hi havia material d'obra i una escala corba de fusta en terra, erosionada per les inclemències del temps. La composició recordava a un estat de contínua evolució psicològica. És com si haguérem descobert el cervell d'aquell indret. Una formigonera, enderrocs, blocs, l'escala... Era on es creava tota la realitat. De fet, aquella escala m'inspirava la simbolització de la creativitat, de l'art. El cotxe, aparcat de través, es manifestava com una nau espacial amb la que havíem aplegat els dos a aquella nova realitat. En eixe moment era l'únic component d'aquell entorn que em recordava a abans dels efectes dels bolets.

El meu company em va proposar fer una tercera ingesta. A mi em semblava perfecte. Anàvem a menjar-nos el bolet menut i els peus d'altres bolets, aquests sense capell. Decidírem deixar a l'atzar la qüestió de a qui pertanyia cadascun. Necessitàvem una moneda. El meu company es va posar a buscar-ne una. En eixe moment, trobar una moneda es va convertir en una causa primordial. Finalment va traure una moneda de cinc cèntims de la cartera. El número cinc significava que ell es menjaria el bolet amb capell, i l'altra cara significava que seria jo qui se'l menjaria. Moneda amunt i: cinc. Per a ell el bolet amb capell. En realitat ens donava als dos igual. Confesse que un sentiment primigeni em deia que el bolet amb capell era millor, però ràpidament em va semblar indiferent.
Així que em vaig menjar les restes dels altres bolets, els peus.

Poc després vaig tornar a una zona on ja havia estat abans mirant el cel. Encara rosegava la meua part, volia mantenir-la com si es tractara d'un xiclet. Em venien sensacions estranyes a la ment. Un poc de malestar a l'estómac, ganes de llançar el que tenia a la boca, però també un impuls de conservar-ho. Al final m'ho vaig engolir. Era com si sabera que m'havia empassat alguna cosa dolenta i... de sobte, una sensació aterradora de depressió em va envair. Em sentia espiritualment abatut, vençut. La veritat és que em va sorprendre com aquella sensació tan desagradable va penetrar en mi amb tanta intensitat i sense cap tipus d'avís.

En pocs minuts i sense avisar al meu company, em vaig dirigir a la tenda. Però no, recordava que abans havia vist un insecte passejant-se per damunt de la manta, una tisoreta. Odie eixes bestioles. Vaig sentir la necessitat d'apartar-me d'allà. Per sort, des del primer instant de la nit anava envoltat per una altra manta. Eixa serviria per a enrotllar-me dins del cotxe. Oohhh... sí... el cotxe. El cotxe era com el ventre matern. Un lloc segur on estaria sa i estalvi de qualsevol tipus de bestioles. Una vegada dins, la ment començà a obrir-se, a donar-me lliçons sobre la vida, sobre les persones, sobre mi. Estava cara a cara amb les meues pors i inseguretats. Era aterridor. Durant almenys deu minuts no podia engolir saliva. Allò em va acollonar. Mentre em venien a la ment músiques electròniques tan clares com si les estiguera escoltant a la ràdio del cotxe, pensava en què m'havia convertit. Des de dins del cotxe veia la meua tenda, amb el matalasset, la manta, el sac de dormir, la llanterna, la motxilla. Tot estava allà. Pensava: He vingut tot preparat, amb tot tipus de comoditats, i he acabat buscant la seguretat en un altre lloc, només amb allò que porte al damunt, res més. Per a postres, al cotxe tenia dos o tres ampolles d'aigua buides. Estava envoltat de restes del que en un temps havien sigut recursos, i ara romanien amb mi, inservibles. També des de dins del cotxe divisava l'ampolla plena d'aigua que havia dut, allà fora, sola, inaccessible. No seria jo el que eixiria a per ella.

Pensava: Tanque el cotxe amb clau? Estaré més segur? No, potser el meu company vinga i es moleste al comprovar que està tancat. Però i si ve algú?
El cap m'anava a mil. Una vegada em vaig acomodar al seient i em vaig envoltar amb la manta, vaig començar a relaxar-me un poc. Estava millor que abans, això era innegable. Aviat vaig pensar en mon pare, en com l'estimava, i en quant que discutíem. També amb ma tia, la seua amabilitat, la seua innocència, la seua predisposició, el seu amor a la natura. Em queien llàgrimes dels ulls. Vaig continuar pensant en coses que me molestaven de la gent que m'envolta habitualment. Era capaç de perdonar-ho tot, i això alliberava la meua ment. Immediatament em sentia molt millor. Vaig mirar el seient del costat. Allà solia seure una persona molt important per a mi, així que em vaig canviar de seient i vaig ocupar eixe lloc. Poc a poc m'anava sentint millor, però la incomoditat del cotxe era massa evident per a mi, i això m'irritava un poc. No deixava d'imaginar-me estirat a un llit, encara que no fora el meu, o recolzant el cap al meu coixí, al que tinc una estima especial. Sé que si haguera estat còmode, haguera descansat físicament i haguera estat psicològicament més positiu.

El desfici provocava que canviara de lloc i postura constantment. En ocasions em veia assegut al respatler inclinat d'un dels seients, envoltat amb la manta, i no podia evitar riure, encara que fora interiorment, d'aquella lamentable situació. Em costava déu i ajuda prendre una decisió, com ara provar noves postures, i més encara executar-la.
En un dels canvis de lloc vaig tornar al seient del conductor, el primer lloc on m'havia ficat. Al moment, uns tocs que em semblaven fortíssims van arremetre contra el vidre de la finestra. Vaig alçar el cap i era el meu company. Esglai i descans quasi seguits i en menys de dos segons. Em va fer un gest amb la mà cap a la seua boca i em va dir: Vaig a menjar-me un altre! I jo vaig cridar: Molt bé! I vaig tornar a encaragolar-me al seient. El meu company m'havia trencat la línia de pensaments profunds, però seria qüestió de menys d'un minut que la tornara a agafar.

Poc a poc, mentre començava a clarejar el dia tímidament, vaig notar benestar. Volia que el Sol eixira i regara aquell lloc amb els seus raigs. Segur que aquests em protegirien. És com si la llum del Sol acabara amb les males vibracions. Volia aplegar al moment en que la claredat del Sol, encara amagat a la vista, brillara més que la Lluna. El Sol simbolitzava clarament una nova etapa d'aquella experiència. Era com el despertar d'aquella vivència, com quan s'acaba un casset de música i gires la cara per a escoltar una música totalment diferent.
Vaig seure de nou al respatler del seient del costat a esperar que eixira el gran astre. Quan el cel començava a entarongir-se, vaig eixir, vaig pixar, i vaig passejar per les zones sagrades de la nit. Quina sensació de benestar més gran m'abordava. Havia sobreviscut als dimonis que m'havien atacat, i a alguns d'ells els havia vençut. Em passejava triomfant, enrotllat amb la manta. Tranquil, seré. Em vaig animar inclús a agafar l'altra manta que estava a l'interior de la tenda. No em faria massa gràcia haver-me trobat cap bestiola, però ho podria suportar perfectament. Fins vaig fer algunes fotos, però vaig comprovar que en l'estat que estava, no podia ni concentrar-me en fer-les bé. Vaig obrir un habitacle d'aquell lloc per agafar unes cadires, una per a seure i una altra per als peus. Obrir el cadenat d'aquell lloc va ser tota una fita.

El moment en que el primer raig de Sol va aguaitar entre les fulles més altes dels tarongers va ser memorable. En eixe moment era invencible. Assegut en aquella cadira reclinable i amb les cames estirades sobre l'altra. Perfecte. Abans d'acomodar-me del tot, vaig anar a la tenda de nou per agafar el sac de dormir. El vaig espolsar bé per cerciorar-me que cap insecte poguera pertorbar la meua tranquil·litat i em vaig estacar dins assegut ja a la cadira i amb les cames estirades, aquesta vegada definitivament. La pau i la comoditat física es van transformar en son. Serien les huit o les nou. Ja portava un parell d'hores o tres des que havia decidit eixir del cotxe.

A la una i poc, el meu company em va despertar. Havia somiat que estava al cotxe i no podia eixir perquè no veia bé i no trobava cap porta. En realitat no sabia si ho havia somiat en eixe moment o quan estava dins del cotxe durant la nit.
Em vaig alçar, em vaig espavilar un poc, i vaig dinar el que havia portat la nit anterior per a sopar i que òbviament no havia menjat. Ara sí, estava molt millor. El cos havia descansat i ja estava alimentat. Recollírem les coses i ens n'anàrem.

Ha sigut, fins el moment, l'experiència amb substàncies més forta i intensa de tota la meua vida. M'ha enriquit moltíssim emocional i sensorialment, i he de repetir.
Per a la propera experiència amb aquest màgic bolet, tindré en compte:
-No menjar res unes hores abans.
-No fer més de dos ingestes, i no separar aquestes més de mitja hora.
-Preparar un lloc segur i còmode on poder descansar físicament, ja que he comprovat que el benestar físic està íntimament relacionat amb el benestar psicològic.