Psilocybe Cubensis: 1/2 del Bolet Pare

A les 00:43h ens menjàrem la meitat del Bolet Pare cadascú. En una hora notaria el que seria un estat no massa habitual, només una sensació probablement desenvolupada per autosuggestió. Els efectes més potents van aparèixer al cap d'una hora i mitja o dos hores.

Massa claredat, hi havia massa il·luminació en aquell lloc. Enllumenat públic, fanals cada dos passes. El cotxe romania aparcat sota aquell bany de llum artificial. Totalment desprotegit.
Infinitat d'insectes s'agrupaven al peu d'un dels fanals del jardí del costat. Era aterridor. Una invasió de picors m'abordà el cos sobtadament. Sabia que era cosa dels efectes dels bolets, així que aviat vaig decidir deixar de rascar-me i comprovar quant podria suportar aquella picor, amb valentia. Curiosament, al enfrontar-me directament a aquella situació, la picor va anar desapareixent.
Tot i això, per a situació aterridora, la imatge del meu company agafant un insecte gros, amb ales, una bestiola que semblava estar esclafada entre els seus dits. Pànic. Li vaig demanar que estirara la mà cap a la claredat per a assegurar-me de què era allò. Resultà ser un plàstic, però la imatge terrorífica de l'insecte esclafat en les seues mans no abandonaria la meua ment fins passada una estona.

Passejava gent prop de nosaltres, alguns ens parlaven. Érem literalment incapaços de mantenir una conversa estructurada amb cap persona. Estàvem a anys llum de la realitat que aquells vianants experimentaven. Una realitat sòbria, matemàtica, quadrada. La nostra era canviant, sorprenent. Res a veure.

Vaig creuar el carrer perquè havia quedat amb dos persones a l'altra banda. Just quan estava pel mig, un cotxe va parar i em va preguntar sobre com anar a algun lloc. Un conductor amb dubtes, que buscava el seu destí. Només li vaig poder dir que no li estava preguntant a la persona adequada, i se'n va anar. Vaig acabar de creuar el carrer. Paranoia total, tot el món m'estava mirant. Amb un esforç desmesurat fixava la vista endavant, fingint que no m'importava que tots m'inspeccionaren de dalt a baix. Parlaven de mi, segur.

El transcurs de la nit va provocar que desconfiara d'aquelles dos persones amb les que vaig quedar. Vaig tornar al cotxe amb el meu company. Esgotament físic, i feblesa psicològica, encara que controlable. Lluitava contra pensaments negatius. Comprovar l'hora al telèfon mòbil va provocar que veiera l'avís de missatge de text d'una persona especial. El món em queia damunt. Però m'encabotava en lluitar fort, amb coratge.

Definitivament, els bolets no són adequats per a aquest tipus d'esdeveniments. Hi havia sobre-estimulació sensorial. I molestava. També massa gent desconeguda. I no, no és gens agradable estar amb persones que desconfien de tu.
Finalment, el meu company i jo férem pinya i acabàrem raonant al cotxe, amb els efectes ja amainant des de feia una estona.

A les set de la matinada més o menys decidírem tornar a casa. Conduir sota els efectes latents dels bolets també resulta complicat, com amb la LSD. Però saps que has de conduir, i has d'aplegar al teu destí.